divendres, 28 d’agost de 2009

Senglars a casa



Senglars a casa

Juliol-Agost 2009



Sabíem que de nit ens visitaven els senglars. Trobàvem cada dia el jardí tot desfet de la feina nocturna d'aquests animalons. Però de dia no els havíem vist mai per casa.
Aquest estiu ja han vingut tres vegades. La mare, el pare i set fillets que si bé al juliol eren bufons i pesaven uns 50 Kg. cada un ara a l'agost ja són prou grandets com perquè un caçador tingui la temptació de convertir-los en civet.
Els nostres néts estan encantats amb aquesta visita però no fa massa il•lusió veure'ls remenant les cadires on tu pretens llegir el diari i olorant i remenant les plantes que cuides i regues cada dia. Però la veritat és que fan goig. Són animals bonics de veure, de color fosc quasi negre i els petits amb ratlles a l'esquena.
Els nens volien acostar-s'hi però no els vam deixar fer-ho. Una mare sempre defensa la seves cries i aquesta en portava set!
Venen sempre després de la pluja, amb l'olor de terra molla, i això demostra la intel•ligència i el bon gust d'aquest animals. No us agrada l'olor de terra molla? És una de les olors que pot crear més addicció; més i tot que els perfums caríssims de Paris.
Ara a l'agost, l'últim dia que van passar per casa, acabàvem de segar les males herbes de sota casa. Quan ja marxaven, era bonic veure'ls enmig de l'herba dallada, la família junta, buscant menjar i remenant sota les alzines.
Aquest estiu els nens han vist senglars, tuixons, guineus, conills, esquirols, vaques, ponis, cavalls, estruços, tortugues, gallines, coloms, escarabats, llangardaixos, vespes, abelles... Quan arribin al cole, si ho expliquen, els altres nens pensaran que aquests avis viuen en un zoo!
És un record més d'aquest calorós estiu!

dilluns, 24 d’agost de 2009

La dona de verd



La dona de verd
de Arnaldur Indridason


Premi Golden Dagger 2005

Les ales esteses

La Magrana

Agost 2009





Islàndia era per a mi un somni d'illa. Pensava en un viatge romàntic i d'una bellesa una mica salvatge. Ara, si un dia hi vaig, la veuré amb uns altres ulls i és una pena.
Novel•la d'intriga, una mica macabra, amb moltes escenes de violència de gènere, amb nens que pateixen i que queden amb una vida marcada per sempre...
La troballa d'una costella humana enterrada trasbalsa la vida d'un poblet d'Islàndia. Els tècnics avancen a poc a poc en la investigació i el policia del poble intenta, seguint un camí paral•lel, buscant entre la gent que va viure en aquella època -segona guerra mundial-, trobar abans que ells el nom de la persona que va estar enterrada i la seva història. I buscant troba una cosa encara més terrible que l’assassinat físic: l’assassinat d’ànimes, l’estat en què una persona, un maltractador, pot deixar la dona, els fills; com els afecta en la seva manera d’encarar la vida i com aconsegueix que aquestes persones es tornin no-res, acabin no tenint vida pròpia, deixar-los sense “ànima”.
No dic que no estigui ben escrita i que el tema no t'agafi, -tampoc no és cap meravella-, però no m'agrada aquest tipus de llibre. Et presenta moltes històries, totes podrien ser les protagonistes de l'obra, però ja endevines de bon principi quina serà la història "important" i encara que el final no és ben bé el que t’imaginaves, no et sorprèn gaire. I les altres històries queden a mitges. No tenen final. Han estat només la comparsa, les companyes de viatge d'una novel•la... i res més.
Ho sento, Núria. Me'l vas recomanar, volies la meva opinió, però no m'ha agradat massa. Ja saps que aquest tipus de llibre no és el meu fort...

