L'abadia del diable

L'abadia del diable
de Josep M. Morreres

Proa
A tot vent

Maig de 2012

L'abadia de Cobricel no és una abadia qualsevol. Totes les monges són de casa bona i, a la que no ho és, ja se li fa saber. L'abadessa, sor Maria de Blancaflor, no es presenta a presidir l'ofici de completes. De seguida els comentaris a baixa veu van pujant de to. On és l'abadessa? La idea que un diable volta l'abadia o, fins i tot, que l'esperit del baró de Vullmés ronda per allà corre de boca en boca. Quan la germana portera s'arriba a la cel·la de l'abadessa troba la porta tancada per dins. Aconsegueixen obrir-la i es troben l'abadessa assassinada. Qui ha pogut entrar i/o sortir de la cel·la, amb la clau posada al pany? Desmais, crits, acusacions... I entremig una tempesta esgarrifosa i el soroll de la campana de la porta. Algú truca i ningú no s'atreveix a obrir. Finalment la germana portera obre i es troba amb sor Joana de Vilacans i una jove novícia que l'acompanya. Feien camí i davant la tempesta s'han aturat a Cobricel a saludar la seva vella amiga, sor Maria de Blancafor i a dormir i descansar per emprendre de nou el camí l’endemà. Sor Joana és la inspectora provincial de l'Orde i agafa les regnes del cas per a investigar l'assassinat. Embolics i més embolics i també, capítol sí, capítol no, sor Maria de Blancafor parla des de la seva no-vida.

Com a cosa curiosa, cada capítol comença amb un versicle de l'Eclesiastès. És bonic.

Llibre distret, t'agafa i no el deixes; queden però, preguntes a l'aire que tu ja t'has respost però que no te les confirmen. Per passar l’estona una tarda d'estiu, a ser possible, amb trons i llamps.