dilluns, 25 de febrer del 2013

En lloc segur


En lloc segur
de Wallace Stegner

Libros del Asteroide

Febrer de 2013


M'ha agradat molt! Però com ja comença a ser un costum m'ha tocat llegir-lo dues vegades. Els personatges són de costums i maneres de fer tan diferent de les europees que la primera vedada no vaig acabar d'entrar en situació. Però com el llibre el vaig trobar bo i interessant vaig voler repetir ara ja coneixent una mica la manera de fer d'aquestes persones. I no són ni de bon tros tan allunyades... Són dues parelles d'Amèrica del Nord, designats a Wisconsin com a professors de llengua i literatura i una d'elles amb casa a Vermont, prop ja del Canadà, on van durant les vacances. 
Es coneixen en l'època de la Gran Depressió i la seva amistat, exagerada, intensa, entranyable amistat, durarà tota la vida.  La Charity i en Sid venen de famílies matriarcals, sobretot ella, de grans i nombroses famílies, amb molts diners tot i que viuen amb austeritat -relativa...-. La Sally i en Larry no tenen família ni mitjans econòmics. Però es troben a la Universitat i elles dues estan embarassades de tes mesos. Es fan molt amigues i els dos nois també es troben bé junts. I comença una vida diferent, xerrades sempre amb poetes i poemes entremig, amb música després de sopar amb silenci imposat, amb estius llargs i tranquils a la casa de Vermont... Però la vida té cops amagats i no tots són agradables. i veurem com els amics són per ajudar-se i per estar a les verdes i a les madures. Quan els fills ja són adolescents els quatre realitzaren el viatge del seus somnis: Florència. I allà beuen i s'emborratxen d'art cada dia i a totes hores. 
Sembla mentida que puguin conviure bé amb el caràcter tan diferent que tenen. La Charity mana, sempre mana. Té una idea molt clara del que vol per a ella i pels altres i tot i estimar-los amb bogeria els fa passar per on ella vol. En Sid depèn d'ella, vol fer coses pel seu compte, no sempre està d'acord amb les seves decisions però sempre acaba cedint: adora a la Charity. La Sally també depèn d'en Larry però per una qüestió física. I en Larry vol escriure i ho fa i aconsegueix l'èxit. Els quatre s'estimen i permeten sempre que la Charity els organitzi la vida perquè saben que ho fa perquè se'ls estima. però a mi em costa de comprendre de vegades les reaccions d'aquests personatges. 
Penso que el fet de viure a Amèrica, on la vida de família és quasi inexistent per la separació física, de llunyania, el fet de trobar uns amics de debò els converteix en la seva família. I llavors cedeixes...I a més ho fan a gust. 
Quan són a Florència s’aturen un dia a Arezzo per visitar el Sanseplocro. Quan veuen la pintura de Crist ressuscitat i els borratxos a terra mig adormits vigilant la tomba en Larry fa una reflexió que m'ha impressionat  Aquí la teniu: 

Fins llavors ens havíem comportat amb certa frivolitat, una resposta primaveral a les flors i a l’aire suau i clar. Però aquest Crist ens va colpejar com un cop de colze al plexe solar. Aquella cara trista i afligida no permetia un estat d'ànim oblidadís. No era la cara d'un déu que reclamava la seva immortalitat suspesa, sinó la cara d'un home que fins un moment abans havia estat absolutament i horriblement mort, i encara en tenia l’olor a la roba i el terror de la mort al cap. Si s’havia produït la resurrecció. encara no n'havia pres consciència.