dissabte, 22 d’agost de 2009

Aplec de la Mare de Déu de la Providència al Mas Sarrà



Aplec de la Mare de Déu de la Providència al Mas Sarrà

Sant Quirze de Safaja


22 d'agost de 2009

A Sant Quirze de Safaja tenen el costum que el rector, mossèn Antoni Pladevall, digui una missa un cop a l'any en totes les capelles i ermites del poble. Ell diu que aquestes capelles, situades en els punts més alts dels pobles i dedicades a la Marededéu, són com parallamps que ens protegeixen amb les pregàries de la gent que hi participa.
Una d'aquestes capelles és la del Mas Sarrà, la casa on va néixer i viure la meva besàvia, i el seu germà Bartomeu, missioner, de qui ja he parlat en aquest blog.
La Rosemarie, la propietària actual del Mas, està encantada amb aquesta tradició i la prepara amb il•lusió. Hi participa la gent del poble que vol, tothom hi és convidat, i en sortir ens espera la coca i el cava. Ja a l'hora de plegar la Rosemarie puja al balcó de la casa i dóna les gràcies a tothom per participar en aquest aplec i ens convoca per a l'any vinent.
Ens hi hem trobat uns amics de Casp, l'Enric i la Carme, i la gent era molt amable i agradable. També hi havia el sr. Terribas, pare de la Mònica Terribas, que hi participa cada any perquè el seu germà, capellà caputxí i psicòleg, mossèn Miquel Àngel Terribas i Alamego, va tenir cura de la casa durant uns anys, la va arreglar i reconstruir una mica i hi va realitzar tasques socials, una de les quals va ser la fundació, el mes de març de l'any 1969, del “Telèfon de l’Esperança”.
L'Eucaristia ha estat senzilla, agradable, casolana, m'ha fet il•lusió aixecar-me a llegir una lectura en la capella on els meus avantpassats havien pregat, i on es van casar l'Enric Prat de la Riba Sarrà, nebot de la meva besàvia, amb la Josepa Dacs, l'any 1906. En acabar hem cantat els goigs dedicats a la Mare de Déu de la Providència. Són molt antics, i estan escrits en un català que en Pompeu Fabra arrufaria el nas només de llegir-los. Us deixo amb l'última estrofa d'aquests goigs i... fins a l'any que ve si Déu vol!


La casa de Mas Sarrá
Honrada ab vostra Capella,
Vos mira, Divina Estrella,
Per feliz port encontrar;
Doneuli tota assistenia,
Com a Mare protectora
Amparantla en tota hora,
Mare de la Providencia.
...
Puig la divina clemencia
Vos diu sa dispensadora,
Ampareunos en tota hora,
Mare de la Providencia.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Converses amb Xavier Sala i Martín



Converses amb Xavier Sala i Martín


amb Jordi Graupera


Col·lecció Retrats
Edicions Dau


Agost 2009




L'home de les americanes. No el coneixia i pensava d'ell que era un frívol. Per les eleccions del novembre de 2006 va publicar un seguit d'entrevistes gens convencionals als candidats a president de la Generalitat. Em van agradar molt i vaig començar a mirar en Sala i Martín amb uns altres ulls.
No pots jutjar ningú només per l'aparença. Jo no el vaig jutjar però sí el vaig classificar. Ara, després de llegir aquest llibre d'entrevistes puc dir que m'he tornat una fan d'en Xavier Sala i Martín, i que crec que necessitem persones com ell per sortir d'aquesta crisi i d'aquesta manera d'enfocar el futur del país i per tant, la vida, de tants catalans.
En Jordi Graupera fa molt bé la seva feina fent-li preguntes sense cap mena de precaució ni censura. I ell se'n surt sempre i et convenç.
Parla de com essent estudiant a Barcelona li surt l'oportunitat d'anar a EEUU i com troba de diferent l'ambient universitari, com comença de debò a treballar, com en dos mesos fa el que feia aquí en un any. Es belluga molt bé en aquest ambient i aviat li demanen feines especials. Viatja a Sudamèrica com a observador i de tot en treu experiències i punts de vista nous.
Tant si et parla d'economia, que és la seva carrera, com si parla del Barça, o de marxistes i pagesos, de la Xina o de la pobresa de l'Àfrica, de Déu, de la pena de mort, de Catalunya i de les independències i fins i tot de les seves americanes et trobes llegint-lo i pensant: aquest home, si li fessin cas, arreglaria el país, arreglaria el món.
Ha fundat una ONG, www.umbele.org , molt semblant en la manera de treballar a la nostra , associació.ablo.pkede@cmail.cat , però més gran, perquè es va impressionar en veure la pobresa de l’Àfrica. I és quan va decidir dedicar-se al creixement econòmic per poder ajudar a sortir de la misèria aquests països.
Tot el que diu o fa no és fruit d'un impuls sinó raonat, pensat i treballat; i sobre bases estudiades i contrastades.
Veig que els polítics no en tenen prou en ser polítics; necessiten economistes com Sala i Martín que els facin obrir els ulls i vegin més enllà del partit, vegin on volem anar en el futur, mirin amb altres ulls com han de fer-s'ho perquè el país tiri endavant.
Si Sala i Martín i gent com ell formessin part d'un partit polític, o d'una mena de Senat, jo el votaria ja!.
Per a ell la innovació és un requisit indispensable perquè el país tiri endavant. I per això no hi ha ajudes. Si al Japó muntar una empresa costa dues hores, als EEUU dos dies, a Catalunya i Espanya costa mesos amb tràmits burocràtics i papers. I no hi ha suport ni ajuda. I així ningú no voldrà innovar, ningú voldrà crear empreses, tothom voldrà ser funcionari, que dóna poca feina i és sou assegurat.
Llegiu aquest llibre i intentem aprendre una mica de la gent que en sap.
Llàstima que no estigui massa ben escrit, cosa que de vegades et fa rellegir alguna frase per captar-ne el sentit.

