dilluns, 29 d’agost del 2011

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants




Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants
de Mathias Enard

Columna

Agost 2011


Pel maig de 1505 Michelangelo Buonarroti se'n va de Roma deixant inacabada la tomba de Juli II, Papa que li és hostil i mal pagador, i se'n va a Constantinoble on el soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d'un pont sobre el Corn d'Or. Projecte que ja ha fet Da Vinci i ha estat rebutjat. Allà Miquel Àngel descobreix un món desconegut i embriagador, ple d'olors i d'essències, voluptuós i irreal, de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia. Així l'autor ens descriu la trobada d'un home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.
La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema.
Quan arriba a Constantinoble l'espera un torsimany grec, un intèrpret, al qui direm Manuel. I espera durant dies una carta del Papa demanant-li que torni. Com que no arriba comença a bellugar-se per la ciutat per captar i fer-se seva tota l'essència d'aquell món tan desconegut i diferent del de Roma. Vol impregnar-se de la màgia d'Orient abans de començar a fer el projecte.
El projecte de Da Vinci l'Obsessiona. És vertiginós i, amb tot, equivocat. Buit. Sense vida. Sense ideals. Decididament, Da Vinci es pensa que és Arquímedes i s'oblida de la bellesa. La bellesa ve de l'abandó del refugi de les formes antigues per la incertesa del present. Miquel Àngel no és enginyer. És un escultor. L'han fet venir perquè faci néixer una forma de matèria, perquè la hi dibuixi i la'n reveli.
S'enamora perdudament d'una figura, una cantant, amb qui dorm sense saber-ne el nom. És bonic el parlar-pensar d’aquesta noia...
M'agradaria tant que en conservessis alguna cosa. Que t'emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l'energia d'una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l'amor; que responen al buit construint castells i temples. S'aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se'ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d'elefants i d'éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletejaven al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i de l'amor, de l'amor, aquesta promesa d'oblit i de sacietat. Parla'ls de tot això i t'estimaran; faran de tu l'igual d'un Déu.
Tant li va impressionar aquell món oriental que tota la seva obra posterior està inspirada en aquell temps viscut a Constantinoble.
Els cinc braçalets de plata cenyint un turmell fi, el vestit amb reflexos ataronjats, l'espatlla daurada i la piga a la base del coll -retrat de la cantant que l'enamora- apareixeran uns anys després en un racó de la Capella Sixtina. La ciutat i l'alteralitat li van transformar la mirada. Determinades escenes, colors i formes van impregnar la seva obra per sempre. La cúpula de Sant Pere s’inspira en Santa Sofia i la mesquita de Baiazet; la biblioteca dels Mèdici, en la del soldà, que va freqüentar amb Manuel; les estàtues de la capella del Mèdici i el mateix Moisès per a Juli II porten l'empremta d'actituds i de personatges que va conèixer aquí, a Constantinoble.
S’escriu amb el seu germà i vol tornar a Roma, vol acabar la feina començada, però Constantinoble és una presó molt dolça. La ciutat fa equilibris entre Orient i Occident, com ell en fa entre Baiazet i el papa, entre la tendresa de Mesihi i el record abrusador d'una cantant enlluernadora.
Acaba els plànols del pont i com sempre que està a punt d'acabar un projecte, està content i trist; content d'haver acabat i trist que l'obra no sigui tan perfecta com seria si l'hagués creat Déu.
És un llibre curiós, sobre un personatge real, sobre situacions tretes d'altres llibres o de manuscrits autèntics, novel•lat, naturalment, amb la seva intriga, molt oriental, i amb el desenllaç previst.
És entretinguda i jo la he trobada diferent d'altres llibres, cosa que considero profitosa.
Sóc conscient que he posat moltes cites, però vull poder recordar-les tot rellegint aquest resum.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Primavera, estiu, etcètera






Primavera, estiu, etcètera
de Marta Rojals

La Magrana

Agost 2011



De la passió pels mecanismes del llenguatge, i no pas per la literatura, sorgeix aquesta novel•la en un primer intent de l’autora d'escriure seguit. Qui ho vulgui entendre d'una altra manera, s'equivocarà segur. De la contraportada.

