dimecres, 29 de desembre de 2010

Geronimo Stilton



Geronimo Stilton

El Musical
del Regne de la Fantasia




Teatre Condal

28 de desembre de 2010


Autor: Geronimo Stilton
Guió: Enric Llort
Compositor i direcció musical: Manu Guix
Coreografia: Pedro del Rey
Direcció: Àngel Llàcer
Producció: Focus
Intèrprets: Marc Pociello, Enric Cambray, Lloll Bertran, Diana Roig, Enric Boixadera, Maria Cirici, Oscar Jarque, Anna Ferran.


Hem estat amb quatre néts al teatre Condal a veure aquest musical. De debò que està molt bé! És per a nens però els grans ens ho hem passat la mar de bé; i el musical és molt bo i està molt ben fet. Tota l'escenografia, les imatges reflectides sobre la cortina que divideix l'escenari en dos móns diferents... tot és mereixedor de l’èxit que està tenint.
La història és simple i de tota la vida, però adaptada als nens d'ara, amb molta imaginació i fantasia, i també amb la seva mica de dosis de por... Algun nen haurà tingut malsons aquesta nit...
Un ratolí, Geronimo Stilton, és director del diari l'Eco del Rosegado, el més important de l'illa dels Ratolins. Allà té molta feina i està molt atabalat. I, a sobre, li surt un gra al nas! No vol veure ningú i es tanca a treballar i després cap a casa. Però puja a les golfes i es troba una caixeta misteriosa... i aquí comença l'aventura. És el cavaller que ha de salvar una princesa que està dormida per culpa del malefici d'una bruixa. I per arribar a ella ha de passar set portes, set portes de set regnes del país de la fantasia. Pel camí anirà trobant qui l’ajudi i finalment, amb un petó, desperta a la princesa. O sigui, el conte típic però amb aventures plenes de fantasia entremig.
Les cançons estan molt bé. Tinc ganes d’escoltar-les sense el rebombori de la sala perquè n'hi havia de ben boniques.
Els nens participaven de l'obra picant de mans o de peus, posant-se drets quan els hi ho demanaven, i saludant als personatges que de tant en tant passaven corrent enmig del públic.
Els nostres néts van sortir encantats i nosaltres també.
Em demano un altre musical d'aquest estil pel Nadal de l'any que ve!

 

divendres, 24 de desembre de 2010

SGAG




SGAG - Societat General d'Aigües Globals
Vol Ras

Tatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

23 de desembre de 2010


Autors: Xavier Amatller "Notxa", Joan Faneca, Esteve Ferrer, Joan Segalés
Direcció: Esteve Ferrer
Actors: Xavier Ametller "Notxa", Joan Faneca, Joan Segalés

PENDENT D'ESCRIURE

dimecres, 22 de desembre de 2010

Sagrada Família

Sagrada Família
amb Isabel Larruy

22 de desembre de 2010

PENDENT D'ESCRIURE

dimarts, 21 de desembre de 2010

Patchwork

Patchwork

Com a regal de l'arbre aquest any hi ha hagut molts coixins! Pel sofà, per llegir al llit... N'hi ha hagut per la M. LLuïsa i el Josep Lluís...


per a la Núria, perquè em segueixi regalant ous de les seves gallines...



pels néts....




per les nétes....








per nebodes...



pel fillol...




i pels fills dels nebots!




En total crec que han estat 18 coixins! Algun dia me'n faré algun per casa...

diumenge, 19 de desembre de 2010

Poema de Nadal de Sagarra

Poema de Nadal
de Josep Maria de Sagarra


Església de Santa Maria del Mar
19 de desembre de 2010


Organitza: Amics de la Poesia del Casc Antic
Rapsodes: Joan Asbert, Rosa Trian, Carmen Sánchez, Carme Capeta
Acompanyaments musicals: Maria S. Farell

Ave Maria de Schubert i El Cant dels Ocells de Pau Casals amb la soprano Elisabeth Bulbena, acompanyada a l'orgue pel mestre Thorsten Lindner

Actuació de l'Orquestra de Cambra Salvador Ribas

Com cada any hem volgut viure el Nadal amb el Poema de Josep Maria de Sagarra. No sé perquè cada vegada es fa més difícil trobar el lloc adient per anar a escoltar-lo. No sé si no el fan ja enlloc o si nosaltres no el sabem trobar.
Aquest any, amb el marc magnífic de l'Església de Santa Maria del Mar, hem trobat un grup que ens va llegir el poema. La veritat és que s'agraeix que hi hagi gent que tingui interès en seguir aquesta tradició; amb molt bona voluntat i amb dignitat vam recitar els versos del nostre poeta. Però no és ben bé això el que buscàvem; volíem una mica més. què se n'ha fet d'aquells recitals a l'església del Pi? I d'altres que hem anat seguint any rere any? Sense oblidar el TNC que ens va obsequiar amb una interpretació genial fa ja tres anys.
Gràcies als Amics de la Poesia per la seva iniciativa, que sembla que fa anys ja que la porten a terme. I una crida als rapsodes que abans ens feien passar una bona estona escoltant el Poema de Nadal i que ara, no sé perquè, no els trobem enlloc. S'amaguen o no actuen?

dissabte, 18 de desembre de 2010

Patchwork

Patchwork

S'acosta Nadal i he fet uns ninos-àngels. També un per cada família...



