dimarts, 28 d’abril de 2009

Una benedicció


Una benedicció

Premi Nobel de Literatura l'any 1993


Amsterdam llibres

Llegit l'abril de 2009




L' he llegit dues vegades. Un cop acabat el vaig tornar a començar sense ni aturar-me. Toni Morrison té un estil peculiar que a mi em costa de seguir. Passa del present al passat sense ni una coma; del pensament a la realitat sense deixar-t'ho veure. I te n'has de fer càrrec. Però estic contenta d’haver-ho fet. La segona vegada vaig gaudir a fons de la lectura.
Ja recordava jo que el primer llibre que vaig llegir d’ella, crec que era "Jazz", em va costar i no em va entusiasmar. Ara el rellegiré. Perquè escriu molt bé i retrata els personatges com si els tingués al davant, com si convisqués amb ells.
La història és sobre l’esclavitud dels negres a Amèrica al segle XVII. Però tot i que hi surten homes és la història de quatre dones: una, la Senyora, que arriba d'Anglaterra per casar-se, sola i amb setze anys, sense ni conèixer al futur marit, i les tres esclaves, comprades pel Senyor, o regalades. Són quatre històries que essent tan diferents van entrelligades i acaben sentint-se com una família: una família de senyors i esclaus, però amb una espurna que els uneix.
Com podien viure els senyors, comprant i venent esclaus, sentint-se propietaris d'éssers humans? I com podien sentir cap il·lusió ni ganes de viure, ni quin futur podien imaginar aquestes noies, esclaves, sotmeses a la voluntat i al caprici dels senyors? Però no anem tan lluny que per desgràcia avui encara es donen aquests casos... I no ens afecten tant perquè estan amagats rere paraules de significats enganyosos.
Al final del llibre hi ha una frase molt bonica que diu la mare d'una de les esclaves. Diu així: Em vaig quedar de genolls. Enmig de la pols on el meu cor restarà cada nit i cada dia fins que entenguis el que sé i el que et vull dir: que et concedeixin poder sobre algú és dur; prendre a algú el poder sobre ell mateix és mal fet; donar a un altre el poder sobre tu és una cosa perversa.
Fa pensar i esgarrifa al mateix temps.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Un lloro per al vicari i altres històries




Un lloro per al vicari i altres històries
de Gerald Durrell

Traducció de Jordi Arbonés

El Cercle de Viena

Llegit l'abril de 2009




Molt, molt bo! Dóna gust llegir un llibre pel plaer de llegir, de retrobar paraules, expressions, de no cansar-te de les descripcions... En Durrell escriu molt bé i està molt ben traduït. Particularment em cansen una mica les descripcions però amb en Durrell m'agraden tant que fins i tot torno enrere tot sovint per rellegir-les. I m'encanta la seva imaginació i la seva creativitat.
Estem acostumats a llibres que ens exposen fets, fets viscuts o imaginats; però llibres com aquests que narren per dir coses, petites històries, amb personatges completament fora del que en diem normal... això és privilegi només d'una quants autors. I per citar-ne un d’actual parlaria de Sanchez Piñol i els seus Tretze tristos tràngols.
Aquest llibre conté vuit històries. Ja amb la primera vaig començar a somriure i no vaig poder deixar-la. La història de l'Esmeralda, una truja tofonera, és molt bona. I la d'en Fred, del Sud dels Estat Units, amb un reguitzell de personatges que et sorprenen a cada moment fins al punt que l’escriptor acaba dient: vaig renunciar a intentar comprendre la mentalitat de la gent del sud. I la del capità d’un vaixell que fa el seu últim viatge abans de jubilar-se, amb tot de senyores al vaixell, i la de la mare que els fills volen tornar a casar, a la illa de Corfú, amb diàlegs i reaccions ben curioses; amb en Ludwig intenta trobar sentit del humor en un alemany... i no el troba; el Jurat impressiona, amb al·lucinacions i realitats, amb el judici i els diàlegs-monòlegs? del vell botxí; i la història d’una velleta plena de vestits antics i assídua al casino i a les begudes d’alta graduació, i, finalment, amb la historia del vicari i el lloro malparlat.
Tot plegat un llibre molt entretingut, ben escrit, plaer pels qui gaudeixen de les paraules i dels relats ben construïts i que et deixa amb un somriure als llavis.

dijous, 23 d’abril de 2009

El festí de Babette




El festí de Babette
d'Isak Dinesen

Tradució de Maria Rosich

El cercle de Viena

Llegit l'abril de 2009


Aquest relat va inspirar la pel·lícula de Gabriel Axel que el 1987 va obtenir l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera.
Crec que és la primera vegada que dic que una pel·lícula és millor que l'obra que l'ha inspirada. Però per a mi és així. La novel·la està ben escrita i retrata els personatges, però ho fa molt millor la pel·lícula: l'ambient, les cares, la sensació de poble aïllat i antic, la gent de la congregació, callant durant el festí, cantant salms, les cares de la Babette... tot!
Una noia jove arriba a un poblet de Noruega fugint de la guerra. Ve de Paris recomanada per un famós cantant i va directament a la casa de les filles d'un Pastor que ha muntat un corrent religiós devot i estricte i tot el poble l'ha seguit. Ara és mort, però les filles continuen amb la seva idea: les coses mundanes no tenen fonament, hi renunciaven i l'austeritat i l'enyorança d'una nova Jerusalem eren les fites d'aquests germans i germanes, com ells s'anomenaven.
La Babette s’adapta a aquest ambient però un dia, per una celebració important demana cuinar ella per tota la comunitat. I és el festí. És en aquest festí on gaudeixes més de la pel·lícula que del llibre: està molt ben recreat, és molt més viscut. El director va saber copsar el que deia l'autor i traslladar-ho a la pantalla en un escenari idoni.

