dijous, 31 de desembre del 2009

Feliç 2010!!!

Feliç 2010!!!

LES DOTZE CAMPANADES DEL 2009


Nang! Amor, estimar força, que com més estimes millor et trobes

Nang! Salut perquè és important; si et trobes bé tot ho pots fer

Nang! Feina i guanyar diners, els necessaris per viure bé i per fer un raconet

Nang! Família unida i amiga, amb il•lusions i harmonia, amb petons i rialles, cadascú a casa seva però sempre a punt de fer pinya

Nang! Amics, riquesa infinita, te’ls tries i et trien, i us feu companyia

Nang! Molta alegria i riure una estona cada dia, i un cop a la setmana fins que et faci mal a la panxa

Nang! Caminar, córrer, saltar, respirar natura per no perdre l’agilitat i omplir-te de frescor pura

Nang! Menjar poc i pair bé és el que ens convé fer

Nang! Ajudar una mica els altres ens farà més responsables

Nang! Llegir un llibre a la setmana, o el diari i un al mes si això és massa

Nang! Cantar ben fort encara que desafinis, fins que els pulmons inflis

Nang! I desitjar a família i amics un 2010 ple de bons desitjos i ....

i una mica de sort, i de il•lusió, i de sentit del humor, i una mica de paciència, i de serenitat, i de pau, i de ganes de fer el ximple, i molts riures de nens, i manetes que t’agafin, i algun viatge –o molts-, i espontaneïtat, i amics nous, i estones de silenci, i temps per a tu, i temps pels altres, i molta felicitat, i confiança, i valentia i coratge, i optimisme, i molts somnis per a realitzar, i força comprensió, i una mica de perdó, i entusiasme per les petites i grans coses de cada dia, i molt carinyo, i que sempre tinguem algú en qui confiar, amb qui riure , amb qui plorar si s’escau...

UN ANY NOU ON HI TINGUIN LLOC TOTS ELS NOSTRES DESITJOS I SOMNIS, UN ANY NOU CURULL DE TOT EL QUE ENS POT FER MÉS FELIÇOS I MÉS PERSONES!!!

Una abraçada de Maripepa i Jaume

diumenge, 27 de desembre del 2009

L'última baula d'una cadena

L'última baula d'una cadena
Una resposta en
família a la malaltia
mental severa

de Núria Feliu, Roser Feliu, Maria Feliu
Josep Maria Feliu Maspns

Azul

Desembre de 2009


No sabem on anirem ni on arribarem, però sí que sabem el que no volem; fet que neix de l’experiència d’haver sabut resistir i sobreviure a una situació greu. Família Feliu

