dissabte, 27 de febrer de 2010

Van venir com orenetes

Van venir com orenetes                                                             
de William Maxwell


Libros del Asteroide
Febrer 2010

Sempre s'ha d'escoltar les dues versions de la història. En Bunny, de vuit anys, ens parla de la seva vida, de la dependència afectiva absoluta que té de la seva mare, de la relació amb el seu germà Robert, d'uns 13 anys, de com veu al seu pare, a les tietes... A la segona part és en Robert qui continua explicant la història de la família i et veus obligat a replantejar-te l'opinió que havies tret d’antuvi. A la tercera part és el pare qui parla; i d'aquell home que mai no deia res en treus tot el sentiment que l'ha mogut al llarg de la seva vida i tota la força que descobreix que té dins en el moment en què li fa falta.
La història transcorre en un poblet de classe mitjana nord-americana. Hi ha un epidèmia de grip que entra dins aquesta família. Les relacions entre la mare i els fills, entre els germans, amb el pare o amb els diferents tiets i tietes estan molt ben descrites, amb sentiment, i explicant-t’ho de manera que pots veure clarament la situació de cada personatge. L'educació americana, o el caràcter tancat d'aquests personatges, els seus silencis, costa d'entendre als qui vivim en un ambient mediterrani, obert i sorollós. Potser en Bunny, pel fet de ser molt petit encara i no tenir la seva personalitat prou definida no t'impacta tant; tot i que és un nen bastant especial. En Robert et sorprèn. I molt. Té una maduresa que no explicita davant la gent i de la qual només la seva tia Irish n'és conscient... fins que el pare també se n'adona i agafa al fill ja com a adolescent que l'acompanyarà en els mals moments que la vida els presenta. El canvi que fa el pare és sorprenent. Però en el fons és comprensible; mentre a casa hi ha la mare que amb els ulls dolços i els seu saber fer porta casa, marit, fills i família, ell només ha de treballar i descansar en arribar a casa. Ni comprèn als fills, tot i que està be amb la seva companyia. Arribat el moment l’esposa, que ja no hi és, li dóna la força i la seguretat per tirar endavant amb la seva vida i la dels seus fills. La resta de la família queda molt ben retratada; no crec que sigui només a EUA; tot arreu hi podem trobar famílies com la que descriu l’autor.
El llibre està molt ben escrit, analitza psicològicament els personatges amb molt encert i retrata els passos i el camí d'una família davant el mal pas de la mort de la mare; com reacciona cada un, les seves pors, els sentiments de culpa... i com parlant es poden superar i començar de nou.

divendres, 26 de febrer de 2010

Xató a Vilanova i la Geltrú

Xató a Vilanova i la Geltrú                               

26 de febrer de 2010



Avui hem fet ben bé de jubilats. Ens hem llevat al matí i com que feia un dia tan lluminós i net, amb bona temperatura i un sol radiant sobre el cel ben blau, hem decidit deixar Barcelona i anar a donar un tomb. Primer hem passat per Sant Andreu de la Barca i altres pobles del voltant que porten antics records i nostàlgies a en Jaume. Després de comprar pa al poble de l'Ordal i passant per Sant Pere de Ribes hem arribat a Vilanova i la Geltrú. Amb la platja gairebé solitària, i marcant les nostres petjades en la sorra, ens hem arribat fins a l'escultura de Pasífae i el toro blanc.


Escultura del vilanoví Òscar Estruga, realitzada amb tres tones de coure.

PASÍFAE
Posidó, déu del mar, va enviar un toro blanc al rei Minos de Creta perquè el sacrifiqués en el seu honor.
El rei Minos no ho va fer, provocant la ira de Posidó. El déu es va venjar fent que la dona del rei, Pasífae, s’enamorés bojament d’aquell toro blanc.
Sota les ordres de la reina, Dèdal -que era l’enginyer de l’època- va fer una vaca de fusta, on Pasífae es va amagar.
Així, Pasífae, va poder consumar el seu amor amb el toro blanc. De la seva unió, en va néixer el minotaure.
La mort del minotaure, gràcies a l’atenès Teseu, va alliberar de la por a tots els pobles del mediterrani.