I cors per penjar de l'arbre de Nadal...


I un parell d'anells, un per a la Isabel Larruy, la nostra excel·lent guia de museus, i l'altra per a la Isabel, que em dóna el peix més bo que té, sempre amb el somriure als llavis!


divendres, 17 de desembre de 2010

Nadal 2010

Nadal 2010


Aquest any la Jana, una de les nostres nétes, ens ha fet aquest dibuix de Nadal.
Com creiem que per rebre el Nadal ens hem de fer com els nens hem cregut oportú fer servir aquest dibuix per felicitar-vos el Nadal. 
Al voltant del dibuix hi ha tota una cançó escrita en un ordre molt personal, quasi com un jeroglífic. Cliqueu sobre el dibuix i us hi podeu entretenir... 
Nadal temps d'esperança, d'alegria, de penes contingudes, Nadal com una porta que se'ns obre per sentir-nos acompanyats, estimats, Nadal com una llum que il·lumina el nostre camí, tan sovint a les fosques, Nadal voltats de fills i néts que són l'alegria de la casa, la il·lusió del demà i el bàlsam per les ferides. 
Us desitgem a tots un Nadal ple de vida, de Vida, ple d'amor i de pau! 

Poema de Nadal de la Maritxu

Com ja va sent costum la Maritxu m'ha enviat el seu poema de Nadal com a felicitació per aquestes dates  i m'agrada compartir-lo amb tots vosaltres. I com sempre és un poema profund, poètic i que, si els deixes, et marca per dins. Llegiu-lo a poc a poc i en treure profit.
Gràcies, Maritxu, un any més! 


                                                 Navidad

Impertinente se hace hoy la Navidad
y tal vez risible la Estrella que la ilumina
pero sigue hablándonos de una humanidad
grávida del Dios que nos habita.

La Esperanza hoy nos invade
y porque la Palabra se hizo Carne
y todavía vive entre nosotros
continua invitándonos.

Respetados sean todos los que combaten por la Justicia y
benditos los que luchan por nuestra Tierra herida y festejada.
Sagrados sean los hombres y mujeres
que más allá de credos y culturas
se dejan fecundar por el anhelo
de un Mundo Mejor.

Seamos capaces de descubrir senderos de Vida
y hagamos de nosotros el pan nuestro de cada día
unidos a todos aquellos que viven en inframundos
y a los dueños de sueños prohibidos.

¡Epifanía
                                           Emmanuel entre nosotros!



Maritxu. Navidad 2010

divendres, 19 de novembre de 2010

Gata sobre teulada de zinc calenta

Gata sobre teulada de zinc calenta

de Tennessee Williams


lliure de gràcia

18 de novembre de 2010

Adaptació lliure i direcció: Àlex Rigola
Actors: Chantal Aimée, Muntsa Alcañiz, Andreu Benito, Joan Carreras, Ester Cort, Santi Ricart, Raffel Plana


Why is it so hard to talk?

PENDENT D'ESCRIURE

dimecres, 10 de novembre de 2010

Mariscal a la Pedrera

Mariscal a la Pedrera

La pedrera
amb Isabel Larruy

10 de novembre de 2010

PENDENT D'ESCRIURE

Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra







Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra

De Ramon Tremosa

Publicat el dilluns, 8 de novembre de 2010

M'ha agradat aquest article i per això el publico. Gràcies, Ramon Tremosa, per tan belles paraules!

Ahir vaig assistir a la missa del Papa Benet XVI a la Sagrada Família. Havia rebut tot just el vespre abans una invitació del seu Patronat: des que sóc diputat he fet vàries preguntes a la Comissió Europea sobre el túnel que el govern espanyol construeix gairebé a tocar dels fonaments del temple; també vaig fer una intervenció en el plenari ara fa un any i hi he portat alguns diputats del Parlament Europeu, interessats per aquest cas. Vaig ser situat al final d'una filera de cadires, tapat per una gran columna, però vaig poder seguir la retransmissió de TVC gràcies a una pantalla. Benet XVI va fer servir molt més català del què m'havia imaginat i la influència litúrgica del monestir de Montserrat ha estat total en els cants (tots en català), de tal manera que m'hi he sentit molt còmode. El temple per dins és d'una gran bellesa, ple de matisos lluminosos i d'espais altíssims, que conviden a imaginar que no tota la veritat és només aparent i visible. L'home és també un animal espiritual, en la mesura que cerca el sentit de la vida, i l'estètica sovint obre la porta de l'ètica: la bellesa del temple, amb l'orgue i la música coral acompanyant la litúrgia, amb serenor ahir van convidar a elevar l'esperit. I així al final de la missa vaig recordar el que Sarkozy havia dit de Gaudí: que aquest aconsegueix que la pregària brolli de la pedra.
1.- Morten Lookegard és un eurodiputat liberal danès, vicepresident de la Comissió de Cultura del Parlament Europeu. Fa tot just tres setmanes va ser a Barcelona per veure el partit del Barça contra el Copenhaguen i vàrem visitar les obres de la Sagrada Família. A l'entrar al temple va quedar parat: semblava la pel•lícula de Ken Follet del Pilars de la terra!! dotzenes d'operaris s'afanyaven a enllestir els treballs per a que tot estigués a punt. L'arquitecte Jordi Bonet i la membre del Patronat Joaquima Alemany ens van acompanyar en una llarga visita que va deixar astorat en Morten i tots els seus acompanyants. En sortir em diu que Catalunya és l'únic país europeu que està construint una catedral com les que es feien abans (només amb donacions privades) i, enllaçant-ho amb el futbol, em diu que el Barça juga com mai ningú ha jugat abans. Jo li contesto que Catalunya no té explicació racional i ell llavors fa una metàfora molt suggerent: "Catalunya és com la Sagrada Família, un miracle inexplicable per la pressió dels seus veïns per fer-la desaparèixer"... i llavors relaciona aquesta voluntat secular d'assimilació amb el túnel que el govern espanyol construeix a tocar dels fonaments: "quin risc tant innecessari!!".
2.- A mig matí de diumenge, quan va començar el moment de la consagració de la basílica, la llum del sol va entrar amb força per primera vegada dins del temple. Just en el mateix moment que Benet XVI deia en català la frase ..."que brilli en l'Església la llum del Crist"... els núvols que havien entelat el cel tot el matí van ser trencats pels rajos del sol que van irrompre amb força pels finestrals i els vitralls. Aquest sí que va ser un moment Ken Follet, digne de sortir a la sèrie televisiva dels Pilars de la terra que acaba d'emetre La Cuatro!!
Possiblement la pífia més gran de la cerimònia, posats a trobar algun defecte, va ser quan quatre monges van sortir per a fregar l'altar i parar la taula per a la celebració de l'eucaristia: haurien d'haver sortit dos monjos i dues monges, perquè la imatge de masclisme i d'exclusió de la dona va esdevenir de cop i volta massa flagrant... i prou que els monjos de Montserrat i de Poblet paren i desparen la taula!!
3.- Com he dit abans, em va encantar que la litúrgia benedictina de Montserrat impregnés tota la cerimònia. En els meus darrers d'anys d'estudiant, quan ja treballava, per preparar els exàmens m'estava una setmana a l’hostatgeria del monestir de Montserrat. Aquest és un servei poc conegut però disponible per a tothom, atès que la regla de sant Benet exhorta que “l’hoste sigui tractat com el mateix Crist”. Recordo vivament aquelles estades d’estudi intens, combinat amb el seguiment d’alguns oficis, en el més pur ritme de l’ora et labora benedictí. De les laudes matinals (que ara es poden escoltar en directe cada dia a Ràdio Estel) és un autèntic gust per als sentits el parenostre de Rimski-Kórsakov, que canten els monjos a quatre veus, i que he escoltat algunes vegades en esglésies ortodoxes de països de l’Est. També recordo les vespres, que acaben amb un motet cantat per l’escolania, i les completes, que se celebren al cor de dalt, amb tota l’església a les fosques i la Moreneta il•luminada al fons.
"Beata Solitudo, sola Beatitudo". Benaurada solitud, única benaurança. Aquestes paraules formen part de la tradició monàstica i són dures per a la nostra mentalitat moderna, però no pas per això deixen de ser suggerents. Resseguim, per exemple, Elias Canetti, autor de Massa i poder, un assaig del 1960 sobre els mecanismes del món modern que fan córrer a l’home el risc de perdre la seva identitat, segons aquest premi Nobel d’origen sefardita i expressió alemanya: “Qui no sap estar en solitud després no sap ser ell mateix enmig de la multitud”.
4.- La música dels 800 cantaires i de l'escolania de Montserrat van donar una gran brillantor a la missa. Des de cançons actuals fins a l'esclatant Al•leluia de Händel i a altres peces anteriors en el temps, la música ahir em va convidar com mai a elevar l'esperit. Mozart, per exemple, va saber copsar bé l'essència artística del cant gregorià quan assegurava que estava disposat a canviar la paternitat de tota la seva obra per la d’un simple prefaci gregorià de la missa. Cantat a l’uníson, l’espiritualitat que desprèn el cant gregorià ha estat comparada amb l’art romànic: aquesta melodia monòdica és tan nua i ferma com els arcs de mig punt dels temples romànics. La noció de polifonia passa per l’autonomia de diverses veus i per la riquesa de ritmes i consonàncies i constitueix un fenomen paral•lel amb l’art gòtic. El gòtic és a la polifonia el mateix que el romànic és al gregorià: al final del segle XII el dinamisme incipient de l’art gòtic va coincidir amb el de la polifonia, l’art de superposar veus diferents. Per als homes del segle XIII la riquesa de timbres de la polifonia era molt semblant als ornaments i a la llum de les catedrals gòtiques, i mentre el gregorià trobava el seu recinte idoni en la sobrietat dels temples romànics la polifonia, més complicada i diversa, s’ajustava als ideals de l’arquitectura ogival. Podeu sentir, per exemple, els excel•lents enregistraments del quartet Veus del Pirineu, que ha recuperat una part del patrimoni popular religiós, tant gregorià com polifònic, de la tradició d’alta muntanya catalana. I és en el gregorià on es troben l’origen els elements tècnics que serveixen encara avui per compondre i interpretar la música occidental: notes, intervals, claus, tons,modes,escales... Si alguna música ve del silenci, aquesta és el gregorià. Com vaig llegir fa anys, mossèn Ballarín ho resumia en un dels seus brillants jocs de paraules: Déu canta gregorià, Jesucrist toca Bach i l’Esperit Sant bufa Mozart. Gaudí va ser un geni del seu temps amb vocació d'immortalitat i la seva obra és un miracle de bellesa que admiraran les generacions futures. Gaudí ha donat forma a la bellesa i la seva obra és un cant a la bellesa, que des de la seva catalanitat insubornable avui es projecte al món amb tota la seva majestuositat. Com deia Màrius Torres, "Oh diví Pare de la ironia, perquè heu fet tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa
                                                                                                                        


Patchwork

Patchwork

Aquest setembre he començat a fer patchwork. M'ho passo molt bé i he fet ja tres mantetes per tapar els nens al sofà. Una per cada família. La primera, i la més treballada, que he fet és la de la Captuxeta i ha estat per a la Júlia que feia 2 anys. Les altres dues són per les altres dues cases. Ja us aniré ensenyant tot el que faig.


dissabte, 6 de novembre de 2010

Dinar a Mura





Dinar a Mura

6 de novembre de 2010



Érem a Terrassa i vam decidir anar a dinar a Mura. Només hi havíem anat una vegada perquè un dels nostres fills hi era fent de monitor. La casa de colònies ja no hi és però el poblet és digne de visita. Petit, amb cases de pedra, sembla que no hi hagi ningú, però quan entres al restaurant t'adones que està ple de gent. En una petita botiga vaig poder comprar verdura recent collida de l'hort, cosa poc usual ja en el món en què vivim. I vam arribar tard a comprar pa, que segur que també era bo!.
Per arribar a Mura passes pel parc de sant Llorenç de Munt, per la serra de l'Obac, amb paisatges magnífics i contemplant les roques típiques de la muntanya de Montserrat.
El restaurant, Cal Carter, us el recomano. Tot el que hi cuinen és producte local, els rovellons collits d'allà mateix, cuina senzilla però exquisida. I molt amables. www.calcarter.net
Prop de Barcelona, sense fer massa quilòmetres, trobes natura i bellesa i menges productes naturals i ben cuinats.
I a més hi havia una casa amb el meu nom!

divendres, 5 de novembre de 2010

Misteri de dolor







Misteri de dolor
de Adrià Gual

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

15 de novembre de 2010




Direcció: Manel Dueso
Actors: Mercè Arànega, Maria Rodríguez Soto, Ernest Villegas, Xavier Ruano, Llorenç González, Miquel Bonet. Sira Andreu, Tomàs Culleré, Maribel Martínez, Sergi Misas, Conxita Sesé, Roser Vilajosana


