dimecres, 27 de juny del 2012

Stoner

Stoner
de John Williams

Edicions 62

Juny 2012

William Stoner és un jove nascut en un poblet de Missouri. La seva vida són els animals de la granja i la feina del camp. Fill únic sap que seguirà la feina que fa el seu pare. Un dia, però, el pare li comenta que a la Universitat de Missouri ofereixen uns estudis a la Facultat d'Agricultura que els ajudaria a innovar i fer rendible les seves terres. I l'envien a la capital a estudiar. Ja dins el primer trimestre ell veu que el que li agrada no és l'agricultura sinó la Literatura Anglesa i canvia d'estudis sense dir res a la família. Sempre amb un vestit vell i atrotinat, treballant per poder pagar-se els estudis i l'allotjament, viu una vida força solitària, voltat, això sí, de llibres.
Independentment de l'època que fos, sempre duia el mateix vestit negre de llana, una camisa blanca i una corbata vaquera. Els canells li sobresortien de les mànigues de la jaqueta i els pantalons li voleiaven matusserament damunt les cames, talment un uniforme que abans hagués estat d’algú altre.
Quan acaba la carrera i els pares van a la graduació s'assabenten llavors del canvi de plans; i ho accepten amb aquell fatalisme propi de la gent senzilla de poble. I ell es queda de professor a la universitat.
No ho sé -va dir el pare. Feia una veu rogallosa i fatigada. -No m'esperava que això acabés així. Em pensava que feia el millor per tu enviant-te aquí. La teva mare i jo hem fet sempre tot el que hem pogut per tu. Si creus que t'has de quedar aquí i estudiar aquests llibres, endavant. Ta mare i jo ja ens en sortirem.
La mare era davant seu, però no el veia. Tenia els ulls tancats, ben premuts; respirava amb dificultat, amb el rostre desencaixat, com si estigués molt afectada, i s'enfonsava els punys closos a les galtes. L'Stoner, sorprès, es va adonar que la mare somicava, d'una manera intensa i silenciosa, amb la vergonya i la poca traça dels que no ploren gairebé mai. La va observar una mica més; llavors es va aixecar amb penes i treballs i va sortir de la sala.
La història no té res de particular, més aviat és anodina; no tria la dona adequada de parella, no té ambicions com a professor, té una amant i troba l'amor, però ho ha de deixar...
El que m'ha quedat d'aquest llibre és que sembla que la gent neixi predestinada, amb aquest gen de creure que el destí, la fatalitat, no te la pots treure de sobre; i així tot s'accepta sense lluitar. Tot i viure a la ciutat, de conviure amb gent diferent, de tractar sempre amb alumnes i professors, en William porta dins seu la idea, o la sensació, que la vida transcorre sense que ell hi pugui influir. I per tant no rondina, ni s'enfada, ni lluita... simplement accepta i passa la vida.
És un llibre molt ben escrit, i encara que sembli que no digui res de nou t'agafa i no el deixes.
El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.
Potser el millor resum és el de la contraportada quan diu: Una vida grisa, plena d'errors, en la qual només hi ha un instant digne de glòria: el moment en què descobreix la literatura, la seva única passió. I jo hi afegiria també les estones que passa amb la seva filla, petita, asseguda al seu costat, sense la mare; moments de tendresa i de felicitat. I el final de la seva vida, la descoberta del que és important i la delicadesa de deixar pas a la mort.
Una obra mestra que, en paraules del narrador, recrea com "a algú se li va concedir la saviesa i al cap dels anys va trobar la ignorància".

dilluns, 18 de juny del 2012

5 anys de blog!



Ahir diumenge dia 17 de juny aquest blog va complir 5 anys. Va ser, com ja sabeu molts de vosaltres, un regal dels fills pels meus 60 anys.
Sembla que no estaven gaire segurs que aquest blog arribés a créixer. Poca vida li donaven... Doncs ja ho veieu! 5 anys i continua rodant. Ja sé que vaig una mica endarrerida; tinc teatres i sortides al tinter; però ara a l'estiu, amb vacances, penso posar-me al dia.


