Jordi Pujol - Memòries
Jordi Pujol - Memòries
Història d'una convicció
(1930-1980)
Amb la col·laboració de Manuel Cuyàs
Proa
Llegit l'abril de 2009
M'ha agradat molt. Molt. I el fet de ser jo pujolista us asseguro que no hi té res a veure. Més aviat us pot reafirmar en què és un bon llibre. A mi no m'ha de convèncer ningú de la qualitat i la bona manera de fer d'en Jordi Pujol. L'he admirat des del primer dia. Però ara, després de llegir aquest llibre, puc entendre el perquè de la meva admiració. Sóc conscient que també ha comès errors; és humà i i n'ha fet moltes, de coses, i és lògic que no tot ho hagi fet bé. Però el balanç em surt positiu, molt per sobre de la mitja.
Jordi Pujol havia d'arribar on ha arribat perquè es va preparar des de molt jove. Les coses no venen donades, no es poden improvisar, s'han de treballar, s'hi ha de posar il·lusió, renunciar a molt per aconseguir reeixir en els teus objectius.
Crec que els polítics de la seva generació tenien una formació intel·lectual i humana que els manca als d'ara. I sentien el país d'una manera mes pregona; potser perquè sortien d'una guerra civil i sabien de què anava la cosa, les realitats perdudes i la gran feina a reconstruir un país, trencat tant políticament, com culturalment, i amb una crisi de valors donada pel fet d'haver perdut-guanyat una guerra.
Però Jordi Pujol tenia una cultura per sobre de la majoria. I estimava el país d’una manera especial. El fet de ser educat a l'escola alemanya i poder llegir en alemany, anglès i francès, a més de català i castellà li a donar peu a conèixer de primera mà la postura i les idees de molts ideòlegs de l'època. Va llegir molt, i de tot. Ell sempre es va dedicar a parlar amb la gent, a escoltar-los; els anava a trobar i els preguntava què podia fer per Catalunya. Finalment va veure que la resposta se l'havia de donar ell mateix. I des del primer dia va veure Europa com un far que l'havia de guiar en la seva tasca de fer país, de treballar per Catalunya.
Jordi Pujol havia d'arribar on ha arribat perquè es va preparar des de molt jove. Les coses no venen donades, no es poden improvisar, s'han de treballar, s'hi ha de posar il·lusió, renunciar a molt per aconseguir reeixir en els teus objectius.
Crec que els polítics de la seva generació tenien una formació intel·lectual i humana que els manca als d'ara. I sentien el país d'una manera mes pregona; potser perquè sortien d'una guerra civil i sabien de què anava la cosa, les realitats perdudes i la gran feina a reconstruir un país, trencat tant políticament, com culturalment, i amb una crisi de valors donada pel fet d'haver perdut-guanyat una guerra.
Però Jordi Pujol tenia una cultura per sobre de la majoria. I estimava el país d’una manera especial. El fet de ser educat a l'escola alemanya i poder llegir en alemany, anglès i francès, a més de català i castellà li a donar peu a conèixer de primera mà la postura i les idees de molts ideòlegs de l'època. Va llegir molt, i de tot. Ell sempre es va dedicar a parlar amb la gent, a escoltar-los; els anava a trobar i els preguntava què podia fer per Catalunya. Finalment va veure que la resposta se l'havia de donar ell mateix. I des del primer dia va veure Europa com un far que l'havia de guiar en la seva tasca de fer país, de treballar per Catalunya.
Ell sempre va voler fer fer: no fer les coses sol. Va conèixer tot el país, poble a poble, parlant amb la gent, preguntant els problemes que tenien, sabent les estructures que mancaven, el que feia falta ... Va rebre a tothom que volgués parlar amb ell, a tothom que tingués alguna cosa a dir-li. Es va voltar de joves com ell que, al llarg dels anys, han demostrat la seva vàlua dins de CiU o en altres partits. Si tots aquests haguessin anat junts fins al final crec que ara gaudiriem d'un autogovern i d'una autonomia difícil d'imaginar tal i com estan ara les coses.
I va viure tot això sota una mirada cristiana i catalana. No va renegar mai dels seus principis, ni li va fer vergonya reconèixer-los. I no es va cansar mai. La seva idea era no trencar coses que podien ser vàlides sinó arrencar-ne de noves per Catalunya, pel seu país. No demanava independència sinó pactes, pactes per a una Catalunya autònoma. I si els qui manaven a Madrid li haguessin fet cas altre cosa seria ara Catalunya. Van perdre l'oportunitat d'ajudar a reconstruir una Catalunya amb autogovern amb gent amb seny, que estimava Catalunya però no renegava d’Espanya.
Tenia en el seu pare un amic i conseller i amb la seva dona la companya que era plenament conscient, des del dia en què se li va declarar, que Catalunya estaria més d'un cop per davant de la família; i ella ho va acceptar i va lluitar amb ell colze a colze.
Una frase de Péguy que ell recorda i usa sovint m'ha agradat molt: El dia d'avui no és l'endemà de l'ahir, sinó la vigília de demà.
Potser hi trobo a falta emocions, sentiments... No sé si el seu caràcter és així, que sembla que sí que ho és, o que no ha volgut barrejar massa família i memòries. Parla del seu pare, del seu oncle; de la mare en parla poc i parla més del cunyat que de la germana. Penso que és fill d'una època en què els homes no podien expressar massa les seves emocions, i ell era de pagès, de Premià, cosa que explicaria una mica aquesta manca d'emocions que li trobo.
Recomano llegir aquest llibre a tothom, tant als qui són pujolistes com als qui no ho són; a aquests últims també els agradarà llegir com es forja un polític, un gran polític.
Tenia en el seu pare un amic i conseller i amb la seva dona la companya que era plenament conscient, des del dia en què se li va declarar, que Catalunya estaria més d'un cop per davant de la família; i ella ho va acceptar i va lluitar amb ell colze a colze.
Una frase de Péguy que ell recorda i usa sovint m'ha agradat molt: El dia d'avui no és l'endemà de l'ahir, sinó la vigília de demà.
Potser hi trobo a falta emocions, sentiments... No sé si el seu caràcter és així, que sembla que sí que ho és, o que no ha volgut barrejar massa família i memòries. Parla del seu pare, del seu oncle; de la mare en parla poc i parla més del cunyat que de la germana. Penso que és fill d'una època en què els homes no podien expressar massa les seves emocions, i ell era de pagès, de Premià, cosa que explicaria una mica aquesta manca d'emocions que li trobo.
Recomano llegir aquest llibre a tothom, tant als qui són pujolistes com als qui no ho són; a aquests últims també els agradarà llegir com es forja un polític, un gran polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada