dimarts, 29 de març de 2016

Dilluns de Pasqua



Dilluns de Pasqua

28 de març de 2016


Dia de mones. Amb nou néts tots els padrins són de casa i les mones es reparteixen abans de dinar, després de buscar els ous de Pasqua amagats pel jardí. Cada any és igual però és molt divertit. Ara els ous ja els omplen i els amaguen els dos grans, la Berta i el Sergi. I per buscar-los pugen els 4 néts de la meva germana, tots petits, que fa que entre tots sumin tretze.
Un any vam fer nosaltres les mones però vam dir prou! Només el Maurici i la Sílvia han seguit fent-les ells i són molt maques. Aquest any han estat tan maques que la Sílvia m'ha n'ha promès una per quan acabi el règim... 


El Jordi petit segueix boig pels dinosaures i vam trobar una mona al seu gust!


És el dia en què s'acaben les vacances i sembla que als nens se'ls hi ha fet molt curtes. Volen seguir junts, jugant, parlant i passant l'estona. És un goig veure'ls tan a gust i feliços! 
Un parell de fotos perquè sóc àvia i no puc dissimular l'orgull que sento! 




diumenge, 27 de març de 2016

Vetlla Pasqual


Vetlla Pasqual

26 de març de 2016




Poca gent, molt poca... Recordes que no fa tants anys havies d'anar a l'església mitja hora abans per poder seure... 
Tot canvia... excepte els ritus de l'església. Hi ha coses que no es poden ni s'han de canviar, però d'altres es podrien posar una mica al dia. 
A mi em fan mal algunes lectures d'aquesta nit. Quan Déu es "posa" al costat d'uns i deixa morir els altres... i a cada lectura hi trobes un però. Ja sé que ho has d'interpretar a la llum del Nou testament, del Jesús que ens parla d'un Pare bondadós. Jo puc fer aquest esforç però no deixo d'alegrar-me d'estar sols, sense néts, i de no haver d'explicar-los el significat de cada lectura. 
Nosaltres de petits tot ho veiem be i normal. No ens preguntàvem gaire coses, i si ho fèiem la resposta era: "fe", encara que no ho entenguis. Els nens d'ara són diferents. M'és més fàcil explicar-los el Crist dels refugiats sirians, el mal que hi ha dins l'home, i després fer-hi entrar Jesús, el Pare del Cel i sobretot l'Esperit que bufa i bufa però que sembla que no n'hi fem gaire cas...


Malgrat tot, vam celebrar la Pasqua, ens vam alegrar de la Resurrecció de Jesús, vam cantar les Caramelles i sortint de l'església ho vam celebrar amb la petita comunitat del poble amb coca i vi dolç.



dissabte, 26 de març de 2016

El cinquè en joc


El cinquè en joc
de Robertson Davies

Premi Llibreter

Libros del Asteroide

Març de 2016


No es pot desenvolupar la trama sense un altre home, que generalment és un baríton, i que en la professió es coneix com el cinquè en joc, perquè és l'element estrany, el personatge a qui no en correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver un cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar la heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument. La prima donna i el tenor, la contralt i el baix acaparen els millors temes musicals i fan totes les accions espectaculars, però no es pot desenvolupar l'obra sense el cinquè en joc! Potser no és un paper espectacular, però t'asseguro que és una bona feina, i que els actors que els interpreten solen tenir una trajectòria professional més prolongada que la de les veus d'or. Ets el cinquè en joc? Valdrà més que ho descobreixis. 