Tenia el llibre a la tauleta de nit, a sobre de la pila de llibres en llista d’espera per ser llegits. I cada dia me’l mirava. Però no l’agafava. Tenia por que em fes mal. Sabia que m’afectaria. El dia 24, tot esperant que es fes l’hora d’anar a Missa del Gall em vaig decidir i vaig començar a llegir-lo. No m’ha fet mal. És dur, molt dur. Veus, sents i endevines tot el que ha hagut de passar el Josep Maria i les seves tres filles. I la seva valentia en oferir-nos la seva vivència, la seva experiència per dolorós que fos el fet d’haver de reviure tantes coses de tants anys, els records d’infantesa, d’adolescència, de dones adultes, i el Josep Maria la seva vivència de pare-mare responsable fort i feble a la vegada, amb els seus dubtes i amb la seva seguretat. I el fet d'explicar ara el que durant anys van mantenir en la intimitat per ajudar a que la vida de la Montse no estigués "estigmatitzada" per la malaltia, encara que això els perjudiqués a ells, a les seves vides i relacions.
A la Montse la coneixia. L’he tractada molts anys. Va ser la mestra dels meus fills i desprès, durant molts anys vaig ser catequista dels nens de la seva classe. Era una mestra excel•lent. Els meus fills la recorden amb molt carinyo. S’entregava a la feina i als nens en cos i ànima. I quan anava a donar catequesi em trobava sempre els nens a punt, tranquils, i si mai hi havia un problema amb un nen ella era la primera de comentar-lo, d’ajudar-nos, d’explicar-nos...
Un dia es va comentar per l’escola que la Montse estava una mica “rara”: té anorèxia, van dir. Tot i ser una malaltia força important vaig pensar que una anorèxia, detectada i diagnosticada i amb el seu entorn familiar seria una malaltia amb retorn a la normalitat. Després vaig deixar la catequesi. I fins molt més tard no vaig saber que no era anorèxia, que era una malaltia mental severa. I que ja no exercia de mestre. Me la vaig trobar un dia pel carrer amb una germana del Josep Maria. Vam estar parlant de l’escola, dels nens. Ella estava malalta, força malalta, però la il•lusió dels seus ulls no l’havia perduda encara. No l’he vista més. He vist al Josep Maria i l’he recordada molt. Però mai m’hagués pogut imaginar el calvari que han viscut aquesta família.
I han sabut fer un llibre real, on veus el dolor i els passos que han hagut de seguir però sense cap element sobrer; en cap moment pots dir; pobrets! Perquè ells no ho busquen.. Busquen explicar un projecte de vida basat en l'amor i truncat per la malaltia, reafirmat per i en l’amor i viscut amb plenitud. No sabia que podia ser tan dur ni que la malaltia s'hagués iniciat amb les nenes tan petites. Josep Maria, què dur! I les nenes , que van haver de créixer més ràpid que les altres; sempre he pensat i ara me'n reafirmo, que la família és molt important. Sort del pare, dels avis, dels tiets i cosins i dels amics, amb majúscules, que van saber estar al costat d'elles i d'ell en tots els moments sense dubtar mai ni un moment, acompanyant-los, sent-hi.
Estic convençuda que aquest llibre pot fer molt bé a persones que tinguin malalts com la Montse a casa seva. I també als qui tenim la sort de no conèixer aquest problema en carn pròpia. A mi m’ha fet veure la feblesa de la persona, com pots derivar en una malaltia no esperada i terrible i com hi pots fer front, tant el malalt, com la Montse lluitant contra la malaltia mentre va poder i com la família, el Josep Maria i les seves filles acompanyant a la mare des del dolor, des del l’amor i sabent discernir el moment en que ha de dir prou perquè la malaltia de la mare no afecti de manera definitiva en ells mateixos. Aconseguir, malgrat el dolor de la separació, que la Montse sigui l’última baula d’una cadena... Valentia, amor, confiança, unitat, més amor, més amor... defineixen la vida d’aquests amics.
El llibre no m’ha deixat desassossegada ni inquieta. M’ha donat pau i energia. I admiració, molta admiració!
Gràcies Josep Maria, Maria, Roser i Núria pel vostre esforç. Compteu ara més que mai amb l’acompanyament dels amics, dels coneguts, dels que llegeixin aquest llibre i cadascú des de les seves creences us enviarem la nostra força, la nostra energia positiva perquè pugueu seguir vivint i cuidant a la Montse amb aquesta força que només l’amor, l’Amor, pot donar.
Entrevista a "Els matins del Cuní, a TV3".

dijous, 24 de desembre del 2009

La petita història dels tractors en ucraïnès



La petita història dels tractors en ucraïnès
de Marina Lewycka

Premi Bollinger Everyman de novel·la d'humor
La Campana

Desembre del 2009



Aquesta novel•la te la recomanen com a molt divertida i ve avalada amb el premi Bollinger Everyman de novel•la d’humor; i no la trobo divertida. Ni tan sols hi trobo aquell humor anglès, subtil i amagat que et fa somriure.
Et parla d’una família, una família ucraïnesa que ha emigrat a Anglaterra. Mor la mare i el pare amb 84 anys, s’enamora d’una immigrant ucraïnesa d 34, rossa i exuberant. Les dues filles, que no es parlaven arran de la mort de la mare, s’uneixen en contra del pare. Veuen com aquesta noia vol aprofitar-se d’ell i dels seus diners.
Les converses telefòniques entre les dues germanes són bones i potser la part més “divertida” de l’obra. Són molt reals, molt creïbles. També les converses del pare amb una de les filles; i la manera d’entendre’s amb el gendre. El que sembla més exagerat és el comportament de la noia ucraïnesa, les seves entrades i sortides, les seves paraules i els seus silencis. Sí que hi ha moltes immigrants que busquen amb un casament aconseguir els papers, però ella juga de manera massa novel•lesca.
En el fons de tot això retrata el panorama de Ucraïna sota la URSS, els camps de concentració, el terror, la fugida, la solitud... I tot això sí que és real.
El pare troba sempre la fugida parlant o escrivint sobre tractors. És la seva manera d’escapar de la realitat i viure una mica en el seu petit món.
És una novel•la bona de llegir, però per a mi, res més que això. Ja fa dies que espero trobar un llibre que m’agradi de debò. Els últims que he llegit no són d’aquells que en surts entusiasmada!

divendres, 18 de desembre del 2009

Nadal - Poema

Nadal 2009

Un any més la Maritxu ens envia el seu poema de Nadal, inspirat o impregnat de la poesia de Pere Casàldaliga, fruit del temps que ella passa amb ell al Matto Grosso. És envejable tota l'experiència i les paraules que va atesorant dins seu del contacte amb aquesta persona. Sempre he dit que m'agradaria un any acompanyar-la... Ja ho veurem!
De moment us deixo aquí el seu poema perquè el llegiu, el rellegiu i en gaudiu.