El llibre és molt bo, amb descripcións molt agradables i el que hi passa és, simplement, la vida. Una vida difícil pels qui no tenen recursos i fàcil pels qui en tenen; tot i que ells la fan difícil pels objectius que volen assolir. Però és la història d'una gran amistat, viscuda entre poemes i xerrades, entre excursions i relax, entre classes i embarassos. Potser el que veus al final és que en el moment que en Larry i la Sally ja tenen un nivell econòmic alt no visiten tan sovint l'altre parella. També és veritat que llavors viuen en un altre estat, mot lluny d'ells i la Sally té dificultats per moure's. I en el moment que els criden hi van sense pensar-s'ho. 
És impressionat veure la Charity organitzant el seu final, tot previst i pensat... tot i que amb això ella es mori de pena...
No sé, no estic contenta d'aquest resum. No crec que hagi pogut explicar vertaderament què he sentit quan llegia aquest llibre. Si puc tornaré a entrar-hi i escriuré una mica més. 

dissabte, 23 de febrer del 2013

El Paral·lel

El Paral·lel

CCCB

23 de febrer de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dimarts, 19 de febrer del 2013

El inicio de la primavera





El inicio de la primavera
de Penelope Fitzgerald

Impedimenta

Febrer de 2013


Difícil parlar d'aquest llibre. Tothom en parla molt bé i li troben tots els mèrits i gràcies. A mi se m'ha fet no pesat però sí un pèl avorrit, lent; no passa res i passa tot. I no és que no m'agradin els llibres lents i descriptius, però en aquest cas no he aconseguit ficar-me a la pell del personatge. 
Rússia a començament de segle i al inici de la primavera. La imatge és una casa amb finestres tancades esperant que el primer raig de sol obligui a obrir-les i a iniciar la vida plena. Dins aquest marc, un home anglès que ha viscut quasi sempre a Rússia, amo d'una impremta, arriba un dia a casa i troba que la seva dona ha marxat. Sense dir res. Ha tornat a Anglaterra. I es queda ell amb els dos fills. I aquí esperes una reacció forta, o trista, o desesperada; una persecució física o telefònica o com sigui de la seva dona; i no hi ha res. la quotidianitat,  el fer les coses de cada dia, amb una descripció sovint deliciosa del fer i desfer de cada dia. Però no pots entrar en el personatge perquè no l'entens. 
L'autora et parla igual, en el mateix to, dels grans esdeveniments polítics i socials de l'època com de la feina diària a l'impremta o del fer i desfer dels nanos a la dacsa o a casa seva. Una noia joveneta entra en escena en la vida familiar; és per cuidar els nens. És jove i seriosa i callada, però li veus una forta personalitat amagada. I el personatge també molt ben dibuixat és el senyor Selwyn Crane, el comptable, amant de Tolstoi i gran amic d'en Frank, el marit abandonat. 
No sé; potser una vegada més hauria de rellegir el llibre. No sé si són els anys que em fan rellegir o que llegeixo massa de pressa i em queden coses a mig camí del meu enteniment... El meu oncle sempre deia que a partir de certa edat calia rellegir més que llegir coses noves. Potser és això. 

diumenge, 17 de febrer del 2013

Les altres Pedreres


Les altres Pedreres
La Pedrera

amb Isabel Larruy

17 d febrer de 2013

PENDENT D'ESCRIURE

dissabte, 16 de febrer del 2013

Anna Lizaran



Anna Lizaran

PENDENT DE REDACTAR

Monsieur Apeine quiere hacer amigos


Monsieur Apeine quiere hacer amigos
-balada conversacional-
de Pablo Rosal

Sala Beckett
Obrador Internacional de Dramatúrgia

15 de febrer de 2013


Dramatúrgia i direcció: Pablo Rosal
Actors. Xavier Serrat, Mònica Portillo. Laura López, Bàrbara Roig, Pasquale Bavaro


