dimecres, 30 de juliol de 2008

La larga vida de Marianna Ucrìa



La larga vida de Marianna Ucrìa
de Dacia Maraini


Herce Editores



Juliol 2008







Aquest llibre és per a la gent a qui agrada llegir pel plaer de llegir. No hi ha cap trama novel·lesca que et tingui capficat ni intrigat. És simplement la vida d'una noia de Sicília, prop de Palerm, al segle XVIII, que va quedar sordmuda per culpa d'un ensurt, o un disgust molt fort, del qual ella no recorda res i ningú no n'hi parla. Casada amb tretze anys amb el seu oncle, té cinc fills, i passa tota la vida fent el que s'espera que faci. Fins que, mort l'oncle, es debat entre seguir l'aparença i la forma de vida que s'espera d'ella, o descobrir què és fer l'amor volent-ho i amb algú que t'enamora i fer un canvi radical a la seva vida. "Sabe que nunca había pensado encerrar en su vientre a una carne masculina que no fuese un hijo o un enemigo invasor".

El que m'ha agradat d'aquest llibre és el món interior de la Marianna. Pel fet de no sentir-hi ni poder parlar fa totes les reflexions per a ella mateixa. Tota una vida de pors i temors, de petites alegries, de lentes descobertes, d'aprendre de la vida havent començat tan joveneta i lluny dels seus, del sentit de família amb els germans, els fills, de "saber estar" fins que diu "prou"; però fins i tot el "prou" l'utilitza ja vídua, i amb tot, té les crítiques de la família. Llegeix molt, moltíssim. És per culpa de la lectura, o gràcies a ella, que té la força de discernir, en un moment de la seva vida, quin camí ha de seguir.

És un llibre per anar subratllant frases.
"No siempre que se huye se huye de verdad".
"Allí donde la vejez no se transforma en perdida, sinó en una plenitud de intentos".
"Todo le es extraño, y por eso amable, Per, ¿hasta cuándo se puede pedir a las cosas que nos rodean que se mantengan forasteras, perfectamente comprensibles y remotas en su razón indescifrable?"

Al final, quan se'n va, no queda del tot clar si és una fugida o una decisió de canvi de vida. Preferiria pensar que és una decisió personal i valenta, però, finalment, sembla clar que per molt que fugis de la realitat, per molts quilòmetres de distància posis entre tu i els teus problemes, sempre retornen amb força. S'han d'encarar un dia o altre, per tant, com més aviat millor.

Si algú llegeix aquest llibre m'agradaria que em comentés què opina de com acaba la història.

El Salón de Ámbar

El Salón de Ámbar

Biblioteca Matilde Asensi - Planeta

Juliol 2008


Tornem de Rússia i em trobo amb el llibre que parla del saló d'Àmbar, de la Matilde Asensi.

Aquest saló es troba al Palau d'estiu de la tsarina Caterina la Gran als afores de Sant Petersburg. Ha estat reconstruït tot perquè durant la segona guerra mundial va desaparèixer, i encara no s'ha trobat. En això es basa la novel·lista per ordir una trama tot buscant i trobant aquest àmbar perdut. Però la novel·la no val gaire. Tot i que "El último Catón" em va agradar i el vaig llegir a gust, els altres llibres que ella ha escrit els trobo molt fluixos, sobretot aquest.




La història del salò d'Àmbar és molt curiosa.
Va ser un regal del rei alemany Friedrich Wilhelm I de Prússia a Pere el Gran l'any 1717.
Primer va ser instal·lat al Palau d'hivern, però l'any 1755 es va traslladar al Palau de Catalina la Gran.
Durant la Segona Guerra Mundial les tropes nazis van endur-se els panels d'àmbar a Kaliningrad. Una part es va veure per última vegada en una exposició al castell de Konisberg, abans d'amagar-ho tot a les catacumbes. I aquí comença la llegenda, o les llegendes. Sembla que el més segur és que estigui en una de les mines de la costa bàltica o que es cremessin.
Des de l'any 1972 s'ha treballat per reconstruir aquesta sala tal i com era en un principi i, finalment, l'any 2003 es va inaugurar el nou saló d'Àmbar coincidint amb la celebració del 300 aniversari de la fundació de Sant Petersburg.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Dido&Aeneas


Dido&Aeneas
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran
12 de juliol de 2008
Òpera en tres actes i un pròleg
Llibret de Nahum Tate
Basat en el Cant IV de l'Eneida de Virgili

Música de Henry Purcell
Coreografies de Sasha Waltz

Direcció: Sasha Waltz
Reconstrucció de la música: Attilio Cremonesi
Direcció musical: Christopher Moulds
Escenografia: Thomas Schenk in Sasha Waltz
Vestuari: Christine Birkle
Repartiment: Aurore Ugolin, Yael Schnell, Michal Mualem, Reuben Willcox, Virgis Poudziunas, Luc Dunberry, Manuel Alfonso Pérez Torres, Deborah York, Rita Aozane Bilibio, Céline Ricci, Maria Marta Colusi, Charlotte Engelkes, Fabrice Mantegna, Juan Kruz Diaz de Graio Esnaola, Xuan Shi, Eberhard Francesco Lorenz, Takako Suzuki, Michael Bennet, Jirí Bartovanec.
------
Una gran obra per una gran cloenda del Teatre Nacional de Catalunya.
La coreografia de Sasha Waltz ha convertit l'òpera barroca de Pourcel en un espectacle de dansa i música sensacional. Cada personatge és representat per un cantant i per un ballarí. És una manera curiosa d'aconseguir que cadascú faci la seva feina a la perfecció.
Comença amb un cant a la primavera i a l'amor de la deesa Venus damunt d'una piscina on els ballarins van seguint la música amb una elegància i una lleugeresa meravelloses. A poc a poc es va buidant la piscina i el ball seguix fora de l'aigua, amb els mateixos moviments que l'aigua demana.
El mític encontre de l'heroi troià Eneas i de la bella reina Dido de Cartago és escenificat, cantat i ballat amb perfecció i suavitat.
Em va agradar molt, tot i que donat el meu desconeixement del món operístic, i de la meva manca d'oïda musical, no vaig gaudir de la música tant com el públic acostumat a l'òpera perquè li agrada i perquè l'entén.
Al final, tothom dret, vam aplaudir una bona estona amb bravos que ressonaven pertot.
Llàstima només tres dies per gaudir d'aquest espectacle.

