dimarts, 31 de gener de 2012

Naufragios


Naufragios
de Akira Yoshimura

marbot ficcion

Gener 2012



M'ha agradat molt!!!
Estem al Japó, en una petita illa a l'època medieval. La gent viu del que pesca, que canvia per gra a la gent d'un altre poble més enllà de les muntanyes. Però sovint no en tenen prou amb això i llavors algú de la família s'ha de vendre com esclau per un període de tres o cinc anys. I així totes les famílies tenen sempre la dona, la filla o el marit lluny de casa.
Isako, amb vuit anys escassos, ha de viure la venda del seu pare com esclau per tres anys i es queda ell com cap de família, amb la mare i tres germans petits. Surt cada dia a pescar, va al bosc a buscar llenya, i s'enorgulleix quan veu que els homes del poble el comencen a tractar ja com un home. Ell sap que quan torni el pare, si les coses no van millor, li tocarà a ell, com a altres nens de més de 10 anys, anar-se'n d'esclau per ajudar a la família a sobreviure.
És un ambient on mai ningú no riu, ni té un signe d'afecte cap als altres, tot i que s’estimen. Isako creix espantat de les pallisses que la seva mare li dóna si descuida una mica la feina, però per altra banda està orgullós d’una mare que el pega perquè es faci home. Mai una carícia, un somriure... Només quan ha fet alguna cosa d'home, el considera coma a tal i li dóna una mica de sake. I això per a ell és un orgull. Quina diferència dels nens d'avui, que els mimem i els cuidem i denunciem a qui no respecta els drets de ser nen!
Aviat s'adona que la gent parla de quan arribarà un O-fune-sama. I entreveu que darrere aquest nom hi va la riquesa pel poble i sobretot l'oportunitat de no haver de vendre's ningú com esclau durant uns anys.
A més de la pesca fan sal. Quan arriba el mal temps i la mala mar posen unes olles enormes a la platja plenes d'aigua de mar i les fan bullir per aconseguir la sal. I el que vigila el foc ha d'estar atent al O-fune-sama...
L'única persona que té un fil de tendresa cap als altres és el jefe del poble a qui tots tenen devoció, respecte i obediència cega.
I arriba el O-fune-sama. I hi ha somriures i riure. Però no hi ha riquesa o fortuna sense retribució...
Llegint aquest llibre veus el dia a dia de la gent d'un petit poblet isolat, amb els seus costums i tradicions, la seva vida familiar, amb fred i neu al hivern i calor a l'estiu, repetint sempre les mateixes coses, però no te'n canses perquè "veus" els personatges, els sents teus, i els voldries avisar a temps abans del mal que se'ls acosta...

dissabte, 28 de gener de 2012

Cobrellit Berta


Cobrellit Berta

28 de gener de 2012


Avui la Berta fa 10 anys i estrena habitació per a ella soleta. I he fet mans i mànigues per acabar el cobrellit de patchwork que la seva mare em va demanar. A mi m'agrada i trobo que ha quedat molt bonic. A la Berta li ha agradat però encara més a la seva mare!



Ara em toca fer els de les dues germanes, a poc a poquet, a fi que les tres tinguin el cobrellit de l'àvia Pepa.
Per molts anys, Berta preciosa!!!
(La foto no és de l'habitació de la Berta, és de casa)


dimarts, 24 de gener de 2012

Museu Modernista

Museu del Modernisme Català

Balmes 48

24 de gener de 201


La Glòria ha fet 65 anys i ens ha convidat a dinar a la Isabel i a mi. Feia temps que no ens vèiem i, amb la Glòria jubilada, hem tingut conversa llarga. Hem dinat en el restaurant de l'Hotel Catalònia, en un pati ple de trompe-d'oeil, molt agradable, amb una carpa muntada que semblava que dinaves al pati mateix. Companyia agradable i menjar cuidat i molt bo.
Al sortir hem anat passejant fins al carrer Balmes i hem visitat el Museu del Modernisme Català.
L'edifici és d'Enric Sagnier, de l'any 1902-1904, i el Museu ocupa dues plantes.
A la planta baixa trobem mobiliari de Gaudí, algunes amb col·laboració am Jujol, i també de Joan Busquets i Gaspar Homar. Ente elles destacaria pel meu gust un moble de rebedor, un paraigüer, no recordo si és de Busquets o de Homar, entrant a mà dreta, que em va agradar molt. I de Gaudí una banc –sóc una enamorada dels bancs-, una de les seves cadires fetes amb aquella fusta llisa i brillant, senzilles però d'un estil inconfusible, i també algun moble de calaixets... També hi ha una capçalera de llit amb peus i tauleta de nit que ja t'enduries a casa!
Al pis inferior hi ha pintures de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir i escultures de Josep Llimona i Eusebi Arnau; aquest últim va treballar en la decoració del palau de la Música i de l'Hospital de Sant Pau. També hi ha un conjunt de vidrieres molt boniques. Potser per més coneguda o potser perquè per a mi és una meravella de perfecció i d'estètica em quedaria amb el Desconsol de Llimona. I també amb un nen petit, “Ferit” d’Enric Clarasó, de terracota policromada. Com a curiositat aquesta va ser l'obra més votada abans de fer un canvi d'obres del museu i va ser indultada.
Una tarda agradable que intentarem repetir sense esperar tant temps com aquesta última vegada!

