dissabte, 30 d’abril de 2011

Quan la vida puja a la bàscula





Quan la vida puja a la bàscula
Claus perquè l'estrès no t'engreixi

de Pilar Senpau

Pòrtic-Atrium

Abril 2011



Quan algú pateix, és difícil saber el destí que tindrà una galeta dins el seu organisme.
A l'hora de perdre pes, tan important és què mengem com què sentim, perquè per qualsevol dels dos camins arribem a la panxa.
Caldria saber que la majoria de les panxes que ensopeguem a casa o a la feina també poden ser el resultat d'alguna cosa més que un excés calòric. Entre les cèl•lules més sensibles a l'acció de l'estrès tenim les que estan situades a la panxa: són les panxes de patir.
Entendre tranquil•litza.
En les persones que pateixen d'estrès és tan o més important no saltar-se la caminada que l'amanida.

Per fi hi ha algú que entén què passa dins una persona que fa règim, dia rere dia, any rere any, i ho explica de manera entenedora i alliberadora. Tot el que diu ho has experimentat. Em veig retratada quan diu que amb estrès o problemes no te n'adones i et trobes davant la nevera oberta, amb aquella llum blanca que sembla dir-te: vine que tot ho solucionarem. Escriu, a més, de manera divertida i agradable, t’explica maneres d’enfrontar aquests moments difícils que passes i el perquè el teu cos respon de manera diferent segons com et trobis i et sentis.
He llegit el llibre d'una tirada; no me'n fiava gaire. En principi aquest tipus de llibre crec que no ajuden gaire, però aquest, no sé perquè, em va semblar que seria diferent dels altres.
A mi em serveix. Crec que m’ajudarà. Només m'agradaria saber si la gent que ha anat a la seva consulta ha aconseguit aprimar-se definitivament i de manera gradual i correcte o no.
Aconsello llegir aquest llibre a les persones que, com jo, fa anys que fan dietes, s'aprimen, s'engreixen, i no acaben mai.

divendres, 29 d’abril de 2011

Presentació de LA VANGUARDIA en català

Presentació de LA VANGUARDIA en català



Palau de Congressos de Catalunya

29 d'abril de 2011

Hem anat a la presentació de LA VANGUARDIA en català. Ha estat molt interessant i divertit. Primer ha parlat el seu director, José Antich, i després d'agrair a la família Godó la valentia d’iniciar aquesta nova etapa en els moments actuals, amb la crisi que ens envolta, s'ha dedicat a explicar-nos una mica que no serà una traducció del castellà, sinó que es faran dues edicions, redactades cada una en el idioma que li pertoqui. Porten ja dies fent proves, estudiant els defectes i virtuts d'altres diaris en català, i tot l’equip de LA VANGUARDIA s'ha posat les piles perquè aquesta nova edició sigui un èxit.
Marius Carol ha fet la presentació de l'acte i dels personatges que anaven sortint i explicant o fent coses. I ha passat un vídeo amb diferentys portades de LA VANGUARDIA i amb els dibuixos que es feien abans de la fotografia. I també de totes les personalitats literàries que han contribuït, des del seus inicis, a fer que aquest diari hagi estat un punt de referència i de qualitat durant tants anys. Riquesa de periodistes, riquesa de dibuixants.
En Marius Serra amb la seva gràcia i professionalitat habitual ha fet un repàs de la publicitat des dels primers anys, fa més de 130 anys fins avui. El podries escoltar hores sense perdre el somriure i sense cansar-te. És genial! Després el ninotaire Toni Batllori ens ha fet una demostració pràctica del seu ofici, explicant que ell tindrà problemes amb les frases fetes i expressions diferents en els dos idiomes. Ha vingut a dir que hauríem de comprar les dues edicions, la catalana i la castellana... Dibuixa amb una facilitat tremenda: en Mas, el Zapatero, el Rajoy... tots han passat per la seva pissarra aquest vespre. I ens ha fet riure molt.
En Quim Monzó i el Magí Camps, lingüista, ens han posat casos concrets de problemes lingüístics, divertits els casos i divertits ells. També han comentat que han decidit fer servir el català normatiu sense oblidar el català del carrer. En Quim Monzó ha posat l'exemple de Josep Maria de Sagarra que va dir que la llengua ha de ser com conduir un cavall: amb dues regnes, una del català normatiu i l’altre del carrer. Si tires només d'una regna el cavall va donant voltes sobre ell mateix i no va enlloc; s’ha de buscar l'equilibri entre les dues. Com era d'esperar la seva intervenció ha estat de les més divertides.
La Pilar Rahola, valenta i amb empenta com sempre, ha agraït la valentia de la família Godó i de la direcció del diari; i ha dit que potser ja tocava normalitzar la llengua d'un diari català, que sempre ha estat d'aquest país; i que aquesta és una mostra més de normalitat.
Una curiositat és que en època d'en Franco va obligar a posar rere el nom del diari "española". Amb la democràcia es va retirar aquest adjectiu i va tornar als seus orígens.
Finalment hem vist un vídeo amb el rotatiu de LA VANGUARDIA, com feien el diari, amb l’acompanyament d'un grup de percussionistes.
I en Marius Carol ha posat fi a la presentació.
Hi eren presents entre altres persones la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.
Per molts anys a LA VANGUARDIA! Gràcies per donar-nos l'oportunitat de llegir aquest diari en la nostra llengua i demanem que no baixeu el llistó d'exigència, que no feu traduccions de la sintaxi castellana, ni de la catalana en l’altre diari. Ja sabem que és molta més feina però ja que us hi poseu, que estigui ben fet, i tots us ho agrairem!

