dissabte, 29 d’agost del 2015

Junts pel Sí


Junts pel Sí!
Festa dels Candidats

Arc del Triomf - Passeig Lluís Companys

28 d'agost


Junts pel Sí ha demanat que ens fem candidats. Volen aconseguir la llista més extensa d'Europa. I ho aconsegueixen! Ja som 60.000 els inscrits i han volgut fer una festa per aquests candidats, per a nosaltres. Com un inici de campanya però en clau festa.
Hem arribat d'hora i la gent anava apareixen per tots els carrers. Hi havia paradetes on venien samarretes i altres objectes amb el logo de la llista. Hem trobat amics i coneguts, ens hem fet fotos, tot esperant el moment en què començarien a parlar els candidats. Molts de nosaltres vam enviar una fotografia nostra per tenir-la en un cartell de la llista. És un record i ens va fer il·lusió. I allà la teníem a punt.



L'acte va ser emotiu i emocionant. D'entrada, el fet de trobar-nos amb gent que pensava com nosaltres, que era feliç veient aquell desplegament de senyeres i estelades, ja et feia sentir a gust. Des de l'Arc del Triomf baixant pel Passeig Lluís Companys tot era ple de gom a gom. 
I va començar. Però no d'una manera qualsevol. Va començar la Montserrat Carulla, adreçant-se  als catalans del Principat, de València, de les Illes, de la Catalunya Nord.. i ens va llegir un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, "Assumiràs la veu d'un poble". Se'm va posar la carn de gallina... A continuació van parlar la Carme Forcadell, el president de Súmate, Eduardo Reyes, representants de Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona, i els primers de les llistes de cada circumscripció. Tots van parlar bé i d'una manera diferent a la que ens tenen acostumats. Eren clars i decidits però en to festiu. Com deia en Raül Romeva estem fent "la revolta dels somriures". Després de parlar en Lluís Llach el públic, sense estar previst, va començar a cantar L'estaca. Tots vam cantar i altre cop molts records i moltes vivències et passen pel magí en pocs segons... En Pep Guardiola va voler fer acte de presència des d'Alemanya i va enviar un video gravat donant ànims a tots. Els últims a parlar van ser l'Oriol Jonqueres, el President, l'Artur Mas i en Raül Romeva. Tots van ser molt aplaudits i quan va sortir en Mas la gent no parava de cridar: President, President! i els crits de In, inde, independència ja! no paraven... 



Va ser emocionant... Els catalans som diferents. No ens poden entendre. Una festa com la d'ahir no es faria enlloc més. Començant pel poema recitat per la Montserrat Carulla, el cant espontani de L'estaca, els parlaments dels polítics i no polítics que van participar-hi, tot això no és propi de cap partit polític. És un grup heterogeni de persones que s'han posat d'acord per un punt en comú: la independència de Catalunya.
I a poc a poc vam veure que la lluna plena venia cap a nosaltres, ens contemplava amb simpatia i ens feia un somriure còmplice... 



Tinguem en compte que el dia 27 es compatibilitzarà si hi ha majoria de Sí o de No. Ja no hi ha lloc pel Sí però no, o el no però sí. Els qui no votin Sí aniran al mateix sac que els del PP i Ciutadans. Amb tot el respecte per la gent que vulgui votar aquests partits. Però aquells indecisos que no volen votar Junts pel Sí perquè hi ha en Mas, o en Romeva, o.... qui sigui que pensi que el seu vot només ajudarà a que el govern central, sigui del color que sigui, no ens deixi moure fitxa ni en sanitat ni en educació ni en res. Adéu Corredor Mediterrani, adéu millorar la Sanitat, adéu millorar l'Educació, adéu crear nous llocs de treball, adéu a les ajudes que són necessàries en un país com Catalunya, adéu a la nostra llengua i a la nostra cultura viscudes com hauria de ser en una país normal.


Un bon record per un inici de campanya! Queden pocs dies...

diumenge, 16 d’agost del 2015

Algú


Algú
d'Alice McDermott


Editorial minúscula
microclimes

Agost de 2015

Penses que si escrius o llegeixes un llibre ha d'estar redactat per orde cronològic. Et pots permetre petites incursions al passat però la trama ha de seguir un fil estructural i no trencar-lo massa. Aquest llibre és tot el contrari. En cada capítol tens la sorpresa de trobar-te amb fets que haurien de passar al final del llibre, a enmig d'altres moments de la història o, fins i tot, al començament. 
És una delícia de llibre, especial, amb personatges molt ben retratats, amb històries de cada un d'ells que podrien omplir sols una novel·la cada un. El redactat és dolç i agradable encara que els fets no sempre ho són. Està explicat tot amb molta naturalitat, tot sembla ben senzill... 
La Marie viu a Brooklyn amb els seus pares, immigrants irlandesos i el seu germà Gabe. Som als anys 20. Algú és la història de la Marie, la seva infantesa, l'adolescència, els companys, les amigues, el primer amor i el primer desengany, la feina que no troba o que no vol trobar, la vida familiar, l'amor, els fills, la mort, la vellesa... tot vist i viscut asseguda en el primer esglaó de la seva casa de Brooklyn. Sembla que no sigui res però és tota una vida, llarga, no sempre fàcil, amb l'amor sempre per sobre de tot encara que no sempre ho sembli. 
Si t'atures a pensar, la Marie va tenir una vida difícil, els seus pares també, i el seu germà. Però la naturalitat de les seves vivències fa que ho vegis com una vida normal, com experiències que tothom viu o ha de viure. Ens hem de situar, però, als anys 20, immigrants irlandesos i a Brooklyn. 
M'ha agradat. És alhora dolç i dur de llegir. i et queden ganes de rellegir-lo. és un d'aquells llibres que costa de trobar i que quan el llegeixes penses: l'he encertat! 

