divendres, 30 de desembre del 2011

El crim de Lord Saville

El crim de Lord Saville
de Oscar Wilde

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

29 de desembre de 2011

PENDENT D'ESCRIURE

dimecres, 28 de desembre del 2011

Croàcia i Eslovènia 7 - Plivitce i Zagreb


Croàcia i Eslovènia 7
-Plivitce i Zagreb-

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-


Tornem ja a Croàcia i visitem Plitvicka Jezera, el parc nacional dels llacs, el més gran de Croàcia, amb una extensió de 294.82 quilòmetres quadrats. Aquest Parc Nacional dels llacs de Plitvicka és Patrimoni Natural Mundial de la UNESCO des de l'any 1979.

Setze llacs posats en forma d'escala i que cada un d'ells alimenta el que té a sota formant 92 cascades. Entremig, boscos, pedres i camins i escales de fusta.


Un paisatge idíl·lic! La pedra d'aquesta zona és la tova calcària, roca porosa formada per la sedimentació del carbonat calci de l’aigua i que forma les cascades


i altres configuracions que pots observar tot passejant. L'aigua és transparent, es veuen els peixos com en un mirall,

el verd et volta pertot i és un goig passejar, pujar, baixar, per tots els llocs on et permeten d'aquest parc. D'entrada agafes una barqueta que et porta al inici del passeig.

Tens un parell d'hores per contemplar l'aigua, les pedres i els arbres, i un cel blau que enamora, i després, amb una altra barca, et porten al peu d'una petita muntanya que has de pujar a peu i et deixa davant mateix d'un restaurant molt especial.


El restaurant és el Licka Kuca i és a on provarem, menjarem, la tradicional "Peka". Plat de carn cuit a les brases d'una manera força peculiar. Posen la carn amb herbes i patates i verdures en una cassola de ferro, la tapen, també amb una tapa de ferro, i la colguen dins les brases. Així és courà durant una hora o més i el resultat és una carn tendre i molt gustosa. És típic d'aquesta zona però també ho van veure a Zagreb.

D'allà ja amb l'autocar cap a la fi del nostre viatge: la ciutat de Zagreb. però ens aturem a Karlovac on hi ha un museu a l'aire lliure amb armes i restes de la guerra civil: tancs, avions destrossats... És una mica trist però forma part de la història recent.


Zagreb: Hi arribem de nit i l'hotel és a la zona comunista. Sortim de nit i no ens agrada gens. Tots els edificis grisos i iguals. L'endemà, però, amb la guia anem a la part alta, la part antiga i és preciós!

Zagreb, capital de Croàcia, va néixer enmig de dues petites colines, Kaptol i Gradec, i una vall que les separava. Ara està tot junt i forma una petita ciutat dins la gran Zagreb digna d'admiració. Té un encant especial. Llàstima que la nit abans no ens acompanyessin a aquesta zona.



Passem per l'estàtua del polític Stjepan Radic

i també per la del ban (rei) Josip Jelacic.


Per entrar a la ciutat Alta, Gradec, es passa per una porta de pedra amb una petita capella dedicada a una Verge que va quedar intacta després d'un incendi.


Passem, sense temps per visitar-la, per l'església de sant Marc, amb una teulada molt vistosa de teules envernissades i amb els escuts de Zagreb i del Regne Tri unitari -Croàcia, Dalmàcia i Eslavònia-.


Ens crida l'atenció el Museu de les Relacions Trencades on s'hi pot trobar tota mena d’objectes que deixen les parelles que es separen.
A la part de dalt de la ciutat, prop del funicular, hi ha uns jardins molt bonics, els del Passeig Strossmayer,


i la torre Kula Lotrscak que cada dia a les 12 del migdia amb una forta canonada anuncia als croates que és l'hora de l’Àngelus.


I al costat un museu d'art naïf molt interessant.





Finalment, passant pel mercat de Dolac ple de colors de les fruites i verdures i flors,


arribem a la Catedral de l'Assumpció, en el barri de Kaptol.


El més característic del seu interior és una escriptura Glagolítica en pedra que commemora (1941) els 13 segles de cristianisme del país. Aquest tipus d'alfabet és el més antic dels alfabets eslaus que es coneixen. Va ser creat pels sants grecs Ciril i Metodi al voltant de 862-863 per traduir la Bíblia i altres texts a les llengües eslaves.


