dilluns, 25 de febrer de 2013

En lloc segur


En lloc segur
de Wallace Stegner

Libros del Asteroide

Febrer de 2013


M'ha agradat molt! Però com ja comença a ser un costum m'ha tocat llegir-lo dues vegades. Els personatges són de costums i maneres de fer tan diferent de les europees que la primera vedada no vaig acabar d'entrar en situació. Però com el llibre el vaig trobar bo i interessant vaig voler repetir ara ja coneixent una mica la manera de fer d'aquestes persones. I no són ni de bon tros tan allunyades... Són dues parelles d'Amèrica del Nord, designats a Wisconsin com a professors de llengua i literatura i una d'elles amb casa a Vermont, prop ja del Canadà, on van durant les vacances. 
Es coneixen en l'època de la Gran Depressió i la seva amistat, exagerada, intensa, entranyable amistat, durarà tota la vida.  La Charity i en Sid venen de famílies matriarcals, sobretot ella, de grans i nombroses famílies, amb molts diners tot i que viuen amb austeritat -relativa...-. La Sally i en Larry no tenen família ni mitjans econòmics. Però es troben a la Universitat i elles dues estan embarassades de tes mesos. Es fan molt amigues i els dos nois també es troben bé junts. I comença una vida diferent, xerrades sempre amb poetes i poemes entremig, amb música després de sopar amb silenci imposat, amb estius llargs i tranquils a la casa de Vermont... Però la vida té cops amagats i no tots són agradables. i veurem com els amics són per ajudar-se i per estar a les verdes i a les madures. Quan els fills ja són adolescents els quatre realitzaren el viatge del seus somnis: Florència. I allà beuen i s'emborratxen d'art cada dia i a totes hores. 
Sembla mentida que puguin conviure bé amb el caràcter tan diferent que tenen. La Charity mana, sempre mana. Té una idea molt clara del que vol per a ella i pels altres i tot i estimar-los amb bogeria els fa passar per on ella vol. En Sid depèn d'ella, vol fer coses pel seu compte, no sempre està d'acord amb les seves decisions però sempre acaba cedint: adora a la Charity. La Sally també depèn d'en Larry però per una qüestió física. I en Larry vol escriure i ho fa i aconsegueix l'èxit. Els quatre s'estimen i permeten sempre que la Charity els organitzi la vida perquè saben que ho fa perquè se'ls estima. però a mi em costa de comprendre de vegades les reaccions d'aquests personatges. 
Penso que el fet de viure a Amèrica, on la vida de família és quasi inexistent per la separació física, de llunyania, el fet de trobar uns amics de debò els converteix en la seva família. I llavors cedeixes...I a més ho fan a gust. 
Quan són a Florència s’aturen un dia a Arezzo per visitar el Sanseplocro. Quan veuen la pintura de Crist ressuscitat i els borratxos a terra mig adormits vigilant la tomba en Larry fa una reflexió que m'ha impressionat  Aquí la teniu: 

Fins llavors ens havíem comportat amb certa frivolitat, una resposta primaveral a les flors i a l’aire suau i clar. Però aquest Crist ens va colpejar com un cop de colze al plexe solar. Aquella cara trista i afligida no permetia un estat d'ànim oblidadís. No era la cara d'un déu que reclamava la seva immortalitat suspesa, sinó la cara d'un home que fins un moment abans havia estat absolutament i horriblement mort, i encara en tenia l’olor a la roba i el terror de la mort al cap. Si s’havia produït la resurrecció. encara no n'havia pres consciència.

El llibre és molt bo, amb descripcións molt agradables i el que hi passa és, simplement, la vida. Una vida difícil pels qui no tenen recursos i fàcil pels qui en tenen; tot i que ells la fan difícil pels objectius que volen assolir. Però és la història d'una gran amistat, viscuda entre poemes i xerrades, entre excursions i relax, entre classes i embarassos. Potser el que veus al final és que en el moment que en Larry i la Sally ja tenen un nivell econòmic alt no visiten tan sovint l'altre parella. També és veritat que llavors viuen en un altre estat, mot lluny d'ells i la Sally té dificultats per moure's. I en el moment que els criden hi van sense pensar-s'ho. 
És impressionat veure la Charity organitzant el seu final, tot previst i pensat... tot i que amb això ella es mori de pena...
No sé, no estic contenta d'aquest resum. No crec que hagi pogut explicar vertaderament què he sentit quan llegia aquest llibre. Si puc tornaré a entrar-hi i escriuré una mica més. 

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Un llibre extraordinari, celebro que li hasgis donat una oportunitat, és el meu llibre.