Estem en un medi rural, en un poblet on tothom es coneix i parla, i malparla, de tothom. Mariagna, amb una filla ja adolescent, es casa amb Silvestre, força més jove. Molt enamorada no pensa en tot el que es pot coure entre les quatre parets de la casa.
Pel meu gust aquest "tot" és massa previsible; i tot que actuen bé no és la millor interpretació que he vist d'aquests actors.
El TNC cada any ens porta una obra de primers del S. XX, una obra poc coneguda. I cada any m'ha agradat molt. Aquesta vegada, sense treure mèrit a l'obra, que en la seva època va ser un escàndol, l'he trobada més fluixa.
Seria massa que cada vegada que sortíssim d'aquest teatre diguéssim que l'obra ha estat esplèndida. De tant en tant es pot sortir una mica decebut.

dimecres, 3 de novembre de 2010

L'africà

L'africà

de J.M.G.le Clézio
premi Nobel de Literatura 2008

El Balancí - Edicions 62

Novembre 2010

Se'm fa difícil comentar aquest llibre. El tema és molt interessant. Un nen de vuit anys se'n va a Nigèria amb la seva mare i el seu germà per retrobar-se amb el pare. Han estat separats per la guerra. El pare és metge i amb la seva dona, de recent casats, se'n van a l'Àfrica i viuen en una eterna lluna de mel, tot i les situacions incòmodes del dia a dia. Al pare la guerra l'agafa a Àfrica, lluny de la família. Vol anar a buscar-los i no el deixen arribar a Europa. Passen anys i quan el nen gran en té 8 tornen mare i fills amb el pare. Els nens han estat mimats i consentits durant la guerra; una àvia dolça i carinyosa i una mare fantasiosa i alegre fan que els nens creixin sense un no, fent coses mal fetes sense rebre cap càstig i, el gran, amb unes migranyes i uns atacs de còlera, de ira, que no saben com aturar-lo. Quan arriba a l'Àfrica i es troba amb un pare que no recorda ni reconeix se li acaba tot això. S'ha de comportar com un noi, ha de saber treballar en el que li toca, i el pare, potser pel fet de no haver vist créixer els seus fills, és força dur amb ells. I els educa.
És l’experiència radical i formadora d’un doble encontre: l’encontre amb el pare i l’encontre amb Àfrica. Tot el llibre són les reflexions i vivències del fill gran, que arriba a comprendre al pare de tal manera que ja no pot viure sense l'Àfrica.
Diuen que qui viu un temps en aquest continent sempre hi pensa i només somia en tornar-hi. I aquest llibre també ho reflecteix.
"Avui, amb la perspectiva del temps, comprenc que el meu pare ens transmetia la part més difícil de l'educació -la que mai no dóna cap escola. Àfrica no l’havia transformat. Havia revelat en ell el rigor, Més tard, quan va venir a viure la jubilació al sud de França, es va endur aquell patrimoni africà. L'autoritat i la disciplina, fins a la brutalitat. Però també l'exactitud i el respecte, com una regla de les societats antigues del Camerun i de Nigèria, on els nens no han de plorar, de queixar-se. El gust per una religió sense floritures, sense supersticions, que havia trobat, m'imagino, en l'exemple del Islam".
Parla de la memòria, no només de la seva sinó també de la dels seus pares quan vivien al Camerun abans de néixer ell. I es escrivint que s'adona que els compren.
Hi ha algun detall que se m'escapa. Per exemple, quan arriba a l'Àfrica veu una dona vella que l'acarona. Pregunta si està malalta, la veu vella, arrugada, mig despullada... i la mare li diu que no, que només és vella. I era la seva àvia. I no se'n parla més. ..
És un llibre de passió per l’Àfrica, per la vida senzilla, per la tria d'un país pobre enlloc d'un país ple de burocràcia; de curar grips a curar lepra, de casetes adossades a cabanes enmig de la sabana. I de com ho viu un nen i com ho recorda de gran. Com arriba a comprendre el seu pare i com ell, de mica en mica, va agafant tota la tradició i la herència que el pare li deixa de la seva vida en el continent africà.
Crec, sincerament, que l'hauria de tornar a llegir. Segur que molts detalls que se m'han passat per alt serien ara noves sensacions que provoquen reflexions. I està molt ben escrit i traduït.

Don Juan Tenorio

Don Juan Tenorio
de José Zorrilla

Teatre Romea

1 de novembre de 2010

Direcció: Carles Canut
Actors: Pere Arquillué, Manolo García, Pep Cruz, Jaume Pla, Anna Ycobalzeta, Victòria Pagès, Carles Canut, Javier Gamazo, Lloll Bertran, Joan Berlanga, Miguel Angel Jenner, Xavier Tor, Marieta Sánchez, Carmen Fortuny, Vanessa Buchaca, Antonio Calvo, Camilo García, Mario Fernández.



