divendres, 28 de novembre del 2008

Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna

Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna


Conferència a càrrec de

Organitzada pel Col·lectiu el Ganxo
Centre Cultural la Fàbrica
Santa Eulàlia de Ronçana

28 de Novembre de 2008



En Francesc Roma i Casanovas vol donar-nos amb aquesta conferència, i amb els llibres que ha escrit, un punt de reflexió; intenta fer una composició simbòlica perquè ens adonem de quan una muntanya deixa de ser-ho per a nosaltres per convertir-se en paisatge.

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol
les bruixes porten dol...

Les cançons infantils, igual que els contes i llegendes solen tenir un origen en la vida real. En Francesc Roma i Casanovas ens ha relacionat de manera didàctica i divertida, plena d'anècdotes, la relació de les bruixes i els seus maldecaps i persecucions a causa dels canvis climàtics. Sona, això, del canvi climàtic, no? Doncs vigilem que no tornin les bruixes...

Us explico.
Sembla que les bruixes, i ha començat parlant de bruixes de Santa Eulàlia de Ronçana, solien ser dones que vivien soles, vídues molts cops, amb alguna malformació física o estrafolàries i, normalment, una mica "tocades". També de vegades hi havia dones que captaven per les cases de pagès i, si no els donaven el que demanaven, amenaçaven la gent: ja veuràs què et passarà! Llavors arribava una pedregada i la gent l'atribuïa, naturalment a aquella dona que els havia amenaçat.
Les bruixes eren perseguides, torturades i finalment mortes, i no precisament per l'església sinó pel poder civil. En plena tortura confessaven tot el que volia sentir el maltractador, el botxí. I explicaven que baixaven a la riera i allà es trobaven amb el dimoni amb qui organitzaven unes orgies de ca l'ample, per després muntar sobre aquest dimoni, ara amb forma de cabró i volaven pels núvols conduint-los on elles volien i fent descarregar la pedregada sobre els camps dels qui les havien ofès.
Si feia bon temps i no hi havia problemes amb les collites, no hi havia en principi cap necessitatde buscar un cap de turc; en canvi si quan tenien a punt la collita començava a pedregar, a algú li tocava el rebre. I sortien les bruixes.
La majoria de gent creia en elles, tot i que sempre hi havia algun descregut que se n'aprofitava.
El pagès, per la seva part, tenia el tros ben arreglat, el camp sembrat i tot a punt quan veia venir la pedregada. Tenien en aquests casos diferents solucions que anaven aplicant una darrere d'altre fins que alguna l'encertava i "aconseguien" que la pedregada anés al poble del costat i no sobre els seus camps.
La primera era demanar al capellà que sortís a la porta de l'església i comminés -conjurés- la tempesta. Això ho feia el sacerdot o el monjo barallant-se amb els núvols tot donant-li patades i fent tot de gestos que més semblava una dansa moderna que un ritual religiós. Si no ho feia bé i la pedregada arribava volia dir que el capellà del poble del costat ho havia fet millor que ell, i això el feia perdre respecte davant la gent. Perquè el capellà no podia anul·lar la pedregada sinó només desplaçar-la.
Una altra manera era fer sonar les campanes de l'església. Es deia que allà on arribés el so de la campana la pedregada no podia arribar-hi.
Les relíquies servien tant per aturar l'aigua o la pedregada com per fer ploure. En el primer cas es col·locava la relíquia o el sant sobre l'altar i es pregava Déu que aturés la pluja. Si, pel contrari hi havia sequera es remullava el sant o la relíquia -en una caixeta de plata- en una font, o riu fins que plogués. Fins i tot es tancava la relíquia en una ermita i llavors segur que plovia! A Torelló tenien la relíquia d'un nen petit (Sant Fortià) que deien que havia arribat en una gàbia portada per un colom i era un dels nens morts per Herodes a l'època de la fugida a Egipte. Déu n'hi do!
També es feien processons, però això ja ho coneixem perquè ha arribat quasi fins als nostres dies...
La gana és mala consellera. Si plovia massa o si no plovia la collita no arribava a tothom. Primer menjaven el que tenien i a poc a poc acabaven menjant herba. I d'aquesta manera pot arribar qualsevol revolta.
Els rics cultivaven cereals, ja que això els assegurava el menjar per tot l'any i fins i tot per més temps. També els podien vendre al preu que volien quan els veïns s'havien quedat sense.
A les ciutats organitzaven asils, l'olla popular, obres de caritat... Als pobles era més difícil, tot i que hi havia una sèrie de cases on cada dia donaven menjar a tothom que hi anés.
Fins i tot la revolta de la Revolució Francesa diuen alguns que va ser deguda en part a un canvi climàtic. Aquest mateix any va haver-hi revoltes a Barcelona i altres ciutats catalanes. El canvi climàtic porta la fam i la fam la revolta. I qui rep sempre la primera és la dona. I en aquesta època moderna, segles del XVI al XVIII estaven ben desprotegides.
Com podeu veure la naturalesa pot influir i molt en la nostra vida quotidiana. Cuidem-la!