dimarts, 11 d’agost de 2009

La pedra de paciència



La pedra de paciència
Sangué Sabur

de Atiq Rahimi


Premi Goncourt 2008
Empúries - Narrativa

Agost 2009


En algun indret de l'Afganistan, o d'un altre país. En plena guerra. L'autor no ens explica la guerra en si sinó el dolor de la gent que la viu.
Una dona cuida el seu marit, ferit d'una bala al clatell i que es manté en vida de forma incomprensible. El mul•là li ha dit que si recita sense parar els noms d'Al•là el marit es curarà, viurà. Jeu immòbil amb els ulls oberts i no respon a cap estímul. I ella passa hores recitant el nom d’Al•là. Amb el soroll dels trets i les bombes de fons la dona va parlant amb ell, li va explicant totes les coses que li ha fet, els seus pensaments, els seus secrets... Vol que reaccioni; ha de protegir-la a ella i a les dues filles petites. Però tothom l'abandona i ella va perdent la serenitat. El seu sogre li va explicar una vegada que hi ha una pedra, la sangué sabur, la pedra de la paciència, que ara és a la Meca, que serveix perquè tu li expliquis tots els teus problemes i neguits. Ella t’escolta i, un dia, esta ja tan plena que rebenta i es desfà en mil trossos. La dona diu al seu marit que ell és la seva sangué sabur. I espera que, un dia, també ell rebenti d'una vegada. I li va explicant la seva vida, com ha patit per culpa d'ell i la seva família, amb els seus pares, maltractada, ignorada, només demanada pel plaer sexual d'ell. Tan aviat sembla que encara se l’estimi com aflora amb força un odi guardat dins d’ella anys i anys.
La vida d'una dona en aquests països no és gens fàcil. Per sobreviure s'ha de ser intel•ligent i llesta, i molt forta. Ella espera que les seves explicacions i reflexions el faran pensar, ja que no pot ni moure's, i reflexionarà el suficient com per poder viure junts una vida nova.
Naturalment no és aquest el final.
Està ben escrita, amb moltes frases curtes, tallants, repetides. I et presenta la vida d'una dona durant la guerra d'una manera diferent d'altres llibres. És molt interessant. I es llegeix en un parell d'hores. Després cal pensar-hi i rumiar-hi. Encara ara hi ha dones que viuen així. Com ho podem permetre? I com podem evitar-ho? Educació, educació i educació....