"Per Tots Sants, el Tenorio".
Quants anys feia que no sentia el Tenorio sencer! Recordo que abans per aquestes dates feien sempre el Tenorio, i molta gent hi anava. Fins i tot amics molt més joves que jo recorden aquest costum.
I la Fundació Romea ja és el segon any que ofereix, només un dia!, el Don Juan Tenorio. I un dia més a Sant Cugat. Però no en fan propaganda. Me'n vaig assabentar per una columna d'un diari on comentaven aquesta tradició perduda i la iniciativa d'aquesta Fundació. Per internet vam trobar entrades, en quedaven només 8 a platea, i en vam agafar també pel Josep i la Maite; el Josep és un enamorat del Tenorio i tot sovint ens en recita algun tros amb una força i un temperament que ja voldrien molts actors d'avui.
Ens ho vam passar molt bé. No era la representació de l'obra sinó una lectura dramatitzada.
Només començar vaig trobar poca empenta i força als dos protagonistes, Don Juan i Luís Mejía. I em va saber greu. Al costat d'un Carles Canut que feia d’hostaler i ho brodava i també amb una doña Inés perfecta, representada per l'Anna Ycobalzeta, vaig trobar molt fluixos al Pere Arguillué, que sempre m'ha agradat molt a totes les obres que li he vist, i al Manolo Garcia. Per sort per nosaltres el Don Juan va anar millorant i va acabar mereixent-se els aplaudiments que va rebre. En Pep Cruz com Don Gonzalo de Ulloa i la Lloll Bertran, magnífica en el seu paper de Brígida, i tot un seguit de personatges van ajudar-nos a reviure, una mica nostàlgics, les nostres anades al teatre per Tots Sants.
Després d'escoltar a tots aquests actors, bons actors, vaig pensar que potser per a ells sigui més fàcil escenificar que quedar-se quiets davant un faristol llegint el seu paper. A mi em seria més fàcil llegir que actuar, però jo no sóc actriu i aquí hi ha la diferència. Proposo, doncs, que l'any vinent en comptes de fer una lectura dramatitzada representin l'obra i així els actors es trobaran més còmodes i nosaltres gaudirem encara més de l'espectacle.
En Josep va sortir entusiasmat i pujant a peu per les Rambles anava recitant amb veu forta i potent el paper del Don Juan. La gent se'l mirava i no crec que gaire persones identifiquessin els versos amb el Don Juan Tenorio de Zorrilla.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Joan Maragall. la llei d'amor






Joan Maragall, la llei d'amor

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

29 d'octubre de 2010

Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Rosa Muñoz, Victòria Pagès, Albert Pèrez, Àngels Poch, Fèlix Pons
Cançò Excelsior: Vicky Peña
Cor: Lieder Camera



Trobo tan encertada la presentació que fa Joan Ollé de Joan Maragall que m'he permès posar-la sencera. Si cliqueu a sobre la llegireu millor.


















Magnífica l'obra!!! Com sempre, surts del teatre millor de com hi has entrat. I encara més si l'obra és amb poesia, la gran oblidada dins la literatura.
Joan Ollé ha tingut l'encert de fer-nos fer un recorregut per la vida de Joan Maragall, per la història del seu país que li va tocar viure, tot intercalant-hi poesies, prosa i correspondència entre el poeta i Unamuno.
La posada en escena és austera i simple; mobiliari i vestits d'època, els personatges movent-se suaument per l'escenari i una ballarina que anava lliscant segons el tema que tocava. I de tant en tant, el Cor cantava algun poema o una solista s'encarregava de fer-nos vibrar amb les paraules de Maragall fetes música. Sentir i viure els poemes de sempre, com La vaca cega és una delícia quan qui te'l diu ho fa amb la mestria que tenen aquets rapsodes. Excelsior, que és un dels meus poemes preferits va començar amb música i cantat. Em va impressionar veure que Unamuno entenia a Joan Maragall, entenia els ideals dels catalans i els seus problemes i se'ls feia seus. Deia que a Espanya mai no ens entendrien perquè ignoraven tot el que venia de fora i no entrava dins el seu enteniment. Parlaven d'una Espanya que estimés els seus fills, diferents, amb necessitats i maneres de ser diverses, i que tot això era enriquidor, però que per molt que s'esforcés en explicar-ho era parlar amb una paret. I llavors van recitar l'Oda a Espanya que acaba amb aquell decisiu: adéu Espanya! Van parlar de la Barcelona de les bombes, de l'església i del poder. El poema que parla d’una Missa oïda en una església desfeta per les bombes és impactant. Tot escoltant vaig pensar que l'obra de Maragall és tremendament actual, no han canviat gaire les coses, i que els polítics i religiosos haurien de llegir o escoltar el que deia Maragall, el que deia Unamuno, i intentar treure'n alguna cosa de profit.
Va acabar amb un impressionant Cant espiritual, potser el més conegut dels seus poemes, recitat, dit, viscut per una esplèndida Montserrat Carulla que, a la seva edat, ens proporciona el plaer immens de la seva veu, la seva força i la seva tremenda personalitat. Quan va acabar el Cant, un silenci absolt va regnar a la sala del teatre que es va trencar després d'uns segons amb un allau d'aplaudiments, amb la gent dreta, que no s'acabava mai.
Tots els actors van proclamar Maragall amb tota la dignitat que es mereix aquest gran poeta, però cal remarcar la veu immensa de Joan Anguera que juntament amb Montserrat Carulla van ajudar a fer un espectacle inoblidable.
Teatre nacional, Sergi Belbel, Joan Ollé, Catalunya té molts bons poetes. Seguiu, per favor, estrenant una obra con aquesta, com la d’Espriu de l’any passat, cada any. I si a més feu el llibret penseu que a la sortida tothom el demanava; els poemes són fàcils de trobar però els textos de prosa, espigolats de les obres completes, ja és més complicat.
Maragall sempre m'havia agradat. Té poemes de la seva època que ara trobem una mica carrinclons, però en té molts d'una força immensa. I estimava Catalunya, i va posar el seu gra de sorra en la construcció d'aquest nostre estimat país.
Ens falten homes i dones de la talla i caràcter de Joan Maragall, de Miquel d'Unamuno... És que ja no se'n fan?