Després hem anat a dinar al restaurant Blau on hem pogut menjar un xató per llepar-se els dits. Ja sé que és una recepta fàcil, però a Vilanova la preparen molt bé i és molt bona.   

Vilanova és una de les poblacions que s'atribueixen l'origen del xató, una salsa feta, entre d'altres ingredients, amb avellanes, oli, ametlles, pa i nyores. La salsa s'acompanya amb una amanida d'escarola, tonyina i bacallà, i es menjava en el moment que es xatonaven les botes de vi, és a dir, quan es presentava el vi novell de la collita.

La veritat és que si es pot val la pena sortir així en un dia entremig de setmana. Amb poca gent al teu voltant l'encontre amb la natura és molt més agradable i tornes a Barcelona renovat i amb ganes i ànims de fer tot el que et proposis –o et proposin- .
Us ho recomano... als qui esteu jubilats!

dijous, 25 de febrer de 2010

El Cafè




El Cafè
de Carlo Goldoni

Traducció de Narcís Comadira


Teatre Romea
24 de febrer de 2010



Direcció: Joan Ollé
Actors: Mingo Ràfols, Joan Anguera, Pere Arquillué, Josep Julien, Àngels Bassas, Mireia Llunell, Paula Blanco, Xavier Capdet, Dafnis Balduz, David Segú

El cafè, els cafès, són, al mateix temps, un espai públic i privat; són una àgora acollidora on la gent, fugint de l'estretor de les cases, confia als amics de cada dia les seves tristeses i alegries, les seves febleses i els seus anhels. Pel cafè s'hi passegen dones i homes i, és clar, el desig i l'amor també hi són presents. Joan Ollé.

Veure i sentir Goldoni sempre és un plaer. I aquest cop he trobat diferent el sentit, la música, l'ambient de les obres de Goldoni. Narcís Comadira n'ha fet, evidentment, una traducció perfecte; però pel meu gust han volgut posar un estil massa modern en alguns diàlegs i fins i tot en alguns moviments i gestos dels personatges. Anant com van vestits d'època potser hi he trobat a faltar l'encant de l'època que en altres obres de Goldoni, en el Teatre Lliure, hem pogut viure.
Per sobre d'això hi ha l'excel•lent actuació dels personatges, el ric text i la gràcia inherent a les comèdies de Goldoni: el jugador, l'home del cafè -quasi massa bo-, el divertit i per a mi millor personatge, Don Marzio -Joan Anguera- típica persona que escolta, xafardeja i explica a tothom el que li han dit en secret... Les dones, sempre atentes als marits, estimant-los malgrat totes les infidelitats i mals moments, tot i que alguna d'elles té prou mitjans propis de subsistència com per plantar al marit o fer-lo anar al seu pas! És producte d'una època. El Trappola, en Dafnis Balduz, representa molt bé al vailet del cafè i em va agradar perquè vaig aconseguir deslligar-lo de Vendelplà on tenia un paper força galdós...
M'ha agradat, però a la llarga recordaré amb més carinyo les altres obres de Goldoni que he vist.

Isabel la Catòlica, reina i santa?

Isabel la Catòlica: reina i santa?                                             
José Enrique Ruiz Domènec

Museu de Història de Catalunya
amb la col·laboració de la revista Sapiens

24 de febrer de 2010


A càrrec de José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona
Amb la col•laboració de Agustí Alcoberrro, director del Museu d'Història de Catalunya i de Jordi Creus, director de la revista Sapiens

Sempre que assisteixo a una conferència de Ruíz Domènec penso que va ser una pena no tenir-lo de professor quan era joveneta. Quina manera tan diferent d’aprendre història! És amè, té una cultura molt vasta i donar gust escoltar-lo.

