dilluns, 30 de setembre de 2013

Balears surt al carrer



Balears surt al carrer
29 de setembre de 2013












Bravo per Ses Illes!!!
Una vegada més la societat civil s'ha posat al davant de les reivindicacions per aconseguir una major dignitat per al seu país.
Balears sempre l'havia vist més castellanitzada. M'ha sorprès agradablement veure les noves generacions enfrontar-se directament a les lleis injustes imposades per governs que l'únic que busquen és que desaparegui la gran riquesa d'aquest país.
Les Balears tenen una llarga història, una literatura meravellosa i una llengua dolça i pròpia per defensar.
I ho fan els mestres i els pares. Junts. I els mestres deixen de cobrar uns diners que en aquest moment són més justos i necessaris que mai. Però aquí aflora la solidaritat de la majoria silenciosa, la que diuen que s'està a casa i que no participa en manifestacions. Aquí tothom va posant diners perquè els mestres puguin seguir exigint una educació pública, digna i en mallorquí.
Ha arribat l'hora de les persones anònimes? Crec que sí i això és bo. Els polítics no són déus ni intocables. I hauran d'acabar cedint a les legítimes aspiracions de pares i mestres que, de comú acord, surten al carrer multitudinàriament i s'agraeixen mútuament l'ajut que es donen els uns al altres.
Enhorabona, força i endavant! Catalunya també està amb vosaltres i n'estem orgullosos.
 
Onada verda
 
 

diumenge, 29 de setembre de 2013

El Pont del Petroli



El Pont del Petroli
Badalona

29 de setembre de 2013


Teníem ganes de caminar una estona i hem recordat la imatge de la Diada amb el pont del Petroli ple a vessar de gent. I no hi havíem anat mai. Tan a prop de Barcelona i tantes coses que no hem vist!
Queia un sol de justícia i sort n'hem tingut que de tant en tant la brisa del mar bufava una mica i ens reconfortava.
Avui també era ple però de gent passejant, amb avis amb cadires de rodes, amb nens amb cotxets i patinets, joves patinant i amb bici... Com que el passeig de Badalona ara arriba fins més enllà del pont hi ha molt espai per a tothom. I s'aprofita.
 
 
El Pont del Petroli es va construir a principis dels 60 i és l'antiga instal·lació que tenia la CAMPSA per la descàrrega dels productes petrolífers a la platja. L'any 1990 va deixar de ser utilitzada i fins al 2009 no es va obrir al públic com a passeig. Des del final del pont es té una vista particular i diferent de Badalona.
Enfront mateix hi ha la fàbrica de Anís del Mono, fundada l'any 1869 pels germans Bosch. Encara ara s'hi fabrica l'anís igual que fa més de 130 anys.
 
 
La matafaluga ve quasi tota amb sacs des d'Antequera i també s'hi fabriquen les Aromes de Montserrat i tots els altres destil·lats de Montserrat. Al començament no es deia Anís del Mono sinó Anisado Refinado Vicente Bosch, nom que encara porta l'etiqueta, però tothom ho coneix com Anís del Mono perquè havien portat en un dels vaixells de la família Bosch, que tenien negocis a Amèrica, un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica i va tenir un gran ressò popular.  I el tenien en una gàbia en el pati de l'entrada i la gent va començar a dir que anaven a buscar Anís del Mono. Així es fan famosos els noms i les marques!
 
 
L'ampolla també té la seva història. A París el Sr. Bosch es va enamorar d'una ampolla de perfum i va demanar al perfumistes els drets de l'ampolla. Al 1902 va registrar l'ampolla amb una etiqueta amb un mono amb la cara de Darwin.
 