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Cuentos que me apasionaron






Cuentos que me apasionaron
Ernesto Sábato

Planeta

Octubre 2010




Ernesto Sábato, nascut a Buenos Aires, ens ofereix una selecció de contes que a ell li van agradar en especial en algun moment de la seva vida. La tria la va fer poc abans de morir tot recordant els primers llibres que va llegir en una petita biblioteca d'un barri de La Plata. Els autors que ha trit són ben coneguts i els contes, com és d'esperar, estan molt ben escrits. Amb tot, jo no els hagués triat tot i reconèixer el seu valor. Algun d'ells m'ha agradat força, però d'altres, els he trobat redactats en un estil que ara, a i, em costa de llegir. L'últim conte, de Dostoiesvski, no em recorda gens ni mica al Dostoiesvski que jo havia llegit i fruït; és un conte amanerat, novel•leta rosa, que té valor perquè està ben escrit i ben pensat, però que no em deixa cap interès per rellegir-lo un altre dia.
També hi ha contes de Kafka, de Gogol, de Stevenson, de Borges, de Böll, i de Yourcenar, entre d'altres. Algun dels contes m'ha agradat força, però en general considero que no va triar el millor de cada autor. Amb tot, el fet de ser contes curts, fa que sigui fàcil i entretingut de llegir.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Fundació Dalí




Fundació Dalí

Figueres

19 d'octubre de 2010



Hem estat visitant a Figueres la Fundació Dalí amb un grup del Col•legi d'Enginyers. Val la pena tenir una bona guia que t'expliqui detalls i històries del que vas veient.
Sembla que Dalí era molt tímid i quan tenia una entrevista dia: "vaig a vestir-me de Dalí", i així, creant un personatge, li passava la vergonya. Dalí volia ser enterrat a Púbol amb la seva estimada Gala, però després del incendi del castell i instal•lat a Figueres a la seu del Museu, va decidir que l'enterressin dins el museu, en un lloc on pogués "estar" amb la gent que contemplava la seva obra. La idea de Dalí era que la vida tenia tres fases: gestació, vida i resurrecció, i per això està enterrat en una mena de cripta -gestació- i la gent passa per allà i s'hi troba la tomba de Dalí, la majoria de vegades sense saber-ho.
Ell va decidir personalment on havia d'anar cada obra concreta i s'ha respectat el seu desig.
L'edifici havia esta un teatre i només entrar et trobes en una mena de platea on tots els palcs estan plens de figures en diferents posicions que recorden els òscars; i enmig del patí un cotxe, un Cadillac, regal a Gala i que ella conduïa -només n'hi ha sis com aquest en el món- amb una figura enorme que simbolitza la Victòria de Samotràcia dalinitzada...
No puc parlar de totes i cada una de les pintures que hi vam veure però sí vull comentar-ne un parell. A sobre l'entrada hi ha una enorme pintura que simbolitza Déu pare i mare; té un braç i una mà d’home i un de dona. I també un pit masculí i un femení. La diferència dels pits consisteix en un petit dibuix en el mugró:un espermatozoide en el de l'home i un òvul en el de la dona. Aquesta pintura està`plena de simbolismes, però m'allargaria massa explicant-los, Haureu d'anar-hi i demanar una guia que us expliqui. Val la pena!