Olor de Colònia


Olor de Colònia
de Sílvia Alcàntara

Mirmanda

Edicions 1984
Llegit l'abril de 2009







La vida en una Colònia tèxtil del Llobregat als anys 50. Les Colònies no eren només la fàbrica i les vivendes eren tota la vida de la gent que hi habitava. Hi havia l'església amb el seu mossèn, l'escola amb el convent de monges, les botigues, la perruqueria la cosidora... Als 14 anys nens i nenes començaven a treballar a la fàbrica. Si els amos eren bons es cuidaven que no els faltés res important. Però els amos no hi vivien, a les Colònies; allà hi havia el director, l'escrivent, els majordoms...
Comença la novel·la amb un incendi, tota la fàbrica crema. Amb el foc apagat ja, tothom content perquè no hi ha hagut cap desgràcia personal surt una dona: el meu Sidro, no ha tornat...
I aquí comença la història de la vida d'aquestes persones, de les seves enveges, de les seves alegries, del que amaguen i del que diuen en veu baixa, els amors i desamors, les tradicions que pesen com lloses, el despotisme i la condescendència dels qui manen... tota la vida d'unes persones condemnades a viure com en família dins la Colònia. Tothom sap tot o quasi tot de tothom, tothom calla segons quines coses, tothom parla de més.
El llibre és molt agradable de llegir, és interessant i no et parla tant de la feina de la fàbrica sinó de la part humana, de les persones, dels avis, dels nens. Hi ha molta saviesa popular, també conformisme en el destí que els ha tocat viure i tenen molt clar els sentit de jerarquia.

L'autora ha publicat aquest primer llibre ja gran, amb 65 anys, després d'haver-s'hi preparat durant anys amb una voluntat ferma i amb les idees clares. Un exemple de com es pot reeixir en moltes coses a partir dels 60.

Sant Jordi


Sant Jordi
-------------
23 d'abril
.................
Sant Jordi és un dia molt especial. Catalunya surt al carrer. Tothom. Sembla que ningú no treballi, ni estudiï, ni fregui plats, ni pensi en res més que en sortir al carrer. La Rambla de Catalunya i les Rambles són les dues vies de Barcelona on no t'hi pots ni bellugar. Llibres per tot arreu. Llibres. I roses. Moltes roses. I si el dia és com avui, amb un sol esplendorós, encara més.
M'encanta veure homes ja grans amb la seva rosa a la mà. I nois joves també amb la flor que han triat. Abans també veies la bandera catalana a molts balcons i finestres. Ara ja no. I no sé perquè. Jo la penjo el dia de Sant Jordi al matí i no la trec fins a la nit del dia de la Mare de Déu de Montserrat. Els dos patrons més estimats pels catalans, en general.
Sant Jordi no és un sant com els altres; és també l'heroi de la llegenda, el cavaller que salva princeses. No és el típic sant de capella amb ciri encès. I la Moreneta també és diferent de les altres imatges de Marededéus. Si els andalusos diuen que la Macarena és única, i la piropegen, per nosaltres la Moreneta és la nostra, la catalana, la que sempre hi és i hi ha estat.
Aquest pòster el va dibuixar en Jordi quan estudiava a la Pompeu. Va guanyar el concurs de cartells de Sant Jordi. El tinc penjat al despatx. M'agrada. I em fa companyia. I espero que a ell no li sàpiga greu que l’hagi penjat al blog.
Compreu llibres -i llegiu-los- compreu roses -i regaleu-les. I fins a l'any que ve si Déu vol!

dimecres, 22 d’abril de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey


La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey
de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Traducció de Marta Vilella Llamas


Amsterdam llibres
Llegit l'abril de 2009

Últimament hi ha molts llibres que parlen de la segona guerra mundial i de com van quedar els països i la gent. Aquest també n’és un. Però molt diferent dels altres. No és trist; és divertit i humà.
La Juliet, una escriptora i columnista de 32 anys cerca un tema per la seva propera novel·la. Rep una carta d’un home de l’illa de Guernsey demanant-li un llibre i li parla d’una societat literària que van haver de fundar quan l’illa estava ocupada pels nazis. I també li explica el perquè del nom: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey.
Tan gran és la intriga que sent la Juliet per aquesta gent que agafa un vaixell i se’n va a l’illa. Allà tothom té històries de la guerra per explicar-li, barrejades amb històries i personatges actuals. I ella s’hi troba molt bé.
La gràcia d’aquesta novel·la és que tota ella és epistolar. Des de la primera pàgina són cartes, curtes, de la Juliet al seu editor i amic, de l’editor a la Juliet, de la Juliet a la Sophie, la seva amiga i a la Susan, la secretària, de la Juliet a la gent del poble i de tota la gent del poble a la Juliet. I del seu enamorat, i.... moltes, moltes cartes. A través de la relació epistolar flueix el dia a dia de la Juliet i el seu entorn. Són divertides, humanes, naturals. A través d’elles descobreixes els personatges, les seves dèries i els seus problemes. I sobretot t’adones que en moments terribles com pot ser una guerra t’has d’aferrar a alguna cosa que et permeti respirar més enllà i que, a Guernsey, va ser, per casualitat, el inici d’aquesta societat i el fet d’haver de llegir llibres i comentar-los el que va fer que els seus habitants es trobessin, es coneguessin més i poguessin sobreviure amb un mínim d’humor, tot i el desastre viscut.
Diu l'escriptora: Espero també que el meu llibre il·lumini la meva creença que l'amor per l'art -sigui poesia, narració de contes, pintura, escultura o música- permeti que la gent traspassi qualsevol barrera que l'home hagi pogut crear.