diumenge, 9 d’agost de 2009

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra


Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra.
de Mia Couto


Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
Edicions 62

Agot 2009


Un jove estudiant universitari de Moçambic ha de tornar a l'illa on va néixer perquè ha mort l'avi, el patriarca de la família. Quan arriba es troba que l'avi està en coma però no s'acaba de morir -li diuen que quan vivia tampoc vivia del tot- i, esperant poder enterrar-lo, el noi es troba amb fenòmens estranys, amb persones peculiars i escolta converses que ell, que fa temps ja que és fora de l'illa, no acaba de comprendre. A poc a poc es va fent del país, va entenent coses i acaba amb una idea molt clara de la manera de viure i de pensar de la seva família i de la gent de l’illa. I sap posar autoritat a les seves paraules i als seus fets.
Els personatges estan molt ben descrits i la mort de la mare, endintsant-se a l'aigua, tornant-se aigua, és d'una gran bellesa i poesia.
Llibre que et fa viure una manera diferent de veure i enfrontar la vida i les petites coses de cada dia, costums ancestrals que sembla impossible que la gent les segueixi, però que al final les entens. I trobes la gent de sempre, que vol seguir vivint com abans i els ambiciosos que volen canviar l'illa, la volen fer moderna, sense pensar que això significa remoure l'interior de les persones i fer-los canviar de manera de fer i de pensar; cosa molt difícil ja que els costums ancestrals i tradicionals es poden perdre al llarg de generacions però mai de cop. La vida i la mort estan tan barrejades que sovint pots arribar a confondre-les. T'ensenya la importància de la casa, de la llar familiar -El que és important no és la casa on vivim, sinó el lloc on, dins nostre, la casa viu- i con n'és d'important la família -La paraule "pobre" no existeix en la seva llengua; en diuen "orfe": no hi ha més pobre que el qui no en té, de família-. Presenta les diferents cultures que conviuen en el país i t'explica les coses amb una barreja de poesia i ironia que et fa molt agradable el fet de seguir llegint.
Com sempre, és un llibre que m'ha agradat molt per les paraules, per la manera de dir-les, pel que expressa la gent i pel que no diuen. Un llibre ben escrit pot parlar del que sigui i sempre interessa. Però si a més ens endinsa en un país i en una cultura que no coneixem, en uns costums i reaccions totalment aliens als nostres encara es fa més interessant.
Hi ha un moment en què el nét vol saber coses i demana a l'àvia que li expliqui. I diu, parlant de l'àvia: Defuig la resposta. Però insisteixo tant que al final s'asseu, sospira fondo. Per la seva cara hi passa una ombra tan espessa que li enfosqueix la veu. Diu que faig malament de voler-ho saber... L'avia es mulla el dit índex, com fan els qui compten diners. Sempre que pressent que la conversa serà llarga, recorre a aquest tic com si es preparés per anar passant les pàgines d'un llibre gruixut. No hi veieu poesia en aquest paràgraf? No és tan gràfic que us veieu asseguts, bocabadats, al costat de l'àvia a punt d'escoltar la seva història?
Cada capítol comença amb una cita. Per exemple:
. Van omplir la terra de fronteres, i van carregar el cel de banderes. Però només hi ha dues nacions -la dels vius i la dels morts-.
. La mare és eterna; el pare és immortal.
. De soltera vaig plorar. De casada, ni plor, no vaig tenir. De viuda, les llàgrimes m'han trobat a faltar.
. Quan la terra es converteix en un altar, la vida esdevé una oració.
. Despertar no és de dins. Despertar és tenir sortida.
. Cadascú descobreix el seu àngel després de tenir una història amb el dimoni.
. Mirem una estrella igual que mirem el foc. Sabem que són fets de la mateixa substància i que només es diferencien per la distància des de la qual es consumeix el foc.
. Sóc com la paraula: la meva grandesa és en el que no he tocat mai.

Crec que de cada una de les cites del llibre se'n podrien fer curiosos articles. Pot ser que ho intenti...