I vertaderament l'autora fa meravelles amb el llenguatge. Començant amb el parlar de les Terres de l'Ebre, tan ric i expressiu, i per nosaltres, que parlem des de Barcelona, tan novadós.
La història podria ser la clàssica del trànsit de l’adolescència en un poblet de les terres de l'Ebre a la joventut o maduresa dels 34 anys, a Barcelona. Però és molt més que això.
Enyorança? Busca de les arrels, del que vas ser en la infantesa? L'Èlia de can Pedró arriba al poblet per Tots Sants, només els dies del pont, per desconnectar de la ruptura amb en Blai, la seva parella de fa 14 anys i de la manca de feina al seu despatx d'arquitectes. I quan arriba al poble retroba la gent, les cares, el fer de la gent dels seus primers anys. I a poc a poc, perquè allarga l'estada, s'hi va trobant bé, creu que ha fet bé d'anar al poble, que sí que és el retorn a la llar. Però mai no hi ha retorn quan has marxat anys fora. Tu has canviat, n'ets conscient, però els altres també. Han passat quinze anys per tots, pel teu pare, per la tia, per la Clara, per les veïnes, pel Bernat... Tu ja ets d'un altre lloc, t'has de fer de nou arrels, t'has de muntar la vida trencant definitivament el cordó umbilical i retornant al poble no ja buscant el que va ser per reviure-ho sinó només per a recordar-ho. Ets tu qui has de trobar ara un lloc propi al món.
Al començament vaig pensar que la història no m'agafaria; l'autora té l'edat del meu fill petit, i el que explica penso que no s'adiu amb el que van viure els meus fills i els seus amics, o el que a mi em sembla que van viure... Després però, penso que una cosa és la vida a Barcelona i els estius al mig del bosc voltats de cosins que la vida al poble, la convivència dels nois i noies, coses que més aviat em recordaven els meus temps. Ja més endavant vaig reconeixent la gent d'aquesta edat, veig problemes i situacions que he escoltat, o vist o viscut...
La Marta Rojals escriu amb un domini total de l'escriptura, del idioma, amb molts diàlegs, frescos i àgils, amb paraules i frases que fan mal o que fan pensar; aquest llibre és un plaer de llibre d'estiu!
Quan l’Èlia parla dels forasters que s'instal•len a viure al poble comenta: I clar, los hi fa gràcia, també, pero clar, per molt que m'hi esforci, per ells sóc de fora i realment ho sóc. I mira que en Blai un dia es va il•luminar i ja va a començar a dir que mos-e hi podríem quedar a viure, que mos féssim arquitectes municipals i jo què sé... Però ell és un urbanita nat i..., vui dir que ell només hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n'adono... És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no?
L’Èlia té una germana gran, la Joana, que li va fer de mare al quedar orfes de petites. Als dinou anys va marxar a Londres i d'allà a Portugal on viu amb la seva parella. I l’Èlia sempre l’ha enyorada. En un moment molt dur per l’Èlia hi ha una conversa telefònica entre les dues germanes de la qual copio només la part de l’Èlia, que tot i les ganes de parlar amb la germana s'empassa, una vegada més, totes les paraules que volen sortir de les seves entranyes: Les venes vermelles se'm contreuen. Ja tinc la boca oberta, però no em surt el crit. .... El crit és al coll de l’estómac, però no em surt. ... Penjo, perquè necessito un minut per cridar. No és cert: necessito un any, dos, vint anys per cridar. Però el telèfon sona molt abans. ... El crit no es belluga. ... No sents res? ... No s'ha tallat, Joana, que no em sents? ... De veritat no em sents? No sens com m'esgolo per arribar-te? Com pot ser que en tot aquest temps no m'hagis vist mai com arrencava a córrer i sortia per aquesta porta i agafava la carretera i encara una altra i encara una altra i una altra, milions de quilòmetres corrent dies i nits, vespres, matins i matinades, corrent sense parar per vindre a cridar-te amb els pulmons desfets? ... No s'ha tallat, Joana, que no sents com bramo? Que no sents com em peten les cordes vocals? I quin mal que fa. Saps el mal? El mal que fa mal? Doncs aquest. ... No em sents perquè el crit és encara a l’estómac. Tinc la laringe esquinçada per un crit que, de tant fort, no es pot cridar. I el telèfon sona. ... Les venes vermelles m'arrenquen el bull.
Quina solitud! I quin desesper! T'agradaria acostar-t’hi i agombolar-la... Però malgrat tot el que porta dins l’Èlia és una noia alegre, divertida, que sap entomar les coses, prendre decisions i riure's del mort i del qui el vetlla. És un llibre optimista i rialler.
La considero lectura recomanada per passar una bona estona, amb punts d'enyorança per un món que ja no hi és però amb la il•lusió i les ganes del futur.

dijous, 18 d’agost del 2011

L'obra i la por

                                                                                                                    

L'obra i la por

Galàxia Gutenberg
Cercle de Lectors

Agost 2011



Bé, ja l'he llegit! No és un llibre fàcil, en absolut. Me'l va deixar el Xavier: té, t'agradarà! I sí, puc dir que m'ha agradat molt però que reconec que no he pogut copsar tot el que vol expressar Perejaume amb aquests mots. Crec que la meva formació i la meva edat, o la vida intel·lectual que he portat no em permeten copsar més coses que les que he pogut besllumar. Hi ha hagut moments que he pensat que el meu enteniment no donava per més, i tancava el llibre i no el tornava a obrir fins l'endemà... Té un vocabulari exquisit i riquíssim; moltes paraules, moltes, no les conec, les he hagut de buscar al diccionari. No puc dir si és un assaig, una prosa poètica, poesia en estat pur, un sortidor de paraules sense aturador... Però és bell, i et fa pensar sobre coses senzilles que tu dones per sabudes, com personals i ell te les esmicola en tres o quatre pàgines i t'hi descobreix més bellesa i te les lliga amb cent elements més. No sé si amb això que dic algú es pot fer una idea del que és aquest llibre, no ho crec... Per això, i per recordar-me'n jo quan em vingui de gust, faré un petit resum dels poc capítols d'aquesta obra. I no serà gens fàcil! Som-hi!