I això és el que em van dir els fills pel meu aniversari. I fins i tot em van fer un examen!


Mari Pepa, mamà, àvia:
Ara fa 5 anys, aquí mateix et regalàvem un blog buit, per omplir d’allò que dèiem que tenies dins i que creiem que s’havia de compartir, per tu, perquè tens necessitat d’obrir el cor i el cap, sense límits, i pels altres, perquè és interessant saber què llegir, què anar a veure al teatre, o d’on venim, com a família...
La veritat és que ni molt menys vam pronosticar l’èxit del blog. El Guillem va dir 16 posts, jo deia que duraria 4 mesos, el Mauri deia que tot passaria pel móvil…
I què, què ha passat?

424 post en 5 anys. 1 post cada 5 dies.

De què has parlat ?
- 27 categories (des de “Patchwork i labors” a “Històries de la família”, passant pel calaix de sastre “Pensaments-refranys-dites-frases fetes”)

- Top 5 : 116 post de llibres, 83 de teatre, 32 de sortides, 31 d’exposicions i 22 de família i de viatges.

I qui ho ha vist? 23.210 visites, quasi 13 per dia.

Prova:
Llibresà Pistes de Cabaret Pompeia (11/01/12):

·       “Més que novel·la negra jo li diria històrica i un cant a l'amistat.”

·       “És la història de tres nois i les seves famílies des de l'any 1920, quan ells tenen 20 anys, fins al 1075, a la mort d'en Franco. I tot, o quasi tot, passa a Barcelona.”

·       “Teníem una xerrada de les Aules d’Enginyers amb l'Andreu Martin i vaig llegir-me el llibre.”

Teatresà Pistes de Pippi Calcesllargues (14/04/12)

·       vol ser lliure, viure al seu aire”

·       “Em va agradar molt quan la feien per TV quan els meus fills eren petits.”

·       Al final de la funció van demanar nens voluntaris per pujar a l'escenari i la Martina i la Jana van pujar-hi.”

 Dd Sortidesà Pistes de Claustre del Monestir de Santa Maria de Montsió (28/12/08)

·       “Esplugues de Llobregat. Carrer de l'Església 82”

·       “Aquest monestir el va fer construir Pere IV el Cerimoniós l'any 1.351, a tocar de les Drassanes”.

·       “Sortint del claustre us convido a passejar pels carrers del voltant. Hi trobareu masies, carrers de pedra estrets amb cases carregades de buguenvíl·lies, un silenci sorprenent, i un recorregut que us semblarà impossible de trobar tan a prop del brogit de la ciutat.”


Exposicionsà Pistes de L'art del menjar de la natura morta a Ferran Adrià (3/5/11)

·       “Entrem a l’exposició i ens trobem amb dos llenços molt grans”

·       He trobat que era un exposició curiosa, digne de veure’s, però no tant com a objecte d’art sinó més com a creativitat, originalitat, trencament de paradigmes.”

·       “Trobem obres d’artistes com Miquel Barceló, amb tomàquets i llavors enganxats al llenç”

 Famíliaà Pistes de Senglars a casa (28/8/09)


·       Els nostres néts estan encantats amb aquesta visita”

·       “eren bufons i pesaven uns 50 Kg. cada un”

·       “Trobàvem cada dia el jardí tot desfet de la feina nocturna d'aquests animalons.”


Viatgesà Pistes de Valéncia (24/2/12)

·       fa pena veure tan poca gent visitant-ho”

·       Ell, encantador, va venir a la nostra taula i va seure amb nosaltres. Quin honor!”

·       “En resum, tres dies escassos per visitar una mica d'una ciutat que tenim molt a prop i que gairebé no coneixem.”

65 anys!


65 anys!