dijous, 27 de novembre del 2008

La Dama de Reus



La Dama de Reus

d'Ambrosi Carrion


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

26 de novembre de 2008

Direcció: Ramon Simó
Actors: Maria Molins, Manel Barceló, Artur Trias, Rosa Cadafalch, Ivan Benet, Pepo Blasco, Júlia Barceló, Jordi Puig "Kai", Jordi Llover.



Aquesta obra es coneix com La Dama de Reus, o Capitel·lo, o La Dama de Tolosa.
Ambrosi Carrion la va escriure a l'exili. Si no hagués hagut de marxar seria molt conegut ja que va tenir molt d'èxit en el seu temps. En marxar, però, el seu nom va deixar de sonar i la seva obra ha quedat amagada i quasi desconeguda.
El tema és força corrent: estem en guerra i un cap militar allibera presoners sempre que la seva dona o filla passin amb ell la nit. Però el dia que li entren a demanar clemència la família de la dama de Reus, tot canvia. Els pares del noi presoner, noble, grans d'Espanya i carregats de diners i propietats volen comprar la llibertat del seu fill. El Capitel·lo, però, veu la dona , la dama de Reus i li proposa el que a totes.
La Dama de Reus és una dona forta, culta, que sap parlar i coneix el que vol. No veu possible ficar-se al llit amb aquell home i, l'endemà, tornar amb el seu marit com si res. Ella ha estat qui ha animat al marit a rebel·lar-se contra el rei. Quan ella parla d'això amb el marit ell té una frase que resumeix molt bé el caràcter de dues persones tan oposades. Ella li pregunta què pasarà si queda embarassada aquella nit. Els pares del noi parlen de seguida d'avortament. El marit diu: jo et perdonaria... Perdonar què!
Arriba la nit i és un goig i un plaer veure parlar i actuar a la Dama i al Capitel.lo. En el fons no són tan diferents. Ella admira la valentia i l'honor, prefereix el marit mort amb honor que viu a través de la seva humiliació. I el capità li va explicant la seva vida i li parla d'ella, de com la tracten , dels seus pensaments, com si la conegués de tota la vida. Ella se sent sense família, sola, humiliada, però també rabiosa. A poc a poc va comprenent aquell home i acaba esent aquella nit una nit d'amor.
Ell entén que perdonant la vida al marit la mata a ella, que haurà de tornar-hi. I fa penjar al marit.
Ella reacciona amb una ràbia immensa, però quan se'l troba a ell, veu, que en el fons, és l'home que estima. Però així no vol viure...
Com tota l'obra és un assaig, en els anys 40, amb el ferm convenciment que s'havia de fer teatre en català, acaba l'obra sentint-se una veu en off declarant que només es pot parlar en català dins les famílies, prohibit teatre en català... etc. Tot això que ja sabem perquè la majoria ho hem viscut.
Una obra admirable, ben escrita, amb dos caràcters i maneres de fer molt fortes i passionals, amb un diàleg impressionant i amb unes reaccions que les entens quan les veus, però que difícilment podries entendre sense el diàleg i la passió dels personatges.
El marit, l'Ivan Benet, no m'agrada com treballa. Sembla que no tingui sang a les venes. Potser és el seu paper... i la resta treballa bé, però sense ser cap meravella. Els qui porten l'obra i fan que valgui la pena anar-hi són la Maria Molins i el Manel Barceló. I l'obra de l'Ambrosio Carrion.