És la primera novel·la de la Trilogia de Deptford, i sembla que la més reeixida. M'ha agradat molt.
Tracta d’un canadenc, Dunstam Ramsay, nascut en un poblet de 500 habitants i cinc confessions religioses diferents amb les seves respectives esglésies. Començaments del segle passat. Ell és protestant i això marca la seva infantesa, i la seva vida.
En Boy Staunton, amb més de 60 anys, és trobat mort en estranyes circumstàncies. És un magnat canadenc i la seva mort sorprèn tothom. El seu amic de infantesa, Dunstam Ramsay, professor d'institut, és el narrador de la novel·la i és qui es veu en l'obligació de donar una explicació a aquesta mort. Per fer-ho ha de rememorar la seva infantesa, la del seu amic Boy i la de Paul Dempster. 
Els tres havien nascut i crescut en aquest petit poblet, a Canadà, vora un riu. La vida en un d'aquests poblets té poca intimitat, tothom ho sap tot de tots i tothom parla de tothom. Un dia jugant amb boles de neu en Boy va llançar-ne una a en Dumstam i aquest va esquivar-la amb la mala sort que va anar a parar a una dona embarassada que, per culpa del cop i la caiguda, va parir aquella mateixa nit un nen abans de temps, el Paul. I amb aquest fet queden lligades les tres vides...
En Dumstam se'n va a la guerra i torna sense una cama però com un heroi i comencen tots la vida d'adults.
Davant la mort d'en Boy en Dunstam escriu una llarga carta al director de l'escola per explicar-li el perquè de la mort del seu amic. I per això s'ha de remuntar a la infantesa, al poble on van créixer els tres i la vida que cada un d'ells ha portat. 
És interessant veure com van ser de diferents les seves vides, com van influir les unes a les altres i a més l'autor ens presenta un Dunstam amb una personalitat molt curiosa. Solter i afeccionat al circ i als jocs de mans i d'una gran erudició. Tant pot parlar de la primera guerra mundial, com de la vida en un internat com, sobretot, de hagiografia. 
Ja gran, professor de història, descobreix el món de la hagiografia i per aquest motiu es troba amb els bol·landistes, jesuïtes que estudien la vida dels sants i redacten el Acta Sanctorum.
Fa un curt viatge en tren amb un d’aquests jesuïtes que té uns 70 anys i escaig. Ell en te 34.
La reflexió que li fa el capellà és la següent i jo l’he trobada molt interessant.

 “Les meves idees... sobre Crist, per exemple. Tornarà al món, oi? Francament dubto que se n’hagi allunyat mai. Però suposem que torna: segurament que tothom esperarà que torni per treure’ns les castanyes del foc. Què dirà la gent si torna per aigualir-nos la festa, per fer fora els mercaders del temple un dia i per tractar-se amb els rics l’endemà, com va fer l’última vegada? Tenia molt mal geni, sens dubte heretat del seu pare. ¿Vindrà com a occidental, potser com a irlandès o texà, perquè el bastió de la cristiandat es troba a Occident? El que és segur és que no tornarà a ser jueu, o s’armarà una de grossa: els àrabs es moririen de riure si Israel produís un aspirant a Messies. Totes aquestes preguntes semblen frívoles, com les preguntes d’un nen. Però, no va dir Ell que som com nens?
Per la meva part, crec que quan torni ho farà per continuar el seu ministeri com a vell. Jo tinc molts anys i he sigut soldat de Crist tota la meva vida, i li asseguro que, com més vell sóc, menys coses em diuen les ensenyances de Jesús. De vegades sóc molt conscient d’estar seguint el camí traçat per algú que va morir quan només tenia la meitat de l’edat que tinc jo ara. Veig i sento coses que Ell ni va veure ni va sentir. Jo sé coses que Ell no semblava pas que sabés. Cadascú vol un Crist per a ell i per als que pensen com ell. Molt bé; llavors, cometo una falta si desitjo un Crist que m’ensenyi a ser vell? Tots els ensenyaments de Crist parteixen del dogmatisme, la certesa i la fortalesa de la joventut, però jo necessito alguna cosa que tingui en compte l’augment de l’experiència, el sentit de la paradoxa i l’ambigüitat que arriben amb els anys! Crec que després de complir els 40 anys hem de reconèixer educadament Crist. però girar-nos cap a Déu Pare per buscar-hi guia i consol, perquè coneix el bé i el mal de la vida, i cap a l’Esperit Sant, que té una saviesa que sobrepassa la del Crist encarnat. Al capdavall, adorem una trinitat, de la qual Crist és només una part. Em penso que, quan torni, declararà la unitat de la vida de la carn i la vida de l’esperit. I llavors potser podrem trobar algun sentit a aquesta vida de meravelles, circumstàncies cruels, obscenitats i banalitats. qui pot saber-ho? Fins i tot pot ser que la fem suportable per a tothom.” 