17 de juny de 2012

I finalment ha arribat el dia: ja tinc 65 anys! La veritat és que a la meva mare la veia molt gran però jo no me'n sento. El que sí veig és que no arribo a tot el que vull fer; he de frenar de tant en tant i dir-me a mi mateixa que ja no puc portar el ritme de fa uns anys. Apart d'això em trobo molt bé i no compto la meva vida per anys sinó per fets, per vivències. I això és el dia a dia.
Ha estat un dia molt maco. He estat molt feliç. Amb en Jaume sempre al meu costat, amb els fills, les joves i els néts; amb els germans, tot i que faltaven el Francisco i la Maiaia, però ja ho celebrarem quan el metge li doni permís...

A mig matí hem anat tots a Can Brustenga. Els nostres néts ja no se'n diuen, de Brustenga, però volia que les joves i els nens coneguessin la casa pairal, la casa on van néixer el meu pare, el meu avi, el meu besavi... i així fins al primer Brustenga que va ser cap al 1245. La casa original és la petita i ara hi viu l'hereu jove.



La casa gran, amb pintures a la sala que sembla que són del mateix pintor que les del Palau de la Virreina de Barcelona, va ser construïda més tard, cap al 1697.




És una casa molt gran, amb habitacions amb alcoves,





amb mobles conservats d'època, amb el terrat que dóna al pati, voltat de quadres on abans hi havia vaques, porcs, ovelles, gallines, cavalls, conills...




El pedrís de l'entrada, que jo el veig sempre amb la figura del meu oncle, el tio Josep, amb el porró al costat,


el gran safareig on es rentava la roba,



la Capella dedicada a la Immaculada... Aquesta Marededéu va ser feta amb la fusta d'un xiprer que els rojos van fer caure durant la guerra, i a l'entrar a la capella en notes l'olor...



Vam cantar els goigs de Can Brustenga i vam prendre aperitiu i vam brindar amb cava dins el celler, just sota el lloc on jo havia trepitjat raïm una pila d'anys! És la part de dalt de la fotografia.


Quants records d'aquella època! Jo m'estimo Can Brustenga, l'he viscut jo mateixa i a través del meu pare que se l'estimava d'allò més.

Ara hi viuen el meu cosí, el Francisco, l'hereu, amb la seva dona, la Carme. Sempre tenen la casa oberta per qui vulgui i són molt hospitalaris. Gràcies, Francisco i Carme! Els nens van córrer per la casa, van veure el llit on dormia el meu pare, es van ficar a tots els racons que van trobar i van escoltar amb força atenció les explicacions que el meu germà Joaquim ens feia. La veritat és que tot això em va fer molt feliç. Potser no serem una família exemplar, amb personatges "importants",  però estic orgullosa de portar aquest cognom.

Després cap a casa, es van banyar els nens i a dinar en una taula quadrada perquè així els 17 ens vèiem les cares.


Va ser molt maco i divertit. Els nens van sortir amb un paper cada un i van anar aixecant -los; cadascú tenia una lletra del meu nom i llegia o deia de cor una frase referida a mi. Estaven feliços i reien; ho havien preparat tot d'amagat i els agradava que jo tingués la sorpresa. Són tan macos aquests nens i nenes... i me'ls estimo tant!



Després em van regalar una fotografia gran de tots ells, molt maca, una altra dels tres fills, i finalment una dels nou néts. Em va fer molta il·lusió!


Se'ls veia tan feliços i somrients! Què més pot demanar una mare, una àvia? Com deia la meva mare, vam començar dos, en Jaume i jo, i ja som disset! I vaig tenir flors dels germans i un llibre i un centre preciós d'en Jaume... Les espelmes quasi ni temps per bufar-les perquè entre tots van anar més de pressa que no pas jo! I sobretaula, els nens jugant, els grans parlant... Un dia feliç i rodó!



Ja a la nit, en Jaume i jo amb els germans, preníem una copa de cava i ens van trucar que el bosc cremava. Just a tocar de casa entre la Capella i el camí de l'Areny hi havia tres punts de foc. Incendi provocat que va fer venir tres cotxes de bombers. Un final inesperat però que va acabar bé. Ara ens queda un tros de bosc de color negre... però res més.