D'entrada diré que són dos llibres: l'Obra i La Por. (Modalitat d'assaig, gràfic i icònic, sobre l'oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signe i grafies, i iconogràficament enquitranat.)
L'obra.  Novembre del 2003 - (Text on provem d'observar l'entreamagar-se del paisatge: l'amagar-se seu i nostre. En ser que el paisatge queda impregnat dels nostres propis arguments, se n'embeu, els estén, els descompon en substàncies i accidents, i nosaltres hem de fer llargs trajectes, llargues circumval·lacions per llegir-lo/nos.)
- Del paisatge -Tota la pau de la natura sense gent ve a asseure's al meu costat- Alberto Caeiro.
L'any 1989 va traslladar 35 butaques del Palau de la Música a una platja. El triangle resultant, vellutat, format per les butaques reclamen un públic, com també tantes i tantes obres antigues i modernes reclamen que algú pari atenció en elles. Com si les obres ens reclamessin l'ullada per no caure en un buit, per no retornar a la vida d'allà on provenen, que és l'oblit.
Ens diu Perejaume que el paisatge és pell, nostra o de la persona estimada o enyorada. I que aquesta sensació va arribar, a finals del S XIX,  al seu punt més extrem. Sembla que Joan de Serrallonga estava engelosit del Montseny ja que la seva amistançada. Joana Massissa, passava les hores contemplant la vessant de Vic.
El paisatgista ha de saber arrencar la imatge del terreny on es troba com si el paisatge tingués una existència independent de la terra.
- De la veu
La llengua del Tambor. Roca plana en el camí de Betesa a Ovís, que havia estat usada com a campana a cops de mall o de pedra; també dita "La Campana dels Moros".
Si parles del paisatge, amb tots els seus elements territorials i climàtics, bo serà que parlis precisament de com aquests mateixos elements parlen; bo serà que, per acostar la conversa, per fer una conversa possible, parlis i escriguis sobre la manera com el paisatge parla i escriu. Aleshores, de la forma com m'arribava aquesta tècnica territorial de parlar i escriure en vaig dir "oïsme".
La natura sovint et crida: atura't!, perquè puguis contemplar la seva bellesa i harmonia. Crec que això tots ho hem sentit alguna vegada. I com la natura et parla, et conforta, t'acompanya, t'asserena...
D'antic consideraven ja que la terra tenia una veu sagrada; des de l'Oracle de Delfos a la Roca del Catroc, pedra oscil·lant que hi havia en terme d'Alcover, passant per les bretxes xiulants i pels vents portaparaules... I tot això no és nou; si rellegim Verdaguer recordarem "La veu del Montseny", "Els dos campanars", "Què diuen els ocells?", i anant més lluny, Amfión, fundador de Tebes, amb el so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. I Carles Riba, i Rainer Maria Rilke, Vinyoli, i en el nostre dia a dia els contes que expliquem als infants on tot parla, pedres, astres, animals, persones...
Potser hauríem de sospesar l'atorgament que ens hem fet els humans de l'ús exclusiu de la veu i pensar fins a quin punt, amb la veu nostra, participem d'una veu més àmplia i indiscriminada, tant és, al capdavall, si és de cosa o si és d'algú.
Massa que hem fet del món instrument de la paraula nostra i no pas emissor de la seva. És hora de dir-nos tots plegats que, si la terra ha engolit el silenci de Déu, si la terra no té o no ens sembla avui que tingui una veu divina, bo serà que tingui, almenys, una veu democràtica. Que, en definitiva, només soni el món, si és que els déus ja no hi sonen, però que soni tanmateix! Perquè la terra té drets. I el dret a veu, a alguna mena de veu, és fonamental, en la mesura que, més enllà de qualsevol convenció social, poètica o religiosa, l'ús i abús dels elements naturals prové, en gran manera, de no donar-los una veu, d'emmordassar-los i ni tan sols considerar els senyals de parla que ens puguin fer, sinó més aviat desatendre la seva, d'altra banda, tan rotunda expressivitat. Per què ara de sobte recordo Casaldàliga?
D'aquestes formes de silenci brolla la injustícia i hauria de poder expressar-se en veu política.
M'adono que escric moltes cites, però és que pel meu gust reescriuria el llibre per no oblidar-me'n. M'hi  sento identificada i expressa amb una pulcritud i exactitud meravellosa el que jo penso i fins i tot el que penso que intueixo i no ho sabia expressar. M'explico?
- De l'expectativa de veu
El dibuix d'un moviment. Les situacions diuen alguna cosa, però quina? La sensació que, arreu arreu, alguna cosa segueix el seu curs i es val, ara mateix, d'això que escric per seguir-lo: jo no puc pas saber què és ni que pretén. Avança per un camí propi, tot just li sóc la mà o el cap. Que ja és prou si arribo a transcriure algun dels seus gargots en lletra neta. 
