diumenge, 30 de setembre de 2012

Països Bàltics 2 - Lituània:Trakai, Kaunas, Siauliai


Països Bàltics 2 - Lituània

Trakai - Kaunas - Siauliai

Del 27 de maig al 3 de juny
Amb el Teo i la Ma. Clara
Anar a Països Bàltics 1



Trakai





Situat a 38 quilòmetres de Vilnius ha estat declarat parc nacional, tant per la bellesa natural dels seus llacs i boscos, de bedolls i d'avets, com per la importància històrica del lloc. Va ser seu del Gran Ducat de Lituània i capital del país durant l'edat mitjana. L'imponent castell és una magnífica construcció situada en una petita illa al centre del llac Galve, un dels tres que volten la península. El castell és gòtic, de totxos vermells, i el va fer edificar el Gran Duc Vytautas, molt estimat pels seus súbdits, cap a l'any 1400.  
 
 
 
És una visita que no et pots perdre per la bellesa del castell, reflectida en el llac, amb els boscos i, per nosaltres, amb un cel blau i un sol esplendorós. Dins el castell hi ha un museu de història.
 
 
Prop del castell hi ha la Karaimu gatve, un carrer on viuen els últims karaites, descendents d'una tribu de Crimea, d'origen turc, i que religiosament són una escissió dels jueus que no admeten el Talmud. Les seves cases són de colors i sempre, sempre, amb tres finestres: una per Déu, una per la família i una pel Gran Duc Vytautas. Actualment hi viuen només 12 famílies, 60 persones. I tot el llegat d'aquesta minoria ètnica està recollida en el Museu Etnogràfic dels Karaites, en el mateix carrer. Allà ens van fer provar una beguda de pa negre, Giro, amb molt poc alcohol, molt dolça.
 
 
 

Kaunas

És la segona ciutat més important i més poblada de Lituània. Va ser capital durant la 1a. República lituana, l'any 1940. Va començar com ciutat industrial i tenia fama de ser la seu del crim organitzat. Va tenir molta importància en la recuperació de la llengua. Van buscar en els poblets on es conservava la llengua professors per ensenyar-la arreu.
 
 Vam començar visitant l'església de Vytautas el Gran, de la Mare de Déu de l'Assumpció, a tocar del riu, feta amb totxo vermell.
 
 
Després vam anar a la plaça de l’Ajuntament, molt àmplia, amb l'església gòtica de Sant Francesc Xavier i l’Ajuntament, que anomenen "El cigne blanc" pel seu color blanc i per l’alçada de la torre. És del segle XVII però construït sobre un edifici gòtic.
 
 
A prop trobem la Catedral dels Apòstols Sant Pere i Sant Pau. A la paret externa de la catedral hi ha un relleu dedicat al poeta romàntic lituà Maironis, pseudònim de Jonas Maciulis, que va ser un gran patriota i va lluitar per la independència de Lituània contra la Rússia Imperial.
 
 
La casa de Perkünas, dita així perquè en una paret es va trobar una representació del déu pagà Perkünas, déu del tro i del llamp.
 
L'església de Sant Jordi, destruïda per les bombes i que l'ensenyen sense restaurar; impressiona...
 
També hi ha el Museu del Diable, amb més de 800 representacions, pintures, escultures, del diable.
I en Museu d'Art Modern podem trobar-hi obres del pintor surrealista Mikalojus Konstantinas Ciurlionis de qui diuen que recorda les pintures de Dalí.
El Palau Episcopal amb una estàtua a l'exterior del bisbe Matjejus Valancius, una espècies de talibà, però que en el moment que es va prohibir escriure el lituà ell va fer imprimeir els seus llibres a l'actual Kaliningrado i els feia entrar al país a través de l’església. Va ajudar molt al procés de conservació i restauració de la llengua.
 