"Es el mejor. La ciència lo dijo. Y yo no miento"
 
Prop de Barcelona, amb un bon dia, una hora llarga passejant vora el mar, és una bona sortida. 
 

dijous, 26 de setembre de 2013

Botiga L'Era


Botiga L'Era
Can Brustenga

26 de setembre de 2013


L'Imma ha obert botiga de fruites i verdures i ho ha fet a l'antiga era de la casa de pagès. Molts records em porten a mi aquest tros de terra! I ara la botiga molt ben dissenyada, fa molt goig. Plena de detalls, amb molta claror i amb productes de primera qualitat recent portats i escollits pel Josep a Mercabarna. I esperem que aviat hi haurà també ous de les gallines que es veuen des d'una de les finestres.
Hi he comprat amb ganes. Només veure a l'Imma amb la il·lusió amb què ho ha muntat i com té el suport i l'ajuda de tota la família ja val la pena!
Imma, molta sort i feina! Estic segura que t'anirà molt bé!
I si voleu veure la pàgina web cliqueu aquí.

Sa historia des senyor Sommer


Sa historia des senyor Sommer
de Patrick Süskind


Círcol Maldà

25 de setembre de 2013


Direcció: Xicu Masó
Actor: Pep Tosar


No podíem deixar d'anar-hi. Amb aquesta obra es tanca el Círcol Maldà, la sala de teatre que et recorda el menjador de casa un dia que els nens fan teatre, cadires juntes de diferents models -ara ja són butaques!-, molt íntim i casolà.
I l'obra tot i que ja s'havia interpretat nosaltres no l'havíem vist. I m'encanta veure en Pep Tosar, sentir-lo parlant aquest mallorquí que m'enamora, veure'l moure's per l'escena com si fos a casa seva, mirant-nos amb complicitat.
Penso que l'autor deu tenir el seu mèrit però sense el Pep Tosar i sense el mallorquí l'obra no tindria l'èxit que ha tingut. N'estic segura! Perquè el text en ell mateix no és res, no té una història per explicar-nos... Qui parla és un nin, un nen de 8 anys, a Mallorca. Li agrada pujar als arbres i estar segur, bé, quasi segur, que pot volar. Només li falta descordar-se l'abric que porta i obrir els braços... Però per culpa de les lleis de Galileo  rep més d'una patacada... . També explica el seu enamorament d'una nena de la classe, com prepara tots els detalls perquè tot vagi bé un dia que han de tornar junts de l'escola, i desitja amb tot el seu cor bufar-li suaument el borrissol del clatell... Allà se sent lliure i feliç. Viu en un petit poblet i un dia arriben el senyor i la senyora Sommer. Ningú no sap qui són. Ella un cop per setmana va a correus a portar nines de drap que fa ella mateixa per vendre. Ell no para mai a casa: sempre camina, amb un bastó alt i una petita motxilla.  I no parla amb ningú.
Tota l'estona són reflexions i records del nen, coses que li van quedar marcades, però només això, paraules... però perquè les paraules soles puguin durar quasi dues hores, tu ni t'adonis del temps que passa i després aplaudeixis a rabiar alguna cosa han de tenir que les fa especials. Penso en aquells llibres que m'agraden tant, que tampoc no expliquen res de l'altre món, però que ho diuen tan ben dit  que te n'enamores i en gaudeixes més que amb llibres d'acció.
Bravo pel Pep Tosar i bravo pel seu mallorquí impecable!
Desitjo i espero que trobin una altre sala semblant i que puguem seguir gaudint d'obres com aquestes amb aquest gran actor.
 
 

dimarts, 24 de setembre de 2013

La Mercè


La Mercè
24 de setembre de 2013


Dels captius Mare i Patrona,
puix del cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu nostra ciutat.

I de retruc que protegeixi tot Catalunya que bona falta ens fa!
 
Aquesta lletra de Verdaguer ens pot semblar ara antiquada i anacrònica. Però en el seu moment el mercedaris van fer molta feina i ben feta. I el fet d'anomenar a Maria, Princesa, era per donar-li un rang encara més alt.
Amb la Mercè acaben els actes de la Festa Major de Barcelona. Crec que cada any es fan més coses aquests dies. I enguany que ha caigut en dimarts han estat cinc dies de festa i petits i grans han pogut gaudir d'alguna de les activitats que s'han organitzat.
Castells, concerts, correfocs, gegants, sardanes, espectacles, el viatge surrealista projectat sobre l'Ajuntament, gent, molta gent, pertot!, turistes que s'afegien al que fos quan veien tanta gent... I per acabar un piromusical que jo crec que es supera cada any. Hi havia focs que no havia vist mai. Quina capacitat que hi ha a Catalunya per organitzar coses i quin poder de convocatòria!
Amb tanta festa guardem uns instants per parlar amb la nostra Patrona, per demanar-li allò que portem dins i que necessitem explicar-ho a algú, demanar-ho a algú... I a qui millor que a ella en la seva Festa?