Isabel la Catòlica, figura controvertida, estimada pels espanyols, no gaire ben mirada pels catalans.
Isabel va ser reina quan no li tocava. Havia de ser-ho la seva neboda i fillola Joana, mal dita la Beltraneja. Isabel sabia que Joana era filla legítima però dir-ho comportava no ser ella reina; i va consentir que la mentida seguís el seu curs i que l Joana fos tancada de per vida en un convent a Portugal.
Es va casar amb Ferran i, cosa poc usual per a l'època, va ser ell qui es va moure i va canviar de territori per casar-se amb Isabel. En aquella època eren les dones les que viatjaven i anaven al país dels marits, carregades amb baguls i... amb tota la saviesa i els costums que així es podien anar mantenint i transmetent.
Ferran, faldiller constant, li va fer molts fills, però crec que Isabel es va trobar sempre força sola.
Va viure quan Estambul era encara Constantinopla i els corrents humanístic que entraven a la península venien d'Itàlia i de la Borgonya. Ella va preferir decantar-se cap a la cultura de la Borgonya i la influència anglesa.
Isabel es va trobar amb tres grans i importants esdeveniments que la van marcar profundament: la conquesta de Granada, havent d'assumir i/o lluitar amb una nova ètnia amb els seus costums i religió; l'expulsió dels jueus i la gran aventura de Cristòfol Colom. Va haver de prendre greus decisions i moltes de les coses que va fer són dignes d'elogi i traspuen una maduresa i una intel•ligència molt forta.
Però com a dona i com a reina va arribar el moment de necessitar consell i ajuda. I va anar a parar als cartoixans. Ells la volien per fer-la santa i així la seva orde pujava de categoria. I no la van saber aconsellar. Ella tenia remordiments per la seva neboda Joana, no sabia si havia estat massa correcte amb l'expulsió dels jueus i, sobretot, considerava que havia fracassat com a esposa, com a mare i com a àvia. Ferran havia marxat amb Germana de Foix, el seu fill gran i el seu nét havien mort i ella es trobava sola. Trencada físicament per malalties venèries, els cartoixans la van acabar de trencar psicològicament amb les seves exigències perquè fos santa.
Penso que va ser una dona valenta, mal aconsellada, i que va portar la vida que li manaven les circumstàncies. Encara que la corona pertocava a Joana penso que devia ser molt difícil fer canviar de manera de pensar i d'actuar a tota una cort que t'aclama com a reina. I ella era reina, no heroïna.
Ara em falta llegir el llibre que, amb aquest mateix títol, ha publicat el catedràtic Ruíz Domènec.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Interior - Brossa

del llibre Poemes de seny i cabell

Remenant en una llibreria de vell vaig trobar el llibre "Poemes de seny i cabell" de Brossa. Era pel meu nebot però, tot tornant a casa en el autobus, vaig anar llegint poemes i aquests dos em van captivar.
En el primer, "Interior" hi vaig trobar tota la força de la natura a l'hora de la posta de sol expressada amb paraules d'una forta sensualitat el sentit de les quals quasi se t'escapa. Però quina bellesa tan salvatge i natural! Quina força de la natura i de l'interior de l'home, de l'ésser humà! Ja no podré tornar a contemplar cap més posta sense recordar aquest poema!





INTERIOR




Vaig romandre molt de temps
al costat de les flames amb el mocador
humit a la boca. El fum era més lleuger
que l’aire. Va donar una volta al matalàs,
que es cremava, i hi va tirar gerros d’aigua.
Per fugir, uns llençols lligats per les puntes
van reemplaçar la corda. Es va incendiar
el vestit i jo la vaig agafar amb el
vestit en flames. Després vaig pujar
tot sol en una muntanya i, del cim estant,
la vaig poder contemplar dreta a la
muntanya veïna amb el vestit
incendiat.
¿Qui no endevina en aquest fet,
als orígens del món, la primera
posta?




                                                                 Aquests tres versets hauríem de tenir-los sempre presents. La paraula, el valor de la paraula, el verb, aquesta riquesa que ens ha estat donada, ja sabem usar-la de la manera més escaient? Ens adonem del que diu aquest petit poema? Ja l'entenem? La paraula és la mateixa; només és la forma d'expressar-la, la suavitat o l'udol que et surt de dins, la que li fa canviar el significat. Perquè la paraula, la substancia, la realitat... segueix essent la mateixa. Fem boniques les paraules! Fem.les amables! I no puc dir: no costa gens! perquè sí que costa... Potser si ens ho diu un poema...
  