I ja sortint de la ciutat trobem el castell de Kaunas, en la confluència dels rius Neris i Nemunas, gòtic amb totxos vermells. Només es conserva algun tros de muralla i una torre originals. La resta ha estat restaurat el segle XX. Però és d'una bellesa serena i àmplia, amb un paisatge meravellós.
 

Siaulai
 
La colina de les creus. La Meca dels lituans.
 
 
Hi ha diferents versions sobre el seu origen. Uns diuen que un pagès va posar una creu per a la seva filla malalta i que la gent en va anar afegint. Altres que és un lloc pagà cristianitzat. I d'altres diuen que és una expressió de protesta anti-tsarista. Durant el comunisme aquesta colina va simbolitzar la resistència lituana. Les autoritats soviètiques, tot i arrasar-la força cops, no van poder evitar que cada vegada la gent portés, de nou, creus i més creus. Hi ha creus grans i petites, de fusta i de metall, cares i barates. És impressionant. I dels braços de les creus la gent hi penja rosaris.
 
 
Amb la quantitat de rosaris que tinc jo a casa de les àvies i que no sé què fer-ne! Si algú hi va que m'ho digui que li donaré tots els meus rosaris i que els pengi a la colina en nom de la família!
Actualment és el segon lloc de peregrinatge dels lituans, darrere de la Porta Aurora de Vilnius.


I anem ja cap a Letònia...

Anar a Països Bàltics 3 - Letònia: Rundale i Riga

Cobrellit Patchwork Kuba/Boro


Cobrellit Patchwork

29 de setembre de 2012


Avui he acabat el cobrellit que havia de tenir fet a l'estiu. Vaig sempre una mica endarrerida però ho acabo tot!
M’agrada com ha quedat. Els colors van be amb tot i són bonics.
I té nom i història. És el cobrellit Kuba/Boro. Representa la fusió de dues cultures, la Kuba i la Boro. Disseny Kuba i colors Bora.
La cultura Kuba, de la República Democràtica del Congo. Les dones de Kuba en els segles XVIII i XIX aconseguien dissenyar i fabricar aquestes magnífiques obres d'art. I ho feien amb escorça de ficus i ràfies de fulles de palmera.
La cultura Bora ens ve del Japó. Els pagesos pobres del nord del Japó treballaven els cànems i els cotons i els apedaçaven i els tenyien amb tints naturals d’anyil i altres per fer els seus quimonos.
Ja la tinc posada al llit i avui l'estrenarem. Em fa molta il·lusió!
 
 

diumenge, 23 de setembre de 2012

Masies Vives 2012

Masies Vives 2012
Santa Eulàlia de Ronçana

22 i 23 de setembre de 2012


PENDENT D'ESCRIURE

divendres, 21 de setembre de 2012

Rafael Masó - Girona

Rafael Masó

Casa Museu i obra de l'arquitecte a Girona i a S'Agaró

Amb Amics del MNAC

21 de setembre de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dijous, 20 de setembre de 2012

