diumenge, 25 de maig de 2008

Bartomeu Sarrà i Rosàs a can Sarrà




Bartomeu Sarrà i Rosàs
La Providència - Can Sarrà

Sant Quirze de Safaja

24 de maig de 2008


Tal i com estava previst el dissabte 24 vam anar a Sant Quirze de Safaja a conèixer la casa on va néixer i viure en Bartomeu Sarrà i Rosàs, germà de la meva besàvia.
Ens acompanyaven quatre missioners de Misiones Africanas i un autocar ple de gent de Madrid i altres llocs d'Espanya que pertanyien també a aquesta associació.
Ens va rebre el Rector del poble, Mossèn Antoni Pladevall, que ens explicà la història de la casa i de la família Sarrà. Allà vam conèixer a l'actual propietària, Rosemarie Cammany, molt amable i amb ganes de parlar i explicar coses. Ella es dedica a criar animals ecològics, i el que pretén és aconseguir condicionar aquesta casa perquè hi visqui gent que està sola.
Vam visitar

la capella i varem fer una pregària en record d'en Bartomeu Sarrà.
Després, a la parròquia vam tenir una Eucaristia, al final de la qual van parlar els quatre missioners. Va ser molt emotiu i en guardo un bell record. Finalment es va descobrir una placa amb el nom d'en Bartomeu.
La gent de Sant Quirze ens va obsequiar amb coques i cava, que amb el fred que feia va ser molt ben rebut.
Bravo per la gent de Misiones Africanas, per la feina que fan i per haver organitzat aquest acte que tants sentiments m'han fet despertar.
Moltes gràcies!!!

dissabte, 24 de maig de 2008

Món Sant Benet Fundació ALÍCIA

Món San Benet i Fundació ALÍCIA

24 de maig de 2008

PENDENT DE REDACTAR

divendres, 16 de maig de 2008

Què va passar quan Nora va deixar el seu home

Què va passar quan Nora
va deixar el seu home
o Els pilars de les societats

de Elfriede Jelinek

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

15 de maig de 2008


Traducció: Ramon Farrés i Theres Moser
Direcció: Carme Portacelli

Actors: Manel Barceló, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Carme Gonzàlez, Llorenç Gonzàlez, Montse Pérez, Albert Pérez, Xavi Sàez, Cristina Sirvent.

Músics: Dani Nel·lo, Jordi Prats, Miquel Àngel Cordero, Marc Vila.





"La casa de nines" de Ibsen acaba amb el cop de porta de la Nora quan se'n va de casa deixant el marit i els fills. I aquí comença l'obra que aquesta autora ha volgut donar-nos explicant què va passar després amb la Nora.




I la Nora es troba amb un món que no és el seu i que no l'entén. Ella es busca feina a la fàbrica però allà és una burgesa que vol experimentar què és això de treballar. La Nora busca realitzar-se i les altres treballadores tenen prou feina amb treballar a la fàbrica, cuidar-se de la família i de la casa, i intentar arribar a fi de mes entre fills, marit que sovint les pega i pares i sogres... I no entenen que la Nora no es conformi amb un marit ric que li dóna tot el que vol. Tot menys sentir-se persona, dona realitzada i no dona objecte.
Però la Nora no aconsegueix el que vol. Acaba amb la renúncia i sucumbint a la rutina de la seva vida anterior. Però no s'ensorra. Sap que hi ha una possibilitat d'una vida diferent, sense tanta incomprensió i intolerància.
El muntage és molt original: Un passadís llarg amb una cinta corredera al mig i amb les cadires dels espectadors a banda i banda. I per allà van desfilant cadires, màquines de cosir, sofàs... tota l'obra va lliscant davant els nostres ulls.

dimarts, 13 de maig de 2008

La Clivella


La Clivella
de Doris Lessing
Premi Nobel de Litratura 2007

Col. El Balancí – edicions 62
12 de maig de 2008


Han trobat un manuscrit molt antic on s’explica com abans les dones omplien les seves matrius i donaven a llum sense la necessitat de cap home.
Vivien en coves, a les roques més altes, arran d’un rierol que donava al mar. Sobre seu es veia la Clivella, una gran roca amb una clivella i a sota un forat negre. Quan la lluna era al punt més alt pujaven totes les noies a tallar flor vermelles que creixien allà i les deixaven anar amb l’aigua del riu. L’aigua se les enduia amb la sang d’elles, de cada mes. Sabien que si no tallaven les flors no rajaria sang.
Un dia va néixer un nen. Es van espantar. Li van dir Monstre, Ruixador, i se’l van endur dalt de les roques perquè les àligues se’l mengessin. Però les àligues va anar salvant els nens, els Ruixadors, i... aquí comença la història.
Doris Lessing fa un esforç per situar-nos en la mentalitat d’aquest primers avantpassats nostres. Recull paraules com “ara”, “uns quants”, “no gaire lluny”, i et fa veure que ells segurament no coneixien el significat d’aquestes paraules, què pensaven quan parlaven així. I com es comportaven entre ells, com les Clivelles veien els Ruixadors inestables, poc responsables, infantils, i com els Ruixadors veien les Clivelles amb ganes sempre de manar, de tenir tot en ordre i net....
Quan descriu les primeres Clivelles em recorda el llibre de Sánchez Piñol “La pell freda”. Éssers quasi marins, barreja de foca i de dona. I després, poc a poc, va canviant el físic i el fer i sentir d’aquestes primeres, diguem-ne, dones.