dimarts, 21 d’abril de 2009

El lector



El lector
de Bernhard Sclink

Traducció de Carme Gala



Empúries


Llegit l'abril 2009


Com que la pel·lícula, The Reader, em va agradar molt, vaig decidir llegir el llibre.
He de reconèixer que la pel·lícula està molt ben feta i és molt fidel al text. Molt. Però el que passa és que sempre, en el llibre, hi trobes els pensaments, les reaccions, l’ambient molt millor que en el cine.
No tornaré a explicar de què va. Si voleu busqueu en el blog, podreu llegir la meva opinió.
Només vull remarcar una cosa que a la pel·lícula s’intuïa i en el llibre es veu més clar. El noi queda marcat totalment i per tota la seva vida per culpa de la seva relació amb la Hanna. I la Hanna només pensa en ella, en el seu passat, en la seva vida, i en els moments de felicitat que el noi, el noiet com li diu ella, li pot proporcionar. Ell és massa jove per saber dir prou o imposar-se. Durant tota la relació, ell amb 15 anys, ella més de 30, ha d’acceptar sempre el que ella diu encara que no sigui cert. Es fa responsable de situacions quan la culpa no és d’ell només perquè ella no el faci fora. I li queda per sempre el sentiment de culpabilitat. I no dic que la Hanna no sigui una víctima de la societat o de la família que li va tocar. Però l’egoisme que transmet és molt fort. I la inconsciència del mal que ha fet i que fa, també.
El pare l’aconsella bé quan ell té un problema davant les declaracions del judici a la Hanna. Llàstima que aquest mateix pare s’inhibís totalment de l’educació dels seus fills emparat en la filosofia i la seva feina. Potser les coses haguessin anat millor per al noi.

dilluns, 20 d’abril de 2009

La música de la fam



La música de la fam
de J.M.G. Le Clézio

Premi Nobel de Literatura 2008


Edicions 62


Llegit l'abril 2009




O el llibre és molt lineal o jo no l'he acabat d'entendre. A la contraportada parla dels camins vitals de dues noies als anys 30 fins a acabar la segona guerra mundial. I l'autor també ha dir que ha escrit aquesta història en memòria d'una jove que fou a pesar seu una heroïna als vint anys. La figura d'aquesta noia, l'Ethel, està inspirada en la mare de l'autor.

Som a París, anys 30. L'Ethel, una nena d'uns deu anys coneix a l'escola una nena russa, la Xènia, que ha hagut d'abandonar el seu país i que viuen en situació molt precària. La família de l'Ethel són de la Illa Maurici i posseeixen una gran fortuna. La relació de les dues nenes és de superioritat per part de la Xènia -potser perquè vol dissimular la seva situació actual- i de quasi remordiment -ella és rica- i total admiració per part de l'Ethel. Però aviat deixen de veure's i no es retrobaran fins al final de la història quan ja no són elles mateixes: tot ha canviat i elles també.
Però el gruix de la història és la vida de l'Ethel amb els seu besoncle, que l'estima amb bogeria, amb els seus pares, que tot el dia es barallen, i amb els convidats i les tietes que cada diumenge fan cap a casa seva per parlar de l'actualitat. I és aquí on ella comença a escoltar coses amb les quals no està d'acord, comença a aïllar-se dels pares, i cada vegada més la seva vida és d'ella sola; no té ningú. Només la música; la música l'acompanyarà en la seva solitud i en l'exili. Ja no té la Xénia per parlar, tot i que no sempre l'escoltava, i entre ella i els pares hi creix un abisme cada cop més profund. Han de marxar de París, van a Niça, desprès a un petit poblet... però tot i que ella ha de prendre les regnes de la nova vida, ara ja sense diners ni privilegis, no veig una història tan "d'heroïna" com diu l'autor. Un noi jove, anglès, que participava en les reunions de diumenge de París segueix la relació amb ella al llarg de la fugida i, finalment, tornen a Paris a casar-se. L'única concessió emocional sobre els jueus -estem parlant de la segona guerra mundial, de Hitler- és a través del record d'una tieta del noi. I se'n van a viure al Canadà. I un dia, una filla d'ells, torna a Paris i recorre els carrers dels quals la seva mare li havia parlat.