Nit

I tant si canto com si crido
el mot vol dir sempre
el mateix.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Associació Abló Pkédé




Associació Abló Pkédé

Febrer de 2010



Hola a tots!

Una vegada més i des de l’Associació Abló Pkédé, us volem fer arribar una nova demanda que ens arriba, aquesta vegada, d’un dels racons més pobres de Benin, del barri de Bankani, a Parakou. Ens ve de la mà de les Germanes Franciscanes de la Mare del Diví Pastor, que es cuiden dels més marginats entre els marginats.
Ens demanen si els podem ajudar a construir una casa per les vídues ja que les pluges han enderrocat la cabanya que tenien per a elles. I també demanen poder construir una cort pels porcs, per ajudar així a l’economia d’aquestes dones i de la resta del poblat. En total, no arriba a 4.000,00€.

Diu Sèneca - escriptor, filòsof i polític llatí (4 aC-65 dC)-
Qui demana amb timidesa, invita a no donar.

Per això, amb total llibertat i convençuts que fem el millor per ajudar a aquestes persones us demanem, una vegada més, que sigueu generosos i ens ajudeu en aquest nou projecte.

Compte corrent: 3025 0001 17 1433406833

A poc a poc anem fent coses, i ara tenim ja un blog d’Abló Pkédé. L’adreça és: http://ablopkede.blogspot.com/

Ens agradarà molt que us el mireu i el passeu als vostres amics.
També us volem recordar que qui prefereixi donar un tant cada mes o cada trimestre només ha de donar l’ordre al seu banc i comunicar-nos-ho a nosaltres a la nostra adreça:

Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos en aquests projectes.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Haití

Haiti


Una vegada més la Maritxu és a Sâo Felix visitant al bisbe Pere Casaldàliga, Des d'allà m'ha enviat aquest poema, fruit de la seva reflexió i del dolor pel drama que viu el poble d'Haití. Amb el seu permís publico aquesta poesia.


Se concibió en ti
          pueblo pobre
          pueblo negro
la noche más larga.


Una astuta palidez tembló tu tierra
vomitó sangre
y regando las entrañas de muerte
sepultó pueblos y gentes
y abrió un tajo también
          en nuestras almas.

        ¡Una luna iluminaba la hoz
              que segaría tu historia!

Y al beber el alba
bebiste también dolor de cremación
violación silenciosa
que incineraba de nuevo
voz y memoria
como tantas veces a lo largo de tu historia.

Arrodillado llorando orfandad
tu vientre parió calvario
y un viento amargo cegó tus labios
para siempre.

Pueblo negro
          pueblo Haitiano
solidariamente
abrazados a tu humanidad hecha cenizas
          hoy lloramos.

Junto a tus niños de ojos calcinados
          rezaremos.

Tejiéndonos en tu historia
          pueblo pobre
          pueblo negro
          pueblo Haitiano
caminaremos como hermanos
a pié de tiempo
en solidaria memoria
en esperanza nueva.

                                                      Maritxu

dimarts, 16 de febrer de 2010

Poesia , Música i Dansa per a Gengapuram

AjutSI

Luz de Gas
15 de febrer de 2010


Uns amics van començar ja fa uns quants anys una ong per ajudar a l'Índia. Hem anat a un acte anomenat “Poesia , Música i Dansa per a Gengapuram” que han organitzat per a recollir diners pels equipaments tant de l’escola de Secundària Parameswar com per a l’Escola d’Ensenyament d’Oficis de Gengapuram.
Ha estat molt variat i interessant. Sempre va bé conéixer nous projectes de gent solidària amb els més necessitats. Nosaltres ens dediquem a l'Àfrica amb Abló Pkédé i ells a l´Índia amb AjutSI.
Que hi hagi moltes iniciatives com aquestes és important i ens hem d'ajudar els uns als altrres.
Endavant!!!