I qui dia passa any empeny! Que puguem seguir vivint moments dolços com aquests en família, que ens agradi celebrar tot el que és bo, que ens sapiguem acompanyar quan alguna cosa no va bé i que puguem bufar espelmes en companyia de tots durant molts anys!
Moltes gràcies a tots!!!

diumenge, 17 de juny del 2012

Vestits i samarretes


Vestits i samarretes

Acabo els vestidets a la matinada del dia 17, justet perquè els puguin estrenar pel meu aniversari. Tot ho agafo molt just o és que faig massa coses i no arribo a tot. Potser és perquè avui celebro els meus 65 anys i ja començo a ser grandeta...
Com que no vull posar fotos dels néts al blog us haureu de conformar amb les fotos dels vestits. És la primera vegada que faig vestidets i per això me'n sento orgullosa, tot i que penso que si segueixo fent-ne, cada vegada em sortiran millor i més bonics. Però estic contenta! I pels nens samarretes amb la seva inicial.
Aquí els teniu!








La veritat és que estaven tots molt macos; i és que SÓN MOLT MACOS!!!


diumenge, 10 de juny del 2012

La tragèdia de Cal Pere Llarg

La tragèdia de Cal Pere Llarg
Aiguafort
de Eduard Girbal Jaume
Edició d'Enric Cassasses

Mirmanda
Edicions de 1984


Endreça
A Caterina Albert, -lleona de les Lletres Catalanes-, en homenatge.
L'autor
Dia de la Candelera 1920
 
 
 
A cal Pere Llarg sempre ha sigut a cal Pere Llarg. Que el cap de casa s'hagi anomenat Pau, Pere o Berenguera, sempre se li ha dit "el Pere Llarg", i quan conviuen a la casa avi, pare i fill, aquell és "el vell Pere Llarg", el segon "el Pere Llarg" a seques, i el darrer "l'hereu" o "el noi Pere Llarg".
I amb les dones passa igualment. Hi la "la Pere Llarga", "l'àvia Pere Llarga" i "la jove Pere Llarga", i les noies són "les noies Peres Llargues" mentres no surten de la casa. I encara quan, de casades, ne surten, dura molt temps que es diu: "la Pere Llarga de Ferreric" o "el Genís de Bergús, casat amb una Pere Llarga".
 
 
Aquesta obra pertany a una tetralogia que s'ubica a Salo, a les terres de Sant Mateu de Bages, petit poblet on va passar una temporada l'autor i on pertany la masia de cal Pere Llarg.
El Peret de cal Pere Llarg ja té edat de "prendre estat" i els pares li busquen muller. I busquen muller rica ja que la cas s'enfonsa ja i necessiten revifar-la. Buscant i preguntant troben la Custòdia, noia que viu amb els oncles a Solsona ja que els pares són morts i ella és hereva d'una gran fortuna. El que no saben és la vida ni el caràcter, o malaltia, d'aquesta noia. Ho porten ben amagat ja que tots volen guanyar-hi alguna cosa. Els oncles treure-se-la de sobre quedant-se part de la herència i els futurs sogres volen els diners... i una mare pels seus néts. La Custòdia accedeix per alliberar-se dels oncles, espera trobar la llibertat fora d'aquelles quatre parets, i comença una vida vergonyosa i terrible pel Peret i per tota la família. Així descriuen a la Custòdia, la Pere Llarga: una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida.
Hi ha qui vol trobar semblança amb la solitud de la Mila de Víctor Català, però trobo que són dues solituds tan diferents, tan apartades una de l’altra que no pots trobar-hi cap punt en comú; llevat només que les dues són víctimes d'una societat tancada i egoista que només admet als qui pensen i actuen exactament igual que ells.
Comences a llegir considerant a la Pere Llarga una boja desgraciada i al Peret una víctima de les circumstàncies, i acabes veient el noi sense cap sentiment, no veient més enllà del seu nas, buscant els diners coma finalitat i a ella, en canvi, la veus víctima de les circumstàncies i voldries ajudar-la, donar-li un cop de mà.
El llibre està molt escrit amb un català pre-favrià parlat a muntanya, que al començament costa una mica de seguir però que després et satisfà perquè una llengua viva, parlada, sempre dóna goig de llegir i d'escoltar.
Dóna una visió del món rural de començament de segle, la tragèdia, els miraments de la gent, els egoismes, les societats tancades, la mala llengua de la gent, dels veïns..., els que no veuen el que passa al seu davant encara que li ho expliquin, com el mossèn del poble... I passions incontrolades, vides trencades i silenci, silenci... o crits que fereixen les orelles.
M'ha costat començar a llegir-lo però m'ha agradat molt.