Aquesta obra ens permet endinsar-nos en dues maneres molt diferents de veure i viure la vida i contemplar com, per art de la paraula, de la conversa, acaben sent dues ànimes bessones. Com un Capitel·lo pot aprofundir psicològicament en la ment de la dama de Reus, dient-li en veu alta el que ella calla i amaga perquè no vol que surti a la llum, no vol reconéixer uns pensaments que li fan mal i la deixen fora del paper que li toca fer en la societat on viu. Quan finalment es completa la catarsi de la Dama i s'adona que està sola, ben sola, s'aboca a la nova relació, que, en el fons, és la que sempre havia somiat: un rebel valent que la comprèn i l'endevina i que, en el fons, està tan sol com ella. El diàleg de la nit és una perla narrativa, dóna goig escoltar-la i sentir-la. A poc a poc vas entenent coses i et fiques a la pell de la Dama. És impressionant.

dijous, 20 de novembre del 2008

Els nois d'història



Els nois d'Història
d'Alan Bennett

Teatre Goya
19 de novembre de 2008

Direcció: Josep Maria Pou
Repartiment:
els professors: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar
els alumnes: Nao Albet, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç Gonzàlez, Jaume Ulled, Joan Vilajosana


"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat pe algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva". Meravellós! Són paraules del professor Hèctor als seus alumnes. Això ja dóna una pista del caire de les classes que aquest senyor ofereix als seus alumnes.
Ens trobem en una escola anglesa amb alumnes -tot nois- preparant-se per entrar a Oxford o Cambridge. I tota l'obra és una plataforma on podem veure les dues versions, les dues maneres d'encarar el tema de l'educació. S'han de preparar per passar l'examen -o sigui, l'èxit- o se'ls ha de preparar per la vida per la via del coneixement i de la maduresa personals?
En Josep Maria Pou interpreta perfectament, com sempre, el seu paper de professor diferent, de classes "educativament incorrectes", però que són les que faran que els alumnes puguin anar pel món amb un mínim de cultura i de saber fer les coses. El director vol només que la seva escola obtingui els millors resultats i la professora d'història, la Maife Gil, treballa molt bé i diu grans veritats, però fa la seva feina sense complicar-se la vida.
Els alumnes treballen molt bé, amb entusiasme i vivint el seu paper diferent amb cada professor i entre ells.
L'obra és bona, molt bona, però actualment estem acostumats a les adaptacions que es fa de la majoria d'obres i aquesta sembla una mica lenta, una mica "antiga". A mi m'ha agradat, m'ha agradat molt, i crec que agradarà a tothom que gaudeixi amb les paraules, amb el Verb, la Paraula. El professor Hèctor dóna molta importància al fet de saber expressar-se bé, a conèixer els clàssics i poder-los citar en contexts actuals, a fer servir els temps dels verbs de la manera correcta -el subjuntiu! quan de temps que no en sentia parlar...-. Li agraden els adjectius i més si són derivats de verbs, i els verbs amb un o dos prefixos...
I acaba l'obra dient que l'únic que pot fer un mestre és passar el testimoni... agafar-lo ben fort i passar-lo.
Tot això en un teatre Goya, nou, remodelat, còmode i agradable. Molta sort! O com diuen la gent de teatre, molta merda!