El nom ve de la paraula glagol, que en búlgar antic significa «paraula» (i d'on ve el nom de la lletra "G" en aquesta llengua). Com que glagolati significa parlar, se sol referir poèticament al glagolista com a «signes que parlen».
L'alfabet glagolític original consta de 41 lletres. És impressionant i tothom s'hi aturava i preguntava què eren aquests signes tan especials...
Dos personatges femenins, una escriptora, Marija Juri Zagorka:

i una obra de l'escultora Vera Dajht Kralj, "Dona mirant darrere la finestra". Ens van explicar la història d'aquesta dona però no la recordo. Si algú la sap li agrairé que me l'enviï.

Zagreb té un encant especial i no vam poder visitar quasi res. Vam seure una estona en un carrer enmig de les dues ciutats antigues i vam comentar que, com altres llocs d'aquest viatge, convindria tornar-la a visitar.
I així s'acaba el nostre viatge, curt però molt intens i ens acomiadem dels companys de viatge i del Juan Pedro.

Fins a una altra ocasió!

dimarts, 27 de desembre del 2011

Poema de Nadal de Sagarra

Poema de Nadal
de Josep Maria de Sagarra

Tetare Victòria
27 de desembre de 2011


Direcció: Esteve Polls
Direcció musical: Josep Prats
Coral Cantiga
Coral infantil Tic Tac
Actors: Jaume Comas, Mercè Comes, Enric Majó, Sergi Mateu, Alexandra Palomo, Jaume Pla, Mercè Pons

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Nadal no és del tot Nadal per a mi sense la lectura del poema de Nadal, o l'assistència a una lectura. Normalment anàvem a l'església del Pi, a Santa Maria del Mar... però últimament quasi no es llegeix enlloc. Fa quatre anys ho van fer en el Teatre Nacional de Catalunya i va ser una meravella.
Aquest any ha tocat al teatre Victòria i vist el repartiment ens ha semblat que estaria bé. A més, era una mica d’homenatge a l'Esteve Polls, que potser serà l'últim any que organitza aquesta lectura.
I m'ha sabut greu si és l'última. Perquè els actors que han triat no eren, pel meu gust, els adients. Només la Mercè Pons que ho ha fet molt bé i darrere seu la Mercè Comes. Els homes donaven més importància a ells mateixos que al poema; amb un histrionisme exagerat i amb una escenificació que el poema no necessita ni agraeix. Volien ser ells i només havies de ser transmissors del vers, de la paraula...
El Poema de Nadal és per ser dit, per ser llegit, amb sentiment però amb serenor. I això només ho ha fet la Mercè Pons i un magnífic Esteve Polls que ens ha dit, com té per costum, els darrers versos del poema.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspòs,
i diguem: "Glòria a Déu en les altures"
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possioble
per ser homes de bona voluntat!

Dues corals ens han acompanyat i les dues molt bé. La dels petits molt suau i agradable i la Coral Cantiga que com sempre ha brodat les cançons amb uns arranjaments que encara no havia sentit. Tenen un bon director, en Josep Prats!
És un costum que hauria d'arrelar més. Només un dia de representació, molta gent gran però també moltes parelles amb nens petits. No es podria fer cada any amb més cara i ulls?
Hem tornat a casa contents d'haver vist i escoltat l'Esteve Polls, amb 89 anys, i el record del poema però amb ganes de llegir-lo nosaltres a casa, a poc a poc.

Regals Nadal




Regals Nadal

26 DE DESEMBRE DE 2011
SANT ESTEVE


A casa celebrem el Nadal el dia 26. És quan tots els fills i néts són a casa a dinar. I aprofitem per posar mitjons de Pare Nadal a l'arbre i que els nens els trobin plens.

Aquest any, a més d'algun regal, he fet coses jo mateixa i m'ho he passat molt bé. I a sobre, han agradat!

He fet davantals de cuina per tots els néts i per les dues nenes d'Oriol i la Mireia: en total 10!



Mitons per la Berta, la Marta, la Cristina i la Laia,




Agafadors de cuina pel Raimon,


i per la M. Lluïsa, la Miaia i la Núria,


una manteta per jugar a terra per l'Andreu i la Crala


i una altra per l'Aina.