dissabte, 9 de juny del 2012

Kedada solidària


Kedada solidària de Tricotar en Públic al Carrer


Kedada del Dia Mundial de Tricotar en Públic al Carrer.
Aquest any celebrem a Barcelona el dia Mundial de Tricotar en Públic al Carrer. Cada any es celebra a tot el món i nosaltres començarem enguany. La idea és que la gent vegi com és de divertit fer punt de mitja.
La Kedada que fem nosaltres serà solidària ja que els beneficis que s'obtinguin seran per condicionar un pis pels Sense Sostre; ajudarem a la Fundació Arrels que fa ja molts anys que es dediquen als sense sostre. Hem d'aconseguir recollir 3.176,00€. L'aportació és de 10,00€ per persona i hem d'aportar un quadrat fet a mitja per anar guarnint una caseta de cartró que ens recordi a on aniran a parar aquests diners. I amb aquests quadrets la idea és fer-ne mantes.

Jo hi he anat i ho he trobat molt curiós i divertit. Si rient i parlant i trobant amigues de fa anys que creies perdudes per aquests móns de Déu ajudes a una causa justa i bona, què més vols? La Montse, la Lurdes i la seva mare, la Maria Dolors, la Rosamari... i d'altres que ni reconeixia de tants anys que no les veia; i ens hem trobat fent punt solidari! Queia un sol de justícia i repartien barrets; hi havia cadires per seure i molt bon ambient.
He vist i he estat parlant amb en Salvador Busquets, director d'Arrels, i a la Maite Fandos, Regidora de l'Ajuntament de Barcelona i Presidenta de la Comissió d'Educació, Cultura i Benestar. 
Començo a enyorar Arrels. Després d'haver-hi estat de voluntària una colla d'anys ara ja fa temps que no hi vaig, però crec que el fet d'haver estat voluntària d'Arrels "imprimeix caràcter". I potser ja comença a ser hora de tornar-hi... Sense deixar, però, el Club de l'Agulla que, amb la Maria José al capdavant, inquieta i compromesa, m'ha donat bones estones i m'ha fet descobrir que m'agrada cosir!
Espero tornar-hi l'any vinent!


diumenge, 3 de juny del 2012

Països Bàltics 1 - Lituània - Vilnius


Països Bàltics
Lituània, Letònia i Estònia

Del 27 de maig al 3 de juny de 2012,
amb el Teo i la Maria Clara

Les tres Repúbliques Bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, que per nosaltres són inseparables i  molt semblants, són al contrari ben diferents i amb influències completament oposades. Les tres han viscut, això sí, un procés de independència i de recuperació de la llengua i els costums en un temps semblant i sense violència, de forma pacífica. Les tres llengües són tan diferents que quan es troben entre ells acostumen a parlar en rus, tot i que això no els acaba d'agradar. Entre ells es gasten moltes bromes; sembla que els estonians són molt, molt lents, els letons una mica menys i els més àgils i ràpids són els lituans. Després de l'ocupació russa als tres països les cançons populars es van convertir en la seva expressió de identitat personal. No us recorda això a "La balanguera" a Mallorca?
Nosaltres no vam notar la diferència però els guies, entre ells, no paraven de fer broma. Vam començar el viatge per Lituània.