Aquesta és la carta que van enviar a socis i amics:

dissabte, 13 de febrer de 2010

La Tossa de Montbui




Santa Maria de la Tossa de Montbui i voltants

13 de febrer de 2010



Tot i que a Barcelona plovia hem decidit fer cas al pronòstic meteorològic i anar a buscar el sol cap a la Conca de Barberà. I hem fet molt bé perquè hem gaudit d'un dia fred però lluminós, amb sol i un cel blau que enamorava.
Hem anat amb en Josep i la Maite i hem començat per la Tossa de Montbui. Allà hem trobat una petita ermita, Santa Maria de la Tossa, d'estil preromànic del S. IX-X, que, com de costum, estava tancada i no hi havia ningú a qui demanar les claus, amb un campanar d'espadanya que s'aixecava cap al cel i amb unes vistes esplèndides, des del petit poblet de Santa Margarita de Montbui i, més lluny ja, Igualada, fins tota la Conca d'Òdena. Al costa de l'ermita hi ha un petit cementiri amb unes pedres treballades que no sé a qui pertanyen. Davant mateix hi ha el que queda del Castell de la Tossa de Montbui, que correspon a la medieval línia fronterera que seguia el carener de la serra de Queralt. A la part restaurada s’ha habilitat dues sales, on s’exposa una col•lecció d’eines del camp i documentació referent al indret. (visites: tel. 93 803 47 53). Al costat de l'ermita estan acabant la reforma d’un refugi amb un petit restaurant i una oficina de turisme; amb això volen ajudar a millorar la gestió d´aquest indret magnífic.
D'allà hem anat a parar a Savallà del Comptat. És un petit poblet dalt d'un turó, amb cases de pedra i carrers estrets. El coneixíem per motius familiars i ens ha fet una mica de pena contemplar dalt del poble i arran de les cases l'enorme torre de ferro, crec que és un radioenllaç Madrid - Barcelona, construït el 1965, que espatlla completament el paisatge i que suposo que no agrada a cap dels habitants del poble. Era l'hora de dinar i no hi havia ni una ànima pel carrer. Un sol cotxe aparcat; semblava un poble abandonat. I es tan bonic...!
Hem anat a dinar a Santa Coloma de Queralt, a l'Hostal Colomí, restaurant que us recomanem de cor. El porten dues germanes, les germanes Camps, i pel que hem vist també hi ha algun fill treballant-hi. Però aquestes dues senyores, encantadores, estan tota l'estona atentes a les taules, procurant que tot vagi bé, somrients i oferint els seus serveis amb una amabilitat i una educació que ja no és corrent. El menjador ple de gom a gom - no sé d'on havia sortit tanta gent ja que en tot el matí només vam veure quatre persones- i el menjar d'una qualitat excel•lent. Tenen una enorme llar de foc on fan tot el que es vulgui a la brasa, a part d'altres plats molt ben servits i tots molt bons. Racions abundants i un detall que em va agradar molt: només seure a taula et porten dos porrons, un de vi blanc i un de vi negre. Bravo! Encara no tenen pàgina web però si hi voleu anar truqueu per reservar taula ja que els diumenges no donen l'abast (telf: 977 88 06 53). Hi tornarem! Hi hem menjat molt bé, hem rigut de gust i amb bona companyia. El poble té una gràcia especial que són les seves places; són de forma força irregular i per aquest motiu criden més l'atenció i et fan descobrir la bellesa d'alguns racons i d'edificis cuidats i antics.  I hem tornat a Barcelona tot passant per un munt de parcs eòlics que a mi particularment no em molesten gens, més aviat m'agraden com a fons de paisatge i, si a més, no contaminen, són energia neta, ja em va bé! i amb el record d'un nou dia ben aprofitat, havent visitat coses boniques i amb ganes de tornar-hi.
Vista des de la Tossa

divendres, 12 de febrer de 2010

Escenes d'un matrimoni i Saraband



Escenes d'un matrimoni i Saraband
de Ingmar Bergman
Traducció: Carolina Moreno Tena i Feliu Formosa