Calaveres atònites


Calaveres atònites
de Jesús Moncada

Les ales esteses
La Magrana

Setembre de 2012


Genial! Com m'ha agradat!!!
Jesús Moncada té una manera d'escriure que captiva i et fa somriure sense saber perquè.
Mallol Fontcalda és un jove advocat barceloní que va a Mequinensa com a secretari del jutge Crònides amb l'esperança de tenir temps i tranquil·litat per preparar les oposicions d'administració de la justícia. Però després d’un viatge força accidentat es troba en un ambient i amb uns personatges que mai no hauria imaginat.
Cada capítol és una demanda d'una persona de Mequinensa al jutge Crònides, demanda feta amb tota mena de detalls i de situacions inversemblants. El jove Mallol aviat queda captivat per aquesta gent i s'incorpora ala vida de la vila.
El pròleg el fa el mateix Mallol Fontcalda i descriu tot el que va passar per arribar finalment, brut de carbó, arrugat, despentinat, a la plaça de Mequinensa. I la veu de la senyora Penélope, una velleta polida que l'havia estat estudiant tot el trajecte que li dia on era el jutjat i que l'esperava a sopar a casa seva amb el seu nebot, el jutge Crònides.
I nomes entrar al jutjat el primer cas. Un cec i una dona que l’acompanyava i quan volen fer entrar un testimoni demanen que entri... el Sagrat Cor de Jesús! Va dominar el impuls d'aixecar-se de la cadira i arrencar a córrer i després del sopar a casa la Penélope va estar content de no haver marxat, perquè el parlar i la manera de fer d’aquella gent el van ben enganxar i quan, tres anys després, va haver de marxar va passar uns dels tràngols més difícils de la seva vida. No puc explicar cada capítol, cada cas que s'explica en el llibre però tots són curiosos i poc corrents. I estan descrits amb una mestria important. El cas dels condons beneïts que venia la Leucofrina, la majordoma per venjar-se del rector, el farmacèutic que comprèn la teoria de la relativitat tot despatxant medicaments, la Penélope cantant-li la canya a tot un senyor Cardenal, la senyora Caietana de Mora assegurant que Franco va perdre la guerra a Mequinensa, i moltes més que tenen gràcia per la manera que té l'autor d’explicar-les, pels girs que fa servir, pel ric i genuí vocabulari, pel to de les converses...
I com diu Crònides al seu secretari: No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.
No us el perdeu! El somriure us durarà fins i tot després d'haver acabat el llibre!

divendres, 14 de setembre de 2012

Indianes

Indianes
amb Amics del MNAC

14 de setembre de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

Pare Batllori


Miquel Batllori, l'agudesa d'un savi
Documental

Cinema Comèdia
Preestrena

13 de setembre de 2012


Direcció: Francesc Llobet i Dalmases
Guió: Valentí Gómez i Oliver
Assessoramnet històric: Josep Maria Benítez i Riera
Música: Benet Casablanca i Domingo 
 

Hem pogut anar a la preestrena del documental sobre el Pare Batllori. Ha valgut la pena! Hi havia presents el Cardenal Arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach, el Director Provincial dels Jesuïtes, el monjo de Montserrat Pare Hilari Raguer, l'Eliseu Climent i altres personalitats i gent com nosaltres que volia retre homenatge a la figura d’aquest historiador excepcional.  
El Pare Batllori, jesuïta, va néixer l'any 1909 a la Plaça Catalunya número 2 de Barcelona i va morir a Sant Cugat l'any 2003. Casualment va néixer i morir el mateix any que el meu pare.
Va viure molts anys a Roma i va ser un gran historiador. Va tenir accés a la biblioteca de Roma dels Jesuïtes i en va fer un bon servei.
Com deia ell mateix era un historiador dispers i profund. Dispers perquè només investigava el que li venia de gust i profund perquè anava fins al fons, fins a les arrels. Un historiador, deia, ha d’esbrinar i explicar, mai judicar. I per això deia dels Borja que eren uns grans personatges, molt grans: grans sants o grans pocavergonyes.
Els seus tres grans mestres van ser: el mallorquí Ramon Llull, de qui diu que és el primer que posa el català a nivell intel·lectual alt, a nivell filosòfic; l'aragonès Baltasar Gracian, jesuïta com ell i rebel com ell, amb qui el comparaven dins la Companyia, que va ser dintre els barrocs el més conceptual; i el valencià Vicens Vives.
El documental és una successió d'alguns dels personatges que el Pare Batllori va estudiar i aprofundir. Separats cadascun per unes onades sobre pedres de la platja i seguint, sobretot els més antics, les miniatures dels llibres per ells escrits.
És una feina de titans que va costar trobar qui la recolzés.
El Pare Batllori tenia una passió: la família Borja, de València, que va portar el català al seu més gran nivell i estatus pel fet que al Vaticà es va parlar català durant força anys. Aquesta passió era compartida per l'editor valencià Eliseu Climent. Aquest li va demanar una i una altra vegada que escrivís sobre els Borja. Finalment el P. Batllori va accedir. De l'Eliseu Climent el Pare Batllori deia: no tots els jesuïtes són dins la companyia! Un dia el va trucar i li va dir: Eliseu, ja he acabat! I quan l'editor el va contestar dient que aniria la setmana vinent a veure'l ell li va demanar: no pot ser demà?. No podia ser. I l'endemà l'Eliseu Climent va rebre la trucada que el Pare Batllori havia mort. Va voler deixar la feina acabada.
El jesuïta Josep Maria Benítez ha estat l'assessor històric d'aquest documental. Una persona amb un coneixement històric i anecdòtic tan important com ell ha ajudat que el documental sigui molt interessant i aporti novetat i actualitat a uns personatges que, no sé perquè, tenim una mica en l'armari des mals endreços. Ens el han fet tornar a sortir a la llum.
Gràcies a tots els qui heu fet possible aquest documental. I per poc interès que tingueu en la cultura històrica i literària no us el perdeu!

