divendres, 8 de febrer de 2008

El dia del profeta

El dia del profeta de Joan Brossa


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

8 de febrer de 2008


Directora: Rosa Novell

Actors: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia.

Brossa és un escriptor difícil. Almenys per a mi. L'obra que vam veure, El dia del profeta, consta de diferents escenes sense un nexe definit entre elles, però sí amb un fil conductor, sempre Brossa, que consisteix en la crítica al sistema, a l'església i al militars.

Rosa Novell ha volgut recrear els teatrins de Seix & Barral en l'escenari: teló, bambolines, laterals transparents en forma d'arc, diferents nivells de decorat amb més o menys profunditat...

Cada actor representa diferents papers; papers que va anar assignant la Rosa Novell a mida que els veia actuar. És un vertader cas de fregolisme. Fins i tot els parateatrals.

Comença amb uns electricistes que fan la seva feina a les fosques mentre van parlant de coses transcendents. En el moment que torna la llum ja parlen de futbol i fan broma i gatzara. He volgut entendre que la foscor s'associa amb l'època de la dictadura quan, a les fosques, s'intentava bastir un món millor; i que ja amb la democràcia, sembla que tot estigui fet, i ja no fa falta parlar de res seriós; només queda el futbol, l'opi del poble.

El diàleg entre un cardenal i el dictador, que és molt bo, crec que va perdre una mica per culpa de la actriu nana, Pilar Rebollar, que no em va agradar en aquest paper, tot i que la irrupció d'un nan en escena pot ser molt "brossià".

Més tard, una parella enamorada que topen amb l'església: ella es vol casar i ell no creu. I es separen. Això sembla anacrònic, però nosaltres ho havíem viscut o, com a mínim n'havíem sentit a parlar.

L'escena del profeta Amós em va agradar molt. Es representa en el menjador d'una casa i el mateix Brossa n'és espectador. Sembla que així ho feia l'autor amb les seves obres: representar-les al menjador de casa del Dr. Obiols amb petit públic. La roba que porta Amós és com la que van portar a "La primera història d'Esther". Vol que hi copsem el contrast: dins la casa, Brossa, viu, alegre; fora de casa, ambient trist, gris; i una finestra de records, únic record agradable: un esquiador baixant pel carrer Balmes en la nevada del 62.

L'últim acte ens presenta dues velletes beates que, durant la guerra, mantenen en salmorra un capellà que se'ls ha mort de sobte a casa.

Acaba amb els electricistes de la primera escena, muntant una traca i cremant els mobles, crec, de la casa del dictador.

Enmig dels tres actes de l'obra, Rosa Novell ha tingut l'encert, per a mi, perquè no tothom hi està d'acord, en representar a la "corbata" -escenari que queda entre el teló i el públic- trossos d'altres obres de Brossa: dos streaptease, un masculí i un femení -homenatge a Christa Leem del Molino- en el primer entreacte, i un pianista -homenatge a Carlos Santos- i una cantant d'òpera -homenatge a Anna Ricci- en el segon.

També es veu en transparència els actors bellugant-se i preparant-se per actuar, en els laterals de l'escenari.

Brossa és un autor d'avantguarda, la seva obra és com un joc, com un calidoscopi on tot es pot veure des de diferents angles. No sabem on hagués arribat si no hagués viscut en plena dictadura, si hagués tingut llibertat d'expressió. Segurament el teatre hagués tingut un abans i un després de Brossa.

Rosa Novell: el seu coneixement de Brossa, així com una gran lucidesa en la recreació personal d'un món tan singular, han donat lloc a una obra còmica, on es critica el poder i l'opressió, de forma original i provocadora.

diumenge, 3 de febrer de 2008

Parc Arqueològic Mines de Gavà

Parc Arqueològic de les Mines de Gavà
3 de febrer de 2008



Diumenge plovia a bots i barrals i érem a la carretera. Preteníem anar a fer la calçotada, però en vista del mal temps ens vam ficar a les mines de Gavà i vam tenir una agradable sorpresa.



La pedra que es treia d'aquesta mina era la variscita, que encara ara podem contemplar en les seves vetes.




El Museu de Gavà va néixer l’any 1978 com a conseqüència de la singular riquesa arqueològica de la zona, evidenciada especialment a les excavacions que es portaren a terme en les Mines Prehistòriques de Gavà i a la cova de Sant Sadurní, a Begues.

A l’exposició permanent es poden contemplar molts dels objectes trobats a les mines, entre els quals destaquen els enterraments, algun d’ells amb rics conjunts d’ofrenes, la presència d’un crani d’un home adult, al qual se li va practicar una doble trepanació, i la Venus de Gavà, larepresentació d’una deessa de la fertilitat.






Al jaciment de les Mines Prehistòriques vàrem trobar el testimoni de totes aquestes activitats així com de la mineria de variscita, mineral preciós que s’utilitzava per elaborar joies que eren intercanviades entre comunitats veïnes.

Tots els entorns són reconstruïts utilitzant les darreres tecnologies audiovisuals i multimèdia.
És accesible amb cadira de rodes i els guies són arqueòlegs, que expliquen les coses amb ganes i, a més, són molt amables.
Per a més informació consultar les webs del museu i el parc.

Coral romput




Coral Romput de Vicent Andrés Estellés

Teatre Lliure
Sala Fabià Puigserver
2 de febrer de 2008

Dramatúgia i direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Eduard Farelo, Jordi Serrat, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner, Marta Roure.
Músic: Toti Soler




Anar a escoltar un poema de Vicent Andrés Estellés fa, en principi, una mica de respecte. Tret dels poemes seus més coneguts crec que és un poeta difícil de llegir. Però, com sempre, si la poesia l'escoltes o la llegeixes en veu alta s'entèn molt millor, i més si l'escoltes a vàries veus.
Comença i acaba amb la veu de l'Ovidi Montllor, que va musicar l'obra d'Estellés, acompanyat de la música en viu del Toti Soler.
Els rapsodes i els altres personatges de l'obra es mouen molt lentament, passet a passet; dona la sensació que hi són o no hi són sense adonar-te'n.
Estellés és el poeta de la vida de cada dia "l'alegria en minúscula, la de les petites coses de cada dia". Per tant et parla del dia a dia i, en aquesta obra, et parla sobretot de la mort, ja que està escrita després de la mort de la seva filla petita. "Si un dia algú us ha dit que han matat la mort, no pregunteu qui. Haurà estat un pare. Un pare o una mare!" diu en un moment del poema.
Al final de l'obra recita una oració, una pregària, impressionant. (Tercera part).
Si el voleu llegir aquí el trobareu. Primera part. Segona part. Tercera part.



Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia.
Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament .
Tanmateix, la poesia d'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques.

Joan Fuster