M’agradaria que algú que l’hagi llegit me’n faci un comentari. Segur que hi ha molt més del que jo hi he trobat.

dissabte, 18 d’abril de 2009

El vol de l'ibis roig


El vol de l'ibis roig
de Maria Valéria Rezende

Traduït per: Josep Domènech Ponsatí

Club Editor

Llegit l'abril 2009




Podem llegir a la contraportada:
L'autora d'aquesta novel·la ha creat dos personatges: un home i una dona, un peó i una prostituta. Ell, el Pas Ningú, ha marxat del seu poble perquè volia aprendre a llegir. Ella, l'Ibis roig, ha quedat atrapada a la ciutat. Es coneixen per accident. Ell no té com pagar-li el llit i es posa a explicar-li històries. Ella no té com pagar-li la companyia i es posa a ensenyar-li de lletra.
Tots els altres personatges de la novel·la, els que desfilen per aquestes mil i una nits brasileres, Maria Valéria Rezende probablement els ha conegut i sentit: fa quaranta anys que viu, com a monja i educadora, amb els sense nom i sense lletra -els Pas Ningú- del Nord-est brasiler. I no deixa de ser bonic que una monja, quan vol transmetre tot l'amor que li inspiren, hagi d'inventar-se una prostituta. Maria Magdalena no li queda gaire lluny.

La veritat, la fantasia i la imaginació desbordant com la mateixa naturalesa sud-americana formen l'estil d'aquest llibre. Dos éssers purs malgrat la brutícia i el fang que els envolta. És molt bonic de llegir, quasi poètic. La Irene, l'Ibis roig, es recolza en el Rosàlio, el Pas Ningú; no creu que pugui ser possible trobar un home així, ella que només coneix homes que no "li miren mai a la cara". ...si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple de històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d'acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena...
Una de les vegades que el Rosàrio es troba perdut diu: de vegades em semblava que no existia ningú, que les persones que recordava eren un pur invent meu, res més, jo era l'únic humà que vivia sobre la terra, tota la resta eren tan sols pensaments que jo mateix produïa, aleshores em venien ganes de desinventar el món i d'esfumar-me amb ell.

Cada capítol té nom de colors. I en cada un d'ells en Rosàlio explica part de la seva vida. I ella agraeix les paraules que són com música per adormir-se, per escapar d'aquest món tan dur i tan solitari. La importància de les paraules, de les històries, de saber explicar-les i que algú les escolti. Crec que actualment la gent s'ha adonat que ens faltava aquesta dimensió, que l'havíem perduda i per això proliferen ara els conte contes tan infantils com adults.

És un llibre molt recomanable, bonic de llegir i que et deixa amb una sensació agradable al cos i a la ment.

Jordi Pujol - Memòries


Jordi Pujol - Memòries

Història d'una convicció

(1930-1980)


Amb la col·laboració de Manuel Cuyàs
Proa
Llegit l'abril de 2009

M'ha agradat molt. Molt. I el fet de ser jo pujolista us asseguro que no hi té res a veure. Més aviat us pot reafirmar en què és un bon llibre. A mi no m'ha de convèncer ningú de la qualitat i la bona manera de fer d'en Jordi Pujol. L'he admirat des del primer dia. Però ara, després de llegir aquest llibre, puc entendre el perquè de la meva admiració. Sóc conscient que també ha comès errors; és humà i i n'ha fet moltes, de coses, i és lògic que no tot ho hagi fet bé. Però el balanç em surt positiu, molt per sobre de la mitja.
Jordi Pujol havia d'arribar on ha arribat perquè es va preparar des de molt jove. Les coses no venen donades, no es poden improvisar, s'han de treballar, s'hi ha de posar il·lusió, renunciar a molt per aconseguir reeixir en els teus objectius.
Crec que els polítics de la seva generació tenien una formació intel·lectual i humana que els manca als d'ara. I sentien el país d'una manera mes pregona; potser perquè sortien d'una guerra civil i sabien de què anava la cosa, les realitats perdudes i la gran feina a reconstruir un país, trencat tant políticament, com culturalment, i amb una crisi de valors donada pel fet d'haver perdut-guanyat una guerra.
Però Jordi Pujol tenia una cultura per sobre de la majoria. I estimava el país d’una manera especial. El fet de ser educat a l'escola alemanya i poder llegir en alemany, anglès i francès, a més de català i castellà li a donar peu a conèixer de primera mà la postura i les idees de molts ideòlegs de l'època. Va llegir molt, i de tot. Ell sempre es va dedicar a parlar amb la gent, a escoltar-los; els anava a trobar i els preguntava què podia fer per Catalunya. Finalment va veure que la resposta se l'havia de donar ell mateix. I des del primer dia va veure Europa com un far que l'havia de guiar en la seva tasca de fer país, de treballar per Catalunya.
Ell sempre va voler fer fer: no fer les coses sol. Va conèixer tot el país, poble a poble, parlant amb la gent, preguntant els problemes que tenien, sabent les estructures que mancaven, el que feia falta ... Va rebre a tothom que volgués parlar amb ell, a tothom que tingués alguna cosa a dir-li. Es va voltar de joves com ell que, al llarg dels anys, han demostrat la seva vàlua dins de CiU o en altres partits. Si tots aquests haguessin anat junts fins al final crec que ara gaudiriem d'un autogovern i d'una autonomia difícil d'imaginar tal i com estan ara les coses.
I va viure tot això sota una mirada cristiana i catalana. No va renegar mai dels seus principis, ni li va fer vergonya reconèixer-los. I no es va cansar mai. La seva idea era no trencar coses que podien ser vàlides sinó arrencar-ne de noves per Catalunya, pel seu país. No demanava independència sinó pactes, pactes per a una Catalunya autònoma. I si els qui manaven a Madrid li haguessin fet cas altre cosa seria ara Catalunya. Van perdre l'oportunitat d'ajudar a reconstruir una Catalunya amb autogovern amb gent amb seny, que estimava Catalunya però no renegava d’Espanya.
Tenia en el seu pare un amic i conseller i amb la seva dona la companya que era plenament conscient, des del dia en què se li va declarar, que Catalunya estaria més d'un cop per davant de la família; i ella ho va acceptar i va lluitar amb ell colze a colze.
Una frase de Péguy que ell recorda i usa sovint m'ha agradat molt: El dia d'avui no és l'endemà de l'ahir, sinó la vigília de demà.
Potser hi trobo a falta emocions, sentiments... No sé si el seu caràcter és així, que sembla que sí que ho és, o que no ha volgut barrejar massa família i memòries. Parla del seu pare, del seu oncle; de la mare en parla poc i parla més del cunyat que de la germana. Penso que és fill d'una època en què els homes no podien expressar massa les seves emocions, i ell era de pagès, de Premià, cosa que explicaria una mica aquesta manca d'emocions que li trobo.
Recomano llegir aquest llibre a tothom, tant als qui són pujolistes com als qui no ho són; a aquests últims també els agradarà llegir com es forja un polític, un gran polític.

