dilluns, 16 de juny de 2008

Concert fi de curs






Concert fi de curs del CEM

Berta

Robin Hood - El Musical


Auditori Alfons Vallhonrat

Centre Cultural de la Caixa de Terrassa

15 de juny de 2008





La Berta fa ja dos anys que va a música. Aquest any hem estat convidats al concert final de curs. Els petits cantaven cançons i els més grandets van fer un musical, Robin Hood, molt ben treballat i lograt. La segon part estava dedicada a cors i orquestres.
Els petits van cantar: "El llop i les set cabretes", El tortell de crema", "Vull pa amb xocolata (sense pa)" i "La paella".

Feia il·lusió veure a la Berta, amb la samarreta blava, dalt de l'escenari cantant o movent-se. I a la Martina no perdent-se ni un moviment de la seva germana. I als pares embadalits mirantse-les a les dues!


Tenim ganes de veure-la ja participant en el musical, encara que el temps corre tan de pressa que millor que no el fem avançar més ràpid. Tot arribarà. I l'any vinent comença amb la flauta travessera, com la seva mare. Molt bé Berta!!!


divendres, 13 de juny de 2008

Les 4 saisons...

Les 4 saisons...

Ballet Preljocaj

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran


13 de juny de 2008

Coreografia: Angelin Preljocaj
Caosgrafia: Fabrice Hyber

Música: Antonio Vivaldi

Intèrprets: Virginie Caussin, Hervé Chaussard, Damien Chevron, Craig Dawson, Davide di Pretoro, Sébastien Durand, Caroline Finn, Céline Galli, Lorena O'Neill, Zaratiana Randrianantenaina, Nagisa Shirai, Julien Thibauld.


Difícil muntar un espectacle original amb una música tan coneguda com la de Vivaldi a "Les 4 estacions". És una música que fins i tot sona als mòbils. Però han volgut fer un tipus de ballet diferent, amb música i sense -i ballar sense música té el seu què- amb una escenografia que vol mostrar el caos més que l'ordre i que ajuda als ballarins a escenificar un ballet gens ortodoxe i ben diferent. És la fusió del classicisme de la partitura i el modernisme de la dansa contemporània francesa el que dóna un toc diferent a aquesta música tan coneguda.


Com diu Angelin Preljocaj, tornar una i altra vegada a l'escriptura del moviment, no descuidar mai aquest punt, i desplegar, així, una dansa vital, essencial; després, reflexionant sobre quatre eixos de treball: sorgiment, exaltació, suspensió, vibració. Partir d'això i després, sobretot, acabar en un altre lloc, perdre's, oblidar-se dels quatre paràmetres. I triar després a en Fabrice Hyber com a element inesperat, com a artífex de la caosgrafia.


Sí, m'ha agradat, però no és la vegada que surto més contenta del TNC. Potser aquest espectacle no és per aquest teatre, o potser m'esperava alguna cosa diferent. Ballen molt bé, és un gran espectacle, viu i lluminós, original i diferent, on veus fins on pot arribar el cos humà.

dijous, 5 de juny de 2008

El timbaler del Bruc

El timbaler del Bruc

El 6 de juny de 1808, demà farà 200 anys, una columna de l'exèrcit francès es dirigia des del Bruc al Coll de Can Massana. La columa fou atacada per les guerrilles catalanes i obligada a tornar enrere, fet que va donar lloc a la popular llegenda del Timbaler del Bruc.
En el Bruc es commemora aquesta gesta amb la Festa del Timbaler, que es celebrarà dissabte i diumenge. Durant els dos dies hi haurà un mercat de 1808 amb artesans i demostracions d'oficis antics, exhibicions, ofrenes als herois caiguts, representacions teatrals i un cercavila. (La Vanguardia).

Jo, de petita, em vaig aprendre de cor aquest poema sobre el Timbaler del Bruc, i encara ara me'n recordo.
El trobo adient per aquesta commemoració i us l'ofereixo.