Què ha estat i és encara la realitat i el mite  d'una veu no humana: saber què en podem treure d'una veu que només sembla existir com a expectativa de veu, i conèixer què és, al capdavall, allò que el món ens diu o percebem que ens diu amb tan dissimulades paraules.
També hi ha el callar; el callar eloqüent de les pedres, de la rica vida mineral... El callar és sens dubte, expressiu, i en el fet de callar el silenci parla, i no parla sol.
I ara veig clar perquè he pensat en Casaldàliga. La Teologia de l'Alliberament, a través de la veu de Leonardo Boff, fa parlar -cridar- la natura quan diu: "No només criden els pobres; criden les aigües, els animals, crida també la terra. Hem d'alliberar la terra. Dins l'opció pels pobres hi ha l'opció pel gran pobre que és la terra".
I Perejaume es pregunta què diuen o volen dir, o volem dir els humans i a qui ens dirigim i per què amb tota l'escriventor terrestre que anem deixant rere nostre.
- Del públic
Existeix l'ofici de públic.
Públic-autor: nosaltres mateixos davant l'aparició de les nostres pròpies obres. I no ens referim a obres d'art sinó a les obres de cada dia.
Públic que construïm, a través de les nostres obres, i que segons com siguin cridaran una mena o altre de públic.
L'espai públic, que tothom pugui veure-ho tot.
Espai-platea, una mena de món de segona residència, en el qual sembla que hi estiguem de pas malgrat viure-hi tot l'any, primer món.
Publicitat, que ve de públic, i marca el gran mercat de l'èxit i el fracàs.
Desplaçament del públic, ja que tot tendeix a buscar públic cada vegada més llunyà, més globalitzat; és el món sencer que fa de públic, potencial com a mínim. Turisme i migració, segons el principi dels vasos comunicants, són l'expressió més viva d'aquesta desfilada mundial de públics, els uns cap als altres, els uns a la seguida dels altres.
En aquest món recorregut pel públic, en aquesta evolució del món cap a un espectacle total on el públic adquireix una dimensió geogràfica, una de les imatges més concises i rotundes que integra públic i grafisme és la forma de platea que disposen els avions just abans d'aterrar. Amb el passadís central i els rengles de butaques encarats cinematogràficament a terra ,  aquesta platea s'aboca i s'inclina cap allà on els passatgers han de viure, les hores, els dies, o els anys següents a l'aterratge. La força d'aquesta imatge és poderosa en la mesura que ens parla del gran despreniment humà, en la mesura que secciona el mateix grafisme que transitem, immersos en una dramatúrgia de connexions gràfiques que ens porten asseguts a dins. És en va preguntar-se què diem en elles i amb elles. Què escrivim? Com ho hem de poder llegir, posats que hi som?
- Treballar per a un no-públic
On sigui del planeta, en l'hora present, podríem mesurar les conduccions aèries, les conduccions per terra, les conduccions per vista i oïda, les lletrudes conduccions travessadores, divulgatives, velocíssimes, que hi xiulen de continu. És tal la força divulgativa que la tensió superficial impedeix a les coses cap altra relació més fonda. Probablement és per això que  alguns ens sentim cridats, cada vegada amb més nitidesa, per la paraula "amagar", per la idea d'amagar i d'amagar-se, a fi de sostreure's de la ullada general, d'ensotar-s'hi un poc. Potser sí que ha arribat l'hora en què el poeta reclami, com un do preuat, l'amagar-se de dir i l'amagar-se de fer. Si més no l'amagar-se un temps per poder divulgar alguna cosa excavada realment, nodrida a dins, segons els tradicionals mites agraris. Ens cal aprendre de preservar el sentit, sense que es marceixi.
Bé podem afigurar-nos l'estretor que deu sentir la vida general quan entra als nostres ulls, quan passa per les nostres paraules, tan cenyidament que fa, precisament a través d'aquesta estretor, que ens causi encara més meravella l'extensió de la terra amb tota aquella veritat que se'ns hi endú. La mateixa veritat completa que ha atorgat una veu a la natura humana i que no és altra que la que escriu, articula i venta cada bocí de cosa. Perquè el món on pensem i pesem és magistral en el fer, absolutament magistral. Inexpressablement magistral per a nosaltres, en la mesura que nosaltres mateixos en formem part. Tanta, que no hauríem pas d'establir ja cap diferència entre treballar per a les obres nostres o per les obres seves.
Crear per a res, per a ningú,
com ho fa aquell bruc tan introbable,
tan improbable que algú l'arribi mai a veure.
Qui arribés a escriure troncs i ramassa
amb la silvestreria d'un bruc,
i els mots de pas, solubles,
en l'oratjol que el fa estremir.