Tot plegat hores de feina però que a mi em relaxa i m'agrada.
Espero que també us agradi a vosaltres!
Bon ANY NOU!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Avui és Nadal


Nadal
25 de desembre de 2011

Avui és Nadal i el cap no para de rumiar i recordar i pensar... tot ha canviat molt i no tot per bé. No sóc de les persones que enyoren el passat. M'agrada viure el present i pensar i somiar el futur amb il·lusió, curiositat i ganes. Potser perquè estic voltada d'una família i uns amics que m'estimen i acompanyen. Però aquest matí, llegint els diaris, he vist, un cop més, com les nostres tradicions, els nostres costums van perdent protagonisme; no ja protagonisme sinó que queden relegats a les pàgines dedicades a la religió que si els creients quasi no les llegim ja em direu els qui no creuen...
Nadal és una festa religiosa, cristiana, celebrem que Déu ens envia el seu Fill Jesús per ensenyar-nos a estimar, ajudar-nos a entendre i viure aquest món i el que ens espera després de la mort. Sóc conscient que poca gent segueix practicant i creient i sóc del tot respectuosa  amb tots ells. Però és que Nadal, a més, és una festa de tradició cultural, tant si volem com si no. Catalunya, Europa, estan edificades sobre els pilars del cristianisme. No podem entendre la història ni l'art del nostre país ni d'Occident sense el cristianisme. Hem d'haver llegit o escoltat la Bíblia, hem de conèixer els seus personatges i hem de viure o recordar les seves festes més importants: Nadal i Pasqua. Tant els creients com els no creients. Com deia l'Esther Tusquets en una carta a La Vanguardia el 19 de gener de 1983 "haurem de ser els ateus els qui demanem que ensenyin religió -no catequesi- a l'escola". (Us reprodueixo l'article al final del meu text).
Avui no he vist a cap diari que posi "Avui és Nadal!" I estic segura que quan comenci el Ramadà sí que ho posarà. Respectant la religió de les diferents comunitats de creients que tenim ara en el nostre país no hem d'oblidar ni d'avergonyir-nos ni amagar les nostres festes i les nostres tradicions. Nadal, més Reis i no tant Pare Noel, el caga Tió, més Carnestoltes i no tant Halloween,  i per als creients Missa del Gall i ressopó i no tant sopar de "Nochebuena", amb totes les excepcions i llibertats que es vulgui però fermament arrelats a una tradició que ens ve de segles i que explica la nostra història, la nostra cultura, el nostre art, les nostres frases fetes, la riquesa del nostre lèxic. Podem anar incorporant nous costums, alguns canvis, però mai oblidar l’essencial, les arrels de les quals vivim i som.
Perdoneu-me aquest devessall de paraules escrites de cop però com diuen en el Polònia: Perdoneu, però algú ho ha havia de dir!

Bon Nadal a tots!


diumenge, 18 de desembre del 2011

Cantata de Nadal


Cantata de Nadal

Auditori de Sant Cugat del Vallès

18 de desembre de 2011


Camerata Coral Sant Cugat del CMSC - Coral Polifònica de Tremp - Orquestra Camerata de Sant Cugat
- Cor Infantil de Solsona i Grup Coral Casp de Barcelona
- Cor Juvenil Fusió de Sant Cugat
- Cor Infantil Pins dels vallès de Sant Cugat
- Cor Infantil de l'EMM Victòria dels Àngels de sant Cugat
- Cor Infantil Coral·lí de Barcelona
- Music'AL Cor de l'Harmonia de Valldoreix
- Cor de Nivell Professional de l'EMM de Mollerussa


La Berta va participar en la Cantata a l'Auditori de Sant Cugat amb la coral del col·legi. Segur que es va impressionar pel fet de cantar amb una orquestra i un director com hi havia i amb tantes corals de totes les edats. Va ser molt bonic i van cantar molt bé.
La Cantata de Nadal va ser una estrena basada en poemes de Joan Maragall i amb música de Carles Gumí.
I una de les cançons que més em va agradar va ser la "Cançó de bres per a una princesa negra" que encara espero que la Berta me la canti de nou ja que el dia de Nadal no va voler fer-ho... Ja comprenc que cantar ella sola una cançó que canta tota una coral és una mica difícil, però m'agradarà sentir-la de nou.
Fa goig veure els néts com comencen a fer coses ja de grans, coses d'una importància i un valor que jo, per exemple, no he pogut fer mai ja que quan canto plou a bots i barrals!
Felicitats a tos i endavant!