Josep Maria de Sagarra


Homenatge institucional i popular a
Josep Maria de Sagarra

Palau de la Música Catalana

23 de gener de 2012

Direcció i Guió escènics: Joan Ollé
Amb la participació de: Cor Jove de l'Orfeó Català, Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Enric Majó, Roger Mas, Rosa Novell, Sílvia Pérez Cruz, Josep Maria Pou, Marina Rossell, Carme Sansa, Lluís Soler, Toti Soler, Maurici Villavecchia.

Hem aconseguit dues entrades que tot i ser al tercer pis ens ha permès gaudir de les paraules tan ben dites dels poemes de Sagarra. Hem hagut d'endevinar quin actor-rapsoda era cada vegada que es deia un poema perquè des d'aquella alçada no es veia res de res...
M'ha impressionat el Josep Maria Pou amb La filla del Carmesí, obra que cada any la meva mare ens llegia a la sobretaula del dinar del dia de Nadal. Quina força dels versos i de Pou!
Només quatre versos...
Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...


Guaita'm els ulls; escolta'm, criatura;
així, vora el meu pit; dóna'm la mà...
Ara no tinc la llenguaprou segura:
ara no sé si et puc enraonar...
Perquè estic avesat a tractar amb coses
que tenen tot un aire barroer...
No em van parir per primfilar les roses...

El Noi de la Mare, del Poema de Nadal, primer quan parla i diu:
Quina dona del meu país,
amb un aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop, però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop,
la Cançó del Noi de la Mare?
...
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
...
Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?...
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
...
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!

 La Sílvia Bel ho ha recitat molt bé, a continuació una magnífica Marina Rossell ha cantat el Noi de la Mare i després la Rosa Novell ens ha dit el tros del poema de Nadal que correspon a aquesta cançó. Excel·lent!
La Montserrat Carulla, esplèndida com sempre i amb una força extraordinària; tot i la gràcia que ha demostrat llegint un dels poemes satírics de Sagarra jo em quedo amb el poema que ha recitat de La campana de Sant Honorat. Desperta Catalunya!
 
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.


I finalment un Lluís Soler que només ens ha dit L'elegia a Rafel però que, com sempre, amb aquella veu profunda, forta i expressiva, s’endu la gent de carrer. Crec que a la primera part ell no hi era i per això ha tingut menys paper que els altres.
Tots ho han fet molt bé!
No em puc estar de posar-vos un primer fragment de la Balada de Luard el mariner i de Vinyes verdes vora el mar, que no per molt conegudes deixen de merèixer un petit espai en aquest escrit.

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.


Ha estat un homenatge únic, d'un sol dia i això sap greu perquè hem estat molts pocs els qui hem pogut aprofitar una ocasió com aquesta. Josep Maria de Sagarra sembla que estigui una mica castigat, o oblidat; i és un dels nostres millors poetes, prou variat en els temes i en la manera d’expressar-se com per poder arribar a un nombre gran de públic.
Hi haurà algun altre homenatge recordant que fa cinquanta anys que ens va deixar?

dilluns, 23 de gener de 2012

El largo adiós de Ellen Olestjerne


El largo adiós de Ellen Olestjerne
de Franziska von Reventlow

Periférica

Gener de 2012

Després de llegir aquesta novel·la penses que la teva vida ha estat d'una placidesa i una monotonia i rutina extraordinàries, tot i que no et sap greu perquè no m'hagués agradat gens portar la vida que porta la protagonista d'aquesta novel·la. Protagonista que en gran part és la mateixa autora, ja que la vida que va portar s'assembla força a la d'Ellen.
Ellen és una nena de bona família però que ha tingut la "desgràcia" de néixer "nena" i no pot fer res del que fan els seus germans i amics i que ella voldria fer. Tota la seva vida és una lluita per la llibertat, lluita que passa per sobre o a través de l'amor, el sexe, la feina, la maternitat... Porta una vida del tot bohèmia, és independent, sobretot de la seva família i es passa la vida buscant... No crec que mai arribi a ser feliç. Però és que ho té molt difícil; en tota la seva infantesa no ha tingut ni un carinyo, ni una alabança, ni una abraçada de la seva mare ni de ningú de la família; ella és aliena a la família, sembla que va néixer en la família equivocada...
No sé, és un bon llibre, dur i real per la manera d'explicar-ho. I t'agradaria agafar a l'Ellen de nena i agombolar-la una mica; i potser així, potser, aconseguiria una mica d'harmonia a la seva vida i una mica de felicitat.
És un llibre per rellegir-lo perquè segur que hi trobaré molts detalls que ara m'han passat per alt. M'ha quedat un regust que no m'agrada...

diumenge, 22 de gener de 2012

Oli a les Borges Blanques


Oli a les Borges Blanques

 22 de gener de 2012



Amb el Joaquim i la Maria Antònia ens vam arribar a les Borges Blanques a comprar oli. Només arribar ens vam trobar amb la rua dedicada a l'oli i als productes del camp, molt vistosa i alegre.