La por. Juny del 2005 - (Text amb imatges que prova de descriure una realitat concebuda així mateix com un text amb imatges, sinó que el text és la mateixa escriptura planetària, i les imatges que l'il·lustren, els amuntegaments de l'obra
feta.)
- Les ratlles del pròleg
Una altra ratlla. Una ratlla més, plegada pels tornalls, que eren el cap de solc on els pagesos giraven les arades.
I encara una altra. Què ho fa que les ratlles ens creixin així? Amb més voluntat de formació que no pas d'expressió, .... Com les autopistes del vent que porten les espores, amb els quatre confins i tota l'atmosfera com a procediment.
L'escriptura geològica, doncs, la meteorològica, la sísmica..., amb totes les innombrables substàncies del moviment, posades en una completa força motriu pe dur a cap aquesta obra, rasa i gegantina alhora, que és la realitat viva.
En la mesura que les paraules parlen en nom propi i no només en nom dels seus emissors. Aquest és justament  l'ofici dels filòlegs: mostrar-nos com les paraules parlen en el nom propi que se'ls ha anat fent.
Que, a l'hora d'expressa un fet, ens vingués a la mà la mateixa lletra que el mou i el cabdella realment.
Perejaume dóna vida a les paraules, a la força amb què escrius. Ell voldria que a l'escriure tothom pogués entendre, ell mateix també, el que realment vol expressar la natura, la pedra, el moviment, la vida. No vol falsejar amb les paraules que ell posa el ver sentit del que hi ha en el fons, la veritat.
És complicat però bell.
I fa seves les paraules de Pessoa: Tot el món, tota la vida, és un gran sistema d'inconsciències que operen a través de consciències individuals. Només puc considerar la humanitat una de les darreres escoles de la pintura decorativa de la Naturalesa.
- Les ratlles del vent-tot-sencer
Una bola de grafit. Una bola de grafit sota el vent-tot-sencer. Llenguatge-esfera del món! Tot ell com una figura cristal·logràfica que és escriptura, però que a més a més guixa i sona, abruptament, amb la punta guixadora de les muntanyes i amb els tàlvegs ensolcats. Sumeu-hi ara, de passada, aquest altre llengiatge-esfera del món nostre, fet de veu nostra, de paraula nostra, que ha arribat a assolir proporcions quasi temibles. L'aire imprès amb totes les emissions radiofòniques, telefòniques, televisives. L'aire imprès que fa una descripció densa, ajustada, total. ... Si fóssim capaços de veure les veus i les imatges aèries, les frases emeses deambulant sense fer soroll, els fins corrents, els arxius digitals que circulen, l'aire que és ple de dir, la murmuriosa i ondulant fugacitat d'un aire saturat de gravacions, d'un cel rebregat amb totes les cares escrites. Si en fóssim capaços!
Tants de camins s'enduen els llocs. I dispersen el llocs sobre la terra. I el món s'oculta en l'escriptura del món, com ordit, com enteranyinat per una mateixa ratlla girada de moltes maneres, per molts llocs diferents, fins a immobilitzar-lo.
De vegades se m'afigura a l'aire un homenàs lector, posat de colzes sobre el món, davant el cabdell de carreteres, atent al desenllaç.
Llegint aquest capítol i veient el dibuix que reprodueixo no em costa imaginar-me els camins i giravolts de paraules i sons que corren pel món. Sabem llegir-los, ens hi fixem, o passem pel seu costat sense adonar-nos-en? En Perejaume ens fa reflexionar amb una base poètica i paraules lligades de manera diferent a com estem acostumats...
- Les ratlles d'obres
Hi ha un gran cansament a l'aire. Penso això i miro aquesta ratlla: la mica de ferm que em proporciona mentre escric.
Ens parla que les obres busquen el seu espai, no tenen lloc, xoquen entre elles. I que per viure, les obres ens han de menester. Infatigablement, ens reclamen que els mantinguem la vida que els hem donat. Estem parlant d'aquelles obres que, conscients de la seva mortalitat, amb penes i treballs aconsegueixen l'aliment de cada dia que no és altre que la nostra atenció. Unes obres amb una voracitat infinita d'atenció per por de dissoldre's. Els afalacs, les seduccions de les quals no són més que una petició d'atenció.
Algunes vegades, en aquest buit immemorial on la terra gira, m'he afigurat que l'oblit emergia i es feia visible sencer, com quan es produeix la cristal·lització incontrolable d'un solució sobresaturada.
Obres per a res, doncs, més enllà d'una recitació orbital, com una forma de pregària incessant, com una forma maquinal de pregària. Un rodar retronador de les obres perquè el seu emmagatzematge ha entrat en col·lisió amb els límits planetaris i les obres percudeixen aquests límits.