Epifanía 2009

En un principio era el Logos.

Palabra que ilumina
el nuestro pan de cada día.

Hoy su Beso
violando el Silencio de esta Noche
Noche de Epifanía
  se Encarna  delicadamente                                     
     en nuestra humanidad viva.

PALABRA
      ENTREGADA.

En burdeles de deseos
que se arrullan en mi piel
y que se inician
  al mismo tiempo
    en la túnica de mis hermanos
      en los hambrientos
        en los sin trabajo
          en los nadies.

Noche
donde la Palabra traspasa el Silencio
  preñada de todos ellos.

¡Encarnación silenciosa
en nuestra humanidad divina!

                                            Maritxu
                                            Navidad 2009

dimecres, 16 de desembre del 2009

Tres vidas de santos





Tres vidas de santos
de Eduardo Mendoza

Seix Barral - Biblioteca Breve


Desembre de 2009


Se’m fa difícil definir aquest llibre. Eduardo Mendoza escriu molt bé i en aquests tres contes ha desenvolupat una imaginació tremenda. Només per això ja val la pena llegir-lo.

El primer, La Ballena, situa l’acció en el marc del Congrés Eucarístic de Barcelona, l’any 1952. S’ha d’allotjar els bisbes que arriben a cases particulars, de fidels coneguts. En una casa n’hi arriba un d’un petit país de Centre Amèrica. Quan és el moment de marxar comença una guerra en aquell país i ell no pot tornar-hi. I aquí comencen els neguits i els problemes. Personatges molt ben retratats, la senyora de la casa, els parents pobres, el noi jovenet que és qui més es fa amb aquest bisbe, el canvi que fa aquest senyor en aquest temps... tot està descrit magistralment per l’autor i es molt entretingut de llegir.
El segon conte, El Final de Dubslav, ens presenta un personatge amb una malaltia molt especial i amb el tràfec de trobar-se en un petit poblet ignorat d’Àfrica quan mor la seva mare. Molta imaginació per part de l’escriptor, cosa que jo envejo perquè és el que em falta a mi!
El tercer i últim, El Malentendido, ens presenta un jove a la presó i una mestra que dóna classe de llegua i escriptura als qui volen participar-hi. I el canvi que fa aquest jove i la falta de comunicació entre els dos.
Sense ser un llibre, per a mi, de primera fila, es bo llegir-lo com un entreteniment agradable, per la manera com flueix el llenguatge i per les situacions curioses que retrata; situacions del dia a dia, sense més pretensions, i que potser justament per això agafen al lector.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Nadala

Nadala 2009


Cliqueu sobre la foto si la voleu veure millor

S'acosta Nadal i tots desitgem i esperem una mica de pau i harmonia per a aquests dies, enmig del soroll i el malestar i la tristesa que respira aquest món. Sempre hi ha un bri d'esperança i és per Nadal quan més el busquem i el demanem. Hem de confiar amb els joves i els nens que portaran aquest món endavant i el faran tornar a ser una mica "paradís". Per això, com veureu a la Nadala, hem posat als nostres néts de pastorets, perquè estiguin a prop de la Bona Nova i la vagin entenent i fent seva ja des de petits.

Amb els nostres millors desitjos i amb el nostre record i carinyo us desitgem un BON NADAL i que l'any 2010 ens porti un canvi en bo en tots sentits!
Una abraçada

Maripepa i Jaume

dimarts, 8 de desembre del 2009

Santuari de la Salut i el Far

Santuari de la Salut i el Far

6 de desembre de 2009




Amb la Fefa i el Lluís i la Francisca i el Joan Enric hem estat al Santuari de la Salut i al Far. Feia un vent molt fort però val la pena encara que només sigui per contemplar la vista des del mirador del Far i també dels de la Salut.

Segons la llegenda el Santuari del Far fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del Far del mar estant.

La vista des d'allà és immensa, no te l'acabes, t'hi quedaries badant força estona si no fos pel vent que t'empeny i acabes ficant-te al cotxe per anar a la Salut.

