Pasqua - Vetlla Pasqual
Pasqua - Vetlla Pasqual
7 d'abril de 2012
Santa Eulàlia de Ronçana
Vetlla Pasqual! La gran festa dels cristians, la festa de l'alegria... però,
què n'hem fet d'aquesta alegria? Les nostres celebracions són tristes i sovint
avorrides. He de tancar els ulls i concentrar-me en el fet religiós en sí, que
és prou important i que ens pot i en ha de proporcionar l'alegria interior i la
força per tirar endavant la nostra vida de fe.
Comprenc que un poble passa èpoques difícils, que les noves generacions, la
dels joves, tenen nens petits i no poden ajudar a donar vida a les
celebracions. Però jo avui he enyorat aquells anys, no tan llunyans, en què
havien d'anar-hi mitja hora abans per poder seure -avui no arribàvem a 50
persones-, en què hi havia alegria a les cares, famílies senceres, avis, fills
i néts, la coca de després i l’anada a Montserrat a peu dels joves del poble.
Recordo com en altres temps
venia amb colles d’amics
cap a la casa de Déu
enmig d’un aplec festiu.
Salm 41
Malgrat tot, avui és Pasqua! I recordem i celebrem que va haver-hi un
personatge que es deia Jesús que ens va ensenyar a estimar Déu Pare, un Déu bo,
comprensiu i no venjatiu, i ens va ensenyar estimar els altres i a adonar-nos
del febles que tenim al costat, en aquell temps les dones, els nens i els
malalts. I que va acceptar morir per tots nosaltres i que ara viu en nosaltres
i només ens falta reconèixer-lo, trobar-lo, acceptar-lo.
Bona Pasqua a tots i que demà tingueu una mona ben dolça!
4 comentaris:
Hola, penso = en el tema de la Pasqua. Et segueixo en alguns temes, n'hi tens tants... M'agraden i el disseny del blog també. Felicitats. El meu és reculldereflexions.blogspot.com tenim una altre cosa en comú, el meu gendre i el teu fill són amics, no poso noms,esbrina-ho.
Hola, doncs si, sóc la que descrius, la Montse crec que deuria dir a la Clara o al Guilllem del meu blog, van ser ells que em van ensenyar el neguit de pantorrilla i m'hi van posar com a seguidora. Ara ja ens coneixem una mica més. La Montse diu que ets molt maca i trempada. Una salutació de la Maria.
Quanta raó tens Maripepa¡ Però els temps canvien i molt.,i ens hem d'adaptar.
M'ha agradat molt el teu escrit de Pasqua, bé la veritat és que m'agrada tot el que escrius. Tenim una manera de pensar molt semblant, la diferència és que tu saps expresar molt be les coses, les vivències, i jo sempre penso "I quina rao que té", però sería incapaç de florir-ho com tu. Potser serà perquè no he tingut mai neguit de pantorrilla!!!, però ja arribarà al dia, ja... i aleshores maca meva prepara't, perquè segons on em doni el neguit puc ser terrible!!!
Per Pasqua erem 14 i el gos. Em vaig endur la Ramoneta un parell de días a Calaf. Ha fet una baixada en picat, i tenia necessitat de tenir-la aquest any, segurament el darrer, al meu costat. Sempre veig en ella una continuitat de la meva mare, un troset d'ella que em fa molt feliç cuidar. Recordava també les Pasques de fa anys, quan ens posàvem tots una mica més modats, anàvem a la vetlla pasqual i sentiem les caramelles, el resopor de després i tants i tants records.... Doncs aquest any, no vaig poder ni anar a misa (aixó que quedi entre nosaltres), però és que a la Ramoneta no la podía deixar sola ni un moment, però em vaig sentir plena d'esperança i sobretot amb molta pau interior. Els meus records nostàlgics em van desaparèixer quan la Marta, el diumenge de Pasqua, mentre estava a la cuina remenant la beixamel del macarrons em va dir: mama tu saps tots nosaltres com recordarem les ¨Pasqües el dia de demà i sobretot aquesta canalleta petita, tots junts com ho viuen i s'ho pasen.... No entren en una esglèsia per res, però tenen una llum pròpia que amb els macarrons vam fer l'Eucaristía!!!
T'envio aquestes dites catalanes, que ben segur les coneixes totes, però jo n'afageixo un altra: "QUAN LA PEPA ESCRIU EL COR REVIU"
Un petó ben fort. Sunsi
Publica un comentari a l'entrada