dilluns, 13 de juny de 2011

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts




Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts
de Toni Cucarella

Premi Andròmina de Narrativa dins els premis Octubre

3i4



Quin goig de llibre! L'autor és de Xàtiva i escriu en valencià, amb paraules i expressions que sovint no havia sentit mai; i escriu molt dolç, molt harmoniós.
Som als anys 60 en un barri als afores de Xàtiva, les Eretes, un barri format per quatre barraques on ningú ni hi vol viure però no hi ha diners per anar a un altre barri de la població. És un món on encara sobreviu la cultura popular del poble valencià, on la gent encara dialoga amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic que ha heretat dels seus avantpassats. Aquest món està ja a punt de passar a una altra etapa just en el moment que el primer home posa els peus a la lluna. Com a teló de fons d'aquesta història habitada per ànimes en pena, fades, bruixes, dimonis i una diversa mitologia popular, traspuen les inesborrables seqüeles que la guerra ha deixat en les famílies dels vençuts.
Evocar no és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li, finalment, sepultura: descriure'l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la pols definitiva... Així comença el llibre. I descriu les cases i els personatges, cada un amb el seu malnom, les seves dèries i costums, les famílies, com viuen i què expliquen.
En Joan viu amb els pares, dues germanes i l'àvia Tònia, la republicana, a qui acompanyava sovint a portar un ram de verd al lloc on van afusellar l'avi Bastià. I de ser de missa des de llavors es va tornar republicana. I l'àvia Tònia parla tot sovint amb la Marta, la seva germana que va morir de petita i que no pot descansar en pau perquè no va acabar de munyir la vaca i té por que el pare la renegui. Ningú més no la veu ni parla amb ella, només més tard la Maria, la germana petita del Joan, s'hi comunicarà. En Joan té una colla d'amics que sempre van junts: Nolo Ribes que pastura ovelles guirres, del país, Pepiu Martí, orfe de pare, que cada dia passa una estona espantant, ahuixant, les mosques de la cara d'en Vicent perquè la mort s'acosta on hi ha mosques i la mare busca sempre algú que trenqui el mal encanteri que algú devia fer al seu fill i que el va deixar com un vegetal, i en Rafel Sempere, sempre atent a l'arribada del pare, sempre begut i violent, que apallissa la mare cada dia.
M'agrada deixar aquí escrits els noms dels personatges per recordar-los d'aquí un temps quan rellegeixi això: Gaspar l'arrier, el taverner amb la seva germana Dúlia que s'entregava a tots els homes que entraven a la taverna no per cap satisfacció sexual sinó pel plaer d'enganyar el seu germà, per sentir-se una mica adúltera. Blaia la Meniquités a qui se li havien mort dues filles d meningitis i ella en deia de meniquités; el seu marit era també mort i tot el dia es queixava a l'àvia Tònia dient: “tots ressusciten manco el meu Cento!". Simó el borratxo, que explica històries a canvi d'un got de vi; era germà del Cento i era el que explicava històries de la cova de les Donzelles i de morts i apareguts. Samuel Reig el Pixera, que tenia la gràcia de fer pixar les burres quan estaven malaltes. Benet el gitano que adobava estris casolans i feia encàrrecs. Joe Dinamita, germà d'en Rafel Sempere, que volia dedicar-se a la boxa i, en el fons, ho feia per descarregar-se de la ràbia que li feia el pare pegant a la mare. Don Severo, el mestre, que no permetia ni una paraula en valencià i que picava els nens de valent. La Carmeta, germana d'en Joan i enamorada d'un "civilero" que fa perdre l'oremus a l'àvia Tònia. Basilissa la beata, dona ressentida, que es va instal•lar a les Eretes més tard, quan la seva germana va morir, i amb una vida molt curiosa. I més...
Els capítols del llibre van repetint el títol: "Els morts i els vius", "Quina lenta agonia" "L'ahuixador de mosques". La lenta agonia es refereix a uns ametlers que hi darrere les cases i que fa anys que ningú no cuida ni en recull les ametles. Diuen que mort l'amo és ara de molts hereus i ningú no se n'ocupa. I la gent compara aquesta lenta agonia amb la del seu barri, que acabarà aviat essent un barri nou enganxat ja a Xàtiva per la crescuda de la ciutat. Els morts i els vius és la vida de cada dia, entre vius i morts, records i vivències i la lluita diària. Remeis de l'àvia Tònia per curar malalties, feines mal pagades, xerrades a la taverna, descobertes dels nens. L'ahuixador de mosques són monòlegs d'en Pepiu dirigides al Vicent, que no entèn res, però serveix perquè el Pepiu pugui expressar el que sent i el que pensa. Són capítols tendres, sensibles, durs, molt durs a vegades; són potser els més bonics del llibre.
Pel que veieu aquest llibre m'ha agradat molt. L'autor és poc conegut, és un blogaire reconegut, però escriu i descriu tant bé la vida senzilla, quotidiana, que dóna gust llegir.

1 comentari:

Cucarella ha dit...

Hola, Maripepa.

Navegant pels oceans internètics he trobat el teu comentari sobre Quina lenta agonia... Moltes gràcies. Aquesta és la recompensa del solitari, i sovint ingrat, vici d'escriure. De més a més, aquest teu en concret, puc considerar-lo com un regal d'aniversari, ja que el dia que el vas publicar vaig fer anys (52). Gràcies una altra volta.

Toni Cucarella