dissabte, 15 d’agost del 2015

Aniversari Maria Lluïsa


Aniversari Maria Lluïsa

14 d'agost de 2015



La Maria Lluïsa, la meva germana "petita", ha fet 60 anys! No m'ho puc acabar de creure... Jo sempre la veuré com "la petita" i els anys no compten. Però quan la veus amb els fills i néts t'adones que els anys han passat tant per a ella com per a mi i que ja és àvia de quasi 4 criatures, i que el temps passa... Hem anat a sopar amb els germans i amb els seus fills i néts. Com sempre, i més en dies assenyalats, faltava el Josep Lluís, el seu pal de paller, el seu company i marit, l'amor de la seva vida...  I contra això no hi podem fer res. Té tota la família al voltant i ho ha pogut celebrar amb alegria i companyia.
Maria Lluïsa, que per molts anys puguem anar celebrant anys voltades de família i amics i que mai no ens falti algú per poder fer una trucada o poder abraçar en silenci o rient, compartint bons moments i no tan bons. 




dilluns, 3 d’agost del 2015

Matar un ruiseñor


Matar un ruiseñor
de Harper Lee
Premi Pulitzer 1961

Círculo de lectores

Agost de 2015


Fa temps que la Maria Clara em va deixar aquest llibre. Jo el començava a la nit i no em feia el pes. Ara l'he agafat de dia i, com era d'esperar, m'ha agradat molt! No sé perquè però anava llegint i em semblava recordar el que passava, com si ja l'hagués llegit... Penso que potser, de soltera, en els meus anys de Círculo de Lectores, potser ja l'havia llegit..,

Atticus Finch és un advocat, vidu, que viu amb els seus dos fills, en Jem de 10 anys i la Scout de 6. I amb la Calpurnia, una minyona negra que els cuida i els fa de mare. Viuen a Maycomb, Alabama, al sud dels EEUU, un petit poble on els negres són considerats inferiors i on no veuen bé que, per exemple, la Calpurnia hagi après a llegir i a escriure i cuidi com a fills als nens de l'Atticus. Es viu dins el context de la Gran Depressió dels anys 30.
La història l'explica la Scout, la nena, i per això es presenta com innocent i senzilla. I no ho és de cap manera. L'Atticus defensa un negre que ha estat acusat injustament de violar una noia blanca. Sap que no guanyarà, però ho ha d'intentar. És valent i honrat i amb elevats principis morals i sempre ha volgut inculcar als seus fills el sentiment de justícia i de igualtat de tots els homes sense que tingui cap importància el color de la pell. Se'ns mostra una comunitat plena de prejudicis racials, de desconfiances, d'afavorir els vincles familiars i veïnals i amb un sistema judicial sense cap garantia cap a la persona negra. I la gent del poble no entén com l'Atticus pot defensar la paraula d'un home negre en contra de la d'un blanc. I això li portarà problemes.
La Scout, amb en Jem i el seu amic Drill volen esbrinar què passa a casa del veí, del Boo Radley. Només pel fet que ningú no en vol parlar i que la casa és sempre tancada ja se'ls desperta la imaginació i les ganes d'aventura a començament d'estiu, en època de vacances.
Però molt aviat se n'adona, se n'adonen, que hi ha coses més important i perilloses que vigilar la casa del veí i intentar fer-lo sortir per veure'l. Tot el procés del pare en el judici, totes les represàlies que poden sorgir en aquest petit poble, les viuen ells en primera persona. I la Scout només té 6 anys...
Quan els nens juguen amb l'escopeta a disparar ocells el pare els diu que és millor disparar a llaunes buides; i si maten ocells que no matin mai un rossinyol; aquest ocellet només canta per alegrar la vida a la gent, no fa mal a ningú. Matar un rossinyol és el pitjor que es pot fer. I és el que intenta defensar l'Atticus.
Com he llegit en un blog:
Malgrat les diferencies de cada país o cada poble hi ha temes que són universals. I els que ens presenta aquest llibre ho són. La justícia, l'educació dels infants, les desigualtats, les diferències socials, el naixement a la vida... I per damunt de tot, la defensa de la veritat i l'ètica, la lluita pel respecte als éssers humans sense distinció de raça, religió o color. Matar un rossinyol és un cant a la defensa de la innocència, d'aquells que malgrat tot el que han de patir suposen una alenada d'aire fresc a les nostres vides. Una innocència representada per la figura d'un rossinyol...
Ara diuen que sortirà una segona versió del llibre on l'Atticus no està a favor de la igualtat dels homes, de la jutícia. No el vull llegir. Em quedo amb la imatge d'una nena petita, llegint a la falda del pare, i enfrontant-se als homes del poble amb tota la seva innocència.