10-09-11 Publico el comentari d'aquest llibre sense haver escrit la segona part. Per a mi és més difícil que la primera i ho he de fer a poc a poc. O sigui que, a qui l'interessi, crec que a finals d'octubre estarà fet. Necessito la tranquil•litat i el silenci per concentrar-me i escriure. Com s'ho fan els joves, i no tan joves, per escriure tan bé? A mi em falten paraules i capacitat de síntesi. Què hi farem! No crec que ara pugui recuperar tot el que no he fet fins ara. Però potser una mica sí...

Gràcies per la paciència!


10-10-11 Ja he acabat el resum de tot el llibre! Déu n'hi do! No he pogut fer el que tinc per costum, explicar de què va i la meva opinió. Hagués quedat massa pobre, infinitament pobre. M'hauria agradat posar encara més cites, per vosaltres que em llegiu i, sobretot, per a mi mateixa. Per recordar tot el que Perejaume ens arriba a dir, a mostrar, a insinuar. Com pot algú tenir aquesta imaginació quasi real de les coses i tenir aquesta facilitat per expressar-les? Les entens encara que no sigui el llenguatge habitual que tu llegeixes o uses, t'ho imagines, veus el volum de sons i grafies que estan a l'aire, que volen i fan giragonses, que per Sant Jordi deu haver-hi embussos i retencions... i t'ho mires o bé des de la llunyania, com el gegant "homenàs lector" o bé de tant a prop que t'aclapara i sembla que et caigui damunt.

Xavier, gràcies per deixar-me aquest llibre i dir-me que m’agradaria. Així m'has forçat a llegir-lo, a fer aquesta mena de resum i a sentir-me, per una estona, una mica més sàvia, una mica més petita...

El pájaro espectador



El pájaro espectador
de Walace Stegner

National Book Award 1976

Traduït per Fernando González

Libros del Asteroide

Agost 2011


Joe Allston, agent literari jubilat de 70 anys, s'ha retirat a Califòrnia amb la seva dona Ruth, fugint de la ciutat. Joe no accepta la vellesa. Veu com es deteriora el seu cos, com el dolor li impedeix fer el que sempre ha fet, i el seu caràcter no és optimista. Al seu costat, la seva dona, tota ella encant, dolçor, optimisme i activitat viu per fer feliç el seu marit, li busca ocupacions perquè recuperi l'alegria i el goig de viure. En Joe se sent culpable: culpable per no entendre i estimar la seva mare, que va arribar a Amèrica de Dinamarca amb 16 anys, fins que va ser morta; i culpable de la mort del seu únic fill, Curtis, ofegat en una platja fent surf, no sap si perquè va caure o perquè va voler abandonar...
Un dia en Joe rep una postal de Dinamarca. És de Astrid, la comtessa que els va llogar mig apartament i de qui es van fer molt amics. Van viure-hi uns mesos ja fa 20 anys, recent mort el seu fill, i després d'una miocarditis. Espera, sense un entusiasme massa engrescador, trobar el lloc d'on prové, el lloc on va créixer i viure i d’on va fugir la seva mare. Sense mare i sense fill, només amb la dona, aquesta postal li desperta tot el que va viure i veure en aquell país. Astrid és parenta de Karen Blixen, pseudònim de Isaak Dinesen, i en Joe té molta il•lusió de saludar-la. Quan la veu el diàleg entre els dos és profund i bonic. Ella parla sobre Àfrica, que és la vida, i ho compara amb la seva casa amb hort i jardí a Dinamarca i diu que és la seguretat. I en Joe no entén com ella no troba gust a la seguretat, a les arrels, a saber que tens un lloc que t'espera, ja que ell no té cap d'aquestes coses per tradició familiar. Coneix gent molt especial, el germà de l’Astrid, la vida del pare de l’Astrid, coses i fets impensables en la seva vida americana.
I va a les golfes a buscar un dietari que va escriure aquells mesos. La seva dona ho veu i li demana que cada nit li llegeixi un tros. Ell, sense massa ganes, hi accedeix. I la novel•la transcorre entre el dia a dia a la caseta de Califòrnia, amb les pluges i entrebancs, amb amics ja grans que es van posant malalts, amb la seva mania que ja fa nosa, que ningú els mira, que no vol veure ni parlar amb ningú, que són transparents per la societat, i les lectures, a la nit, de les pàgines escrites a soles feia 20 anys. Això serveix per treure sentiments i pensaments que no van sortir llavors i que els dos han portat tancats dins seu, serveix per veure l'amor incondicional d'un matrimoni gran tot i les males estones per culpa de la diguem-ne depressió de jubilat, com si hi ha amor es poden superar moltes situacions, fins i tot després de vint anys.
Wallace Stegner té la gràcia d'escriure com si no volgués dir res, li surten les paraules sense esforç, ens relata un dia a dia, barrejats pensaments i acció, petites circumstàncies tan naturals i reals que no et sembla està llegint una novel•la...
Al començar el llibre sembla que no serà massa interessant; és a poc a poc que entres en els personatges, veus com en Joe va assumint el seu passat, passa comptes amb la seva vida, la tristesa de sentir-se vell i, tot i els seu més aviat mal caràcter et trobes amb un home culte, amorós, amb la necessitat de veure, com en una pel•lícula, la seva vida, llegir-la en veu alta, per assumir-la i quedar tranquil.
És una novel•la plena d'humanitat, d'encant fins i tot seva rebel•lió molt real contra la vellesa.

