diumenge, 26 de setembre de 2010

Palauet Albéniz i Jardins Joan Maragall


 
Palauet Albéniz i Jardins Joan Maragall

Festes de la Mercè
25 de setembre de 2010

Només un cop l'any, per la Mercè, obre les seves portes per poder ser visitat el Palauet Albéniz. Els jardins es poden visitar tots  els caps de setmana però no el Palauet.
Aquest any hi hem fet cap i ens ha agradat molt. Els jardins són molt agradables, per passejar-hi, per seure i llegir una estona, per jugar amb els nens... Una amiga em comentava que el seu somni és anar-hi un vespre vestida de llarg i ballar un vals! I val la pena contemplar la vista de Barcelona des dels jardins.
Hem fet una bona estona de cua per entrar al Palauet, amenitzada per uns majordoms i cambreres que es ficaven amb tothom i feien riure. Com queia un sol de justícia anaven repartint paraigües blancs i verds i ventalls molt divertits.
Un cop dins pots veure unes pintures de Dalí que evoquen al·legòricament la ciutat i la cultura. Es visiten unes sales amb tapissos de Goya, una sala amb una claraboia immensa i molt bonica, les cuines, i un menjador per a 40 persones que ja m'agradaria tenir a casa quan ens trobem tots...
El palauet Albéniz té el seu origen en el Pavelló Reial construït per als reis d'Espanya amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929. És d'estil neoclàssic i es va construir coincidint amb urbanització de la muntanya de Montjuic.
Actualment és sovint utilitzat com a escenari d'actes de protocol, honor i representació de l'Ajuntament de Barcelona i també com a lloc d'acolliment i recepció de personatges il·lustres de la ciutat. És també la residència que la ciutat ofereix a la Família Reial.
Els jardins Joan Maragall, d'estil clàssic afrancesat, van ser ampliats, dècades després, gràcies a l'enderrocament dels dos pavellons més propers, el Palau de les Missions i el d'Art Modern. Arbres, flors, parterres, brolladors i salts d'aigua, camins per perdre't i moltes escultures de regust clàssic, la majoria representant la figura femenina. Hi podem trobar obres de Ernest Maragall Noble, Lluïsa Granero, Joan Rebull, Enric Monjo, Josep Miret, Frederic Marés,... entre altres. Una de les escultures, homenatge a la sardana, està sobre un pedestal on s'hi pot llegir:


Tota ma pàtria
cabrá en eixa anella,
i els pobles diran;
la sardana és la
dansa més bella
de totes les danses
que es fan i es desfan




Us recomano una passejada per aquests jardins per gaudir de la bellesa i la tranquil·litat, la serenor, que et transporten molt lluny d'aquesta nostra estimada ciutat tan sorollosa i poc verda.

En el telar del misterio


En el telar del misterio
de Maritxu Ayuso
Tejiendo vida, hilando misterio
Pròleg de Pere Casaldàliga


Serie Prímula - Ediciones Torremozas

Setembre del 2010

Tu y yo no precisamos más evidencia que la sed
Olga Orozco


La Maritxu ha publicat un llibre de poemes. Ja en coneixeu algun que he publicat al bloc però aquest llibre ha estat una sorpresa.
Diu Pere Casaldàliga en el pròleg: Todos los poemas de Maritxu giran, en círculo obsesionado, en torno al Misterio. Cantan o gritan el Misterio mayor, manantial de todo amor y de toda vida. El yo de Maritxu se descubre en estos poemas como un yo castigado entre el amor total y el vacío doliente.
... Quien lee poesía ha de recrearla; el poeta abre pistas, provoca emociones, convida a hablar com palabras que valgan la pena y la alegría. Toda poesía verdadera es un convite a la complicidad en el sentir y en el decir, en dolores de parto compartido.
He llegit alguns poemes. Reconec que em costa entendre què vol expressar la Maritxu, què vol ella que entenguem, o què em diuen a mi aquestes paraules que venen expressades amb un rerefons de l'Amèrica llatina, del Matto Grosso que ella tant s'estima. Espero estar a l'alçada i, llegint a poc a poc, sense presses, deixar-me envair, inundar per les paraules i pensaments forts, durs i alhora delicats que ens dóna la Maritxu.
Gràcies, Maritxu!

