dissabte, 31 de gener de 2015

Fedra


Fedra
de Racine


Teatre Romea

30 de gener de 2015



Versió i Direcció: Sergi Belbel
Actors: Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas, Gemma Martínez


Racine va beure dels clàssics, de la tragèdia grega i ens va deixar una Fedra que en Sergi Belbel ha sabut adaptar al català amb uns versos alexandrins, hendecasíl·lab, d'una cadència i musicalitat que dóna goig d'escolar-los. Només al començament, quan Hipòlit té un llarg monòleg, sembla que se li escapi el vers, que vulgui dir-ho en prosa, però de seguida torna a la música del vers i ja no el deixa. 
Fedra està casada amb Teseo i té dos fills. Però ella s'enamora apassionadament del seu fillastre Hipòlit i, conscient de la culpa i el deshonor que això suposa, el vol allunyar de casa. Però Teseo passa sis mesos fora de casa i diuen que és mort. I l'Eona, l'ama i confident de Fedra, li fa veure que mort el marit ja no hi ha deshonor en estimar Hipòlit. I Fedra confessa la seva passió al fillastre. Aquest, enamorat de Arícia, filla d'un enemic del pare, i convençut de sempre que Fedra l'odiava, es desespera i vol fugir amb Arícia. Teseo torna i Fedra, morta de vergonya i tacada de deshonor desencadena tot un batibull de circumstàncies que portaran a la mort alguns persontages de l'obra. 
Teseo té poc paper. En Lluís Soler m'agrada molt però aquesta vegada queda de secundari. Emma Vilarasau, Fedra, té el paper principal i treballa molt bé. Faria, però, un parell de consideracions: M'agrada més en papers més moderns, en altres obres. I potser és perquè a les tragèdies gregues sempre hi ha el cor de ploraires que van gemegant quan convé. I aquí no n'hi ha. I ha de ser Fedra qui faci els canvis de veu, els matisos, que l'obra exigeix. I llavors sembla que abusi del fil de veu del desesper... Si hi hagués el cor que gemega ella podria declamar sense aquell filet de veu que no acaba d'agradar. Malgrat això és una gran artista que ho demostra una vegada més. 
I la que em va agradar molt va ser la Mercè Sampietro en el paper d'Eona, la dona que toca de peus a terra i que donaria, i dóna, la vida per la seva ama, la persona que ha cuidat des que va néixer i que en un moment donat, presa del desesper, l'allunya d'ella amb menyspreu. 
L'escenificació sòbria i senzilla, amb una enorme lluna plena que va minvant, després creixent, fins que es converteix en sol. El terra, desigual i amb aigua, et fa patir perquè veus que els personatges han de vigilar de no caure. Això potser ho podrien haver fet més senzill... 
En conjunt una gran obra, amb excel·lents actors i direcció i que dóna per polèmica ja que érem vuit amics que anàvem junts i vam estar parlant-ne una bona estona contrastant opinions. 


 





dimarts, 27 de gener de 2015

Birdman


Birdman
o la inesperada virtut de la ignorància

Cine Bosque

27 de gener de 2015


Director: Alejandro González Iñárritu
Actors: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Wats. Amy Ryan, Andrea Riseborough, Lindsay Duncan, Merrit Wever, Joel garland, Natalie Gold, Clark Middleton, Bill Camp, Teena Byrd, Anna Hardwick, Stefano Villabona


Pel·lícula nomenada per una pila d'Òscars però que a mi no m'ha fet el pes. I penso que sóc jo l'equivocada ja que tant crítiques com blogs la deixen pels núvols! 
El protagonista s'ha guanyat molt bé la vida fent pel·lícules de super heroi, d'home-ocell. S'ha fet ric i famós. Però la seva il·lusió és fer una obra de teatre i es prepara per dirigir i protagonitzar una obra en un teatre de Broadway. El seu problema, o un dels seus problemes, és que sempre que es queda sol té la veu del seu alter ego, l'home-ocell, repetint-li una i altre vegada que torni al cine, que deixi el teatre, que eren feliços i rics, que la gent l'adorava... Per mi, una esquizofrènia com una casa! I ell es resisteix, vol provar el teatre. Té problemes amb un actor, amb la seva filla que l'ajuda, amb la periodista que farà la crítica de l'obra... Tot un seguit d'aventures i despropòsits que acaben amb la imatge que més m'agrada de la pel·lícula: la mirada de la filla. Queda obert que tu decideixis què pensa la noia...