TNC - Sala Petita

11 de febrer de 2010


Dramatúrgia i direcció: Marta Angelat
Actors: Francesc Orella, Mònica López, Miquel Cors, Marta Angelat, Aina Clotet


M'he acostat a Bergman... i he descobert, a més d'un creador intuïtiu i inesgotable capaç de remoure les emocions més ocultes i d'un pensador lúcid i directe en recerca permanent del sentit de l'existència, un home apassionat, contradictori, vulnerable, devorat pels seus propis fantasmes, amb una saviesa de la vida i una sensibilitat que fa que les seves paraules arribin al més profund de l'ànima humana. -Marta Angelat-

Ingmar Bergman va escriure “Escenes d'un matrimoni” en la seva plenitud. Descriu magistralment la relació d'una parella; una parella que s'estima, que no poden viure l'un sense l'altre, però que analitzen massa les seves relacions, cada paraula que diuen o cada gest que fan. Més aviat és ella la que analitza, pensa i dóna cinquanta voltes a les motivacions que pot haver-hi rere cada paraula de la parella o d'ella mateixa. I això és així en la realitat: les dones donem més voltes a les coses que els homes. Vivim més de les emocions i pensem massa en cada cosa que vivim; els homes van més al gra. I en aquesta situació en Johan, el marit, acaba tip de les contínues converses o discussions amb la Marianne i troba a faltar l’espontaneïtat en l'amor dels primers anys. I es separen. Tot i separats es veuen de tant en tant; ell la troba a faltar cada vegada més tot i saber que si tornen a viure junts passarà el mateix i es tornaran a separar, i ella, en canvi, després de passar-ho molt malament, evoluciona i viu la seva vida. Però en el fons se segueixen estimant.
A “Saraband”, escrita ja al final de la seva vida, Bergman ens retorna els dos personatges, el Johan i la Marianne, després de quasi trenta anys sense veure's. Aquí retrobem la parella amb la mateixa personalitat que quan eren joves, però amb tota una vida al darrere. S'estimen, però no estan fets per viure junts. És curiós constatar que aquesta situació pot existir: una parella que durant tota una llarga vida pensen sempre l’un en l’altre, que voldrien estar junts però que la convivència se’ls fa impossible. I ho veuen en l’edat madura i ho constaten en la vellesa. Sembla impossible! I en aquesta obra ens trobem, a més, amb el fill i la néta del Johan, del seu primer matrimoni. I la néta necessita una dona per parlar i la seva mare ha mort fa dos anys. I parla amb la Marianne. Hi ha una frase molt bonica, no recordo qui la diu, parlant de la mare morta: ella era de poques paraules; no et deia "t'estimo" però feia actes d'amor.
Bergman era un gran coneixedor de l’ànima femenina, i de la masculina; fa un estudi impressionant de les dues edats dels personatges i és un plaer seguir les dues obres. La crítica no ha estat gaire bona per a “Saraband”, però com més hi penso més m'agrada. Aquesta segona part copleta la primera. Cal que hi sigui.

Els actors, molt, molt bé. Dóna gust veure'ls cada un en el seu personatge. Potser el més fluix, per a mi, i amb això no vull dir que no ho faci bé, és la Marta Angelat. M'agrada més com directora -excel•lent!- que com a actriu.

dijous, 11 de febrer de 2010

Natale in casa Cupiello



Natale in casa Cupiello
de Eduardo de Filippo
Traducció de Núria Furió

laperla29 i CAER

Biblioteca de Catalunya

10 de febrer de 2010


Direcció: Oriol Broggi
Actors: Pep Cruz, Marissa Kosa, Bruno Oro, Ramon Vila, M'arcia Cisteró, Carles Martínez/Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé, Joan Arqué