El crèdit

 





 El crèdit
de Jordi Galceran

Teatre Villarroel

23 de setembre de 2013


Direcció: Sergi Belbel
Actors: Jordi Bosch i Jordi Boixaderas



Dóna gust anar al teatre i riure, riure de cor, no per bestieses sinó per un humor lúcid completament amb un punt àcid. O sigui un riure basat en un escrit intel·ligent.
Ja anàvem una mica sobre segur després d'haver vist i rigut amb el Mètode Gronholm.
L'escenari queda reduït a un cercle amb una taula de despatx i dues butaques. I tot el públic al voltant del cercle. i aquest cercle va girant molt a poc a poc perquè puguis veure als dos actors de cara.
Aquí es tracta d'una cosa tan senzilla fa uns anys com anar a demanar un crèdit al banc. Abans era molt senzill; ara és gairebé impossible. Però aquí és quan llueix el saber parlar, el conversar, el buscar solucions, sortides, i finalment el "xantatge", el fer girar el mitjó, proposat com una solució magnífica que ha d'afavorir a les dues bandes. Aquest registre de la paraula, de la conversa, s'hauria d'estudiar a la Universitat!
Aquesta obra també deixa veure la fragilitat de la relació de parella, el convenciment que amb la rutina tot està solucionat i no cal cap esforç per mantenir la flama de l'amor...
Estic segura que el fet de llegir aquesta obra deu ser divertit, et deu fer passar una bona estona, però el que en realitat fa gran aquesta obra, la fa divertida i aconsegueix que tot el públic rigui alhora, les riallades espontànies i seguides després de cada intervenció dels actors, tot això només és gràcies a aquests dos grans actors que ells sols ja són garantia de l'obra. En Jordi Bosch, genial en el seu paper de banquer, patètic a la segona part; en Jordi Boixaderas astut i genial també tant quan demana el crèdit com quan proposa solucions.
Tota l'estona t'ho passes bé però per triar em quedava amb la primera part.
Bravo per obres de teatre, bones, que et fan riure o somriure, i que oxigenen una mica l'ambient!
 
 
Diu Sergi Belbel: L'obra és una gran comèdia sobre l'economia, la crisi, la desesperació, la fragilitat de les relacions humanes i, també, encara que no ho sembli a primera vista, sobre les estranyes i insondables relacions de parella. El text comparteix amb la ja mítica "El mètode Gronholm" no poques coses: a més a més d'una radiografia contundent i precisa, a partir d'una anècdota senzilla i bastant surrealista, de les limitacions i de l'esclavatge del sistema capitalista, ens ofereix un duel interpretatiu de luxe i promet fer-nos passar una hora i mitja de rialles i àcides reflexions sobre la trista realitat que ens ha tocat  de viure. Una obra tan necessària com balsàmica.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Poemes sobre ciència i fe


Poemes sobre ciència i fe
de David Jou

Viena
edicions

Estiu 2013


No imaginava pas que un físic escrivís poemes, i menys encara que fossin poemes que jo, de lletres, pogués entendre i gaudir-ne.
Ho he d'agrair a l'Amadeu, enginyer i company i amic d'en Jaume, que un dia es va presentar amb aquest llibret i me'l va deixar.
David Jou és Catedràtic de Física a la UAB i ha publicat cinc llibres i més de dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Però a més és autor d'una extensa obra poètica i aquest llibre n'és una mostra.
Hi trobem poemes amb més o menys pes científic però en molts d'ells et ve a dir que la física arriba a un punt on no pots avançar més i llavors, què hi ha?
M'ha agradat molt llegir-lo, l'he tingut de llibre de tauleta de nit tot l'estiu, i com que ja l'he de tornar deixo aquí escrits un parell, o tres, d'aquets poemes que m'han agradat de manera especial. I no descarto buscar algun altra llibre seu...
 