Aneu a veure-la. Ha de ser bona encara que a mi no m'hagi dit res. Però malgrat tot hi penso...






divendres, 23 de gener de 2015

Rastres de sàndal


Rastres de sàndal
Premi Gaudí a la millor pel·lícula -1 de febrer de 2015-

Cinema Lauren Universitat

23 de gener de 2015

Direcció: Maria Ripoll
Productor executiu: Anna Soler Pont i Ricard Domingo
Actors: Nandita Das, Aïna Clotet, Naby Dakhli


A mi m'ha agradat. També és veritat que hi anava ben predisposada. Aquesta pel·lícula està basada en un llibre de l'Asha Miró i l'Anna Soler-Pont. L'Asha i jo vam conviure durant tres anys estudiant Magisteri. Ella tenia 18 anys i jo 40. Ens va tocar el mateix grup de treball i guardo un molt bon record d'aquells tres anys, de les converses, dels riures i de les confidències... 
I tot i que la pel·lícula no és la vida de l'Asha sí que hi té similituds. Ella va ser adoptada per una família catalana i va deixar a l'Índia una germana gran. Ho explica molt bé en els seus llibres La filla del Ganges i Les dues cares de la lluna. 
Va conèixer la seva germana i va saber que havia estat portada a l'orfenat perquè la seva mare va morir en néixer ella i el pare no sabia com sortir-se'n. I la seva neboda ha estat a Barcelona. No sé si encara hi és. 
O sigui que la pel·lícula és una mica la seva vida, però novel·lada. 
I és curiós perquè com hi ha dos escenaris, Mumbai i Barcelona, veus els carrers i edificis, i sobretot veus la vida interna dels hindús. Pensem que ells s'adapten completament als nostres costums i quan t'endinses en la història trobes locals i experiències que et porten a l'Índia i et fan desaparèixer Barcelona. 
La història de la germana adoptada, com s'amagaven en aquells anys aquestes coses, la rebel·lió de la noia, la bellesa de la germana, l'amor incondicional per molts anys que passin... Em costa plorar però al final de la pel·lícula em vaig trobar amb les galtes humides... 










Gran Hotel Budapest


Gran Hotel Budapest


Cinema Lauren Universitat

22 de gener de 2015


Pel·lícula basada en escrits de Stephan Zweig. Nominada amb vuit Òscars però no sé si s'ho val tant. És una pel·lícula distreta, treballen bé els actors, però no et deixa cap empremta. Surts del cine i no crec que trigui gaire a oblidar-la. 
Això no vol dir que no tingui moments bons, que t'encantis amb algun personatge o que trobis ocurrent alguna situació. Hi ha una mica de tot: romanticisme, enamorament, suspense, admiració, persecució, maldat... 
En Zero Moustafa és un aprenent de grum de porta del Gran Hotel Budapest. Un hotel que va ser molt important i famós, enmig de les muntanyes i on s'hi arriba amb telefèric. El seu jefe, Gustave, és un home polit i presumit, que es dedica a fer feliç a totes les dones grans que passen per allà. Una d'aquestes senyores mort, a casa seva, i quan en Gustave i el Zero hi van per donar el condol comença una aventura i persecució que durarà fins al final de la pel·lícula.  
Tot això ho sabem perquè, anys després, un home que es dedica a escriure, es refugia en el Gran Hotel Budapest, actualment amb poquíssims clients, i comença a parlar amb un home gran que resulta ser l'amo de l'hotel. I li explica la seva història. 
Previsible, distreta, senzilla, amb bons intèrprets... però, pel meu gust, poca cosa més. Potser a qui més recordaré serà al Zero... 






divendres, 16 de gener de 2015

The imitation game


The imitation game
Descifrando enigma

Cinesa Diagonal

16 de gener de 2015

Director: Morten Tyldum
Actors: Benedict Cumberbatch, Keira Knightley, Joan Clarke, Mattheu Goode, Mark Strong, Allen Leech


Tenim pendent anar a Londres a visitar el Museu Enigma a Bletchley Park. I aquesta pel·lícula m'ajudarà a entendre millor tot el que ens expliquin allà. 
La pel·lícula és molt bona! Tot i que el llibre és força diferent. Aquí surt sempre l'Alan Turing, la vida que porta i els seus problemes. En el llibre surt menys.
Estem a la Segona Guerra Mundial i els alemanys van enfonsant vaixells, abatent avions i destruint ciutats. Sempre encerten el blanc. I és que tenen un codi que varien cada dia pels missatges xifrats que es van enviant. Anglaterra busca els millors experts en criptografia perquè desxifrin aquest codi. I entre ell hi ha en Turing. Ell pretén treballar sol però no li permeten i el seu superior no entén res. Finalment aconsegueix que el deixin treballar al seu aire i construeix una màquina enorme per desxifrar. Però tot va poc a poc i els superiors volen que plegui. No creuen en ell. Un dia aconsegueix el que buscava però els problemes continuen. Turing tenia un caràcter especial, difícil, i un problema, la seva homosexualitat, que algun company va fer servir de xantatge.
Treballen molt bé i se't fa curta l'estona que dura la pel·lícula.
És molt bona, molt! Hem gaudit del tema i dels actors i ens ha agafat ganes d'anar aviat a Londres a veure el lloc on va construir la màquina.
Espero que guanyi uns quants Òscars. S'ho mereix amb escreix.




