L'últim patriarca

L'últim patriarca
de Najat El Hachmi


Planeta

Juny 2011



L'autora va néixer al Marroc quan el seu pare era ja a Vic. I ella hi va arribar amb 8 anys. Mimoun, el seu pare, va ser "l'últim patriarca" perquè la vida de la seva filla ja no va ser la que ell hagués volgut.

Mimoun era un malalt, i violent. La seva mare li consentia tot però el pare no ho acceptava. Es va enamorar d'una noia bonica a qui va tenir tancada a casa cada vegada que ell marxava. I ho feia sovint. Anava a la península, treballava un temps i tornava a casa. Mentre, la seva dona vivia amb els pares i germans del Mimoun. La figura de l'avi és tendra, entenedora. Quan la nena va tenir 8 anys les va fer anar a Vic, on ell tenia alguna feina. La vida obscura, trista, dolorosa que van portar en un petit pis és la que avui encara segur que trobaríem en segons quins barris de marroquins. La dona és un objecte que ha d’obeir les teves ordres encara que no les arribis ni a manifestar. A la nena no li deixa tenir amigues ni sortir, ni res. Ja més grandeta es rebel•la i se'n va de casa. La mare sempre havia intentat ajudar-la tot i que volia ensenyar a la seva filla el que a ella li van ensenyar, però ara ja no l’entenia. La seva educació era diferent, molt diferent. Ella estava subjecta al marit, i la filla ja no.
El llibre és interessant però no m'ha entusiasmat. Potser és massa personal, potser està escrit des de la seva visió "catalana" del món àrab. No sé. O potser esperava més.