Allà trobes un altre mirador, d'una altre vall, també de bon mirar i més a recer del vent.
El Santuari de la Salut té una història curiosa. Ens la va explicar el rector, Mn. Josep Melció. Sembla que durant la guerra un mossèn, mossèn Llampec l'anomenaven, va poder amagar la Marededéu en una balma i salvar-la així d'una trencadissa segura. Acabada la guerra van fer construir una altre marededéu, de l'escola d'Olot, i és la que encara es venera en el Santuari. Actualment el rector està intentant construir un camerí per la marededéu original perquè la va voler col•locar al seu lloc i la gent no la va voler; sembla que els favors que havien aconseguit els hi havia concedit la marededéu actual, no l'original, i no volen canvis. I us asseguro que és molt més bonica l'original.

Feia temps que no ens havíem d'aturar per deixar passar un ramat de bens. Records nostàlgics que et fan sentir nena altre cop i decideixes baixar del cotxe i fer la foto...
Tot tornant vam aturar-nos a Hostalets d'en Bas i vam comprar mongetes de Santa Pau i tomàquets de penjar a una dona que seia a la porta de casa seva. Així sembla que compris productes més naturals, però suposo que són els mateixos que tenen a les botigues. El pa sí que és molt bo. És el forn que proveeix el restaurant Les Cols i val la pena comprar-ne i congelar-ne.

Un bon dia, ventós, però curiós, divertit i en bona companyia!

dissabte, 5 de desembre del 2009

El Ball

El Ball

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

3 de desembre de 2009

Dramatúrgia i direcció: Sergi Belbel

Coreografia: Sol Picó
Actrius: Anna Lizaran, Sol Picó / Xaro Campo, Francesca Piñón
Música original: Òscar Roig



Havia llegit la novel•la ja fa temps. I no sabia com es podia expressar amb teatre i ball la ment turmentada i complexa de l'Antoinette, la filla, la seva ràbia continguda, l'odi a la seva mare. L'obra és molt dura i retrata molt bé a una mare, rica de nou, que vol regnar en les nits de Paris i, fins i tot, trobar algú que la festegi. La filla, amb 14 anys, somnia en aquest ball fins que la mare li nega la presència aquella nit; a dormir d'hora que ets petita. Petita però massa adolescent per treure-li ja alguna mirada dels joves de Paris. I aquella és la seva nit, la seva glòria; no la de la seva filla. la venjança d'Antoinette serà terrible; tot i no ser premeditada és freda i calculadora; i esgarrifa pensar què passa pel cap d'aquella criatura.

L'Anna Lizaran, per a mi, omple sempre l’escenari. M’agrada molt, Però aquesta vegada hi ha hagut qui li ha fet companyia. Sense treure ni un bri del saber fer de l’actriu trobem una Sol Picó meravellosa, que expressa amb el seu ball tota la negror del pensament de la filla, tot el dolor i la venjança. El símil d'un ring de boxa és molt bo, és extraordinari. Cada assalt està marcat pel gong i la Sol Picó et desgrana tot ballant els diferents estats d'ànim de l'Antoinette. No es fan ombra l'una a l'altra sinó que comparteixen escenari. Emociona i esborrona veure a la Sol Picó interpretar aquesta obra tan dura només amb el ball, acompanyada de la presència sempre segura i confortant de l’Anna Lizaran. No se com s'ho fa la Sol Picó però al final de l’obra sembla vertaderament una noieta de 14 anys...
L'escenografia, com sempre, original i perfecta per a aquesta obra. Tinc enveja de la gent que posseeix tanta imaginació!
La Francesca Piñón, en els diferents papers que representa està molt encertada, sobretot fent de nurse anglesa i de cosina de la mare. És un trio perfecte.
Per a mi ha estat una de les millors obres de la temporada; m'ha entusiasmat fins al punt d'emocionar-me o fer-me esgarrifar en certs moments de l'obra.
Sergi Belbel: apunta't aquests noms per a la temporada que ve i segueix experimentant. És per a nosaltres un goig anar seguint els vostres esforços perquè, de debò, la majoria de vegades aconseguiu que sortim esperant la propera obra.

dijous, 3 de desembre del 2009

Les Cols: Pavellons i restaurant

Les Cols: Pavellons i restaurant
Mas les Cols
Crta. de la Canya s/n
Olot

26-27 de novembre de 2009

Hem celebrat els 40 anys de casats i els fills ens han regalat un sopar a Les Cols i dormir i esmorzar -i pícnic per l'endemà- als Pavellons Les Cols.