La duda



La duda

A casa

17 d'abril de 2009




Guió i direcció: John Patrick Shanley
Actors: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis




Som als anys 60 en un parròquia del Bronx. La germana Aloysious -una magnífica Meryl Streep- dirigeix amb fèrria disciplina una escola. El Pare Flynn, capellà carismàtic i amb ganes de modernitzar l'escola intenta parlar amb els alumnes i donar-los una mica de llibertat. Estem en moments de canvi i l'escola admet per primer cop un nen afroamericà. Molts companys el rebutgen i ell es troba força sol. El Pare Flynn intenta fer-li costat; coneix la situació familiar del nen i veu l'ambient en què es mou a l'escola. Però aquesta atenció més personalitzada porta a la germana Aloysius a pensar que el capellà abusa del nen. I com li té molta mania decideix fer-lo fora amb tots els mitjans possibles, sense tenir, però, la certesa del pecat del capellà. Una germana jove el defensa però finalment el fan fora. I el nen es queda sol.
Impressionant el tros en què la monja parla amb la mare del nen de la possibilitat d'un abús. I fa por veure les maquiavèl·liques insinuacions i els camins retorçats que fa servir la germana Aloysius per fer fora el seu enemic.
I quan ja ho ha aconseguit, quan es troba sola, les llàgrimes davant el gran DUBTE: ha fet bé de seguir només els seus instints? I si el capellà era innocent? Però fins i tot aquí es veu reconfortada per la monja jove que, tot i que no està d'acord amb ella, quan la veu plorar s'hi atansa i l'acarona com a una mare: la mare superiora...

dijous, 16 d’abril de 2009

El curioso caso de Benjamin Button


El curioso caso de Benjamin Button

A casa

13 d'abril de 2009

Director: David Fincher
Guió: Eric Roth
Basat en un relat de: F. Scott Fitzgerald
Actors: Brad Pitt, Cate Blanchet, Tilda Swinton, Jason Flemyng

13 nominacions, 3 Oscar direcció artística, maquillatge i efectes especials

Història distreta i original. Comença amb un rellotger que està muntant un rellotge per l'estació de tren. Mentre hi treballa li comuniquen que els seu fill ha mort a la guerra. Llavors fa que el rellotge vagi enrere i diu que d'aquesta manera podrien tornar a tenir amb ells els fills que s'han anat.
Una dona gran està a l'hospital. S'està morint. La seva filla és amb ella. La mare li demana que li llegeixi un diari, ple de papers i de fotografies, el de Benjamin Button. I la filla va descobrint la història de la seva mare i del seu pare.
I tot anant enrere, com el rellotge de l’estació, neix un nen, en Benjamin Button, la mare del qual mor després del part. Quan el pare veu l'aspecte del nen l'agafa i l'abandona a les escales d'una residència de gent gran. Allà el troben el matrimoni que cuida de la residència i tot i el seu aspecte decideixen quedar-se'l. El nen neix vell; té artritis, està ple d'arrugues i té totes les malalties típiques d'una persona de més de 80 anys. Va creixent, o sigui fent-se jove, s'enamora, treballa i quan veu que és massa jove i pot donar massa feina es retira a la residència. Allà la mare de la seva filla l'acull fins que mor als seus braços, nadó.
El tema ja el coneixia. El que m'ha agradat ha estat, a part de la supèrbia interpretació del Brad Pitt, constatar que és millor morir de vell que de nadó. Que la naturalesa ja ho ha fet bé. Molta gent diu que seria bo néixer vells i morir nadons: doncs no. El noi ho passa molt malament, tot i el seu bon caràcter . S'enamora d’una nena i quan pot començar la relació amb ella és va fent cada cop més jove, més nen... No segueix el ritme vital de la resta. Veu com van envellint i morint tots els qui viuen amb ell, i en canvi ell s'adona que va perdent facultats, com un alzheimer de nen, fins que no s'adona de res, en braços de la mare de la seva filla.