Sembla mentida com les coses que et passen de petit poden marcar tant una vida, com pots reaccionar cinquanta anys més tard recordant els fets o les paraules que vas viure, com poden conviure i viure com amics persones tan diferents...
El llibre és molt bo, està molt ben escrit i no el pots deixar a mitges. És el que passa amb les lectures ben escrites i amb sentiments.

dimarts, 22 de març de 2016

Nora Webster


Nora Webster
de Colm Tóibín

Amsterdam

Març de 2016




Quan vaig veure que havia sortit un llibre de l'autor de Brooklyn vaig córrer a comprar-lo sabent que m'agradaria. Tant la novel·la com la pel·lícula em van agradar molt. I no m'ha decebut gens, ans el contrari. És més difícil, més dura que la primera, et fa pensar i costa sovint entendre com actua i com parla la Nora.
Som a un poble petit de Irlanda cap a l'any 1960 i Irlanda viu el conflicte entre catòlics i protestants. La Nora es queda vídua amb 40 anys i amb quatre fills; dues noies adolescents i dos nens que encara van al col·legi del poble. En Maurice, el marit, li havia fet veure a la Nora que la repressió i la seriositat de casa seva es podia tornar alegria, llibertat i ganes de viure.  Però després d'una llarga malaltia la va deixar sola amb els fills...
Tot el llibre és la seva lluita per saber quina mena de vida havia de portar ara, com podia passar les hores i els dies sense el seu estimat Maurice. Busca alguna cosa que li marqui el camí, una llum que li faci veure per on ha d'anar. I actua. Sempre actua. És valenta, molt valenta. I tossuda.
Les dues filles grans les veus ben retratades; estudien fora i van a casa els caps de setmana o quan poden. Els nens són els que, encara ara, hi penso i veig que alguna cosa se m'escapa, que hi ha quelcom que s'ha m'ha passat, o que l'autor no ha volgut que sabés...
La vida en un poble petit, observats per tothom, una dona sola, amb pocs recursos i amb fills és conversa segura per tota la gent que hi viu. Conversa i observació.
Em costa posar-me a la pell de la Nora. És molt diferent a mi... o potser no tant. No se com reaccionaria jo en les seves circumstàncies. Hi ha coses que m'agraden del que fa i coses que em sembla impossible que algú pugui reaccionar d'aquesta manera. M'he de posar dins la seva pell i sobretot dins el poblet on viu. No puc entendre la manca de diàleg amb els fills i les filles. Amb el seu dolor s'oblida una mica del dolor dels fills. I sempre davant el dubte prefereix callar a parlar. És una novel·la feta de silencis... Però t'adones que al final les filles estan per ella i els fills també s'hi entenen. Per alguna cosa serà! Amb les germanes tampoc no s'hi entén gaire tot i que sempre estan a punt per ajudar-la. Però això s'entén mirant la seva vida de soltera, la relació amb la mare que és molt interessant, sobretot quan en parla al final del llibre... Té una tia que és amb qui, en el fons, té més confiança.
La Nora ha de prendre decisions importants, molt importants. I tenint dues filles adolescents penso que algunes d'elles hauria hagut de consultar-les o parlar-ne amb les filles. I amb els nens. Alguna decisió la pren molt ràpidament; d'altres en canvi li costa Déu i ajuda.
Veus com una parella que s'estima tant, que és tan feliç estant junts, que estan enamorats fins al moll de l'os, quan falta un d'ells l'altre recupera o retroba o troba activitats que amb parella mai s'haguessin manifestat. O sigui, que en l'amor sempre hi ha renúncia i que dins del dolor de la separació sempre hi ha un camí per retrobar la felicitat, diferent de l'anterior, que sempre apunta dins l'ésser humà.