El Xavier, en el paper de Monsieur Apeine està fantàstic, i tots els actors treballen molt bé. 
L'obra no és fàcil, com no ho és cap obra del Pablo Rosal ni cap escrit ni obra on treballi el Xavier...
No sé què opinarà el Xavier i companyia si llegeixen això, però jo explico què m'ha semblat i què he intuït. 
L'obra és sobre el món de la paraula i la comunicació, de l'absurd i del pensament, de sensacions i descobertes. De la dificultat de viure en societat i de l'abandó al deixar se anar, al no voler provar res més, al "ja m'està bé així". Potser a la por al que és nou, al que no es coneix, a pensar que és millor seguir com sempre... Monsieur Apeine arriba a l'escenari sense un passat i tampoc no tindrà un futur; arriba i comença a parlar, i s'adona que parla. Quatre persones jeuen per terra i sobre els bancs. Tampoc no han parlat mai, no saben què els passa i descobreixen amb il·lusió i quasi amb espant que poden relacionar-se. Però no és senzill perquè el seu món no és el nostre. El seu món és un món de imaginació i de son lleuger, de vigília. No saben que poden parlar, no saben què és menjar, no conceben el món com un cosa de la qual formen part sinó que pensen en ell com una cosa que veuen i senten alguna vegada, però que se'n va de seguida. Monsieur Apeine en el fons és diferent. Vol conèixer aquestes persones, els pregunta coses, sobre la seva vida -no ho sé, li responen- sobre com se senten, què pensen... i vol ser com ells però no ho aconsegueix. Quan no sap què contestar diu: apenas. I d'aquí el nom. 
Juguen molt amb les paraules i això a mi m'agrada molt. S'adonen que si la frase que diuen és llarga el inici queda lluny i l'enyores; per evitar això han de concentrar tot el que volen dir en un sol mot, o soroll, per tenir el inici ben aprop. 
M'agradarà si el Xavier o qualsevol d'ells em fa un comentari sobre el fil de la història i precisant més quin és el missatge. Per mi els personatges, les ombres del que podrien ser, viuen en un somni, volen fondre's amb la natura, amb el món, i amb l'arribada de Monsieur Apeine noten alguna cosa que es remou dins ells, però no saben o no volen mantenir-la i finalment l'abandonen. És un viure al present, al immediat present.
M'ha agradat l'obra, com està escrita -quina imaginació la d'aquest autor!-, i com la treballen i l'actuació dels actors. Repeteixo una vegada més, ja vaig dir-ho amb "Anita Coliflor" que d'en Pablo Rosal en sentirem a parlar... I espero que del Xavier també!
Diu Pablo Rosal: Un tal Monsieur Apeine -una persona, apenas; alguien, en definitiva- deambula por el escenario tan sólo porque es posible. Está vivo, poco más. No carga con una historia ni con un pasado, simplemente ha aparecido en el escenario y se ha despertado a la par que el escenario. Como se trata de una obra de teatro, sucede algo, una circunstancia, una trampa (qué remedio, es lo que pasa cuando estamos y miramos y queremos que pase algo); no mucho, eso sí, sólo una cosita, una. Al parecer, unos personajes merodean también por el escenario. Personajes, nada más, presencias, siluetas, contenedores vacíos, esbozos, mitos sin relato. Monsieur Apeine decide que quiere conocerlos. Quiere hacer amigos.



dimarts, 12 de febrer del 2013

El Molino


El Molino

Amb conferència de Lluís Permanyer
Aules d'Enginyers

12 de febrer de 2013

PENDENT D'ESCRIURE

dissabte, 9 de febrer del 2013

Pèsols de la floreta



Pèsols de la floreta

Restaurant Voramar
Caldetes

9 de febrer de 2013

Amb el Lluís i la Fefa

PENDENT D'ESCRIURE

divendres, 1 de febrer del 2013

Manta per nines


Manta per nines

1 de febrer de 2013

Tenia mal de queixal i va venir la Ju amb les acaballes de la grip. I em va demanar una manta per les nines. Juntes vam triar la roba, la vam tallar i cosir. Quan ja quasi l'acabava em va dir: saps què, àvia? L'acabes tu demà i ara anem a jugar! I això vam fer. Ara la té acabada i aquest cap de setmana la tindrà. És ràpida de fer i senzilla però les nines s'hi trobaran d'allò més bé!