NO VAIG CONTRA RAÓ
Quan dic que crec no faig un salt al buit:
miro en mi mateix i em veig raó finita, cos mortal,
          sentiment inconstant, passió insaciable:
el buit sóc jo quan manques Tu,
Raó infinita, Amor etern, Perfecció saciada.
 
Quan dic que crec no vaig contra raó: penetro en la raó,
          exulto en la raó, m'enfonso en l'arrel de la raó,
i floreixo, creixo, estimo,
no sols en sentiment, no sols amb el foc que s'exhaureix, sinó també en raó,
i el cos es torna etern en la memòria de l'amor.
 
Quan dic que crec dic que no crec en una absència de sentit,
dic que no crec en l'absolut de l'univers ni del dolor ni de la mort
          ni de l'atzar ni de la ment,
ni en una Raó freda sense Amor,
ni en un silenci glacial entre nosaltres i l'Amor.
 
Quan dic que crec no només dic; em deixo omplir
          per una joia molt profunda,
em deixo caure en la mirada que em fa ser,
em deixo créixer en una veu de bona nova,
miro l'infinit i no m'esglaia.
 
Quan dic que crec en Déu no salto al buit: toco les arrels d'allò que sóc,
em sento il·luminat -tan fosc com sóc!-
de pietat, de gràcia i de misteri.
 
PREGUNTES
"Per què necessitem respostes?", em pregunten.
No ho sé; jo crec que necessitem preguntes,
crec que les preguntes ens han anat construint,
humanitzant,
des d'aquelles primeres fosques preguntes
fetes des del fred, la mort, la por i el balbuceig:
com caçar, com sobreviure,
com fer un ham, una destral o encendre el foc,
com fer sonar música en una canya buida,
com poder-nos abraçar abrandadament
amb qui desitjàvem amb passió
i en sortís, com per sorpresa, vida nova.
 
Algunes respostes són l'opi de les preguntes:
les fan callar, les endormisquen i les maten.
M'han agradat les respostes que no eren un punt final,
sinó un impuls cap a més preguntes,
respostes lluminoses a preguntes fèrtils.
 
Que Déu sigui una pregunta més gran
que cap de les respostes que he sabut
no m'ha fet mai nosa.
 
LA BELLESA
T'acollirà.
T'enlluernarà.
Et posseirà.
Et dominarà.
Et cremarà.
Mai no serà teva
ni de ningú.
Salvatge.
Lliure.
Creadora.
Furiosa.
De cos en cos.
De paisatge en paisatge.
D'idea en idea.
D'obra d'art en obra d'art.
Si l'has coneguda,
 no diràs: "no hi ha cap Déu".
Callaràs en tot cas:
sabràs que hi ha coses
molt més grans que tu.
Immenses.
Reals.
Aclaparadores.
Senzilles.
Un amor.
l'Amor.
 
DIÀLEG
Si no ets tu mateix,
si no t'has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l'altre.
Si no t'has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l'altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica'
"Diàleg", et diuen: i la idea t'agrada;
però, diàleg, ¿entre què i què?
Si j d'entrada demanes a l'altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n'obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça't a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.
 
Finalment han estat quatre poemes. Però en seguiria escrivint més. N'hi ha tants que m'han agradat, que m'han dit coses...
Gràcies, Amadeu!