La va sorprendre la fermesa de la seva resolució; que semblés tan fàcil girar l'esquena al que havia estimat, abandonar aquella casa al camí del penya-segat perquè altres persones hi anessin a passar els estius i a omplir-la d'altres sorolls. Allà asseguda, observant el cel ressentit damunt el mar, va sospirar. Finalment, es va permetre percebre tot el que havia perdut, tot el que enyoraria.

Està molt ben escrita i és d'aquelles novel·les que estàs contenta d'haver llegit. Us la recomano perquè si la comenceu no la deixareu fins a acabar-l. I portareu la Nora i els seus fills força temps dins vostre...


dissabte, 19 de març de 2016

Brooklyn


Brooklyn

Gran Sarrià Multicines
18 de març de 2016



Havia llegit la novel·la i m'havia agradat molt. I vam anar al cine.
Penso que han fet una pel·lícula molt bona. li han dona una lentitud que s'adiu molt amb la novel·la. Lentitud que molta gent ha criticat però que jo trobo fonamental per retratar l'ambient de l'època i del lloc, els diferents tarannàs de les persones, sobretot de la protagonista, l'Eilis.
De la Irlanda rural i d'un petit poble se'n va a Brooklyn a treballar cansada de les poques oportunitats que tenia al seu país. Quan arriba s'haurà d'acostumar a una nova vida, molt diferent i oblidar-se de l'enyorança. Tot i que sembla que les companyes de pis se'n riuen d'ella de seguida veus que en el fons el que volen és ajudar-la, ensenyar-li una mica com és de diferent Brooklyn de Irlanda. L'ensenyen a pintar-se i a arreglar-se, a parlar amb la gent i a fer amics.
Quan ha de tornar a Irlanda perquè la mare s'ha quedat sola al morir la seva germana deixa un enamorat, un casat de nou i d'amagat, i promet tornar de seguida. Però el bonic és veure com canvia l'Eilis una vegada torna a casa seva, amb quins ulls veu tot el que ha deixat enrere. I hi ha un noi amb qui la mare, que no sap que ja és casada, la vol aparellar. I ella s'hi troba bé, i li ofereixen una feina... Fins al dia que amb una conversa amb una dona del poble veu que en el fons res no ha canviat, que tot segueix igual i llavors ha de prendre una decisió important, definitiva.
Tots enyorem o recordem amb especial afecte coses del passat, les idealitzem, fins al moment que toques de peus a terra i ho veus des d'una llunyania suficient per poder posar cada cosa al seu lloc.
I l'Eilis ha de triar la vida que vol pel seu futur...
Considero que treballen molt bé, retraten el caràcter de la gent d'una illa tancada al món exterior, lenta, amb barreres, amb un mar molt gran entremig, i també la solidaritat entre els irlandesos quan són fora del seu país.  