El llibre és bo, m’ha agradat pel que té de novedós, però se m’ha fet una mica pesat, com ja em passa amb altres obres de Lessing.

Mal de pedres



Mal de pedres
de Milena Agus

Empúries Narrativa
10 de maig de 2008



Una dona de 40 anys se’n va a unes termes a curar-se del mal de pedres que la fa avortar cada vegada que queda embarassada. Allà coneix un home amb qui té una aventura, el record de la qual la farà viure la resta de la seva vida.
S’havia casat forçada per la família, i tot i que amb els anys ella volia estimar el seu home no ho aconseguia. Hi tenia relacions perquè no hagués de pagar “prestacions” a la casa de cites. I amb aquelles relacions hi gaudia. Era una dona amb ganes de sexe; amb moltes ganes. I descobreix com d’important és l’amor a la vida i com, per molta voluntat que hi posis, si no hi ha la xispa, l’enamorament, l’amor no arriba. I cal llavors recórrer a la imaginació.

És un llibre curiós, ben escrit, però no crec que sigui d’aquells que vulgui rellegir.

dimarts, 6 de maig de 2008

Espectres

Espectres


Teatre Romea
6 de maig de 2008
Versió de Carles Mallol i Magda Puyo
Direcció: Magda Puyo

Actors: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas.


Ibsen. Dura, molt dura. És un atac en tota regla contra els valors i la moral de l'època. Intentaré explicar el que he deduït d'aquesta obra.
Una dona vol fer un homenatge al seu difunt marit. Vol que tothom el vegi com un home de bé. Amb l'arribada d'un amic de la família tot va sortint, de mica en mica, amb emoció, força, riures i plors.

Ella sempre ha viscut pendent dels deures i obligacions. Quan va voler trencar amb aquest esquema de vida, l'amic la va fer retornar al costat del marit. És el teu lloc, li va dir. I ella va amagar sempre als altres la seva dura vida, amb un marit alcohòlic, drogaddicte i perseguidor de noies tot el dia. I ho fa només per un motiu: pel seu fill. No ho fa per deure ni obligació. Només pel seu fill -i això en el fons també correspon a la mateixa línia de deures...-. Vol que el seu fill pensi que té un pare bo , molt bo. I per això, quan el nen comença a entendre coses l'envia fora de casa, lluny, perquè no visqui el calvari que ella viu.

Elena Alving és una dona que es rebel·la contra el seu temps, que aixeca la veu i s'enfronta contra la moral establerta. I el Sr. Manders és l'amic, el personatge que simbolitza la moral benestant.

Ja vídua es dedica a muntar un centre d'acollida, que portarà el nom del marit com a homenatge pòstum. Però ella no viu tranquil·la; sempre té els espectres del passat que se li posen davant i no la deixen viure. Aquests conflictes, els espectres, són aquelles creences que portem dintre i que costa tant desprendre's d'elles, i que provoquen una vida gairebé impossible a qui les sofreixen, com diu Magda Puyo.

I arriba el fill. Poca estona necessita la mare per veure que el seu fill ha seguit els passos del pare. Arriba amb una malaltia mental provocada per les drogues.

I el que és curiós és veure el canvi de raonament de la mare. Quan el fill li diu que no pot quedar-se a viure allà perquè en aquell racó de món els sentiments de felicitat i d'amor a la vida queden tallats de soca-rel, ella exclama: ara ho veig clar! I dedueix que el seu marit no podia ser feliç amb aquella mediocritat; i el disculpa, col·locant-se així de nou en la fila dels qui viuen només de normes i obligacions. Tots els seus raonaments anteriors se'n van a can pistraus!. Davant el fill, amb la seva malaltia, torna al que li van inculcar de petita. I tant s'estima al fill que l'ajuda en TOT el que li demana, fins a la mort.

L'Emma Vilarasau, com sempre, esplèndida, en un paper, crec, molt difícil i dur. En Ramon Boixaderas molt bé, i els altres tres personatges molt correctes.

Obra dura, molt dura, i que demana un col·loqui o un petit forum sortint del teatre.

Segons diu Magda Puyo han intenta fer una aproximació des de les nostres vides d'homes i dones del S. XXI, amb un total convenciment que la lluita entre l'individu -l'ésser que busca la seva pròpia veritat personal- i el ciutadà -l'ésser domesticat, que s'identifica amb les necessitats de la majoria- és la dialèctica imprescindible per mobilitzar i transformar les nostres societats.

I acaba amb uns versos de Ibsen:
Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l'alt tribunal de nosaltres mateixos.