La suerte de envejecer bien


La suerte de envejecer bien

de Marie de Hennezel



Plataforma Editorial


Llegit l'abril 2009



Vaig llegir La Contra del 26 de març, a la Vanguardia, i em va agradar la manera d'explicar-se i el que deia aquesta psicòloga i terapeuta. Parlava de la manera de preparar-te per la vellesa, que has de començar a treballar-ho als seixanta anys, i era optimista i engrescadora. Vaig creure que, ja que els seixanta ja els tinc, potser m'aniria bé llegir el llibre. Però m'ha decebut totalment.
Ella ja diu al començament del llibre que el comença en un mal moment: acaba de fer el 60 anys i surt d'un desengany amorós. I que té molt material, molts papers per escriure aquest llibre.
I és veritat; perquè el llibre està fet de cites de personatges coneguts, de metges, de persones enteses en la vellesa i en la vida... I n'hi ha alguna de maca. Però el que ella escriu de collita pròpia no és el més adequat per aixecar la moral a ningú ni a ajudar a enfrontar una nova etapa de la teva vida. Et descriu les residències de persones grans amb tots els seus defectes explicats amb detalls, la degradació de la persona, la solitud... Tot coses que ja sabem i que, crec jo, que en un llibre d'aquests que es diuen d'auto-ajuda no hi tenen cabuda.
Ja no creia en aquest tipus de llibre i ara me'n reafirmo. Em quedo amb l'entrevista que li va fer l’Ima Sanchís. Penso que potser si em va agradar l'entrevista va ser per la gràcia que va posar la periodista en redactar-la.
Per tant, si teniu més de 60 anys i no us voleu deprimir, no llegiu aquest llibre!

dissabte, 11 d’abril de 2009

Bona Pasqua!



Diumenge-Dilluns de Pasqua
12-13 d'abril de 2009

Bona Pasqua a tots!
Aquesta felicitació no és tan corrent com el "Bon Nadal"! Sembla que la nostra societat tan laica hagi anat esborrant els diferents passos de la vida cristiana. Anem tornant a les festes "paganes" que el cristianisme va fer seves. No diem: Bona primavera! però sí diem que és Pasqua perquè ens regalen la mona.
No critico res ni ningú; tots som culpables o, per no parlar de culpa que tampoc queda bé, tots som artífexs d’aquests canvis.
Ara, avui, no des de l'enyorança ni de la nostàlgia, sinó mirant dintre meu, m’agrada recordar la Setmana Santa de quan era petita, de com la vivíem a casa, del que fèiem i del que no podíem fer. I de com hi participaven els pares.
Ja sé que en aquells "temps llunyans" hi havia pocs cotxes, però durant els dies sants, a Santa Eulàlia, que és on passàvem la Setmana Santa, ningú no l'agafava, el cotxe; si en veies algun et deies: algú està molt malalt que ha hagut d'agafar el cotxe!
El divendres sant es feia dejuni i abstinència i no podíem cantar ni riure, ni jugar gaire: Jesús moria en aquell dia i la tristor era el símbol que ho manifestava. I a les 3 de la tarda, féssim el que féssim, tots, petits i grans, ens aturàvem i resàvem el Crec en un Déu. Després silenci i tristor fins dissabte al matí, dissabte de Glòria. El papà lligava una campana enorme a una alzina de casa i a l'hora en punt, crec que a les 10 del matí, la feia tocar i tocar i tocar... i començava l'alegria de la Resurrecció! I senties totes les campanes de la gent del poble que tocaven a la mateixa hora.
Havíem anat als Oficis, el de dijous, recordant la institució de l'Eucaristia, amb el lavatori de peus que sempre ens agradava molt i el de divendres, deixant un altar buit completament, recordant la mort de Jesús. Érem petits, però seguíem tots els oficis. Eren llargs, però ja ho sabíem. La vetlla Pasqual, quan ja érem més grandets, amb una església plena de gom a gom, i amb la processó fora per encende el foc nou. I els cants, i l'alegria...
Després venia el xai rostit, el xai pasqual, i les mones! Però sovint les mones ens les trobàvem arribant a Barcelona.
És curiós: els records de Setmana Santa i Pasqua m'arriben lligats al meu pare; els del mes de Maria, amb flors a la Moreneta, lligats a la mare. Sembla que entre els dos anaven teixint fils molt prims però ferms perquè ens en quedés un record i un exemple per ara, que ja som grans.
No vull que tornin aquells temps; són passats i no encaixarien ara ni amb calçador en el món en què vivim. Han canviat els temps, la manera de veure i d’enfocar les coses, el pensament religiós, la vida cristiana, tot ha canviat. I la majoria de coses han canviat per bé. Amb tot sembla que als cristians ens faci com vergonya recordar i parlar de certs temes, com el de la Resurrecció. Justament avui que tenim teòlegs tan bons, que podem trobar explicacions i guies per entendre l’Evangeli seria bo que ho aprofitéssim i en parléssim. No per anar a convertir ningú sinó per convertir-nos nosaltres mateixos i donar exemple de vida i de coherència als nostres fills i néts.
Sí que m'agradaria que la família i l'església trobéssim una manera de viure aquests dies sense el dol extrem d'abans però sí d'una manera que tant els nens com els grans recordéssim una mica la història de Jesús.
Ja sé que hi ha famílies que ho aconsegueixen... però la majoria ha reduït o hem reduït la Pasqua al dia de la Mona. Dia que no s'ha de suprimir ni en broma perquè el goig de celebrar-ho amb els fills i joves i amb els 8 néts tan meravellosos que tenim, això sol, ja et fa venir l'alegria de la Pasqua, de la Vida, de la Família i de l'Amor!!!

I si voleu llegir una bona homilia de Pasqua llegiu aquesta.