diumenge, 16 de novembre del 2008

Esmorzar alemany

Esmorzar alemany,
Bayerish per ser més exactes,
del Genís i la Laia

El Bruguer Nou
Santa Eulàlia de Ronçana

16 de novembre de 2008

El Genís i la Laia han tornat a casa després de més de tres anys a Alemanya. La Laia encara no la coneixíem i han tingut la idea d'organitzar un esmorzar alemany per la família, pels tios i cosins, Així coneixíem la Laia i de pas ens ensenyaven com esmorzaven ells cada dia. Per cert que ningú ho diria perquè estan tots dos primets i macos i amb aquests esmorzars...
La Laia és molt maca i simpàtica, sembla que sempre hagi estat amb tots nosaltres i el Genís ha tornat amb cara de persona gran, carinyós i maco com sempre.
No és corrent que uns nebots convidin a una família tan nombrosa a esmorzar sense més motiu que aquest; per tant és més d'agrair i n'estem molt contents.
Ens han donat salsitxes blanques, weisswurst, bullides i amb salsa de mostassa, diferents pans i bretzels, i amanides d'aquelles alemanyes, blanques però molt gustoses. Tot amanit amb cervesa recent portada pel Genís des d'Alemanya. De postres, sí, postres encara que era un esmorzar! hi havia una espècies de cake del qual no recordo el nom però sí el gust ja que era boníssim i un pastís de xocolata també molt bo. Tot s'ha acabat ràpidament i amb gana i penseu que només eren les 11 del matí. Cafetó i xerradeta al sol i fotos, moltes fotos, perquè tots els nens petits han anat darrere els cavalls que tenen allà en Joaquim i la Núria; uns cavalls petits que es deixen fer de tot i que els nostres néts recorden de cada vegada que hi van.
Un matí molt agradable i, tal com els he dit quan marxàvem: esmorzars alemanys, sopars catalans, tot és bo si es fa en bona companyia i si de tant en tant ens obsequien amb la seva presència.
Moltes gràcies, Laia i Genís, i benvinguts a casa!

Sopar contra el Càncer del Prat

Sopar Commemoratiu del XXV aniversari de l'A.E.C.C. Junta Local del Prat de Llobregat

Hesperia Tower - l'Hospitalet

15 de novembre de 2008


Presidenta: Maria Rosa Blanco Sallés
Vice-Presidenta: Mercedes Moyano
Secretaria: Karen Narváez
Tresorera: Montse Borràs
Vocals: Núria Agut, Pilar Lamela, Josefina de Haro i Magdalena Garcia.


Fa 25 anys la Maria Rosa i les seves "girls" van començar una tasca compromesa, difícil i abnegada. No sé si sabien bé on es ficaven. Però amb esforç, amb moltes hores, amb somriures i reunions i sempre amb bon humor han pogut complir els 25 anys de bona feina a l'associació contra el càncer del Prat de Llobregat.

Han trencat motllos. Sempre les hem vist somrients, arreglades, ben vestides, modernes, dinàmiques, guapes... i la feina que fan no ajuda precisament a riure i passar l'estona. Han sabut compaginar la gravetat de les situacions amb una rialla oportuna o amb una broma sense malícia. I així, dia rere dia, han anat bastint una feina que avui volem, entre tots i amb tots, celebrar.

Al sopar érem més de 300 persones i sabem de gent que no va poder aconseguir una entrada per falta d'espai. Va parlar la Maria Rosa, la presidenta del Càncer de Barcelona, l'alcalde del Prat, i tots van alabar aquest grup de "noies" que treballen tan bé i amb tanta il·lusió.

Crec que es volen retirar. Deixar que el jovent agafi les regnes d'aquest voluntariat, però, sincerament, no crec que ho aconsegueixin. Ho han fet massa bé i amb massa il·lusió i entusiasme.

A més han tingut una gràcia especial. Tots els diners que recollien anaven directament a Sant Joan de Déu, per a la secció d'oncologia infantil. Els han comprat aparells, llits, tot el que els ha fet falta. Diners directament de la butxaca del donant al director de l'Hospital, sense passar per Barcelona ni per enlloc. I això s'agraeix.

Havent sopat, el director de Sant Joan de Déu, el senyor Jaume Pérez Pallarols, va dir unes paraules d'agraïment no només pels diners recollits durant aquests anys, ni pels d'aquest sopar, sinó també per l'amistat que els havia unit a través dels anys.

Per molts anys Maria Rosa i companyia! Així es fan les petites coses que, juntament amb altres similars, intenten arreglar i endolcir aquest món.