Amor hermètic

Amor hermètic
de Salvador Espriu

Espai Brossa
25 de setembre de 2010

Dramatúrgia: Rosa Delor i Teresa Vilardell
Direcció: Teresa Vilardell
Actriu: Fina Rius
Producció: La Trilateral amb la col·laboració de la Institució de les Lleteres Catalanes i de la Nau Ivanov

Amor hermètic està basat en els següents textos de Salvador Espriu:
1. De El caminant i el mur. Diversos poemes referits a la mare.
2. Letízia. Un conte de Poe sense Poe ni por.
3. Laia. Fragments de la novel·la.
4. Miratge a Citerea. Fragments de la narració.
5. Una altra Fedra, si us plau. Fragments de l'obra dramàtica.

L'Espai Brossa és petit i familiar, molt adient per escoltar i "veure" poesia. La Fina Rius, a qui no coneixia, va resultar una intèrpret perfecta per la poesia d'Espriu que vam escoltar.
Espriu, geni de la poesia catalana, solter i a qui únicament se li coneixia un amor a dona, el més sublim, a la seva mare, escriu sobre l'amor entre l'home i la dona i ens en parla a través d'unes dones, llunyanes en el temps i en la condició: Letizia, Laia, Carlota i Fedra. Espriu considera que l'amor és pur narcisisme; ens ho diu en la novel·la "Laia": "Creia estimar l'home i s'estimava a ella mateixa. Que això és l'amor: un reflex."
Tot l'espectacle es realitza al voltant d'una estrella de cinc puntes que va dibuixant la rapsode, una estrella que es clou en el seu propi inici, com un instrument per crear i construir la seva obra. Un recorregut simbòlic, doncs a cada punta d'estrella, segons la tradició pitagòrica, li correspon un dels quatre elements primordials: terra, aigua, aire i foc, generats per l'esperit, l'assoliment del qual tanca el recorregut. Però l'obra acaba amb la paraula AMOR enmig de l'estrella i amb un poema dedicat a la seva mare.
Espriu ha d'agradar, l'has de sentir dins teu. La poesia està escrita per ser escoltada, no només llegida. I tot i que el Poeta fos tan misogin que te'l podria fer avorrir, el seu verb, la seva paraula, els seus mots amb un coneixement tan profund de la llengua et fan oblidar aquesta poca simpatia per la dona i et deixen gaudir a fons d'una poesia deliciosa i magnífica.

divendres, 24 de setembre de 2010

Piromusical Mercè 2010




Piromusical Mercè 2010
24 de setembre de 2010

Avda. Maria Cristina



Un any més hem gaudit del foc, la llum, la música i l'aigua als peus de la font màgica de Montjuïc. Crec que cada any és millor que l'anterior. Tots els elements estaven millor sincronitzats que mai, les músiques eren conegudes i els focs genials! Cada any n'hi ha algun nou, diferent, que et fa badar mirant enlaire. Crec que són els millors focs que he vist enlloc. I aquest any s'han superat. I també la quantitat de gent. N'hi havia molt més que altres anys. Llàstima només que les bengales no arriben a tothom i aquell moment màgic d'encendre-les va quedar més reduït que altres anys.
Hi havia força estrangers. Quina sort viatjar i trobar-te aquesta festa inesperada!
Per molts anys, piromusical, segueix fent-nos passar una feliç vetllada com a cloenda de les Festes de la Mercè!
Només demanaria a l'ajuntament que durant dues hores deixessin de posar multes...

