Reunión en el restaurante Nostalgia

Reunión en el restaurante Nostalgia
de Anne Tyler

Lumen

Març de 2013

 

 

Llibre difícil de definir. És la història d'una família explicada pels seus components.

La Pearl, la mare, ja té 85 anys i va repassant el que ha estat la seva vida, què ha fet malament amb els seus fills, i tot sota l'estigma, la marca, del dia que el seu marit li va dir: me'n vaig! i va agafar les seves coses i no va tornar mai més. Ella no es va veure en cor d'explicar als seus fills, el Cody, la Jenny i l'Ezra, que el seu pare havia marxat i els diu que està de viatge. I no se'n parla mai més. Els fills tampoc no pregunten. Però s'ho guarden dins seu i de vegades ho comenten entre ells. La Pearl ha de lluitar per pujar els tres fills, treballant i no donant sortida a la seva solitud i la seva exasperació de trobar-se sola, d'acceptar la desaparició del marit. I tot sovint crida els fills i els pega... Però també té la seva vessant maternal explicant contes i ballant amb ells. I és curiós com al cap del temps cada fill es queda amb una de les actituds de la mare; la bona o la dolenta...

En Cody és el que sembla més independent i fort. No accepta que la mare el mani i de seguida que pot se'n va de casa. Però en el fons és el més feble. Té molta enveja del petit, de l'Ezra, que és el preferit de la mare, i li pren el que ell més estima. I tot el que fa a la vida, la feina, el ser important i tirar endavant ho fa només amb una fita, potser no del tot conscient, d'obtenir l'aprovació i el somriure del pare que no hi és...

La Jenny actua sempre des de les entranyes, és tota vehemència. Estudia medicina i es pediatra. S'entrega del tot al marit, però no l'encerta i canvia. La mare no l'acaba d'entendre però ella viu la seva vida, no troba a faltar el pare perquè era molt petita quan va marxar; i de la mare ni fred ni calor. Sap portar-la i en el moment que es va trobar sola la mare hi va anar i van ser mare i filla.

L'Ezra és el bon noi, no veu malícia enlloc i posa un restaurant, el Nostàlgia, on vol que un parell de cops a l'any la família es reuneixi. Però mai no aconsegueix que un dinar arribi a les postres. Sempre hi ha algun estirabot, normalment de la mare, i tothom s'aixeca abans d'acabar. Reunions familiars que sempre, en el fons, compten amb un seient buit.

Per a mi és trist que l'únic àpat que malgrat els embolics arriba al final és el que fan el dia que enterren la mare. En el fons, tot i el seu caràcter, va ser i va fer de mare. I la glòria se l'endú el que va marxar, el que va fugir... La culpa mai no és d'un sol. Sempre n'hi ha una mica de cada part, però el que se'n va i abandona crec que és més culpable que qui es queda i té mals moments. L'únic que defensa la mare i anomena les bones coses d'ella és l'Ezra. És ell qui una dia va dir, parlant dels seus dinars mai no acabats: Solo nos tenemos los unos a los otros. Tenemos que mantenernos unidos; nadie más tiene nuestro pasado.

Amb tot crec que al final el Cody comença a veure la seva mare d'una altre manera, més com quan era petit...

No és un llibre trist; és un llibre on voldries ficar-t'hi i parlar amb tots ells per intentar arreglar una mica les coses. I no és això mateix el que passa a totes les famílies? I sovint, o sempre, és millor no ficar-t'hi...