Vam arribar-hi al vespre i ens van rebre en una recepció de pedra volcànica il•luminada només per espelmes. Ja ens van explicar que no era un hotel convencional, que era com un bivac de luxe: dormir sota els estels en un pavelló tot ell de vidre. Ens hi van acompanyar i la sensació és diferent de qualsevol cosa que t'haguessis imaginat. El terra del pavelló està elevat mig metre i és de vidre; sota pots veure una recreació del terra volcànic amb un petit rierol d'aigua. Enmig de l'habitació un gran matalàs, a terra, i... res més! Només hi ha un parell de punts de llum molt suaus, tant que quan hi entres et sembla que no trobaràs ni el llit. El bany té una pica on l'aigua raja contínua quan hi entres; és plana amb una clivella a la dreta per on se'n va l'aigua. La dutxa amb el terra de còdols de riu acaba amb una petita piscina d'aigua calenta per relaxar-te.
Tot això ho veus quan és de dia perquè ja fosc, com vam arribar-hi nosaltres, quasi no es veu res.
Vam canviar-nos de roba -la maleta a terra- i vam anar a sopar al costat, al restaurant Les Cols. Sabíem que tenia una estrella Michelin però aquell dia els acabaven de donar la segona. Com van ensenyar-nos tot el restaurant, a l'entrar a la cuina vam poder felicitar a la Fina Puigdevall per la segona estrella.
El restaurant està decorat i organitzat molt de disseny, molt agradable i de dia pots veure les gallines picotejar i l'hort d'on surten les verdures que et donen en el sopar. És molt agradable i el sopar degustació és el que en castellà diuen "una gozada!" Amb productes del país i receptes tradicionals elaboren plats moderns i de disseny molt bons. Les melmelades per acompanyar el formatge, fetes per la mare de la Fina són exquisides i molt originals. El cafè, servit en una altra taula que vol semblar la taula llarga de la casa de pagès i després, a dormir al Pavelló!
D'entrada et costa perquè no estem acostumats a estirar-nos a terra, sense tauleta de nit on deixar les ulleres... etc. Ens vam trobar amb dues espelmes al porxo d'entrada; a més de ser molt romàntic et dóna una mica de claror que fa companyia a la nit i que et deixa veure el que hi ha sota el terra de vidre. I poder veure el cel amb estels -aquella nit va estar força núvol- i que al matí et desperti el sol quan surt és una meravella. I t'entren l'esmorzar amb uns pufs per seure, un esmorzar d'aquells que cal no haver sopat el dia abans... Et banyes a la petita piscina, et relaxes, et dutxes caminat sobre els còdols i quan te'n vas et donen una bossa de pícnic perquè puguis visitar la Garrotxa i dinar a l'aire lliure.
Tot és molt agradable i suggerent, romàntic i divertit alhora. I el que més et sobta, potser perquè ja no s'estila, és l'educació, els petits detalls, la manera senzilla i elegant de fer de totes les persones que formen part d'aquests dos establiments.
Gràcies, fills i joves i néts per aquest regal! Ens heu fet riure i hem gaudit de la bellesa de la natura i de bona gastronomia.



... els sons, els colors, les olors. La quietud, el silenci i el misteri. La llum suau, acollidora. El cel i la terra. El joc virtuós de l'ombra i l'aigua. La greda, les herbes i les flors. La intimitat d'un paisatge. El cicle immutable de les estacions.
Intento relacionar cada instant amb la bellesa i viure amb intensitat cada moment. Són les petites coses les que m'omplen de felicitat i m’apropen a l'essencialitat i a una vida en plenitud.
Tot aquest entorn ha de fer possible una cuina de l’estacionalitat i del paisatge rural de la Garrotxa; sòbria però essencial; austera i humil però intuïtiva, íntima, autèntica. Una cuina que ha d'aconseguir ser el reflex de la nostra manera de ser.
Des d'aquí però amb la capacitat d'obrir-nos al món, amb l'aspiració d'assolir l’universal a través de l'espai d'allò tan íntim. L'esplendor de la natura. La plenitud de la vida,


Fina Puigdevall

diumenge, 22 de novembre del 2009

El casament d'en Terregada

El casament d'en Terregada

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

21 de novembre de 2009


Adaptació: Albert Mestres
Direcció: Joan Castells
Actors:  Xavier Mestres Emilió, Manuel Veiga, Ernest Villegas, Teresa Urroz, Jacob Torres, Elisabet Vallès, David Ortega, Arnau Marín, Laia Martí, Elies Barberà, Eva Cartañà, Míriam Iscla, Eugènia González, Neus Umbert, Laura Aubert, Xavier Capdet, Joan Alavedra, Juan Rodrígez