dimecres, 16 de març de 2016

Zadig


Zadig
de Molière

E-book

Març de 2016

Mai havia sentit parlar de Zadig però el fill d'uns amics nostres li posaran aquest nom al fill que esperen i no m'he pogut resistir a llegir aquest llibre. 
Zadig és el personatge d'una obra de Molière, mig novel·la mig relat filosòfic. Es va publicar l'any 1747.
Zadig és una bona persona, intel·ligent, observador i astut. Però la sort no acostuma a acompanyar-lo. Des de la mala sort amb les dones, amb la Sémire, amb qui es va a casar però que demostra abans del casament la seva vel·leïtat i la seva infidelitat, o amb la Azora, amb qui es casa, però aviat veu que estimaria qualsevol home, i la deixa... Només té un gran amor, l'Astarté, la reina, però és un amor prohibit i per culpa d'aquest amor passa moltes dificultats, fins a cada pas que fa a la seva vida que, tot i voler fer les coses bé sempre acaben malament per enveja dels altres, per la por que tenen que es faci un lloc important davant les autoritats, o pel seu saber coses gràcies a la observació i al seny que demostra. 
En resum i de cara al nen que ha de néixer: tot i que Zadig és un bon jan no sé si quan aquest nen sigui gran preguntarà als seus pares quin motiu van tenir per posar-li aquest nom... A l'avia, però, que també ha llegit la novel·la, el nom ja li agrada i fins i tot sent una notable simpatia pel personatge. Què no farem les àvies! 
Si en voleu saber més cliqueu aquí i llegiu! 

dimarts, 15 de març de 2016

Ramon Llull



Ramon Llull




Teatre Akadèmia


14 de març de 2016



No havíem estat mai al teatre Akadèmia i una vetllada amb Ramon Llull -1232-1315/1316- era una bona manera de iniciar l'any Llull, commemorant els 700 anys de la seva mort, que encara no ho havíem fet. 
El teatre és petit, molt familiar, et reben amb un gintònic i seus on vols. I no cobren entrada. 
Pere Arquillué és qui s'encarrega de llegir els texts de Llull, Miquel Gil, valencià, amb la seva guitarra hi posa la música i fa de interlocutor quan hi ha diàlegs. Kaissa Ould Braham, d'Algèria i amb un català perfecte, és qui fa la presentació i condueix l'espectacle. 
M'agrada Llull, m'agrada la poesia i vaig gaudir de l'espectacle. Però potser el vaig trobar una mica simplificat. Ja sé que en una hora d'espectacle no poden encabir-hi tota l'extensa obra de Llull, però penso que es van decantar per repetir faules i no van donar peu a que els assistents tinguéssim una idea de la completa personalitat del personatge. Però sí de la seva vida.
Van explicar molt bé els ideals viatgers de Llull, els seus moviments per terres estrangeres i van parlar d'ell com escriptor, filòsof i activista, precedent del diàleg interreligiós. 
Ramon Llull és un dels escriptors més destacats de l'Edat Mitjana, tant en territoris de parla catalana com en tota la tradició europea. El seu saber i el seu treball va de la filosofia i la teologia fins al dret, la medicina, l'astronomia, la retòrica i la lògica. A més d'una extensa i extraordinària obra literària: Blanquerna, el Llibre d'Amic e amat, el llibre de les bèsties o el llibre del gentil. Les seves inquietuds el porten a innovar en diferents àmbits i és un precedent de l'actual combinatòria informàtica, de la teoria del vot i dels sistemes electorals i del diàleg amb el món musulmà i contacte de religions.  
Va fer una gran aportació al món de les lletres i el seu pensament ha influït notablement en nombrosos intel·lectuals europeus. Paradoxalment és als Països Catalans, a la seva terra, on menys se'l coneix ni llegeix quan el seu nom i la seva obra és present en l'àmbit universitari d'arreu, cosa que fa que cada any es publiquin molts treballs sobre el seu pensament i la seva obra. 
Amb l'Any Llull es vol corregir aquesta tendència i es vol fer arribar la seva figura medieval als catalans que la teníem mig oblidada o desada en un calaix. 
Benvinguda sigui aquesta iniciativa, benvingut l'espectacle del teatre Akadèmia i que tot plegat ens animi a tornar a agafar i rellegir-lo, o llegir-lo. Tenim grans personatges que tot el món admira i que a la seva terra quasi no els coneixen. I no és bo...


dilluns, 14 de març de 2016

La confessió de la lleona


La confessió de la lleona
de Mia Couto

Edicions del Periscopi

Març de 2016




Vaig llegir  fa uns anys  Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra del mateix autor i em va agradar molt. I quan vaig veure aquest nou llibre el vaig comprar sense dubtar ni un moment. 
És més difícil que el primer, t'has de concentrar més per entendre, si pots, el que passa dins el cap de cada persona, del poble de Kulumani.
Està ambientada a Moçambic, igual que l'altre novel·la. 