dissabte, 3 de gener de 2015

El petit príncep




El petit príncep
de Antoine de Saint-Exupèry

Teatre Barts

3 de desembre de 2015

La Perla 29

Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàtzer
Lletres de les cançons: Marc Artigau o Manu Guix
Composició i direcció musical: Manu Guix
Direcció: Àngel Llàtzer
Actors: Àngel Llàtzer, Elena Gadel, Marc Pociello, Xavi Duch, Guillem Martí


Com cada any per festes de Nadal ens agrada anar un dia al teatre amb els néts. Aquest any hi he anat sola, en Jaume m'ha acompanyat fins a la porta, amb 8 néts. M'ha fet molta il·lusió. Cada vegada són més grans i dóna gust anar amb ells pel món. 

El musical està bé, sobretot a mi em va agradar el principi quan l'Àngel Llàtzer explica la història de la boa que es menja l'elefant. És molt gràfic, amb una pantalla gegant que va molt bé per explicar els detalls. Després ve la música que acompanya els diferents personatges que surten a l'obra. Pel meu gust la música és massa forta i no deixa que entenguis el que diuen tot cantant. Però és pel meu gust perquè als nens els va encantar! 
El que fa de petit príncep té cara de vailet, és molt agradable i treballa molt bé. 
Cada dia es representen més obres de teatre infantil. I és bo que acostumem els nens a anar al teatre. Llàstima que anar amb nou néts al teatre és tot un pressupost i també és difícil trobar el dia que a tots els va bé... 
Un bon costum que per poc que puguem ens agradarà anar repetint! 


Diu l'Àngel Llàtzer: I sí, jo de gran vull ser com el Petit Príncep: una persona que diu sempre la veritat, que no té por, que es deixa estar de màscares i que no perd la curiositat. Que no vol deixar d'aprendre. Que no vol fer-se gran si això vol dir oblidar-se de ser un nen.


El pilot ens canta:
Allà vaig aprendre que tot depèn de mi,
i que tots tenim un Petit Príncep a dins,
només cal voler-lo sentir.
Allà vaig aprendre que l'essencial és invisible als ulls
i que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull. 

dijous, 1 de gener de 2015

Mariona


Mariona
de Pilar Rahola

Desembre de 2014


Els periodistes han de fer de periodistes i els escriptors d'escriptors. Per això em resistia a llegir Mariona. En general m'agrada llegir la Pilar Rahola i també escoltar-la. Però una novel·la no és una columna del diari. 
I sense poder dir ni que està mal escrit, que no ho està, ni que el tema no s'ho valgui, que s'ho val, en el fons no puc dir de veritat que m'hagi agradat. 
Com a novel·la la trobo una mica fluixa; com a històric el trobo massa replè, massa enrevessat, moltes dades i moltes d'elles que no poden estar en una novel·la si abans no expliques de què va... És un llibre que no flueix una pàgina rere l'altre sinó que sembla que hi vol encabir tot el seu saber enmig de la història de la Mariona. Fins i tot hi ha moments que penso que estic llegint una cosa escrita per una altra persona; no és la Pilar Rahola que jo conec... 
Repeteixo: no és que estigui mal escrit i pot ser que a molta gent li agradi. Però també penso que s'ha venut més pel nom de l'autora -per cert, amb lletra mooolt grossa comparat amb el títol...- que pel llibre en ell mateix. 
La Mariona és una noia senzilla, del poble menut, com diu l'autora. Té una àvia republicana que la marcarà durant tota la seva vida. Es casa enamorada i només viu per la família. Quan van maldades i al fill el quinten per anar a la guerra és quan la Mariona comença a pensar per ella mateixa i comença a madurar. Encara qua això li comporti un canvi de vida radical amb el marit i la família. I tota la història dins el batibull que va significar el segle XIX, amb quantitat de personatges i de situacions. 
El que sí que m'ha quedat d'aquest llibre són les ganes de llegir-me un llibre de història del segle XIX...