En Terragada es casa amb la puta Patanda perquè l'ha deixada prenyada però la fa fora abans de començar la festa perquè la seva amant, la Lola, li ho exigeix. I llavors comença la gran festa, l'orgia descabellada, desenfrenada, pels carrers de Barcelona fins a acabar a la platja del Bogatell, al cementiri.
Cap a la meitat de la representació es corre un teló de tul i queda en Terregada que ens ofereix un llarg, intens i delirant monòleg on repassa la seva vida, -sempre viu el present excepte en aquest monòleg-, recorda a la puta Patanda i la filla que ja deu ser gran i diu que sovint ha intentat reconèixer-les sota un pont o en una cantonada. És un monòleg que ha de resultar molt dur al actor, a tocar del públic, mirant-nos a la cara i estudiant les nostres reaccions.
No és una història concreta; és un seguiment de la figura d'aquest personatge que surt en diferents llibres de l'autor. Per tant, no hi ha un inici, un conflicte i un final sinó que és un seguit de fets que ens volen retratar una època, la de començament del segle passat, del món dels paios catalans que parlen caló, que viuen o malviuen al carrer, amb les seves alegries, les seves borratxeres, les seves baralles... la seva humanitat.
'S’ha d’entendre des de l’emoció, no racionalment... si ho haguéssim fet així, ens hauríem equivocat' diu l'Ernest Villegas, el Terregada.
L'Ernest Villegas és el veritable protagonista i treballa molt bé. També em va agradar molt la Lola, la Míriam Iscla, sense desmerèixer la resta d'actors que crec ho van tenir tots força difícil pel llenguatge, un caló català fort i extrem i un moviment sensual, visceral, vital, divertit, primari, espontani... I se'n surten molt bé! Vaig gaudir de l'obra i del llenguatge. Em vaig trobar dins de l'obra, vivint-la jo mateixa i, al mateix temps, em sentia com espectadora d'una galeria de pintura costumista, d'escenes d'època...
Estic contenta i m’agrada que cada any el Teatre Nacional recuperi una obra dels clàssics catalans que per un motiu o altre van quedar al fons d'un calaix.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Un marit ideal

Un marit ideal

Teatre Goya

20 de novembre de 2009


Direcció: Josep Maria Mestres
Actors: Carmen Balagué, Mercè Pons, Abel Folk, Joel Joan, Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta, Camilo Garcia

Comèdia divertida i ben realitzada d'Oscar Wilde. Ens hem de situar a les acaballes del S. XIX per entendre les reaccions dels personatges i per no caure en riure’ns d'algunes de les seves reaccions i frases carrinclones.

Un polític jove i prometedor es troba davant el xantatge d’una noia bellíssima que ha descobert un afer escandalós que va ser la base de la seva carrera. No podia ser més adient per aquests temps el parlar de corrupció política...
És fàcil ara jutjar la reacció de la dona del polític, la d'ell mateix, la del amic... però penseu que era una època diferent, on les convencions socials marcaven molt més que ara la vida de les persones. I ell haurà de viure per sempre amb l’ombra de la seva antiga mala acció.
I m'ha agradat que conservessin la manera de ser de l'època,que no traslladessin l'obra a l'època actual; cosa, per altra banda, fàcil de fer en aquests moments!
L'Abel Folch, la Sílvia Bel i la Mercè Pons, esplèndids; i el Joel Joan, a qui no aguanto a la TV, molt bé! Ell dóna vivacitat i alegria a aquesta obra. Tot i que els diàlegs porten el segell intel•ligent i agut d'en Wilde, li va molt bé l'alegria i fer desenfadat d'en Joel Joan per fer l'obra més àgil i divertida. 
M'hauria agradat anar amb paper i llapis per anar apuntant frases que trobes oportunes i que et fan pensar, o riure, frases com: 'Només els forts cauen en la temptació', 'No la coneixia gens...vaig estar a punt de casar-me amb ella!', 'Els consells rebuts s'han de passar de seguida a un altre', o 'Les paraules massa gruixudes no signifiquen res'.
L’última escena et deixa amb una pregunta: què vol significar, què ens vol dir? Comentant-ho ja al carrer vam topar amb l'Abel Folk que, encantador i amable, ens va explicar el motiu d'aquest final, creat pel director Josep M. Mestres. No us ho explico perquè l'obra està en cartell. Si ho voleu saber, m'ho pregunteu.