Comèdia divertida i entretinguda. I intel•ligent, cosa no tan corrent en comèdies d'aquest tipus. Rius a gust i et diverteixes, i t’agradaria ser a primera fila per sentir-te així quasi formant part de l'obra.
En Pep Cruz, com sempre, esplèndid. El paper de pare de família napolitana li va com un guant.
Tracta d'una família napolitana, pare, mare, un fill solter i malcriat per la mare que viu encara a casa, un tiet solter que també troba aixopluc en aquella família, una filla casada contra la seva voluntat amb un home ric, i un noi jove del qual la filla n’està profundament enamorada.. I ve Nadal i el pare només vol fer el pessebre, com feia ja el seu pare. I van arribant personatges, i van arribant problemes. El profund masclisme de l'home, i de l'home italià!, la mare sempre a punt de disculpar al fill però de fer creure la filla, el tiet que tot i que sap que està de més a la casa s'hi va quedant, la manera de viure d'aquesta família, de parlar, d'enredar-se, i com, al final, es veu l'amor que es tenen, a la seva manera... retrata molt bé els tòpics que tenim d'una família senzilla napolitana. El detall de les sabates és molt bo! El tiet està malalt i el nebot se li ven les sabates amb l’esperança que no es torni a aixecar més del llit. Quan, al final de l’obra,el pare es posa malalt i el metge el visita, el primer que troba són les sabates del pare dins el llit, ben agafades. El pare, tot i que sembla que no hi és, tem per les seves sabates! L’obra està plena de detalls que et van venint a la memòria, a poc a poc, cada vegada que hi penses.
Val la pena fer-hi cap perquè com ja he dit al començament, riure a gust amb una comèdia amb cap i peus és molt agradable i, al mateix temps, és un bé escadusser en el panorama teatral actual.
També és molt agradable el marc de l'obra. La cúpula gòtica de la Bibliotca de Catalunya li dóna un aire diferent a la d'un teatre convencional. L'escena al mig i, a banda i banda, les set files de cadires. Tot molt familiar en un ambient que et proporciona plaer només entrar-hi.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Ànec a la mostassa




Ànec a la mostassa

6 de febrer de 2010



Hem sopat a casa la Maria Rosa i el Quimet. Ella feia 70 anys! Costa creure-ho però és així...
Ens va donar un sopar molt bo, amb molts detalls com té per costum. De segon ens va presentar dos ànecs, de pagès, fets a la mostassa. Era la segona vegada que el prenia a casa seva i li vaig demanar com el cuinava. Us deixo la recepta per si ho voleu provar. És fàcil de fer i queda diferent, i molt gustós.

Ànec, millor de pagès
Mostassa no massa forta
Pa tipus baguette
Alls
Llar
S’unta l'ànec per fora i per dintre amb la mostassa i el llar. El pa, ben fregat amb l'all es posa dins l'ànec. I al forn, calent però no massa fort perquè la mostassa es crema de seguida. Millor tapar-lo. Tres hores més o menys depenent de la mida de l'ànec i de si és de pagès o no. Es va mullant amb el suc que va deixant.
Es serveix ben calent i es pot acompanyar amb puré de poma, o qualsevol melmelada suau com de poma i albergínia o poma i taronja.
Bon profit!

dijous, 4 de febrer de 2010

Boulevard

Boulevard

La Villarroel

3 de febrer de 2010


Dramatúrgia i direcció: Carol López
Actors: Paul Berrondo, Ernesto Collado, Amparo Fernández, Marta Pérez, Àgata Roca

Comèdia distreta i discreta. La gent riu, però la veritat la trobo bastant senzilla. M'esperava més de la Carol López ja que Germanes sí que em va agradar. Vol recordar "Per davant i per darrere" però queda curt. Tracta de l'assaig d'una obra des del dia que aconsegueixen un director fins al dia de l'estrena.
Em sap greu no trobar-li la gràcia; tinc amics a qui ha agradat i tot sortint del teatre hi havia força gent que comentava que havia rigut i que era molt entretinguda. Per tant, no feu gaire cas de la meva opinió. Per mi és fluixa, molt fluixa i no cal anar-hi; a d'altres ha agradat.
Em quedo només amb una frase que em va agradar: "Si tens por, fes-ho"