dilluns, 25 d’abril de 2011

Rams i Pasqua



Rams i Pasqua
17 i 25 d'abril de 2011


Tornem al final de la Quaresma. I arriba la Pasqua amb fills, néts i mones! I aquest any amb un nét més, en Jordi. Quin goig feia avui la taula amb les nou mones! I quines carones posaven els nens!
Per Rams, estava trista i volia felicitar la Pasqua a un grup d'amics. Els vaig enviar aquest escrit. Em van contestar alguns d'ells i em van ajudar. És trist tenir dolor i pena al voltant teu, veure patir a qui estimes, no poder treure ni una engruna de dolor a qui tens al costat...
Avui, però, ha estat un dia d'alegria. Hem amagat ous de Pasqua pel jardí, com cada any, i tots els nens han corregut a buscar-los, enmig dels matolls, entre branques d'arbres. en un forat d'una pedra... Les dues petites de dos anys s'han incorporat a la busca com si fossin ja grans, i anaven buscant ous i obrint-los a veure què hi trobaven. Els pares i nosaltres, màquines de fotos a la mà, no hem perdut detall. I després, foto de família i les esperades mones. Com tots els padrins són de la nostra família hem reunit nou mones!
I el dinar de Pasqua, el xai rostit que ha quedat molt bo, i que ha agradat a nens i grans. I mones, i cafè, i xerradeta, sobretaula llarga... quin goig!
Que per molts anys puguem seguir celebrant la Pasqua en família, gaudint de cada moment bo i feliç que la vida ens presenta, que són molts, i que sapiguem acompanyar als qui no ho passen tan bé aquests dies.