divendres, 20 de novembre del 2009

El jardí dels cinc arbres

El jardí dels cinc arbres
de Salvador Espriu


Teatre Nacinal de Catalunya
Sala Gran

19 de novembre de 2009


Dramatúrgia: Iban Beltran i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Dani espasa, Gregori Ferrer, Enric Majó, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Sílvia Pérez Cruz, Àngels Poch
Composicions musicals: Paco Ibáñez, Ramon Muntaner, Quim Oller, Raimon, Joan Manuel Serrat



Bravo! Excel•lent! Gràcies, Sergi Belbel per programar aquest espectacle! Gràcies Joan Ollé i rapsodes tots que heu donat aquesta nit veu i música a les paraules del Poeta! Gràcies, sempre, Salvador Espriu, per donar-nos els noms de les coses, per recordar-nos la senzillesa del dia a dia!

Hem aplaudit potser un quart d’hora. S’ho mereixien. Tots, però especialment en Joan Anguera i la Montserrat Carulla et fan sentir l’emoció a flor de pell.
Amb poca escenificació, quatre taulons i una rampa aconsegueixen fer-nos veure des del poblet de Sinera amb la seva serenor i tranquil•litat, fins a la alegre i vistosa Festa Major, la seriositat de la Setmana Santa, la vida i la mort, el sentit dels diferents personatges que omplen l’obra del poeta. Sinera era la pàtria utòpica d’Espriu, la pàtria impossible:

Mai no ha entès ningú
perquè sempre parlo
del meu món perdut.

Comença amb versos parlant de Sinera, d’Arenys, el seu poble, del jardí de casa seva on hi havia cinc plantes que ell veia com grans arbres; a poc a poc van desfilant els diferents moments de la vida del poble, les estacions de l’any amb les seves festes i les vides de les persones amb les seves inquietuds i il•lusions. La Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembotitis... i Salom, ell mateix, que ens diu:

Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrere.
I, temps enllà, només m’espera
desert, tristor d’hora darrera.

Sempre he dit que la poesia és per a escoltar-la. Si estàs sol i en llegeixes ho has de fer en veu alta, escoltant-te tu mateix.
Avui hem pogut escoltar Espriu amb unes veus que semblava que parlessin, no que recitessin. Era dolç, agradable, suau o fort segons el moment –ben fort en Assaig de Càntic en el Temple-.
Penso que pels que hem llegit Espriu i ens l’estimem ha estat un moment dolç. I pels que no l’havien llegit han pogut entendre’l perquè estava tan ben dit, tan clar, que no poden dir que no ho han entès. I potser ara tindran el rau-rau de començar a llegir-lo.

Enhorabona Teatre Nacional!

dijous, 19 de novembre del 2009

Alícia (Un viatge al país de les meravelles)

Alícia (Un viatge al país de les meravelles) i
A l'altra banda del mirall
a partir de Lewis Carroll
traduït de l'anglés per Carlota Subirós

Teatre Lliure

18 de novembre de 2009


Dramatúrgia i direcció: Carlota Subirós
Actors: Ferran Carvajal, Cristina Cervià, Babou Cham, Jordi Collet, Mia Esteve, Gustavo Lesgart, Jordi Oriol, Alba Pujol, Xavier Ripoll, Anna Roblas, Lluís Soler, Àlvar Triay, Jana Camps/Luara Mateu/Carla Vives Lleixà