La dona veloç


La dona veloç
de Imma Monsó

Premi Ramon Llull

la butxaca narrativa
Planeta

Setembre 2013

Llibre molt curiós. Vaig començar a llegir-lo i vaig estar a punt de ddeixar-lo. No perquè no m'agradés sinó perquè m'accelerava. Tota la vida he anat de pressa. He volgut aprofitar els minuts i tenia remordiments si m'asseia a mig matí o a mitja tarda a llegir una estona. Amb els anys he anat frenant -la naturalesa no dóna per més- i ara em prenc el temps que vull pel que vull fer... tot i que sovint he de recordar que normalment no cal córrer. I amb aquests antecedents llegir i seguir la vida de la Nes era com córrer jo mateixa.
La Nes pertany a una família que diferencien els ràpids dels lents. Ella naturalment és ràpida; la seva germana i el seu pare també. La mare i el germà són lents. Lents que en una altra família haguessin estat persones normals. I és la lluita de la Nes per aconseguir frenar una mica aquest no parar i al mateix temps és una introspecció en la seva infantesa i joventut, amb els seus judicis ràpids i segurs que comencen a trontollar quan té una conversa relaxada -la primera- amb un antic amic.
Passen els anys i et reconcilies amb moltes coses. I també les veus sota un altre prisma. Tot i això la Nes és un cas extrem. I per molt que ho intenti ja és tard per intentar ser una mica lenta, per fer un petit tomb en la seva vida.
Sembla que els personatges ràpids de la família no tinguin temps per pensar però et deixen frases on veus que sempre hi ha quelcom profund dins de tothom i que en el moment oportú aflora, encara que sembli que no tinguin temps ni per això.
Quan mor la mare de la Nes el pare li comenta: Té una velocitat pròpia, el dolor? La pregunta no me la feia a mi. i no esperava resposta.
També al final la Nes sembla que comprengui la mare, cada dia hi pensa més, i també comença a veure com es van estimar els seus pares.
Crec que tot i la exageració de la dona veloç l'autora ens fa un retrat de la vida actual, les presses, el donar més importància al mòbil que a la família o als  amics...
M'ha agradat. Però cal llegir-lo a poc a poc per no encomanar-te la rapidesa, la velocitat, de la vida de la Nes.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Don Quijote de la Mancha


Don Quijote de la Mancha
de Miguel de Cervantes Saavedra

Edición IV Centenario
Real Academia Española
Asociación de Academias de la Lengua Española

Alfaguara


Estiu 2013


Assignatura pendent de fa molts, molts anys!
Amb un grup d'amics volem fer la ruta del Quixot. I jo he demanat temps per llegir-lo abans. I a corre cuita aquest estiu m'hi he posat. I la veritat és que m'ho he passat molt bé!
Sabia que era molt divertit. Quan tenia 14 o 15 anys una amiga, l'Elisa, que ja no hi és sinó li enviaria un mail per comentar-li-ho, llegia el Quixot a hores d'estudi al col·legi. I les monges sempre se n'adonaven perquè ella es posava a riure sense recordar que era a classe...
Si Cervantes volia enriure-se'n dels llibres de cavalleria el que va aconseguir va ser escriure'n un de molt bo! Perquè les bogeries del Quixot hi són però totes les reflexions que fa, i en fa moltes, són d'una cordura impressionant que ja voldríem per molts polítics d'avui. I el deixar fer a la vida, a la providència, el saber estar i parlar amb la gent, sense presses, l'art de la conversa... tot és plaer pel qui ho llegeix.
Per altra banda tenim a Sancho Panza, l'home inculte que acompanya al cavaller, l'home de la saviesa popular, compartint amb ell les seves visions i encantaments però guardant també dins seu una certa incredulitat pel que passa. Però mai no el deixa sol. I quan parla diu més refranys que paraules soltes, vagin o no a to amb la conversa que porta. I a més és d'una lleialtat extrema al seu amo.  
D'aquests refranys un dia, si em vaga, en faré un recull, perquè són molt bons!
L'he llegit seguit, sempre de dia, he gaudit fent-ho i estic contenta d'haver-lo llegit. Ara ja puc anar a fer la ruta amb una mica més de coneixement de causa.
I veient que aquest llibre m'ha agradat tant d'aquí un mes o dos començaré Tirant lo Blanc. També és una assignatura pendent i ja em toca posar-m'hi.
L'edició triada per llegir me l'ha recomanat l'Antonio, i m'ha deixat també el llibre perquè sembla que està exhaurit. Les notes a peu de pàgina són les necessàries i molt entenedores. Gràcies, Antonio!

dijous, 12 de setembre de 2013

Diada 2013


Diada 2013
11 de setembre de 2013

Jo també hi era! 