Ya es algo -y podría serlo todo- haber encontrado un pájaro compañero con el que sentarte entre las vigas mientras los de abajo beben y alardean y recitan y pelean; un pájaro compañero al que puedes cuidar y buscarle gusanos y semillas; uno que te curarà las magulladuras y te alisará las plumas alborotadas y llorará contigo las penas si por descuido vuelas por algo que no eres capaz de dominar.
No és bonic, aixó? No retrata el que ha de ser en veritat la vida de parella? Qui ho troba ho té tot, és feliç!

No desdeñes la muerte; antes bien acógela gustosamente, en la convicción de que ésta también es una de las cosas que la naturaleza quiere.
Marco Aurelio
I del mateix autor, dit el primer ecologista: Lo que no es bueno para la colmena no puede ser bueno para la abeja.

dissabte, 6 d’agost del 2011

L'acabadora





L'acabadora

de Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

Proa
A tot vent

Diu Stefano Puddu Crespellani al final del llibre: La mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió - un aspecte que es podrà apreciar millor en una segona lectura, gairebé necessària en un text com aquest, que està fet per ser rellegit.

I jo, seguint el seu consell l'he rellegit. I sempre, en una segona lectura, hi trobes coses o vivències que no havies entès del tot o que veus llavors en tota la seva profunditat.
La Bonaira Urrai viu a Soreni, un poblet interior de l'illa de Sardenya. És un vídua que no va arribar a casar-se. Un dia, mirant-se la Maria Listru, de sis anys, va decidir demanar-la com a fill'e anima. La mare de Maria, vídua amb tres filles més i sense diners va acceptar i el mateix dia la Maria se'n va anar a viure amb la Bonaira agafada de la seva mà. La Maria, mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar, però no va aconseguir que li vingués al cap.
Això era corrent en aquella època i en llocs determinats; era un acord mutu en què tots sortien guanyant. Una nena de família pobre i una dona rica sense fills. La nena no perdia el contacte amb la seva família però tenia dues mares i vivia amb la segona i l'havia de cuidar i obeir.
No sempre que la Bonaira Urrai parlava amb la Maria, la nena l'entenia. La Maria no l'havia entès de res, però igualment va assentir, perquè no tot el que s'escolta s’entén de seguida.
La Maria viu feliç amb al Bonaira, que fa de modista i li ensenya a cosir i l'obliga a anar a l'escola i estudiar. Només li deixa fer festa el dia de la verema que va a casa dels Bastíu, amb les seves germanes i amb el fill petit de la casa, l'Andría, molt amic seu.
Un dia, però, descobreix el veritable ofici de la seva mare d'ànima. És acabadora, ajuda a ben morir. Quan algú del poble està ja agonitzant, quan ja no hi ha solució i el malalt ho demana, la família va a buscar a la Bonaira Urrai i ella ajuda a ben morir al malalt. De la manera que la Maria se n'adona no pot assimilar-ho i fuig de l'illa. Hi retornarà quan l’avisen que la Bonaira s'està morint i llavors entendrà moltes coses, tant a través de la mateixa Bonaira com amb la companyia i conversa des seu amic Andría.

Com els ulls de l'òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun invisible més enllà de l'ànima.

Ningú no li'n va donar mai cap explicació, però a la Bonaira, amb quinze anys, no li van fer falta per entendre que s'havia posat fi al sofriment d'aquella mare amb la mateixa lògica amb què s'havia tallat el cordó umbilical del nen.

-Quan acaba el dol, Tzia?
-Quan s'acaba el dolor s'acaba el dol.
-O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor...
-No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per tapar-lo, no per fer-lo veure...
Davant de Giannina Bastíu, que estava encongida al costat del seu fill amb un vestit de flors cridaneres que no tenien ni una taca de negre, la Maria va veure amb claredat que aquella era la dona més de dol que hagués plorat mai cap mort a Soreni, i va comprendre finalment què havia volgut dir Bonaria Urrai aquella vegada.