Dinar de Nadal a casa la Lola


Dinar de Nadal a casa la Lola

17 de desembre de 2011


Com cada any la Lola ens convida a tota la colla a un sopar, aquest any dinar, a casa seva per celebrar el Nadal anticipat. Es pren molta feina i cuina molt bé i tota la casa té aire de Nadal. Ens té sempre algun petit regal de Pastas Gallo i una nadala escrita per ella, sentida i viscuda. Des que vam fundar l'Associació Abló Pkédé que la Lola no vol que li portem res, només al final del dinar cadascú posa en una caixa els diners que li sembla per enviar-los a Àfrica en el projecte que tenim ja en curs. Una bona idea que ja anem copiant en altres festes particulars i té èxit.
Lola, que durant molts anys puguis continuar aquesta tradició del sopar o dinar i que tots nosaltres puguem assistir-hi. Gràcies per la feina i, sobretot, per la il·lusió que hi poses.

La Sunsi ha portat un escrit sobre el Nadal molt bonic i us els poso per si el voleu llegir a poc a poc, com un conte...
Bon Nadal!



ELS SENTIMENTS JUGUEN A FET AMAGAR
Temps era temps, un dia de Nadal, els sentiments dels homes i dones es van reunir en un lloc del món. S’ho volien passar bé perquè intuïen, moguts per un estrany pressentiment, que aquella nit hi hauria gresca. Així doncs, quan l’avorriment s’havia apoderat de tots, la follia, sempre tan boja, va proposar: “Juguem a fet amagar”.
La intriga i la curiositat, sense poder dominar-se, van preguntar: “I con s’hi juga a això?”
-És un joc molt fàcil –va explicar la follia- en el qual jo tanco els ulls i començo a comptar fins a cent, mentre vosaltres us amagueu. I, quan hagi acabat de comptar, el primer que sigui descobert, para, i ocupa el meu lloc, i així continuem el joc.
L’entusiasme ballava de la mà de l’alegria. Tan contagiós era el ball que fins i tot el dubte i l’apatia, que mai no s’interessen per res, van voler partcipar en aquest joc. Però no tots volien jugar. La veritat va preferir no amagar-se... Què en treia, si al final tots la trobaven! La supèrbia va trobar que era un joc molt ximple (en el fons el que més la molestava era que la idea no havia sortit d’ella). I la covardia va preferir no arriscar-se.
-Un, dos, tres quatre...- comença la follia.
La primera en amagar-se va ser la pressa que, com sempre anava atabalada i va ensopegar en la primera pedra del camí. La fe pujà fins al cel, i l’enveja s’amagà darrere de l’ombra del triomf que, amb molt esforç, aconseguí pujar fins a la branca cimera de l’arbre més alt.
La generositat gairebé no aconseguí amagar-se, perquè cada lloc li semblava meravellós i el cedia a algun dels seus amics: si era un llac transparent era ideal per a la bellesa; si era un campanar era perfecte per a la timidesa: si era l’ala d’una papallona era adequadíssima per a la sensibilitat; si s tractava d’una ràfega de vent era per a la llibertat. Al final s’amagà en un raig de sol. L’egoisme, en canvi, trobà un lloc excel·lent: ventilat, còmode, però només per a ell sol. Allí no hi cabia ningú més. Al revés  que l’esperança que era fràgili vaporosa com un núvol, però en canvipodia aixoplugar i abraçar tothom.
La mentida s’amagà en el fons de l’oceà (mentida!, en realitat s’amagà darrere de l’arc de santmartí). I la passió i el desig van fer-ho en el centre d’un volcà. L’oblit no recordava  massa bé on es va amagar, però “això no és important...!”, pensava. Quan la follia arribava als 90, l’amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, perquè tots estaven ocupats, fins que va demanar consell a la saviesa, que li va dir:
-Vés a la Cova de Betlem, amaga’t entremig de la palla del pessebre, i si tens fred, demana-li permís al Infant Jesús perquè t’amagui en el seu cor.
-Cent! – cridà la follia. I començà la recrca. La primera en aparèixer va ser la pressa. Després descobrí la fe, discutint amb Déu en el cel sobre teologia; endevinà que el desig i la passió estaven al bell mig del volcà. A l’egoisme , ni va haver de buscar-lo, perquè sortí esperitat del seu amagatall, que era un vesper. De tant caminar, cansada, la follia, sentí una set infinita i, en acostar-se al llac, descobrí la bellesa. I així els va anar trobant a tots.
Però l’amor no apareixia enlloc. La follia buscà per tot arreu, removent les pedres, els rius, els arbrs i les muntanyes. Els àngels del cel van decidir acompanyar-la fins que la van fer entrar dintre mateix de la Cova. Des d’aleshores, des d’aquella primera vegada que els sentiments van jugar a fet amagar en el Món, l’amor, amagat en el cor del Infant, és cec i una divina follia, molt humana, l’acompanya sempre.