Diumenge de Rams. De palmes i palmons. Nens i pares i avis sota un ruixat d’aigua beneita. Cada any el mateix. I somrius. Les cares dels nens divertides o serioses segons l’edat. I nosaltres feliços. És el dia alegre de la setmana que comença. El dia dels nens... fins a la mona de Pasqua...
I enmig de tot això sents el dolor quan el tens a prop. Beneeixo un ram de llorer. És per la M Lluïsa. I què li farà l’aigua beneita? em pregunten. No ho sé, però sento dins meu el dolor i l’esperança.
No ha estat la quaresma que hagués volgut. Prefereixo seguir la passió de Jesús, que ja ha passat, que és un recordatori i que sé que s'acaba el diumenge amb la Resurrecció. Acaba bé. I em direu, també acabarà bé la del Josep Lluís. Sí, però és diferent. Ell, com tantes persones que estan patint – i d’això te n’adones quan ho passes- no sabem quan serà el seu diumenge. I sabem la passió que viuen ells i, sobretot, les seves famílies. En el nostre cas ell no pateix. Pateix la seva dona, els seus fills, patim tots nosaltres.
I demà començarà la Setmana Santa. I no sé on sóc ni què sento. Cada any la vius diferent i aquest any no serà menys. La viuré en la carn i en l’esperit familiar, que és en definitiva on es couen la majoria d’alegries i tristeses. És al final en la família on trobes recer i amor. I també en amics, per sort.
Dijous Sant, Divendres Sant... tant que m’agradaven els oficis de Setmana Santa i tan oblidats que els tinc ara. Fa anys ja que els meus oficis aquests dies ha estat fer companyia als pares malalts, després cuidar-me de néts petits, i ara... el que em toqui. Però no me’n sento culpable. Crec que sóc en el lloc on em pertoca, que ja m'arribarà el dia de reprendre la tradició. Mentre, visc en el dolor de la Passió, de les passions particulars, i en l’esperança de la Pasqua, una Pasqua per tots plena d’esperança i de vida per sempre.
Visquem amb alegria, encara que sovint sigui només interna, aprofitem els moments dolços que la vida ens ofereix, preguem pels qui més ho necessiten i intentem sempre ser en el lloc oportú en el moment oportú.
Necessitava fer aquesta reflexió i com a amics del grup que ens coneixem i ens ajudem i ens estimem us l’envio coma a... pregària? comentari? alliberament personal? No ho se. Accepteu-ho tal com ho escric. Ja em coneixeu i sabeu dels meus rampells.
Només sé que us desitjo a tots una Setmana Santa conscient, adulta, compromesa, única per cada u de nosaltres, i una Pasqua d’esperança i serenor, i alegria cristiana. I com em costa dir això d’alegria cristiana!
Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir-me...

dissabte, 23 d’abril de 2011

La hija de Robert Poste



La hija de Robert Poste
de Stella Gibbons

Prix Femina-Vie Heureuse 1934

Impedimenta

Abril 2011



Flora Poste és una noia educada com a nena de món a qui no falta res, acostumada als cercles d'alta etiqueta, amb amigues i ambients on es combat l’avorriment amb festes i teatres, escoltant nois pedants i amagant els vertaders sentiments. I penseu que tot això és a començaments dels segle passat; el llibre va ser publicat l'any 1932.
La Flora es queda sense pares amb una renda anual no massa galdosa. I decideix escriure una carta a tots els seus parents, a qui mai no ha vist, demanant-los d'anar a viure amb ells a canvi de la seva renda. I l'únic lloc on és admesa és en una granja a l'Anglaterra profunda... I a més, amb la condició que no pregunti què li van fer al seu pare i que no vulgui exercir els seus drets. La senyora Smiling, la seva amiga, li aconsella que es quedi a Londres, que busqui una feina, i així poder continuar amb les seves vides. Però Flora no vol treballar i li agrada el repte d'anar a parar a una granja i segons com vegi la gent, ajudar-los a canviar de vida.
Naturalment la casa és un desastre, la gent és indescriptible, tots viuen lligats a la casa per la Ada Doom, l'àvia, que passa control a tota la família dos cops l'any, i que creuen boja perquè sempre repeteix que de petita va veure una cosa lletja en el graner...
La Flora s’avé a viure en aquell ambient però de mica en mica va introduint noves idees, noves maners de fer; manega com vol a tothom i es surt amb la seva en tot el que es proposa.
La descripció dels personatges és molt bona; des del pobre Adam, ja vell, que cuida a les vaques amb noms tan curiosos com Casquivana, Desnortada,... fins a l’Elfine, la noieta de 17 anys a qui agrada la poesia i que sembla que no sigui d’aquella família, passant pels homes de la casa, des del fanàtic religiós, a l’amant del cinema i roba cors de noies, i l’Urc, que s’enfila als arbres per mirar per les finestres i fa experiments amb rates d’aigua... I les dones... tots estan , la veritat, molt ben descrits i són força peculiars.
Diuen que aquesta obra vol tenir el humor de Wodehouse... No ho sé. Potser en anglès es notaria més aquesta semblança perquè fa molts jocs de paraules que, traduïts, no donen el mateix resultat.
És una novel•la entretinguda, amb la seguretat que dóna a la Flora el fet de tenir un nivell cultural i d'educació, encara que sovint la veiem una mica ridícula. I el contrast amb la família de la granja, sense formació, obligats a conviure amb família, sense fer-se amb ningú, i amb les tradicions i costums com coses obligades.
M'he quedat, però, amb les ganes de saber què era aquella "cosa lletja" que havia vist la Ada Doom de petita, i què havia passat entre el pare de la Flora i el seu germà. I quins drets té ella que no volen que reclami. Ho intueixes, però jo no ho he sabut veure clar. Si algú ho veu, que m'ho digui, per favor!

diumenge, 17 d’abril de 2011

Indigneu-vos!