La pintura coneguda de Gala, l’home amb un pa am cap, la panera del pa, i un sostre amb també moltes referències i que el que primer es veu i de manera extraordinària són dos parells de peus que sembla que pugin al cel. I també el quadre de la creació de la llum.
Vam visitar també la col•lecció de joies, meravellosa i simbòlica tota ella; hi ha uns elefants amb potes molt fines i estilitzades que volen donar a entendre que un animal pesat com un elefant també es pot elevar amb lleugeresa cap a les altures.
Van explicar-nos tantes coses que moltes d'elles ja n'hi recordo; se m'han barrejat i crec que necessito tornar-hi i passar-hi més estona.
Dalí no pinta res perquè sí, sense motiu; tot té una explicació, i si te l'expliquen i tu ets receptiu ho entens i gaudeixes de la seva obra.
Dalí pot ser un pintor meravellós si intentes entendre'l i posar-te al seu lloc; és un geni, una mica boig, però un geni!


dissabte, 16 d’octubre de 2010

Castell de Montjuïc



Castell de Montjuïc

16 d'octubre de 2010




Ahir va fer 70 anys que el President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) Lluís Companys era assassinat per ordre de Franco en el castell de Montjuïc. La guerra civil ja havia acabat però no els assassinats que encara tenia pendents el dictador. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Avui ens han deixat dos néts a casa i hem aprofitat per portar-los al castell, que el coneguessin, que veiessin els canons, canons que van servir per bombardejar Barcelona sota la regència d'Espartero l'any 1842, i l'any següent sota el general Prim; les meravelloses vistes de Barcelona que es dominen des d'aquest recinte i, de pas, explicar-los una mica la història recent de Catalunya. Que sentin noms com Companys, Macià, guerra civil, dictador, que comencin a entendre que les guerres són sempre dolentes pels dos bàndols, i que es fa molt mal i fa patir molta gent. No espero que recordin tot el que els hem explicat però sí que els noms els sonin com també l'assassinat d'un president de la Generalitat.
Hem fet el recorregut fent servir tots els mitjans de transport possibles, ferrocarril, metro, funicular, telefèric... Hem vist les piscines olímpiques, i hem seguit caminant i quan finalment volíem agafar l'aeri per anar a parar a la Barceloneta ens hem trobat que tancaven de 2 a 3, "per dinar". Hauríeu d'haver vist les rialles dels estrangers davant aquesta extravagància. No poden fer torns, com tothom? No és normal que un dissabte et trobis amb l'aeri tancat durant una hora pe dinar! Hem agafat un autobús i hem anat a parar a la Plaça Catalunya. Tota la muntanya de Montjuïc lluïa amb el sol esplèndid que ha fet avui, l'helicòpter que dóna la volta per Barcelona no parava d'anar i tornar, el mar d'un blau netíssim i amb els vaixells a port feia goig de mirar. Tot plegat fa que pensis que val la pena de tant en tant quedar-te a Barcelona i anar coneixent o ensenyant aquesta nostra bonica i estimada ciutat. Hem dinat i amb els nens ja cansats hem tornat cap a casa.
És molt diferent anar amb dos néts que amb vuit. Hem pogut parlar amb ells, riure, jugar i passar un bon dia. Ho haurem de fer més sovint agafant només un parell de néts cada cop!


dijous, 7 d’octubre de 2010

Tuper?

Màrius Serra ens sorprèn, com de costum, amb paraules i expressions que no coneixíem. Gràcies!

7 d'octubre de 2010


Tuper?

La setmana passada, a Sabadell, vaig trobar un munt de particularismes lingüístics. Els més cridaners són els gastronòmics: l’estrep (pegadolça), el petador (fuet), les xurruques (els quicos de blat de moro) o les xips (patates fregides). Les “Paraules en ruta” que fem cada dilluns amb l’Espartac Peran al “Divendres” de TV3 m’han permès constatar que la majoria de particularismes lèxics tenen a veure amb l’estómac. Per això, quan en el procés previ d’investigació el sabadellenc Cesc Prat em va brindar l’expressió “anar tuper” el primer que em va venir al magí va ser una carmanyola (un tupper, allò que els aimats veïns de Terrassa anomenarien una taifa). I no. “Anar tuper” vol dir tenir dificultats de mobilitat, ja sigui per lesió temporal o per discapacitat permanent. Alguns sabadellencs confonen l’anar tuper amb l’anar torpe, la qual cosa podria indicar-nos que ens les havem amb un castellanisme. Doncs no. Prat ha escatit que el tuper de Sabadell no deriva del torpe castellà, sinó de l’adjectiu talper, definit a l’Alcover-Moll com “Calmós, encongit, que va lentament com un talp (Lluçanès)”. Qui va tuper, o talper, camina com si ho fes a les palpentes.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 7 d'octubre de 2010