Aquesta frase la dirà i la repetirà molta gent. I diran que ho podran explicar als seus néts. Per a mi, la frase es queda com a orgull propi ja que els fills i néts eren tots a la Via Catalana, i seran ells els qui el dia de demà ho podran dir als seus fills i néts...
Va ser un orgull especial, una satisfacció enorme, un no poder-s'ho creure, el fet d'estar agafats de la mà, a la cadena de la Via per a la Independència, plens de goig i d'alegria, parlant amb la gent, cantant, fent l'onada i participant d'un acte festiu i patriòtic amb tanta i tanta gent de diferents llocs i tarannàs.
Podem dir ben fort i clar que ahir vam fer història. Ahir es va escriure una pàgina de la nostra història i nosaltres hi érem!
S'ha de tenir en compte que la nostra generació és filla i hereva d'un passat en el qual no podíem parlar català a l'escola, ni podíem comprar contes ni llibres en català, d'un passat que si et sentien parlar català et deien que parlessis "en cristiano", en què les manifestacions estaven prohibides... I tot això arribaves a trobar-ho normal perquè havia estat així des que havies nascut.
Jo vaig conèixer autors catalans perquè la meva mare ens llegia alguna obra en català en dies assenyalats com ara el dia de Nadal.
Si alguna vegada pensaves, ja més gran, en una Catalunya independent, era com somiar desperta. Sabies que això no arribaria, que formàvem part d'Espanya, de la Península Ibérica, i que això era indissoluble.
 
 
Ahir, amb l'estelada a les mans, prop de Camarles, tram 66, cantant Els Segadors, amb l'alegria que hi havia, veies possible aquells somnis d'adolescent.
La primera emoció va ser quan vam aturar-nos a l'autopista per prendre un cafè. Impossible! Dins i fora ple de gent amb estelades i samarretes grogues no et deixaven ni acostar-te a la barra. Cares de satisfacció, tothom content, ningú no rondinava. I tots els cotxes amb estelades a les finestres i saludant-se els uns als altres amb una alegria i una empenta que només pot ser conseqüència d'una gran satisfacció i il·lusió interior i profunda.
I a la tornada, que va ser llarga, tothom aguantant somrient les aturades i la caravana, podies veure la gent que havia decidit aturar-se en els pobles de mar i prendre un cafè o un gelat; eren com una marea groga que es movia pertot. Era bonic!
I encara que no era això el que es pretenia la gent comentava que el fet d'anar a trams lluny del teu lloc habitual promouria el turisme a aquestes zones. Ens hi vam trobar molt bé, el paisatge era molt bonic, vam menjar bé i ens van tractar molt bé. I tots dèiem que hi tornaríem amb calma per gaudir de la zona. Turisme interior, turisme de país, que ja convé!
 
 
La Via Catalana ha estat un èxit contundent. 400 Km. més una gernació a Barcelona, més de 1.600.000 persones, agafats de les mans, com una gran sardana oberta, demanant, exigint, una Catalunya amb Estat propi. I tot això amb senzillesa, amb bones maneres, sense cap incident. Exemple de bon fer, de obrir portes i no tancar-les, de sumar i no restar, i reconeixent que tot i que és el poble, la gent del carrer, els catalans de cada dia que ho demanem, és al cap del nostre Govern a qui demanem que acceleri aquest procés, que no s'entretingui. L'Estat espanyol no ens entendrà mai; ni ens ha entès en un passat ni volen ara fer cap esforç per posar-se al nostre lloc i intentar entendre les nostres posicions.
 
 
Per primera vegada a la nostra generació hem vist un poble que s'uneix per un ideal, per una realitat que volem i a la qual hi tenim tot el dret. I és la gent la que empeny als polítics. És un detall molt, molt important. I la veu d'un poble té valor legítim i no se la pot fer callar.
Contrasta aquesta alegria i aquesta festa pacífica amb l'atemptat que van patir els catalans que eren a Madrid celebrant la Diada. Un grup de joves feixistes van entrar al local de la llibreria Blanquerna i a empentes i cops de punt van tirar a terra a alguns que els volien aturar i van trencar el faristol i van llençar la nostra bandera. I van llençar gasos lacrimògens, un pot de "gas pebre". No hi havia cap policia per vetllar per la gent que pacíficament i en un lloc tancat celebraven la seva Diada. 400 Km. pacífics a Catalunya, pocs metres quadrats a Madrid amb violència. Ja sé que és una minoria però no havia d'estar una mica més vigilat i controlat?  
 