Indigneu-vos!
de Stéphane Hessel


Destino

Abril 2011


Quan algú com Stéphane Hessel fa una crida a la "insurrecció pacífica", a rebel•lar-se, se l'ha d'escoltar. Perquè Hessel, als seus noranta-tres anys, sap de què parla: membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina, aquest lluitador etern és, a més, l'únic redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Diu l'autor: la pitjor actitud és la indiferència. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que formen l'home: la facultat d'indignació i el compromís que la segueix.

El llibre comença amb una reproducció d'una pintura de Paul Klee, Angelus Novus, en què el filòsof Walter Benjamin, primer propietari del quadre, veia la imatge d'un àngel que repel•lia aquesta tempesta que anomenem progrés.
I el que tracta de dir-nos aquest personatge de noranta-tres anys és que no hem de sucumbir sota el huracà del consumisme voraç.
La joventut d'avui ha de buscar un motiu per indignar-se. La seva generació ho va tenir fàcil: indignar-se contra el nazisme que avançava i els destrossava la vida. Avui, tal i com ha crescut la joventut, en moments de bonança i sense gaire esforç per res, han de buscar el motiu per indignar-se, per comprometre's en aquest moment en què vivim i treballar per ell. No pot ser que els bancs s'enriqueixin juntament amb els seus directius i que no hi hagi diners per reformes socials. És la dictadura internacional dels mercats financers la que amenaça la pau i la democràcia. Si alguna cosa t’indigna, et tornes militant i vas a para al corrent de la història que es dirigeix a més justícia i més llibertat. La Declaració Universal dels Drets Humans, de l'any 1948, que ell va ajudar a redactar, són universals. I diu: si trobeu algú que no se'n beneficia, compadiu-vos-en i ajudeu-lo a conquerir-los.
La indignació ha de venir més d'una voluntat de compromís que d'una emoció. La pitjor actitud és la indiferència: amb la indiferència es perd un dels components més indispensables de l'ésser humà, la facultat d'indignació i el compromís que se'n deriva.
El futur pertany a la no-violència, a la conciliació de cultures diferents. La violència gira l'esquena a l'esperança. És el camí que hem d’aprendre a seguir. I per això no hem de deixar acumular gaire odi... Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, i la seva violació; sigui qui en sigui l'autor, ens ha d'indignar. No podem transigir en el tema de drets.
Ara, de cara al jovent del segle XXI continua apel•lant a una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots.
I acaba dient:
A aquells i aquelles que faran el segles XXI els diem amb tot el nostre afecte:
CREAR ÉS RESISTIR.
RESISTIR ÉS CREAR.

He espigolat frases i conceptes del llibret de 60 pàgines que has de llegir a poc a poc, pensant que l'ha escrit una persona que ha tingut una vida llarga i plena, dolorosa i valenta, un home amb la ment clara i lúcida, que només demana als joves que obrin els ulls i pensin per ells mateixos. I actuïn en conseqüència.
Val la pena llegir-lo.

