diumenge, 28 de setembre del 2008

Sombreros

Sombreros
Companyia DCA

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Gran

27 de setembre de 2008


Direcció artística: Philippe Decouflé

Creació musical: Brian Eno, Sébastien Libolt

Textos: Claude Ponti

Intèrprets: Olivier Daviaud, Clémence Galliard, Sébastien Libolt, Alexandra Nauder, Aurélia Petit, Leïla Pasquier, Christophe Salengro, Olivier Simola, Christophe Waksmann.



Sombreros. Una obra de teatre-dansa. Però dansa amb ombres. Amb moltes ombres. És una barreja de moviments corporals i imatges de vídeo.

Ens parla de la història d'en François i la Françoise i del seu viatge a Mèxic. Comença amb ombres xinesques i va canviant de decorats i de tipus d'ombres: des de la d'un ballarí amb tres ombres fins a una ombra blanca completament. Un dels moments que més em va agradar és quan es retroben el François i la Françoise. És un joc de llums i obres, amb dansa -o moviment rítmic i suau, musical, d'una bellesa exquisida. I també amb el moment en què la dansa passa en un petit tros d'escenari entre unes grans mans projectades en vídeo. Admirable i bellíssim.

Amb la paraula Sombreros juga en un doble sentit: l'un és el de barret, i l'altre és de sombre héros, en francès, que vol dir l'ombra de l'heroi.


Jo vaig passar una estona molt i molt agradable contemplant l'espectacle, la bellesa dels moviments, de la llum, de les ombres i de les imatges de vídeo. Però en Juame encara s'ho va passar millor. Havia de descobrir cada imatge d'on sortia, com l'havien muntada i com funcionava. És enginyer industrial...
La dansa contemporània va cada cop més acostant-se a l'art dels mitjans multimèdia que no a la dansa tradicional a la qual estàvem acostumats i que és la primera que ens ve al cap quan parlem de dansa.

divendres, 12 de setembre del 2008

Marina Rossell




Gran Teatre del Liceu


Direcció musical: Eduard Iniesta

Amb el Cor Vivaldi, petits cantors de Catalunya

11 de setembre de 2008




Des del sofà de casa -quina pena no poder ser allà- vaig escoltar i gaudir de la música i la veu de la Marina Rossell. Quina meravella!

Anava sòbriament vestida, molt elegant, ni arracades ni collar, només amb un discret braçalet -ja en podrien prendre nota més d'una cantant...-. Ella sola omplia l'escenari. Se la veia distesa, feliç, tranquil·la...

Va cantar les cançons de sempre, aquelles que tots sabem i que hem sentit ja a les nostres mares i àvies i que hem cantat als fills i ara als néts. Canta amb una veu neta, polida, sense esforços de cap mena, sembla que parli amb tu, que t'expliqui les cançons. I al mateix temps és forta i enèrgica, t'emociona i et relaxa.

No sé bé com explicar-me, però feia molt temps que no sentia cantar tan bé en català.

Les cançons són boniques, molt boniques. Voldria recordar-les totes però és difícil . Va cantar La Mare de Déu del món -la va dedicar a la Diana i al Pasqual Maragall per la lluita que porten i que portaran i perquè se'ls estima-, L'emigrant -dedicada als exiliats-, La mare de Déu quan era xiqueta -la música de fons eren els boixets de les puntaires del Vendrell-, Rossó, Per tu ploro, el Virolai, La Santa Espina, Llevantina i, al final, Els Segadors, amb tot el públic dempeus. Hi ha gent que diu que els Segadors no pot ser l'himne nacional perquè parla de violència. Que escoltin la Marina Rossell. És desgarrador, però no violent. L'acompanyament era impactant, feia escruixir.

L'acompanyava l'orquestre de percussions ibèriques Coetus, que descalços, tocaven diferents i novedosos instruments amb peus i mans.

També la va acompanyar el basc Kepa Junquera amb el seu trikititxa, instrument semblant a l'acordeó.

Un espectacle molt, molt agradable i que et deixen ganes de repetir-ho, amb la Marina o amb altres cantants catalans que també s'ho mereixen.

Gràcies, Marina, gràcies al Gran Teatre del Liceu per convidar-la a omplir aquest espai amb música tan nostre i tan estimada.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Aniversari Jaume




65 anys d'en Jaume

6 de setembre de 2008

El Terral






En Jaume ja té el 65 anys! El dia 6 ens vam reunir tots a casa, mare, fills i néts i ho vam celebrar al vespre. Li vam regalar un video projector per poder fer cineforum a casa i per poder veure els partits amb pantalla gegant! Els fills i néts -o sigui 12 persones- li van regalar cada un una pel·lícula que ell havia d'endevinar amb la mímica o disfressa de cadascú. Des de La Nina que amb un any i asseguda a la seva falda no parava de donar cops -El Golpe- fins a la Clara, embolicada amb una tovallola i xisclant -Psicosis-. Vam riure molt i en Jaume va estar molt content. En Jordi ens va llegir un conte del de "s'aixeca el teló" sobre la jubilació del seu pare que, com sempre que escriu alguna cosa ens va agradar molt i ens va fer feliços. Tenim una família meravellosa!!!

L'endemà vam fer un dinar "argentino" amb dos nois d'aquest país que viuen a Santa Eulàlia. Vam fer un xai senser a la brasa, tires "de asado", xoriços i morcilla argentins i, sobretot, vam començar amb les famoses "empanades" que et donen a tot arreu quan viatges per aquell país i que al Jaume li entusiasmen. Tot regat amb caipirinyes que van sortir molt bones. També ens van fer un pastís que es diu Piononno.

Van venir els consogres, els meus germans i nebots i uns quants amics.
I, naturalment, els néts, el Pol i la Mariona van ajudar l'avi a bufar les espelmes.

Ens ho vam passar molt bé, vam cantar-li "las mañanitas del Rey David", acompanyats de la guitarra del Josep i també "El meu avi".



Un dia molt bonic, feliç, agradable, voltats de persones que estimem i ens estimen. Els bons moments s'han de viure amb tota la força i gravar-los al cor per sempre.
Fins a la pròxima!

dijous, 4 de setembre del 2008

Orient, Occident




ORIENT, OCCIDENT
Dues històries d'amor

de Maria de la Pau Janer

Finalista del Premi Sant Jordi de Novel·la, 1997



Columna

Agost 2008


És un llibre curiós i ben escrit.
Es tracta de dues històries paral·leles, molt diferents de cultura i manera de ser però amb l'amor com a nucli i motiu de l'obra. Particularment em cansa que els capítols s'intercalin entre sí. I a més el trobo una mica repetitiu. En el fons aquesta autora em costa una mica de llegir.
Les històries estan ben trobades i ben redactades. Parlen de la vida de parella, de l'amor d'una noia de Betlem amb tots els tabús i controls de la seva terra i, per altra banda, d'un escriptor mallorquí amb un caràcter bastant egocèntric. No pots comparar les dues històries tot i que tenen elements en comú. I al final es troben tots a Betlem.