LIETUVA-LITUÀNIA:
Arribem a Vilnius  i trobem que el nostre grup de Politours és força reduït, 12 persones, i amb cara de ser molt agradables com es va demostrar al llarg del viatge. Per tant és com si els haguéssim triat abans de sortir!
El lituà té semblança amb el eslovè i el serbocroata i la majoria de la població és catòlica. Sempre hi ha hagut bona convivència entre les diferents religions.
Més que la història i l'art del país, que es pot trobar a qualsevol lloc, la meva intenció és explicar aquí les coses que vaig sentir dels guies, les coses que vaig veure i els meus sentiments respecte tot això.
Adomas Mickevicrus - Adam Mickrewicz - és un poeta cubà que va escriure sobre la història de Lituània. Això va fer que la gent volgués ressuscitar la llengua, ja quasi oblidada, i va començar així la Renaixença del país. 
 
 
I el poeta Vincas Kudirka va escriure i musicar l'himne lituà.
 

El primer que vam fer al sortir de l'hotel és travessar un gran pont, el Zaliasis, amb escultures enormes de joves treballadors que ja de lluny veus que són de l'època soviètica.
 

El teatre de l'Òpera, molt curiós i original amb les figures de personatges de diferents òperes.


Els vestits tradicionals, la música, la dansa, van mantenir la identitat d'aquests països durant l'ocupació soviètica. I els donen molta importància. Ja de bon matí vam trobar colles de gent de totes les edats, d'avis, fills i néts, vestits amb la vestimenta típica del país, tocant instruments musicals, fins i tot nens molt jovenets, i ballant amb molta agilitat malgrat els anys que alguns portaven a sobre. Era bonic!




El gran personatge de Vilnius, i de Lituània, és Gedomino, el fundador de Vilnius. Vivia a Trakai i un dia, dormint en terra de Vilnius, va somiar en un llop que udolava. El significat d'aquest somni segons li van dir era que havia de construir allà una catedral i una ciutat.
El carrer més important i antic és el carrer Pilies que correspon al que va ser la carretera o el camí que portava des del castell de Vilnius al sud, a Polònia i Rússia.



L'any 1323 és la primera vegada que s'anomena Vilnius a aquesta ciutat. A les cartes que Gedomino va enviar als comerciants de la Lliga Hanseàtica i al Papa d'Avignon.  
Lituània és anomenada abans. Ja  a l'any 1009 trobem una menció en els Anals de Quedlinburg on ens parlen de Sant Bru -Bru de Querfurt-, arquebisbe i monjo, anomenat Bonifaci, que va ser decapitat pels pagans en l'onzè any de la conversió de la regió de les fronteres dels Rus i Lituània, juntament amb 18 dels seus seguidors, i que van entrar al cel el 9 de març. Era època d'invasions i la unió de tribus lituanes anaven contra les intencions expansionistes dels Cabalers de l'Orde Teutònica.

El diumenge el Skamba Kankliain, festival folklòric internacional al carrer, que es celebra cada any al inici de l'estiu. El nom ve del instrument típic del país que és semblant a l'arpa. Hi participen colles d'arreu, de Bretanya, de Brasil, de països africans... Van desfilant pels carrer amb vestits típics, tocant instruments, cantant i ballant i acaben tot en una plaça amb un envelat. És molt curiós de veure.















Vam visitar l'església de Sant Casimir, patró de Lituània, la primera església barroca del país, feta pels jesuïtes, amb la característica cúpula negra i torre vermella. Té una història bastant moguda: restaurada al segle XVIII després de ser pastura de les flames, va servir de magatzem de gra durant la marxa de Napoleó a Rússia, temple ortodox al segle XIX i fins i tot un museu d'ateïsme durant l'època soviètica.