També s'ha d'agrair als artistes i entitats que van donar obsequis per poder-los rifar durant el sopar. Es van recollir més de 6.000 euros. Els donants van ser:
Pintura de Francesc Brustenga
Pintura d'Otto Cavalcanti
Pintura de Maite Marin
Pintuta de Alfredo Lanz
Pintura de Montserrat Faura
Pintura de Ana Ricard
Pintura de Joaquim Hidalgo
Escultura de Lorenzo Quinn
Escultura de Manel Àlvarez
Bossa de Loewe
Joies de Joieria de Santi Pàmies
Rellotge de Joieria Kronos
Una nit i un sopar per a 2 persones a l'Hotel Hespèria Tower
Una nit i un sopar per a 2 persones a Casa Irene a la Vall d'Aran

divendres, 14 de novembre del 2008

Sonata a Kreutzer


Sonata a Kreutzer

Tolstoi & Beethoven
de Quim Lecina

Teatre Romea
13 de novembre de 2008

Autor: Quim Lecina, a partir de La fuga de Tolstoi d'Alberto Cavallari i Sonata a Kreutzer de Tolstoi.
Direcció: Quim Lecina
Música original: Ludwig van Beethoven
Repartiment: Lluís Soler, Tolstoi; Daniel Blanch, piano; Kalina Macuta, violí.

No és la primera vegada que Quim Lecina ens ofereix teatre adaptat a una peça musical, o una peça musical adaptada al teatre. Aquesta vegada però, s'ha superat. No sé si per l'encert de triar en Lluís Soler per fer el monòleg, o bé el piano amb en Daniel Blanch o sobretot, amb la Kalina i el seu violí. Sorprèn, pels que no hi entenem gaire, que el violí toqui tota l'obra sense cap partitura al davant. I amb una delicadesa i energia, amb un saber moure's i fer teatre, amb mirades i somriures, que captiven l'espectador.
L'obra tracta dels últims dies de vida de Tolstoi. Amb 82 anys se n'adona que no pot seguir vivint ni amb la seva dona, la possessiva Sofia, ni a la seva casa pairal d'Iàsnaia Poliana, allà on havia nascut, crescut, on s'havia casat, havia vist néixer els seus fills i hi havia envellit. Allà havia escrit les seves grans obres Guerra i Pau i Anna Karenina. No pot seguir vivint i arribar a la mort sense viure el seu ideal populista, sense retrobar l'aventura i la llibertat. Així dons se'n va de casa, fuig de nit deixant una carta a la seva dona. No és fàcil la fugida. Ha de lluitar contra ell mateix i contra tot el que deixa enrere. Però ho aconsegueix. La llàstima és que surt de casa ja malalt i mor sis dies després en una petita estació de tren.
Tolstoi explica que la seva vida ha estat marcada per aquesta Sonata, que va sentir tocada pel seu fill mentre l'assajava amb un company violinista. Era a Moscú i va ser allà on va escriure Sonata a Kreutzer. I et va desgranant cada moment, quasi cada nota de la sonata, amb els seus sentiments, amb els sentiments que li inspiren. Aquesta música l'acompanya tota la vida, sobretot durant la fugida, els últims dies abans de morir.
Barreja de música i veu, de veu i música, poc moviment, poc escenari, gens de decoració, tota la força és del que diu Tolstoi, un magnífic Lluís Soler, i el que interpreten els músics.
És bonic i encoratja veure que en aquesta edat encara s'és a temps de començar de nou, de trencar amb vells esquemes, amb coses que et semblaven indispensables en la teva vida diària, i que es pot viure, encara que sigui pocs dies i quasi entre somnis, l'anhel de la teva vida.
Com diu Tolstoi: ... per viure honradament és necessari rompre's, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i començar de nou i de nou abandonar, lluitar eternament i patir privacions. La tranquil·litat és una baixesa moral...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Ha nascut la Júlia






Ha nascut la Júlia.


6 de novembre de 2008







I, de mica en mica, la família va augmentant. El Maurici i la Sílvia ens han fet el regal d'un tercer fill, la Júlia, que a més de ser una preciositat, és la nena després de dos nens. El Sergi i el Roger estan encantats. Més el Sergi, que ho entèn millor i que només la veu ja la vol agafar i l'omple de petons i de mimos. Serà la nena més maca i més contemplada del món!

Que per molts anys la poguem contemplar, mimar, viure i estimar a ella i als germanets amb companyia dels seus pares!