EL TIMBALER DEL BRUC


Corria el juny de l'any vuit,
tot just en sos primers dies,
quan per pobles i masies
la feina anava al descuit.
Ningú es cuidava del blat
que pels camps ja groguejava;
ningú la vinya es mirava
ni la verdura del prat.
Tothom amb rostre seriós
i amb el pit de ràbia encès,
sols parlava del francès,
que avançava victoriós
de poble en poble,marcant
el seu pas en vilipendi,
cap llei Santa respectant.
De Manresa i d'Igualada,
d’Esparreguera i Sallent,
vingueren noves dient
que, cap al Bruc d'avançada,
ja sortit de Barcelona,
Schwartz, general francès,
amb tres mil homes o mes,
i amb artilleria bona,
venien amb gran tropell,
encara que atrassats d'un dia,
puig la pluja els retenia
rabiosos a Martorell.
-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!
Es dir que el francès s'acosta?
-Segura tens la resposta.
-Anem a aturar el seu pas!
-Som pocs nosaltres... Que eta ruc!
-Som molts, perquè som valents.
Aixequem els sometents,
i apa, minyons, cap al Bruc!
-I d' armes ! No en tinc! Qui en deixa!
-Jo ja tinc una escopeta.
-Jo una altre sense baqueta.
-Fes-te-la amb vara de freixa.
Ben pensat! I municions?
Faltarà plom, si no m'erro.
-Tallarem barres de ferro
de les reixes i balcons.
El francès porta cuirassa
que pel plom serveix d'escut,
ja veuràs con les traspassa,
però, un dau ben cantellut.
La Verge de Montserrat
mana que no ens hem d'abatre.
Al Bruc, minyons, a combatre
per la Santa llibertat.
I dit i fet: tots a l'una,
mal armats, nusos de pits,
descalços però ben units,
al Bruc a provar fortuna
marxaren amb ardidesa,
ajuntant-se a mitja jornada
els sometents d’Igualada,
Sallent, Monistrol i Manresa,
i altres pobles, que nobles
acudien d'ira encesos
a trencar el jou dels francesos
per nostres Catalans pobles.
-Quants som? - Vaig sentir que un deia
-Contem-nos . - No sé perquè!
Un altre li respongué.
-Deixa't d'aquesta taleia.
Siguem mil o siguem cent,
el número res hi fa.
Aquí, si ets bon català,
ja ho ets tot: ets un valent.
-Jo català també ho sóc!
-vaig dir-me.- Valor no em manca.
Però no tinc arma blanca
ni molt menys arma de foc.
Vull batre'm. Com ho faré?
Armes, qui en deixa a un xaval?
Calla! ... Ja en tinc: el timbal!
Jo, del Bruc soc timbaler;
del timbal sé tots els trams,
repicar-ne amb força manya:
ell als armats acompanya
sempre el diumenge de Rams.
Ell, doncs, deu acompanyar
a tota la gent armada
que va al Bruc encoratjada
nostra pàtria a defensar.
-Anem-hi! -Ja hi soc ! -De mi
ningú en fa cas. Tan se val!
Més el vailet del timbal
bé prou que es farà sentir.
En un lloc de la muntanya,
que ningú em veu i a tots miro,
ben reclòs i lluny de tiro,
vaig fer tota la campanya.
El francès arribà al Bruc,
descuidat,ple de galvana,
i al ser prop de can Massana
ja es va fer sentir el trabuc.
Esverats,no veien pas
d’on les descargues sortien!
No els veien, pera els tenien
els nostres arran del nas.
Refet de la sotregada,
el francès el pas atura,
i arreplegar-se procura
per fer una ferma avançada
enrotllant la nostra colla;
però jo en aquells moments
veig vindre nous sometents
i toco a mata-degolla.
Déu de Déu! El meu timbal
trobant ressò a conca i plana,
de la terra catalana
sembla alçament general.
El gavatx així ho pensa,
creu que cent mil homes venen ....
i ni amb sa llengua s’entenen,
ni saben trobar defensa.
Quin trull! ...Quina sarracina!
Els nostres ... - Avant minyons!
Morint els negres morrions
i visca la barretina !
Allò va ser una desfeta.
Foc avant! Francès enrere!
Ens guiava en fe sincera
nostra Verge moreneta.
Tenint ells doble defensa
en les armes per combatre,
els nostres, un contra quatre,
braç a braç, a lluitar, es llança.
Res hi fa que siguin mes
i que vagin ben armats,
ben lluïts i acoraçats.
Que siguin molts, no hi fa res!
Nostra causa és justa i santa,
i la sang pel cos ens vull.
Del gran exèrcit l'orgull
als catalans no ens espanta.
A la barreja, companys!
Falç al puny, que es temps de sega!
Primer morts que fer-ne entrega
de nostres lleis a uns estranys.
I tal fou nostra brió,
tal nostra força i delit,
que, lluitant a braç partit,
els hi vam prendre un canó.
Sent la pèrdua del francès
tres-cents vint d'infanteria,
setanta en cavalleria
i, per final, el que és més,
d' aquella guerra l'afront
que el Bruc, amb la fe vera,
fou la batalla primera
que perdé Napoleon.
Aquest és el fet cabal.
Aquest és el fet gloriós
que la Verge dels Dolors
va ajuda'ns amb son timbal.