L'església se Sant Nicolau, gòtica, la més antiga de Lituània. Durant molts anys va ser l'única església on es deia la Missa en lituà.
L'església de l'Esperit Sant, la principal església ortodoxa, Decorada amb estuc i escultures, cosa no gens corrent en aquest tipus d'esglésies. I edificada com una església barroca amb la forma de creu llatina. En una urna central hi ha les restes dels tres màrtirs ortodoxes Sant Antoni, Sant Estaqui i Sant Joan. Se'ls veuen les sabates i un cop l'any la gent fa cua per besar-los els peus.
 
 L'església més bonica és la de Pere i Pau, tardo barroca. construïda al S. XV en el barri de Antakalnis, és senzilla de fora i d'una exuberant bellesa a l'interior. Té més de 2000 figures, algunes que et poden arribar a donar malsons. Penjant del sostre hi ha un enorme vaixell fet de petites peces de vidre on es reflexa la llum, en honor de Sant Pere. Tot l'interior és d'un blanc que enlluerna. I a l'entrada, a dreta i esquerra, ho trobem dues capelles, una dedicada a Crist a la Creu i l'altra al baptisme: principi i fi de la vida cristiana. I una pila baptismal de marbre del segle XVII. Impressiona!




Després vam anar al cementiri de Antakalnis on hi ha enterrats nombrosos soldats morts per la independència de Lituània. Morts en terra lituana, tan lituans com russos, víctimes de la Primera Guerra Mundial. És un parc meravellós i ben cuidat, tranquil, seré... Estan enterrats en llocs diferents del parc segons la seva nacionalitat i religió. Dóna gust passejar-hi, sembla impossible que el que veiem allà sigui el resultat d'una cruenta i llarga guerra...





Ja de tornada a Vilnius ens vam aturar a la Porta de l'Aurora, primer lloc de peregrinatge dels lituans. Allà hi ha una petita capella i des del carrer pots veure l'altar i l'oficiant. Aquesta porta era una de les deu portes de la muralla i l'única que es conserva. És un dels símbols de Vilnius. Dins la Capella es pot veure el quadre de la Verge Maria, Mare de la Misericòrdia, pintura del Renaixement, del S. XVII. És venerada tant per catòlics com per ortodoxes i per membres de l'Església Oriental i se'l considera miraculós. Se'l coneix per tot el món i hi ha moltes còpies repartides per diferents esglésies de molts països.













 
Aquest és un dels rams que fan servir per Pasqua en comptes dels palmons nostres.

 
Després de visitar moltes, moltes esglésies, ens van portar a veure el barri dels Uzupis. El Dia de la Broma, semblant als nostres Innocents, 1 d'abril de 2000 i escaig van proclamar la República Independent. Era un barri degradat que es va anar habilitant per artistes i el dia 1 d'abril de cada any posen duana, fan visats i tenen moneda pròpia. Ara està total ment degradat. Uzupi vol dir "a l'altra banda del riu" i és una pena que no s'hagi cuidat perquè la situació és molt bona i el indret és bonic.


 
I abans d'acabar amb Vilnius vam trobar aquesta rajola:
 

Aquesta pedra, la STEBUKLAS, situada davant de la Catedral de Vilnius, és el lloc on, segons la tradició, començava la Cadena Bàltica. Es coneix com la Cadena Bàltica, la Balti Kett en estonià, la Baltijas cels en letó i la Baltijos kelias en lituà, l'esdeveniment que va tenir lloc el 23 d'agost de 1989, quan més d'un milió i mig de persones es van agafar de les mans per formar una cadena humana de més de 600 quilòmetres de longitud, creuant les tres Repúbliques Bàltiques i passant per les tres capitals, per demanar la independència de manera pacífica però contundent.
Nosaltres vam agafar-nos de les mans i vam fer la nostra petita cadena...



I després de sopar un zeppelin, menjar típic lituà que consisteix amb patata farcida de carn però tot molt, molt greixós, al carrer Pilias, deixem Vilnius per seguir visitant Lituània.

Anar a Països Bàltics 2 - Lituània: Trakai. Kaunas, Siauliai