Amb la participació de: Joan Nadal Cañellas S.I., Amador Vega, José Maria Sevilla, Josep Perarnau, Miquel Navarro Sorní, Eliseu Climent, Doris Moreno, Josep Solervicens, Joan Bada S.I., Oriol Junqueras, Josep M. Benítez S.I., Martín Morales S.I., Mons. Ramon Corts, Enric Panés, P. Marc Taxonera, P. Hilari Raguer, Pere Vicenç, Mons. Sergio Pagano, Cristina Gatell, Borja de Riquer, Jaume Aymar, Glòria Soler i amb la col·laborció de TV3.
 
De la presentació del documental:
La producció i exhibició d'aquesta pel·licula documental, és l'esdeveniment que culmina a Catalunya l'any Batllori proclamat en commemoració del centenari del naixement del Pare Miquel Batllori, en un acte solemne al Palau de la Generalitat de Catalunya, presidit pel molt Honorable President en aquell moment, Sr. José Montilla, el dia 2 d’octubre de 2009
Una figura com la del pare Miquel Batllori i Munné (Barcelona 1909- Sant Cugat del Vallès 2003) no apareix massa sovint. Ara bé, la comunitat internacional en la qual ell es movia, (món de la història, món de la cultura, món de la espiritualitat, món de l’església, món de les societats civils) l’apreciava, i del seu saber, en feia l’ús més adequat: el considerava de de gran nivell intel·lectual.
Tot això, junt amb el seu humorisme transcendental, justifiquen el títol del nostre documental: “l’agudesa d’un savi”.
Historiador de la cultura, jesuïta atípic com a ell li agradava anomenar-se, és autor d’una obra completa de 23 volums en català.
Guardonat amb premis com: Creu de Sant Jordi, Príncipe de Asturias, Premi d’honor de les lletres catalanes, doctorat Honoris Causa per onze universitats dels països de parla catalana; formà part com a membre numerari de la Real Academia de la Historia (Madrid); també de nombroses institucions acadèmiques catalanes, espanyoles i internacionals i fou professor a la Pontifícia Universitat Gregoriana a Roma, fins a la seva jubilació.
El treball de recerca el va desenvolupar amb una metodologia que implicava una gran curiositat intel•lectual, passió per la documentació (els documents s’han d’analitzar críticament), gran dedicació a la cultura catalana (fruit n’és el llibre Vuit segles de cultura catalana a Europa), i un sentit genial del fet d’estudiar: anar al fons i a les causes de les coses.
Al final de la seva vida tal vegada va esdevenir, com bé suggereix el que és probablement el seu més
fidel seguidor, l’historiador i també jesuïta Josep Maria Benítez i Riera, un “historiògraf de la historiografia”.
Els personatges que va estudiar, les èpoques i els estaments socials i espirituals que representen, i que son personatges que viuen al límit entre l’ortodòxia i l’heterodòxia, lluitadors que mai abandonen el seu compromís moral amb ells mateixos.
El que aquest documental ofereix, és la possibilitat que el gran públic visqui aquests personatges -que són tan desconeguts com clau per a comprendre la nostra història- com una aventura- intel·lectual, vital, social, moral, de tot tipus- i els estimi com representants de moments significatius de la cultura catalana, de la cultura espanyola, de la cultura de la humanitat. Amb els seus elements positius i, també, els negatius, i a la vegada descobreixi la personalitat i el gran valor de les aportacions del P. Batllori
El documental consta d’una entrada o principi, que ens posa en context i ens avisa de l’humorisme transcendental del protagonista, i sis capítols que desenvolupen cada una de les temàtiques: 1-Llull; 2- Arnau de Vilanova; 3- Nissaga Borja; 4- Baltasar Gracián; 5- L’expulsió dels jesuïtes d’Espanya: 1767; 6- Segle XX: el cardenal Vidal i Barraquer i l’historiador Jaume Vicens Vives; una conclusió, i un final.
 