dimecres, 4 de juny de 2008

Germanes

Germanes
Text: Txékhov

Teatre Villarroel
Grup Focus
Director artístic: Javier Daulte

3 de juny de 2008

Dramatúrgia i direcció: Carol López

Intèrprets: Maria Lanau, Montse German, Aina Clotet, Amparo Fernández, Marcel Borràs, Paul Berrondo.




Fer una comèdia és un risc. Pots caure en la banalitat i la inconsistència. La comèdia ha de fer riure, i molt. Però també ha de tenir una profunditat que et faci pensar, que passis del riure al plorar, al pensar.
"Germanes" comença com l'obra de Txékhov: "hace un año que nuestro padre murió" i una mirada burleta al Oncle Vània. Barreja el català i el castellà i transcorre en una cuina amb una taula molt llarga i una eixida molt agradable.
Comença amb la mort del pare i acaba amb una altra mort, no previsible que posa un dels punts tristos de la comèdia.



La mare és una meravella. Treballa molt bé i representa la dona que "ha complert" però que a partir d'ara tot canvia i vol una altra vida. Les frases que diuen, i que estan en el tríptic que et donen a l'entrada, són molt expressives.

La germana gran, pija i neuròtica, la segona càlida i forta, molt forta, i la petita, promíscua perquè "s'està formant" formen tres germanes diferents i unides.

L'obra és fresca i agradable, fa riure i fa pensar i penso que, essent una comèdia, un gènere una mica de segona, és una obra molt reeixida i que es mereix tenir l'èxit que està tenint.

Aquí teniu algunes de les frases de l'obra:
No podem plorar. Ara hem de ser fortes. Ja plorarem més tard.
Je ne regrette de rien.
El teu novio és una monada.
¿Me he enrollado o no me he enrollado? Que alguien me diga que no.
No, mejor un martini. Doble, con dos aceitunas.
Porto posats els seus gayumbos.
Porqué me hace feliz,mamá. Porqué me hace feliz
¿Y como entro yo ahora en el mercado? No voy a cotizar una mierda.
Tieta, ensenya'm una teta.
Todos los días, gazpacho.
No me opero. Me retoco.
Jo m'estic formant, m'estic formant i ara no puc frenar
No la dejan a una ni ser glamurosa en un día como este.
En los entierros, gladiolos
Un Martí i Pol sempre queda bé, no?

diumenge, 1 de juny de 2008

Rey Lear

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

31 de maig de 2008
Versió: Juan Mayorga
Direcció: Gerardo Vera

Intèrprets: Alfredo Alcón, Chisco Amado, Luís Bermejo, Juanjo Cabrera, Carme Elias, Antonio de la Fuente Arjona, Paula Blanco, Marc Garcia Coté, Alberto Huici, Cristina Marcos, Tino Martínez, Ignacio Medina, Pablo Menasanch, Juli Mira, Jesús Noguero, Humberto Orozco, Víctor Pi, Andrés Ruiz, Chema Ruiz, Sergio Sánchez, Juan Pedro Schwartz, Albert Triola, Abel Vitón.

Vaig anar al teatre amb por. Tenia massa present la versió del Rei Lear, de Calixto Bieito, representada magníficament pel Josep Maria Pou. Sabia, però, que l'Alfredo Alcón és un magnífic actor i que no em desencisaria. I així va ser. Molt diferent de la versió en català que ens oferiren en el Romea l'any 2004 i, per tant, essent tan diferent, no podies comparar. Vivies una versió sense pensar en l'anterior.

Rei Lear, la història d’un sobirà ancià que deixa el govern del seu regne a mans de les seves tres filles i que pateix les conseqüències de la lluita acarnissada pel poder, és una autèntica «enciclopèdia de la humanitat», com afirma Mayorga. A l’obra hi apareix el més infame i el més sublim de la condició humana.
L'obra, no per coneguda, no deixa de sorprendre. És tan realista, descriu tan bé les passions humanes, el bé i el mal, la falsedat i el seny, que podria ser ben bé una obra actual, d'avui. I els actors treballen molt bé. Un plaer per l'esperit i per l'intel·lecte.