dissabte, 18 de setembre de 2010

Arrels nòmades




Arrels nòmades
de Pius Alibek

La Campana

Setembre del 2010


Molt bona! L'he llegida sense ni adonar-me'n i m'ha sabut greu acabar-la.
L'autor va néixer a l'Irak i viu a Barcelona. Pertany a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre. La seva filla gran, de 3 anys, barreja a l'escola el català i el castellà amb l'arameu i l'àrab. Es troba diferent i pregunta com és que ella no té avis. El pare li diu que sí que en té, d'avis, i comença a escriure un llibre sobre la seva vida i la seva família perquè quan la seva filla sigui gran conegui les seves arrels i i pugui decidir qui vol ser.
I el pare de debò que té un vida interessant. De petit viu en una petita ciutat, Ankawa, al nord de l'Irak,  on tothom es coneix i respecten la seva família. Per l'honradesa del pare han de fugir i van a parar a Bàssora, una gran ciutat, on seva mare s'ha de tapar i no pot sortir sola i ell, que és molt entremaliat, ha de créixer i fer-se home a base de cops que el seu pare li fa entendre com ha de superar-los. Té uns pares que valen molt i que saben educar-lo i fer-li entendre les coses. Conviuen els musulmans baaistes i els catòlics. Ell és catòlic i fins i tot entra al seminari. Vol anar a estudiar a Anglaterra i acaba sortint del país en els inicis de la guerra amb l'Iran.
Tot i que la seva història et fascina i et fa seguir llegint encara que sigui hora de dormir, el millor d'aquest llibre és la narració: com explica el dia a dia, les petites coses que succeeixen, la manera de dir i fer de cada personatge; costums i maneres de fer i de pensar; olors i colors, reaccions sota situacions difícils i diferents... I també veus la diferència de vida d'una ciutat petita, lliure, a una ciutat gran, dominada i sense llibertat. I com un nen es va fent gran i va adaptant-se a les diferents situacions on el porta la vida. Dos anys va durar el servei militar i potser és un dels episodis més colpidors i més forts, potser perquè costa de creure que allò fos un servei militar.
De la mà de Pius Alibek pots conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nord-americanes.
Val la pena llegir-lo. Us el recomano!

dissabte, 11 de setembre de 2010

La Diada




La Diada
Diada nacional de Catalunya
11 de setembre de 2010




Aquest any he passat la Diada en un poble del Vallès. Acostumada a Barcelona amb tantes banderes i tanta gent m'ha semblat una festa quasi familiar. Però el que això te de bo és que coneixes les persones, parles amb elles, coneixes l'alcalde, els regidors... És una experiència diferent.
M'he adonat de la quantitat d'associacions que hi ha en aquest poble. Totes portaven la seva ofrena a un petit monument que representava Catalunya amb les quatre barres a sobre. Vam tenir el parlament de l'alcalde en nom de tots els partits polítics, l'ofrena de flors i la ballada de sardanes. M'agrada veure la gent gran del poble participant d'aquesta festa, ballant, si poden, i si no contemplant com els seus fills i néts ballen per ells.
El cant dels segadors, com sempre, em va fer sentir una catalana més enmig de tanta gent que arreu de Catalunya entonaven aquest himne.
Què farem amb aquest nostre estimat país?

dimarts, 7 de setembre de 2010

Deixa'm





Deixa'm
de Marcelle Sauvageot


La Magrana


Setembre 2010



Podria ser un llibre molt trist però no és així. És com un cop de puny al cor. Una noia, malalta de tuberculosi s'enfronta amb la decisió de la seva parella que la deixa per casar-se amb una altra, tot i que vol seguir amb ella una relació "d'amistat". És un crit de dolor, de la persona que no vol renunciar a un amor que se li presentava ple i total. Tot el llibre és una llarga carta explicant al noi, quasi xisclant, el perquè no el vol tornar a veure ni a tractar. Potser, diu, un dia et buscaré per parlar com amics, però no ara... i no pateixis per mi...
"Tu saps què és l'amistat? A tu et sembla que és un sentiment més tebi que es conforma amb sobres i amb petits favors impossibles de deixar de prestar? L'amistat, trobo jo, és l'amor més fort i exclusiu... però menys 'cridaner'. L'amistat coneix la gelosia, l'espera, el desig... Eres amic meu, i et volies casar amb mi; això comportava molt d'amor"
Ella analitza el que ha sentit i sent per ell, com es comportaven l'un amb l'altre, el seus caràcter diferents... tota una llarga relació va desfilant per la seva carta; i els sentiments que ara els dominen, la soledat, la incertesa, el dolor, la compassió...
Com diu Ugo Guanda: aquest llibre és un testimoni lúcid i punyent sobre l'amor, la mort, l'amistat i la gelosia,