De Carcassonne al Périgord - Sud de França


De Carcassonne al Périgord
Sud de França


del 5 al 9 d'agost de 2009



Amb el Josep i la Maite hem fet un petit recorregut pel sud de França, des de Carcassona al Périgord.
França és un país que dóna gust de visitar. Els carrers són nets i polits -sempre hi ha alguna excepció-, els pobles són agradables a la vista: no hi ha construccions noves, de pisos i de colors diferents que desdibuixin el paisatge. Suposo que no els fa falta més cases, que hi ha poca gent vivint-hi, que no hi ha immigració... però el resultat és que pots tancar els ulls i imaginar-te aquell poblet ple de gent amb malles i vestits llargs passejant-s'hi... sempre que esborris de la teva mirada les botigues de souvenirs!
Vam començar per Carcassona que, encara que ja la coneguis, sempre és bonica de tornar a visitar. Emmurallada, amb carrerons estrets i... plena de gent! No hi havia vist mai tanta gent com aquell dia! Estem a l'agost!
A Castres, un gelat per la immensa calor que feia.
Albí té una catedral molt curiosa i que a mi, particularment, m'agrada molt. És feta de totxos vermells, de terra del país, molt sòbria, però dins és d'una riquesa i una bellesa que com no te l’esperes encara t'impressiona més. I a la casa dels bisbes el museu de Toulouse Lautrec, amb quadres del pintor i retrats d'ell d'altres pintors. L'exposició val la pena però només per veure el palau per dintre, tan sobri, ja mereix una visita.
Cordes sur ciel, petit poblet on es pot pujar en un trenet i passejar-te després pels carrers i places medievals, i gaudir de les vistes des de dalt del poblet.
A Cahors anem a passejar pel pont Valentré, gòtic de set arcs, que és molt bonic i, com tot, molt ben cuidat.
Sarlat-la-Canéda és una ciutat encantadora. Té places i placetes i, al vespre, tot il•luminat i ple de taules per sopar, es van formant grupets d'espectadors a cada racó de cada plaça per veure els mims, els malabaristes, els contacontes... tot sembla tret d'una postal de l'època medieval. Molt, molt agradable! I, a més, som al Périgord, i el foie, el mi-cuit i l’ànec, tan en maigret com en confit són un plaer pel paladar. I amb un bon vi!
La gouffre de Padirac, diferent de totes les que havia vist és més bé un riu soterrani que cal seguir amb una barqueta i després pujant 150 esglaons arribes a la cúpula de la "catedral", una visió d'estalactites i estalagmites amb un llac superior que et produeix una sensació de petitesa de l’ésser humà i, al mateix temps, de serenor i tranquil•litat.
El castell de Rocamadur i l'abadia que hi ha a sota són molt curioses. Enganxades a la pedra i amb una vista, des de dalt de tot, del poblet dins una vall fonda impressionant.
Conques, l'esperada Conques! És una petita ciutat també medieval, conservada perfectament, voltada de castanyers i alzines, amb els carrerons amb forts pendents i amb l'abadia de Sainte-Foy famosa pel seu timpà: hi ha representat el judici final amb una minuciositat que pots passar-te ben bé mitja hora observant els personatges i comprovant el que la guia t'explica de cada un d'ells. El més divertit: el curiós. Forma part del camí de Sant Jaume i vam trobar-nos pelegrins fent el romiatge.
Després el país d'Entraygues on s'ajunten la Lot i la Truyère, passant per Vallon i per Estaign i ja a la regió de l’Aubrac amb un paisatge tan aviat verd de tots colors amb arbres enormes -avets i arbres de riu- com groc com el safrà amb grans extensions de vedats per a les vaques o camps cuidats i treballats. Pocs cotxes, poc turisme per aquesta zona.
Finalment, Millau, l'objectiu del viatge pel Jaume i pel Josep, per poder veure, contemplar, estudiar, mirar i remirar el famós Viaducte de 2.5 Km. que uneix la vall d'una punta a l'altre, amb el Tarn lliscant suaument sota seu. És una obra d’enginyeria colossal que, a més, te l'expliquen amb un vídeo a l’àrea de l’autopista, abans d’entrar-hi. Conduint pel viaducte sembla be bé que volis, tanta és l'alçada de les torres i la lleugeresa de la seva construcció.
Cinc dies per trencar amb la vida de cada dia, amb la feina de casa, de la família. Cinc dies per compartir amb uns amics el riure, el menjar, les novetats, la bellesa... i els quilòmetres.
Es pot fer fàcilment des de Barcelona qualsevol dia. Per tant, fins a la propera!

dimarts, 4 d’agost de 2009

Focs a Cabrera des d'una barca


Focs a Cabrera des d'una barca


3 d'agost de 2009




Per a una persona de terra endins, del terròs, el fet de poder pujar a una barca i veure els focs de Cabrera des de l'aigua és una cosa extraordinària. Amb la barca del Joan Enric i la Francisca i amb la Fefa i el Lluís vam pujar, per una passarel·la petitíssima i sense saber on agafar-te, a la barca de 17 metres d'eslora, que jo veia molt petita i ells van dir que era molt gran, i vigilant de no relliscar vam anar a parar dins la barca. Ha de ser gran perquè hi poden dormir 9 persones... El Joan Enric va dir que al pas de les hores la barca es va fent gran, la gent s'escampa i quasi ni la veus. Potser sí, però en aquell moment ens vèiem tots! Vam sopar tranquil·lament, bon sopar i bon vi, i després vam anar fent camí cap a la platja de Cabrera. Tots fora, contemplant la costa tota il·luminada i la lluna quasi, quasi plena. Era molt bonic. Tot i la por que em fa el mar em venien ganes de seguir l'estel de la lluna i arribar a Menorca, com pensen fer demà el Joan Enric i la Francisca. De cop, en Jaume fa un crit: una escullera! Tothom riu; aquí no n'hi ha d'esculleres... Però el Jaume insisteix: sembla una escullera, alguna cosa hi ha. I de seguida tots: gira, Joan Enric, gira!!! Era una enorme canonada que serveix per transportar sorra des dels vaixells a la platja, tan mal il·luminat i senyalitzat que no ho vam veure fins quasi quan hi xocàvem. Després de l'ensurt, el riure. El nostre capità ho va fer molt bé, la grumet també i els pobres passatgers novells ens vam endur el record complert d'una passejada a la llum de la lluna.
Vam acabar al port, asseguts a la barca, amb una ampolla de cava fresquet, brindant per altres vegades.
Gràcies, Joan Enric i Francisca!!!