Després ja dins el recinte de l'oli vam poder tastar el diferents olis i ens en vam quedar dels tres premiats.
Però allà no trobes només oli. També hi ha vinagre i fruites i verdures i pa i coques i embotit... . Vam carregar el cotxe i estem menjant una verdura boníssima! Hi havia una parada on et donaven peres per tastar però no en venien. Una llàstima perquè eren molt bones i no les trobo igual a Barcelona.
Vam anar a dinar a l'Hostal Benet, poques taules, ben servit i bona qualitat. Vam menjar a gust i hem decidit tornar-hi l'any que ve a buscar més oli. Tot i que pe culpa de l’oli bo es menja més pa... i això no va bé!

dimecres, 11 de gener de 2012

Cabaret Pompeya


Cabaret Pompeya
d'Andreu Martín

Premi Sant Joan Unnim 2011

edicions 62

Gener 2012


La novel·la negra no és el meu fort. Però teníem una xerrada de les Aules d’Enginyers amb l'Andreu Martin i vaig llegir-me el llibre. I em va agradar molt! Més que novel·la negra jo li diria històrica i un cant a l'amistat. Malgrat tot, i malgrat el final que havia de ser com és...
Diu Andreu Martín: Un dia, quan era petit, el Víctor va anar amb el seu pare a un míting polític. Després de sentir parlar els homes de l’estrada, el nen va comentar: Pare, no entenc el que diuen. El pare va respondre: No parlen amb tu. Ni amb mi. Estan parlant entre ells. Tu i jo només som el seu tema de conversa. D’això és el tracta aquesta novel·la.
El narrador és el fill d’un dels tres nois protagonistes, del Fernando, a qui aquest fill no coneix a fons fins al dia que arriba el Víctor, ja gran, per celebrar amb el Fernando la mort del dictador.
És la història de tres nois i les seves famílies des de l'any 1920, quan ells tenen 20 anys, fins al 1075, a la mort d'en Franco. I tot, o quasi tot, passa a Barcelona. És un retrat de la Barcelona de la República, de la guerra civil i dels anys de la postguerra. Són tres nois molt diferents, extremadament diferents, però units per l’amistat des de que comencen a reunir-se a la seu anarquista amb en Juliol, un home més gran, que els alliçona. En Miquel Jinete, el de categoria social més baixa, el més sol, orfe que viu amb avis, desitjós d'una vida amb luxe, d'una vida millor, que sempre es posa al costat del que guanyen. Ell diu que la vida és una partida d’escacs i que en aquest joc hi ha peons, torres, alfils, reina, rei i jugadors. I ell vol ser jugador per guanyar. Tota la seva vida és una lluita per aconseguir un poder, uns diners, que jo crec que són per no sentir-se inferior als altres. I sempre generós ajuda als amics en qualsevol circumstància, sovint a canvi de coses massa importants per als altres...
El Víctor, rialler i simpàtic, que es fa amb tothom, que podria portar una vida feliç i tranquil·la però que en els seu interior hi te una lluita, un dubte del que ha de fer o no, i tot i la gran amistat que té amb els altres és el que potser toca més de peus a terra. I en Fernando, el músic, que és amic dels seus amics i que sovint no s'adona de la mala fe dels altres. Ell vol una vida tranquil·la amb dona i fills, tocant tangos amb el seu bandoneó,  però la vida se li gira d'esquena sovint. Tots tres van assíduament al Cabaret Pompeya.
Explica molt bé la vida al barri "xino" de Barcelona, del qual jo sentia parlar al meu pare, de les noies de la vida, dels bordells, de la policia, dels anarquistes, dels franquistes... Una lliçó de història amb novel·la pel mig. Hi podem veure i admirar els petits grans herois de la vida quotidiana, les dones, els fills, els vells... que sense donar-hi importància van fer que la vida pogués anar endavant malgrat tot.
Després de sentir parlar l'autor encara m'agrada més l'obra. Perquè tota ella està escrita sobre els records i els papers de la seva família. Canviant alguna cosa, però sempre és la vivència del pare, de l'oncle músic, de l'oncle policia i d'ell mateix, que de petit havia visitat els detinguts amb el seu oncle.
Un llibre que no pots deixar, que t'enganxa, ben escrit i, com ja he dit, molt real.