Enhorabona, Sílvia i Maurici!!!



diumenge, 2 de novembre del 2008

The Gleen Miller Orchesta


The Gleen Miller Orchesta

Gleen Miller, el rei del Jazz

Palau de la Música

2 de novembre de 2008

Dirigida per: Ray McVay

---
En Pere i l'Anna, consogres nostres, ens van regalar entrades per aquest concert amb motiu dels 65 anys d 'en Jaume.
Sabia que a en Jaume li encantaria. Jo no n'estava tan segura de mi mateixa. Però malgrat la meva nul·la cultura musical, fins i tot jo vaig reconèixer velles cançons, amb un ritme i una alegria que va fer que gaudíssim els dos d'aquest espectacle.
Glenn Miller va crear un estil propi que el faria famós a tot el món, amb gent desconeguda, que després van ser grans noms de la música, i en petites bandes. El "so" Miller es caracteritza pel protagonisme dels instruments de vent i les seves adaptacions del jazz i blues tradicionals amb ritmes de marxa militar.
The Original Glenn Miller Orchestra és una de les més populars bigs bands que porten arreu la música de Glenn Miller i el millor jazz. Creada el 1988 ha mantingut des de llavors la mateixa formació sobre l'escenari, la mateixa que va concebre el Glenn Miller: cinc saxos, quatre trompetes, quatre trombons i tres percussions, a més d'un vocalista masculí i una femenina.
Es canten entre d'altres les cançons: In the Mood, Moonlight Serenade, American Patrol i Chattanooga Choo Choo. I van acabar tocant, i nosaltres cantant en català, El Noi de la Mare.
L'orquestra ha introduït alguns canvis en la música, alguns dels quals ells mateixos reconeixen que a Glenn Miller no els haguessin agradat.
El director, ja força gran, fa que visquis aquesta orquestra com una cosa completament americana, com l'essència d'Amèrica: els músics entren i surten dels seus llocs, rient, parlant i fent broma entre ells, seient el director en el lloc dels músics... tot de coses impensables en una orquestra europea.
Va ser una espectacle diferent, bonic, animós, nostàlgic i amb una força immensa. I, a més, amb el marc de la meravella del Palau de la Música, que només seure allà i contemplar el que et volta ja et paga el fet d'haver-hi anat.
Gràcies pel regal!



dissabte, 1 de novembre del 2008

Aloma




Aloma
basat en la novel·la de Mercè Rodoreda
Dagoll Dagom



Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

31 d'octubre de 2008

Direcció: Joan Lluís Bozzo
Adaptació teatral: Lluís Arcarazo
Música i lletres: Alfonso de Vilallonga

Repartiment: Carme Sansa, Júlia Möller, Anabel Totusaus, Maria Codony, Henry Lardner, Pol Orrit, Josep Julien, Ferran Frauca, Carlos Gramaje, Anna Moliner, Gisela, Marc Pujol.
---
Músical amb el segell inconfundible de Dagoll Dagom. M'havia rellegit Aloma per poder comprovar si l'obra era fidel a l'escrit de la Mercè Rodoreda. I sí que ho és. Hi ha textes que crec que són exactament els mateixos que al llibre. I l'obra segueix l'argument fidelment.
La Carme Sansa explicant la història vista ja des de fora, la Júlia Möller en el seu paper d'Aloma que viu el dia a dia, les dues esplèndides.
Crec que als personatges els donen més vida que a la novel·la. Penso que potser és que el musical li dóna més vida, més aire. Sobretot a l'Anna, que a la novel·la se la veu més submisa, més apàtica, sense la força que li dóna el musical. I també a l'Aloma: l'ha modernitzada, li ha donat empenta. ´
L'escena de la primera nit d'amor de l'Aloma amb el Robert sota els focs de Sant Joan té una gran força. I la que se't queda gravada dins és al final, quan ella vol acabar com el seu germà i dubta entre el tros de vidre i el fill que duu a la panxa.
M'ha agradat molt, he gaudit de l'espectacle i, com sempre, els decorats del Teatre Nacional de Catalunya reflecteixen amb total encert el món de l'obra que representen.
Hi ha un punt que no sé si ho han fet expressament o són il·lusions meves. Al començament l'Aloma diu que un món amb claror violeta no seria el mateix, no seria el seu món. I en el moment en què s'ha de rebaixar per anar a casa la Coral a demanar-li l'anell la llum es torna violeta. És casualitat o està fet per fer-nos adonar que el món de l'Aloma s'està desmoronant?