L'art de viure


L'art de viure
de Goliarda Sapienza

Traducció: Anna Casassas

Col·lecció Tocs, 58
La Campana

Llegit l'abril 2009


Llibre molt llarg i complex. Ric en reflexions i diferent en formes. He tingut la mala idea de llegir-lo força dies abans de dormir; i no és bo. L'has de llegir de dia, ben assegut, i si pot ser amb un llapis per anar apuntant notes als marges. I no ho he fet i em dol. Ara no podré fer-vos veure tan com voldria la riquesa i la varietat d'aquest llibre. No descarto tornar-lo a llegir.
No es pot dir que no tingui una història però sí que és difícil explicar de què va la història. Són moltes vides, sempre a l'ombra de la vida de la Modesta, que es creuen i se'n van i tornen al voltant d'aquest personatge, molt difícil de definir.
La Modesta neix a Sicília, dins d'una família -si se'n pot dir família- desestructurada i plena de misèria. De ben petita descobreix el sexe; primer sola o amb en Tucci, un nano una mica més grandet que ella i després de manera brutal. També descobreix la maldat dins d'ella. Però una cosa i altra de manera natural, sense traumes, deixant que les situacions que viu vagin passant i vivint-les amb tota la seva força. No crec que tingui consciència del bé ni del mal. Tampoc no li han explicat ni n'ha tingut exemple. El que sí que té sempre, al llarg de tota la seva vida, és l’ànsia de saber, d'aprendre, de llegir.
Després, tancada en un convent, més tard en un palau i finalment convertint-se en "princesa" siciliana la Modesta conservarà tota la seva vida aquestes ganes de viure-ho tot i ja! sense pensar en ningú més. Estima tan a homes com a dones i tan fa el paper de dona forta que estima per ajudar com es converteix en una nina que necessita ser agombolada.
Té l'art de saber apartar del seu camí la gent quan creu que això és necessari; i si per una banda creus que és egoisme, per altra descobreixes que és la seva saviesa ancestral que veu la necessitat de llibertat del qui fa fora. Sobretot amb els fills, seus o protegits, que els tracta sovint de forma que sembla egoista i desmenjada i en canvi la resposta és un amor fortíssim, quasi carnal, que els seus fills senten per ella. En el fons és experta en l’art d’estimar en tots els sentits d e la paraula. Tothom se l’estima, i en part és perquè saben que sempre poden comptar amb ella. I que sap escoltar; quan vol. Però sovint reacciona de manera tan diferent de com ho faria una mare o una amiga amorosa... Suposo que has de pensar en tota la seva infantesa i joventut per entendre una mica el seu caràcter.
Tot això dins el marc d'una Sicília a la primera meitat dels S. XX, amb tots els canvis polítics que això comporta, i amb les lluites de partits de rerefons i també, sovint, a primera fila. La caiguda de Mussolini, el desengany del comunisme... i el saber sempre fer front al que se li presenta. I en contraposició, els seus desmais que la fan ser cuidada i estimada, la seva demanda de carícies, la seva "petitesa", que no ho és mai... són contrastos forts i importants que fan pensar en aquest personatge.
Una cosa curiosa de l'estil d'escriure d'aquesta autora és que sempre, al llarg de la vida de la Modesta, hi van sortint tant els vius com els morts. Les paraules que li deia el Tucci, de nena, les del Mimmo, del convent, del Carmine, el seu gran amor, de la Beatrice, la seva estimada... sempre apareixen en moments en què els necessita. Un món oníric molt típic de Sicília, crec...
Cap al final del llibre, en un moment en què ella ha de demostrar una serenitat que li costa viure diu: Ja no he tremolat com temia... No és indiferència, esmussament dels sentits per culpa dels anys, com havia sospitat. És la plena possessió de les emocions i el coneixement suprem de cada instant preciós que la vida et concedeix de premi si tens el pols ferm i el coratge...
Recomano fermament llegir-lo, tot i que té 639 pàgines i s’han de llegir amb tots els sentits per no perdre’t ni un bri de la riquesa que conté.

divendres, 10 d’abril de 2009

La ola



La ola
Títol Original: Die Welle

A casa

9 d'abril de 2009


Dirigida per: Dennis Gansel
Actors: Jürgen Vogel, Frederick Lau, MaxRiemelt

Basat en la novel·la de The wave de Morton Rhue, sobre el que va passar a la Cubberley High Shool, de Palo Alto, a California, l'any 1967.

A Alemanya, durant una setmana de projectes, un professor d’institut, Rainer Wenger, parlant de l’autocràcia, escolta un dels alumnes que diu que a l’Alemanya d’avui no es pot tornar a produir una experiència com la nazi. Comença un experiment amb un grup de nois i noies, la majoria dels quals passen de tot i que s’han apuntat al seu seminari perquè el professor és divertit i simpàtic. Els fa posar dempeus per parlar, tractar-lo de vostè, insinua un uniforme i tots van amb camisa blanca, suggereix que un logotip estaria bé i fan el d’una ona...
Però cada vegada s’ho creuen més, tant els alumnes com el mateix professor. Tan sols dues noies intueixen el que passa i es neguen a seguir el corrent a aquesta iniciativa, però es troben davant la violència i la disciplina dels seguidors del seminari. El grup comença a aïllar-se i a no admetre ningú fora dels que pensen com ells. Tot creix molt de pressa i quan el professor se n’adona ja és tard, el grup s’ha descontrolat: la violència extrema s’ha fet present. I veiem els qui per a ells el grup, l’ona, ha estat la seva salvació, els ha donat un motiu per viure i els que han seguit perquè tothom ho feia, perdent del tot la seva llibertat d’escollir.
Fa por pensar el poc que costa fer-se amb un grup de joves, fer-los canviar de mentalitat i manipular-los fins a l’extrem, tot i que ells mateixos eren els qui havien dit que una autocràcia era impensable a l’Alemanya d’avui.
Pel·lícula important que m’ha agradat veure, que fa pensar i fa por. Et fa adonar com és d’important l’educació dels joves, l’ambient de les famílies, l’escola on van...
Treballen molt bé i és tota ella molt real.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Bienvenidos al norte