dimarts, 12 d’abril de 2011

La nevada del cucut





La nevada del cucut
de Blanca Busquets

Rosa dels vents

Abril 2011




Mentre el cucut no canta sempre s'ha d'esperar una última nevada; un cop l'hagis sentit cantar ja no tornarà a nevar fins al hivern següent.
Això diuen a la Carena, Cantonigros, la gent que hi viu i hi pateix el fred i la boira tot el hivern.
Dues històries paral•leles i separades per més d’un segle. Dues dones que necessiten escriure. La primera viu a la Carena i no en sortirà mai. És l'època dels casaments arranjats pels pares, del nens enviats a dida, del treball extenuant des de l'alba fins a la nit, del domini absolut de l'home sobre la dona... La dona callava, aguantava, sabia que rebria sempre, i això era el seu destí. La Tònia se n'allibera escrivint a la llum d'una espelma, amagada de tothom, i gràcies a això pot suportar la dura vida que li toca viure.
La Lali, en ple segle XXI i vivint a Barcelona es troba des dels 12 anys amb un cas de bullying a l'escola. I no en parla amb ningú i ho arrossega tota la seva vida. Les dues dones tenen en comú que veuen paisatges en unes pintures on tothom hi veu només taques. Les dues s'emmirallen en la Mila, de Solitud de Víctor Català, tot i que de manera força diferent. I les dues s'enamoren de qui no toca. I les dues tindran els seus moments de goig, i de dolor, com qualsevol dona de la seves respectives èpoques.
Veig més clara la vida de la Tònia, més natural i conseqüent. La Laia, en canvi, la veig forçada dins la novel•la. Una noia, en ple segle XXI, en una gran ciutat com Barcelona, intel•ligent, amb pares intel•ligents i tots amb alta formació no pot ser que passi tota la vida amb el llast de quan tenia 12, 13, 14 anys. La Lali havia de saber que en aquests casos hi ha psicòlegs i psiquiatres que la poden ajudar. I, a més, ja gran, pot parlar-ne amb els seus pares, amb qui sigui, tot menys guardar-s'ho dins seu com en el segle XIX. És més llesta, en aquest sentit, i més intel•ligent, molt més, la Tònia.
El llibre es llegeix d'una tirada, és entretingut i el tema t'agafa; però no té una qualitat superior com altres llibres de què he parlat. Potser el fet d'escriure a raig, com va comentar l'autora, o el fet d'escriure tot com si ho anés explicant a algú, o pensant-ho... No sé, però l’he trobat una mica pobre de vocabulari i amb expressions repetides. Mo m'ha emocionat. No m'ha fet vibrar.
També pot influir-hi el fet d'haver anat a la presentació del llibre on potser van parlar massa del tema de què anava, i on algunes persones en van fer unes crítiques tan entusiastes que et feien pensar en una obra mestra. I és un llibre correcte, bo de llegir, però no una primera figura. Sempre des el meu punt de vista.
Ho sento, Fe; per una vegada no coincideixo amb tu...

diumenge, 10 d’abril de 2011

Presentació de candidatura

Presentació de candidatura
Eleccions Municipals 2011
Santa Eulàlia de Ronçana

10 d'abril de 2011


Avui s'ha presentat la candidatura de Convergència i Unió de Santa Eulàlia de Ronçana. L'encapçala en Joaquim Brustenga que ja va guanyar per vots l'anterior legislatura però el tripartit va sumar i ha passat 4 anys a l'oposició. Ell els considera fructífers perquè ha conegut millor el poble i els seus problemes, la seva gent, i el que cal fer per tirar endavant el poble i el país en aquests moments de crisi que estem patint.
El conseller Recoder ha estat el convidat que ha presidit el dinar i l'acte.
Després d'un dinar fet pels mateix grup de Convergència i servit per joves voluntaris amb una gran professionalitat, el conseller ha fet un petit resum del que opina Convergència en aquests moments, del que cal fer i, a més, ha elogiat la candidatura de Convergència de Santa Eulàlia, tant al cap de llista, futur alcalde, com a tota la llista , la majoria dels qual són gent jove que s'ha apuntat amb la il•lusió de fer anar endavant el seu poble.
El conseller ha fet un petit comentari que a mi, que sóc de lletres, m'ha agradat: a la Xina la paraula "crisi" s'escriu amb dos ideogrames: l'un vol dir "problema" i l'altre "oportunitat". Val la pena pensar-hi.
En Joaquim ha agraït la feina fets fins ara per tot l'equip i per totes les persones que han col•laborat i ha animat a tothom a treballar perquè el poble torni a tenir els valors que tenia fa uns anys i que ha anat perdent; valors com esforç, feina ben feta, saber escoltar... que la gent vagi a l'ajuntament confiada, sabent que la persona que els atendrà els sabrà escoltar i intentarà trobar solució al seu problema.
Crec que quan una persona de 60 anys es presenta per alcalde ha de ser per ganes de treballar i per estimació al poble i a la seva agent. Seria molt més còmode començar a pensar en una prejubilació i una vida tranquil•la. Per tant, tal i com ha dit el conseller, són una llista de "valents", valents per tenir valor i il•lusió de voler tirar endavant aquest poble en aquests moments.
Hem acabat cantant Els segadors i desitjant al cap de llista, al Joaquim, i a tot l’equip tota la sort que es mereixen.
Endavant!