No em cansaria de posar cites del llibre... Tot el que diu la Bonaria té un sentit exacte i precís i profund, i la nena se l'escolta sempre i ho guarda fins al moment que ho necessita. És una bona mare, molt bona, que deixa que sigui la nena que vagi fent seves les coses, les etapes de la vida, sempre però, al seu costat, la seva mirada que tot ho veu, que tot ho diu...
Aquesta història només és possible en un lloc com Sardenya, una illa tancada que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Crec que tres paraules que poden definir aquesta obra son: mirades, poble i naturalitat.
És un llibre bo de llegir, de rellegir, i fins i tot de tenir-lo a casa per donar-hi un cop d'ull d'aquí un temps. 

dijous, 4 d’agost del 2011

Família






Família
de Ba Jin

Traducció d'Eulàlia Jardí

El cercle de VIENA

Agost 2011


“Jo, com tothom, sóc en aquest món per conquerir la vida. ... Alguns han dit que no hi ha camí però que hi ha molts caminants, i que per això apareix el camí. Altres han dit que sí que hi ha camí que precisament per això hi ha molts caminants. Jo no ho sé. Encara sóc jove, haig de viure i guanyar la vida. Només sé que el corrent no s’atura i que em porta a algun lloc!”, afirma Ba Jin, pseudònim de Li Yao Tang (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005), que va formar el seu nom literari amb la primera i última síl•laba de la forma xinesa dels pares de l'anarquisme: Bakunin i Kropotkin.

I la Mei, una de les víctimes del patriarcat ancestral de la Xina diu: Acabo de mirar alguns números de la Nova Joventut. Hi ha coses que no entenc i d’altres que sí. Hi ha articles que em semblen interessants perquè tracten de coses que jo he passat. Però els llibres em fan patir. És com si em parlessin d’un altre món que no té res a veure amb el meu. Admiro el que diuen i sé que no puc ser d’aquella manera. Em fan sentir com una indigent que, a la porta del jardí d’una casa rica escolta les rialles de l’interior, o com qui passa davant d’un restaurant i sent l’olor del menjar però no hi pot entrar. I no sabeu com fa patir, això!

El patriarca Gao ha aconseguit el seu objectiu: reunir sota el seu sostre quatre generacions. I això és signe de prosperitat i porta sort. I ho ha aconseguit gràcies a l’obediència cega dels seus fills i néts. La tradició mana que es faci el que vol el patriarca i ells ho acaten encara que el seu cor plori de dolor i que aquesta obediència porti la desgràcia a membres de la família. Viuen en una casa sumptuosa, amb un jardí immens, amb un llac i una barca, amb criats pertot... Però els joves comencen ja a anar a l’escola on veuen que el món canvia, que les velles tradicions es van abandonant per seguir nous camins; però els costa deixar-ho tot. La descripció de les festes és impressionant: l’any nou, un enterrament, un casament... tot es prepara i es festeja de manera minuciosa i treballada i dura molts dies. A la casa hi viuen tots els fills d’en Gao, i tots els néts, i el primer besnét. Les dones, amb la madrastra Zhou i la concubina Chen al davant, acostumades a la vida tancada juguen al mahjong o als escacs i la seva fugida és preparar aquestes celebracions, encara que elles a vegades no hi participin.
Juehui, amb els seus germans Juexin i Juemin són orfes i només tenen madrastra. Estan molt units, tot i que el gran, Juexin, ha acatat la voluntat de l’avi i ha deixat d’estudiar, la seva màxima il•lusió, per formar una família, no amb la Mei, la cosina que estima sinó amb la que ha decidit en Gao. Els altres dos estan molt units i amb la cosina Qin fan plans per un futur diferent. Però en tot moment veus l’estira i arronsa; per una banda volen llibertat i canvis, per l’altra, on trobaran la seguretat i el caliu que tenen a casa seva? A poc a poc van succeint històries, vivències, i veus com aquests nois van madurant fins que prenen una decisió.
Les tropes rebels del general Zhang preparen una nova envestida i això farà entrar en el món de la política als joves nois Gao.
Les noies ho tenen pitjor; és difícil que les deixin estudiar ni portar una vida una mica moderna; algunes ja no s’han d’embenar els peus, però tallar-se els cabells encara està molt mal vist, està prohibit. Sovint la mare les deixaria però tota la família en malparlaria i això és important.
Gao és dictatorial i exigent però és producte d’una època. Com les dones, que després d’un esdeveniment tràgic assumeixen ràpidament que és el que havia de passar i segueixen jugant al mahjong. Costa d’entendre-ho.
La figura dels servents és molt important; són els que veuen de debò el que passa, però accepten la seva situació, no tenen més remei. I s’estimen els seus amos encara que els maltractin, ja que sovint és pitjor el futur que els espera si els treuen de la casa.
És la desintegració d’una família tradicional xinesa, molt ben narrada, amb molts sentiments entremig i amb l’aire d’aquest ambient oriental tan difícil de comprendre per nosaltres, tan occidentals....
El llibre és molt interessant i està molt ben escrit. I el que m’ha agradat molt és que normalment aquests llibres sobre famílies de la Xina estan descrits per boca de dona i aquesta vegada és un noi jove, Juehui, qui parla; i veus el que pensa i com viu tot el que s’esdevé, un noi de classe alta amb inquietuds culturals i polítiques.