 
La nostra enhorabona i felicitacions a la Carme Forcadell i a tota la gent de l'ANC que han fet possible aquest somni amb un esforç titànic. Milers de voluntaris, organització exemplar, dia festiu, familiar, sense estridències, però que ha donat la volta al món!
Ara és el torn dels polítics. No us quedeu aturats: el poble ha parlat i ha parlat clar i fort. Ara us toca a vosaltres fer realitat les nostres reivindicacions. Que la gent gran que hi havia asseguda a la Via Catalana pugui veure un dia aquest nostre petit i estimat país lliure i sobirà.
Visca Catalunya!
 
I aquí les fotos dels fills i néts cadascú al lloc on van triar amb els amics.
 
 
 
I la Sílvia va aprofitar -no sé d'on treu el temps!- per fer madalenes de la Diada!



 
I la Cris i el David...
 
 
... i tants d'altres que hi eren!
 

diumenge, 8 de setembre de 2013

70 anys Jaume

 
70 anys Jaume
6 de setembre de 2013 

 I el Jaume entra ja a la dècada del 7! I hi entra en plena forma! Es troba perfecte, no para i només somia en viatges, amb reunions d'amics, a estar amb al família i sobretot en estar voltat de néts... una estona perquè nou néts és força enrenou!
El mateix dia 6 vam anar a sopar amb els germans al castell de Rosanes, a la Garriga. Feia temps que no sortíem plegats i ens feia il·lusió un sopar plegats. Una cadira buida... però ens hi hem d'anar acostumant.
El castell és molt bonic i fa poc que està en marxa. Esperem que tinguin èxit i tiri endavant.
I en Joaquim es va presentar amb l'últim llibre d'en Jordi Pujol que va dedicat al Jaume en el seu 70è aniversari!
 
 
  El diumenge ens vam trobar amb fills i néts a casa. Allà la Berta va presentar al seu avi una safata amb empanades, "empanadijes de pojo i seboja" com pronuncien els argentins. Des que allà ens van rebre amb la safata d'empanades en Jaume ho recorda tot sovint. Li encanten! 

 
Després li van donar un full encriptat. Havia de trobar a través de números una frase fent servir només les paraules primeres... I el regal era... una anada a Londres amb entrades per anar al Museu de la Màquina Enigma,  que va xifrar els correus de Hitler a la Segona Guerra Mundial i en Alan Turing va aconseguir desxifrar-los. Ara es tracta de trobar el dia que vagi bé!. També hi havia dos llibres sobre aquest tema i la veritat és que li va fer molta il·lusió. 


 A dinar vam anar a Can Xico, una casa de pagès on fan dinars si ho encarregues. L'Anna, la mestressa. ens va fer un ànec a la taronja i un pollastre amb bolets molt bo.


El pastís va ser una coca de pinyons molt bona amb un 70 que els nens van ajudar a bufar...




El Jordi va fer un escrit que va llegir i que jo us escric aquí. Com sempre, és el de "lletres", i li agraïm molt que pensi sempre en dir-nos alguna cosa. M'agrada sentir-los parlar de nosaltres, i avui tocava a l'avi!