divendres, 11 de juliol de 2008

Expo Saragossa




Expo Saragossa

del 8 a l'11 de juliol






La mascota FLUVI

Hem estat tres dies a l'Expo. Calor, calor i més calor. I cues. I més cues. I més calor. Sol, molt molt sol. I aigua. A 3 euros dins els pavellons; a 1.50 a les paradetes. L'ampolla petita. I els altaveus repetint una i altre vegada que ens poséssim a l'ombra, que beguéssim aigua.

Malgrat tot això hem vist coses boniques. No és l'Expo de Sevilla però té pavellons bonics i interessants. El tema de l'aigua està ben tractat i faríem bé tots de fer-ne una mica de cas. Formes d'estalviar aigua, educar i sensibilitzar les generacions futures que són les que més patiran aquest tema.
Si he d'aconsellar algun pavelló diria que el d'Espanya, el d'Aragó, Alemània, Japó, Rússia, i també, més petits, Oman, Navarra, Marroc i Tunísia. El de Kuwait no vam aconseguir entrar-hi.
També és bonic el Pabellón Puente.
I dels espectacles, el de la nit, el de l'iceberg, de Calixto Bieito, està força bé; també "El hombre vertiente" té la seva gràcia.
Anar-hi un sol dia és no veure res. Tres dies et permet fer cues i veure més coses.
Val la pena? Doncs sí. Crec que sempre veus i aprens coses noves. Jo em quedo amb uns escrits sobre la importància de l'aigua dins les diferents religions i corrents filosòfics. Ho vaig trobar molt
interessant.


Pavelló d'Espanya - Cua de 2 hores

Iceberg sobre el riu Ebre

En Jaume dins el pavelló de Rússia tot prenent un cafetó



Vistes generals de l'Expo

dijous, 3 de juliol de 2008

Viatge a Rússia


Viatge a Rússia
del 19 al 30 de juny de 2008

En Jaume i jo amb la Maite
i el Josep Barberà i la Lola Sanz.




Viatge creuer: 3 dies a Sant Petersburg, 5 dies de creuer pel Neva , el Volga i els canals Bàltic i Moscova, i 3 dies a Moscú.


Crec que és la millor manera de conéixer una mica aquest gran país comptant amb pocs dies. Visites dues grans ciutats, amb els seus monuments i els seus carrers, per cert plens d'embussos, però també coneixes petits pobles i ciutats, arran de riu, amb una vida tranquil·la i sense contaminació de cap mena. I el viatge amb vaixell és genial: mai no havia fet un creuer fluvial i és molt bonic. Contemplar el verd paisatge a banda i banda del vaixell, passar per 16 recloses, travessar els dos llacs més grans de Rússia... tot et relaxa i t'omple de bellesa.
A més, durant el creuer, tens classes d'història russa, explicada amb una sinceritat que ja voldria jo per aquí, classes de llengua russa, de fer nines de roba, de cant rus, de pintar matriuskas, de cuina.. i mil coses més.
Us presentaré algunes fotos amb un petit comentari perquè us animeu a fer aquest viatge!



A l'Ermitage, "El fill pròdig", de Rembrand, era una de les pintures que esperava amb il·lusió. Volia veure de prop la mà del pare, la mà de la mare: una sosté al fill amb fermesa, l'altre l'acarona. És la imatge del Déu Pare-Mare.

La Marededéu de Leonado da Vinci també em va sorprendre per la joventut de la mare. Sembla una nena que juga a nines.

Més Marededéus de Rafael, pintures de Caravaggio, el Santcrist de Veláquez, Grecos, i moltes més obres que no és possible veure en un parell d'hores. El palau immens, ple de dorats típics del barroc rus, espectacular.



L'Església del "Salvador sobre la sang vessada". Els noms de les esglésies són força curiosos. Aquesta s'anomena així perquè el tsar Alexandre I va ser mort en aquest indret i sobre la sang que va perdre es va construir aquesta església. A més de la bellesa exterior -és molt, molt bonica-, té la riquesa dels mosaics a l'interior. És una meravella.




El Palau de Peterhof.




L'Agulla Daurada, símbol de Sant Petersburg i títol d'una novel·la, sobre aquesta ciutat, de la Montserrat Roig.





Navegant, sota una resclosa i dalt la resclosa.



Poblat de contes de Pushkin i fent "crestes" a Mandrogui.




Església Kishi, feta de fusta sense un sol clau i i coberta de pollancre trèmol perquè no hi entri l'aigua de la pluja i la neu.


Monestir de Sant Ciril del Llac Blanc a Kirilov i Església de Dimitri a Uglich





Muralla del Kremlin i catedral de Sant Basili a la Plaça Roja.



Serguei Posad






Vaixell NIZHNY NOVGOROD



FI DEL VIATGE