Tots coneixem la història d'Alícia, aquella nena que ens va fer somiar de petits en animals que parlaven i en reines de cor que manaven tallar caps; i en un conill amb un rellotge molt gran i en els "menja'm" i "beu-me" que fan créixer o empetitir a l'Alícia.
Llegint el llibret que et donen a l'entrada vas entenent tot el que s'amaga rere el conte infantil: el simbolisme, el jugar amb el llenguatge, el fet d'interpretar-ho com un viatge iniciàtic fruit de la curiositat, el desig i la temptació... Alícia és sobretot una manera d'obrir els ulls davant de la vida. I alhora una manera de tancar-los: tancar els ulls i mirar endins -ens diu Carlota Subirós-. I també: El sentit del viatge només comences a intuir-lo més tard, quan ja tornes a ser a casa. L'autèntica aventura d'un somni és la seva interpretació.
Potser després de llegir tot això i molt més que hi ha escrit, molt interessant per cert, pensava que seria una recreació de l'Alícia de Lewis Carroll, una Alícia explicada avui per a adults.
Però ella ha seguit la història del conte. Molt ben interpretada, sobretot l'Alba Pujol que fa d'Alícia i també el gat. Potser perquè n'esperava més, el conill no m'ha agradat tant.
Carlota Subirós ha resolt amb molta gràcia i ben fer el problema d'empetitir l'Alícia a base de fer que l'escenari es fes gran o petit, a través d'una fulla d'arbre petita o gegant segons el moment, i també amb una nena petita que de tant en tant prenia el paper principal.
La segona part, "A l'altra banda del mirall" també està molt ben aconseguida i val la pena felicitar les persones d'escenografia que han jugat un paper molt important en aquesta obra.
M'ha agradat perquè el tema és un conte que sempre m'ha fascinat, perquè l'han realitzada molt bé, de manera diferent però sense canviar la idea de l'original i perquè han fet un gran treball per fer-nos endinsar en el conte.
Com sempre, toca ara rellegir el llibre amb mirada d'adult.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El vestit nou de l'emperador

El vestit nou de l'emperador
de Hans Christian Andersen


Teatre Nacional de Catalunya
El Nacional petit
Sala Gran

8 de novembre de 2009

Text: Anna Llopar, basat en el conte homònim de H.C.Andersen
Actors: Marta Rafa, Javier Canales, Ferran Campabadal, Xevi Martínez/ Ricard Alonso

Hem anat amb els dos néts grans a veure aquesta obra. El conte ja el coneixien i l'han pogut seguir sense problemes. Tant la narradora com l'emperador i els sastres fan molt bé el seu paper. És divertit i bonic alhora veure actors bons en espectacles infantils. A mi m'hagués agradat més sense la música, només l'escenificació del conte per poder seguir-lo millor. Però la veritat és que està molt ben realitzat i als nens els ha agradat molt que és el que preteniem.
L'emperador en calçotets i passejant enmig del públic, o ficat a la banyera plena de roba són imatges que et queden i et fan riure. I la cançó que cantava ja la repetien els nens tot sortint del teatre!
També m'ha agradat la manera de presentar el conte: obrint la primera pàgina del llibre i no trobant la figura de l'emperador. On s'ha ficat? I és que ell s'avorria amb la Caputxeta i en Patufet i com que havia sentit que anaven a explicar el seu conte va voler sortir del conte i viure'l en directe.

Una comèdia espanyola

Una comèdia espanyola
deYasmina Reza

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran


6 de novembre de 2009


Directora: Sílvia Munt
Actors: Ramon Madaula, Maria Molins, Mònica Randall
Xicu Massó, Cristina Plazas

Cinc actors francesos estan assajant una obra d'un autor espanyol. La mare amb el seu promès i les dues filles, l'una actriu de teatre i casada amb un home, professor de matemàtiques tou i completament anul·lat per la seva dona, l'altre actriu de cinema i amb molt més èxit que la seva germana. El promès és administrador de finques i no entén el món en què viu la seva promesa i les seves filles; es veuen tres cops l'any i acaben sempre barallades i cridant; i el gendre begut per poder aguantar tot aquest embolic. Aquest home diu coses sensates però a anys llum del que pensen o entenen aquestes noies. En el fons, totes volen ser estimades i reconegudes, tenen por al fracàs i saben que la seva vida familiar, tan la de la mare com la de les filles, ha estat un desastre.
De tant en tant un actor es dirigeix al públic i li parla de la seva vida, fora del teatre, les seves il•lusions i les seves decepcions, de com és de dura aquesta vida dedicada a encarnar personatges diferents en els quals t'has de ficar completament si vols fer-los creïbles... i després és molt difícil desfer-se del personatge que has interpretat. No saben ben bé si la seva vida és la del personatge o la seva.
Reza ens vol fer veure una mica que a tots ens passa el mateix, en diferents graus d'intensitat. La vida que vivim és la nostra en realitat o ens estem inventant personatges per fer que la nostra vida sigui diferent, més divertida o ens estem creant il•lusions per no sentir-nos sols i fer que la nostra vida s'assembli més a com ens agradaria que fos en realitat? La solitud dels actors, la nostra... tot ve a ser el mateix. Però ells ho exposen dalt de l'escenari i la resta dels mortals sovint ni se n'adonen.
La Mònica Randall i l'Enric Madaula, perfectes. També en Xicu Massó ens presenta molt bé el seu personatge.