dissabte, 20 de desembre del 2014

El President




El President
de Thomas Bernhard

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

19 de gener de 2014


Direcció: Carme Portacelli
Actors: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Freixas, Josep Costa, Sergi Misas


El President i la Presidenta estan en un acte públic en homenatge al soldat desconegut quan pateixen un atemptat. Per sort per a ells qui resulta mort és un coronel, amic i confident del President, i el gosset de la Presidenta, únic ésser viu a qui la Presidenta dóna amor i en rep. Ja a casa tenen por, molta por. I aquest pànic és l'única cosa que els uneix; pànic als anarquistes que volen acabar amb ells i que, a més,  han convençut i aconseguit que el fill d'ells s'hi hagi unit. Por que el seu fill sigui qui els mati... 
Som en una República centreeuropea decadent, que viu l'ensulsiada general del sistema. L'estat fa fallida i nosaltres ho percebem a través de les esquerdes d'una família que fa aigües per tot arreu, com diu Bernat Puigtobella.
L'obra és en sí dos monòlegs disfressats de diàleg. El de la Presidenta, que té a la minyona per testimoni, una minyona que broda el seu paper!, i al gosset mort, que li provoca molta més tristesa que la mort del coronel. El monòleg del President amb el massatgista i amb la seva amant. 
Diu Claude Porcell: No és estrany que sigui impossible "explicar" les peces de Bernhard, atès que són les paraules i les coses, i no pas les accions o els sentiments humans els qui en constitueixen el desenvolupament. Quan es tracta de fer-ho, mai no en diem prou; ens sentim sobrepassats constantment per un text que sempre va més enllà, que només es construeix amb relacions que sempre són diferents i que caldria reproduir íntegrament. 
La història és molt real, la vius, i sens com s'està acabant una època, un estil, com surt de la boca dels personatges tot de coses que no s'haurien de dir però que en el moment en què estan i dins la solitud del monòleg s'expressen amb feresa i contundència. Arribes a sentir vergonya aliena. A més treballen molt bé, molt, i fins i tot als xiscles de la presidenta els trobes una explicació. 
Diu Carme Portacelli: És una crítica sense pietat i plena d'ironia d'aquesta gent que va perdre la guerra (per sort per a ells, aquí la van guanyar). L'autor representa aquesta classe en el moment en què ja s'està esfondrant, és com una mena de caiguda dels déus que saben quin és el seu final però que moriran sense deixar ni un dels seus privilegis. L'acceptació d'aquest destí, un destí imminent, els fa rescabalar-se de tot sense renúncies. La doble moral, l'acceptació de la democràcia sense cap convicció, la relació entre el President i la Presidenta, les traïcions... Aquest és el seu món, un món patètic que fa pena. I por.