Bienvenidos al norte

A casa


3 d'abril de 2009



Direcció: Dany Boon.
Actors: Kad Merad, Dany Boon, Zoé Félix, Anne Marivin, Philippe Duquesne, Guy Lecluyse, Zinedine Soualem, Jérôme Commandeur, Stéphane Freiss, Line Renaud, Michel Galabru;
Guió: Dany Boon, Alexandre Charlot i Franck Magnier; basat en un argument de Dany Boon.


Ens havien parlat molt d’aquesta pel·lícula. Uns deien que era molt divertida, que et feies un tip de riure; d’altres, que no valia la pena d’anar-hi, que no valia gaire. Total: la vam veure a casa.
Si no ens haguessin dit res segurament que el meu comentari seria: pel·lícula entretinguda, distreta, per passar l’estona, gags divertits.
Però com que en tenia referències tan diferents vaig voler buscar una mica més enllà; i alguna cosa vaig trobar.
En Philippe Abrams és encarregat de correus a Salon-de-Provence, al sud de França. La seva dona té episodis depressius i ell demana un canvi a la Costa Blava pensant en què aquest canvi anirà bé a la seva dona. Però fa trampa i l’envien al nord, a Bergues, on diuen que fa molt fred, que la gent s’emborratxa sovint i que, a més, parlen un dialecte, el “ch´tmi”, que no hi ha qui ho entengui. La dona no el vol acompanyar i ell se’n va sol. Quan arriba allà, i un cop instal·lat després de molts problemes, creu que mai no s’adaptarà a aquell ambient. No entén res del que diuen ni les bromes que fan, ni coneix els plats que cuinen... Quan torna a casa la seva dona, colpida pel malestar del seu marit i amb remordiments de no estar amb ell, al seu costat, el cuida i el mima com mai. I la seva relació és cada cop millor. Però en Philippe també, a poc a poc, va entenen aquella gent, se’n fa amic, i acaba passant-s’ho d’allò més bé. Però ho ha d’amagar a la seva dona; si ella el creu desgraciat se’n cuida i la depre passa a segon terme. Un dia però, ella decideix instal·lar-se amb ell al “nord” i comença llavors una sèrie de despropòsits.

Sí que rius en algun moment però no la considero una pel·lícula divertida. És greu l’encontre d’en Philippe amb la gent del nord. Els tòpics sempre fan mal. Aquella gent és bona gent, no s’enfaden; el primer dia quan el veuen rabiós i enfadat li diuen: avui plores perquè t’han fet venir aquí; el dia que ten vagis ploraràs perquè no ens voldràs deixar. I així és.
El francès del sud troba costums diferents i en principi no vol acceptar-los: els seus costums són els únics bons. Quan aconsegueix sintonitzar ja no hi ha diferències entre uns i altres.
La dona necessita sentir-se útil amb el marit. Quan veu que ell té més problemes que ella és quan es decanta cap a les mostres de carinyo i d’amor. I ell no la vol desenganyar: creu amb un guariment de la depre si ell segueix mentint, segueix dient que s’ho passa molt malament, que no hi ha qui pugui aguantar la vida allà al nord.
Tot plegat, bons sentiments, no sempre ben expressats, comèdia senzilla però amb veritats del dia a dia de molta gent i de molts països.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Traició

Traició
de Harold Pinter

Premi Nobel de Literatura 2005

Teatre Lliure

1 d'abril de 2009


Producció: Teatre Lliure i El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Salt - Girona
Direcció i escenografia: Carles Alfaro
Actors: Francesc Garrrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella

Hi ha qui la considera la millor peça del dramaturg anglès.
Alfaro va dir: "Fem servir la paraula sempre per als nostres interessos. Els diàlegs, aparentment innocents, amaguen una absoluta intenció".
És la història d’un trio, com moltes altres. Però Pinter ens la presenta amb poques paraules, poques i repetides. La mateixa pregunta la fa i la repeteix. I això, amb la simple i lineal estructura de l’escenografia fa que les frases resultin tallants, com sense esperar resposta. És Pinter.
L’Emma enganya el seu marit amb el seu millor amic durant set anys. L’obra comença pel final, quan l’Emma es separa del marit i retroba l’antic amant. I va enrere, com els crancs, any per any, fins al moment en que ella es seduïda per l’amic.
Tota l’obra és plena de mitges veritats –i mitges mentides- i fa que les paraules tinguin un significats que sovint se’ns escapen. Entre escena i escena el soroll de pilotes d’un partit d’esquaix sembla voler contestar les preguntes que no tenen resposta, resoldre la situació, cosa difícil ja que tampoc a la vida tenen resposta fàcil ni explícita.
Els actors treballen molt bé a mi em va agradar força. Sempre tenint present que no estàs veient una obra qualsevol sinó una obra de Pinter.