Nens i nenes, ja sabeu que avui celebrem els 70 anys del vostre avi Jaume. Com tots els avis i àvies té coses molt interessants en què fixar-se, aprendre i que fan que estiguis a gust al seu costat. Us heu fixat en l'avi Jaume? Mireu-lo ara si no ho heu fet mai. A vegades callat, només mirant i somrient i a vegades explicant, explicant i explicant. Quina és la cosa interesant de l'avi Jaume?
Per mi la cosa més interessant de l'avi és la seva gran curiositat per totes les coses del món. Com funciona el motor d'un cotxe? Com s'explica un eclipsi de sol? D'on prové la paraula "àlgid" o "paradigma"? On està la ciutat de La Valletta i per què van anar-hi els cavallers de Malta? Amb ell el dia està ple de preguntes i respostes. I no s'acaben mai, ja que quan es contesta una n'apareixen unes quantes més.
Amb els anys els fills vam anar entenent i fent-nos nostra aquesta curiositat que sempre vol anar més enllà per entendre millor el món. Va bé per a descobrir noves màquines, noves ciutats i noves paraules i ens fa ser més feliços. I ja ens diuen les nostres dones que ens anem assemblant cada dia més a l'avi Jaume. Alguns més que altres, però tots tres.
Avui us toca a vosaltres, néts, d'aprendre de l'avi: sigueu curiosos en allò que us envolta: el vostre cos, les persones i les seves relacions, les màquines, les eines, els pobles i tot l'univers, si cal. No és una competició (tot i que amb l'avi a vegades ho sembli), sinó que és una actitud que obre portes i oportunitats per viure la vida més intensament i gaudir-la. I depèn de cadascú de vosaltres.
Felicitats, avi! I gràcies per la curiositat!
I ara l'enganxarem amb una pregunta. Si la sap, li farem "la ola".
"Com es diu l'elefant que hi ha a la Piazza Duomo de Catània?
Jordi
 
I no ho va saber... Es diu U Liotru. Però li vam fer l'onada igualment!


I els nens van poder córrer per fora, veure i tocar els animals, pujar al tractor... S'ho van passar molt bé!


 
 


 

I al tornar a casa, sota una pluja molt forta, els tres de la foto van prendre una "dutxa" seguida d'un bany curtet a la piscina!

 
No ens cansarem de dir i repetir que tenim una família meravellosa. Poder celebrar aquest aniversari amb els germans primer i amb tota la família després és un plaer i una joia. En donem gràcies a Déu cada dia i volem viure i gaudir de cada moment que se'ns dóna. I se'ns donen molts!
 
I el dilluns dia 9 en Jaume i jo celebrem els 44 anys de casats! Sembla ahir... i quantes coses han passat!  

dilluns, 2 de setembre de 2013

Quan érem feliços


Quan érem feliços
de Rafel Nadal

Premi Josep Pla 2012

la butxaca

Agost 2013


Rafel Nadal ens explica en aquest llibre la seva infantesa marcada pel fet de formar part d'una família molt nombrosa. La seva vida al casal familiar de Girona, els estius a La Fosca i al mas d'Aiguaviva i els seus anys d'internat al Collell.
Una vegada més em trobo amb un autor, aquesta vegada força més jove que jo, que m'explica unes vivències que relaciono més amb la infantesa del meu pare que no amb la meva ni amb la dels meus germans. El seu relat dels anys d'internat al Collell em recorden els anys del meu pare a Valldemia; i això tenint en compte que amb el meu pare es porten més de 40 anys!
El llibre és distret i interessant. Parla molt de la vida a la barca, al mar, i com que aquest món jo no el conec, m'agrada que algú me'n parli. I fa gràcia retrobar comentaris que feien els meus pares com per exemple en tornar d'un casament: Com ha anat? Molt bé, el menjar molt bo, ens han donat.... Bé, però els nuvis, la gent? Molt bé i l'aperitiu.... Sembla que després de passar una guerra el menjar era el que més els impactava.
Potser el que he trobat i no m'ha deixat gaudir de la lectura com hagués volgut és el fet que el trobo una mica desordenat i repetitiu. També es veritat que Nadal diu que ha volgut fer flaixos de la seva infantesa. Crec que t'has de ficar en l'estil que et marca l'escriptor i aquesta vegada potser no ho he sabut fer prou bé. I que després de llegir la infantesa del Lluís Foix, d'un estil totalment diferent, sense voler desmerèixer a Rafel Nadal, no té color. Potser més que això és que l'he trobat més casolà... 
Ha estat, però, una bona lectura d'estiu.