Comentaris a La Vanguardia del dia 17 de Xavier Antich:
El documental és un repàs del treball de més de setanta anys del pare Batllori, dedicats principalment a investigar, publicar i divulgar la importància de vuit segles de cultura catalana a Europa.
Deia d'ell mateix que no era un savi, era un historiador, un estudiós i prou.
Quan el van investir Doctor Honoris Causa per les onze universitats dels Països Catalans el propi Batllori, irònic com sempre, va certificar que "poques vegades tantes universitats s'apleguen, amb presència de bisbes i cardenals, per celebrar un funeral com aquest, de "còrpore vivente".
L'endemà de la seva mort Martin de Riquer publicava: "El pare Batllori era actualment la personalitat més destacada de la cultura catalana". I Anton M. Espadaler, buscant una constant en la seva obra, destacava, citant-lo, "en primer lloc, la demostració que la cultura catalana és producte d'un poble que sempre, fins i tot en els moments de més decadència política i literària, s'ha sentit europeu".
 



dimarts, 11 de setembre de 2012

Diada 2012



Diada Nacional de Catalunya 2012

 

La manifestació d'avui és història. Organitzada per la societat civil i amb la participació a nivell particular dels polítics de quasi tots els partits. Calia anar-hi. El clam de molts catalans s'ha fet sentir pels carrers de Barcelona. Famílies senceres, nens, pares i avis, joves, parelles, gent de tota edat i condició, junts entonant els Segadors, el In Inde Independència ja! i l'Estaca. Quants anys fa ja de l'Estaca? I encara és ben vigent... Com ha dit el Lluís Llach ja no és una cançó seva, ja és de la gent...
Avui no hi havia lloc pels anti-sistemes. Un milió i mig de persones, pel cap baix, manifestant-se amb alegria i serenor, sense ni un incident. Això hauria d'ajudar a donar una mica d'empenta al concert econòmic, al pacte fiscal...
De manera semblant els Països Bàltics van aconseguir la independència. I ells no estaven dins la Unió Europea.
Catalunya Nou Estat d'Europa. Aviat? Voldria poder veure i viure la independència, la sobirania, de Catalunya i ara començo a pensar que potser sí que tindré aquest privilegi. Bé per tots els qui ens vam manifestar i pels que no van poder però que hi eren de cor!
I al matí, l’acte institucional, a mi em va agradar molt. El record dels nostres poetes i escriptors, els nostres cants, va ser un acte que, pels qui som de lletres, ens va agradar per força, però també tota l’altra gent podia gaudir de les paraules ben recitades, ben llegides, ben escrites de gent que estima el nostre país. I que estan en el nostre record.

President Mas, anem per feina!