Comença dient: Déu, antigament, era dona. Abans d'exiliar-se lluny de la seva creació i quan encara no es deia Nungu, l'actual Senyor de l'Univers s'assemblava a totes les mares d'aquest món. En aquell temps, parlàvem la mateixa llengua dels mars, de la terra i dels cels. El meu avi diu que aquell regnat fa molt que es va morir. Però en algun lloc dins nostre hi queda el record d'aquella època llunyana. Sobreviuen il·lusions i certeses que, al nostre poble de Kulumani, passen de generació en generació. Tots sabem, per exemple, que el cel encara no està acabat. Són les dones qui, des de fa mil·lennis, van teixint aquest infinit vel. Quan els seus ventres s'arrodoneixen, el cel s'amplia un tros. Al revés, quan perden un fill, aquell fragment de firmament es torna a desfer.

Kulumani és un petit poblat aïllat i la gent se sent amenaçada per una lleona que mata les dones del poblat; només dones. I avisen un caçador, l'Arcàngel, perquè mati la lleona. 

Són coses nostres. Ja ho saben; aquí no hi ha policia, no hi ha govern, i fins i tot Déu només hi és a vegades.
Quan arriba l'Arcàngel molta gent li parla dels lleons, de la lleona. I i diuen que ell ha vingut a matar algú, perquè els lleons són ell mateixos. Hi ha tres tipus de lleons: els lleons de bosc, els fabricats i els lleons persones. Les creences ancestrals barregen homes i dones amb animals, amb lleons, i fa més por el lleó persona que els altres. I els fabricants de lleons també són perseguits però ho porten molt amagat... 
El riu i la terra tenen molta importància, igual que a l'altre llibre de l'autor. 
És impressionant veure com tot aquest garbuix de creences i mites, viscuts en un petit poblat sense quasi contacte amb el món, es tornen cada vegada més reals i la por i la, diguem-ne, maldat marquen la vida de les persones. Només de tant en tant una persona, com Adjiru Kapitamoro, l'avi de la Mariamar, veu més enllà i intenta salvar la seva néta.
Cada capítol comença amb una dita africana; en un parla el caçador, l'Arcàngel, amb tots els seus problemes familiars i amb la pressió de la seva infantesa i en l'altre parla la Mariamar, a qui la lleona acaba de matar la germana. 
Algunes de les dites són aquestes:

- Fins que els lleons no s'inventin les pròpies històries, els caçadors sempre seran els herois de els narracions de caça. 
- Beneït sigui el lleó que es mengi l'home
i així el lleó es faci humà;
i maleït sigui l'home que es mengi el lleó,
i així el lleó es faci humà.      Evangeli de Tomàs
- Només hi ha una manera de fugir d'un lloc:
marxant de nosaltres. Només hi ha una manera 
de marxar de nosaltres; estimant algú.
- El veritable nom de la dona és "Sí". Algú mana: "No hi vagis". I ella diu: "Em quedo". Algú ordena: "No parlis". I ella calla. Algú prescriu: "No ho facis". I ella respon: "Hi renuncio". Proverbi del Senegal
- Cada matí la gasela es desperta sabent que, si no corre més ràpid que el lleó, la mataran. Cada matí el lleó es desperta sabent que, si no corre més ràpid que la gasela, es morirà de gana. Tant se val si ets un lleó o una gasela: quan el sol despunta, el millor que pots fer és començar a córrer. Proverbi africà
- Una paraula que no pot sortir de la boca s'acaba convertint en bava verinosa.
- On els homes poden ser déus, els animals poden ser homes.
- El xiuxiueig d'una noia bonica se sent més que el rugit d'un lleó.
- Un exèrcit d'ovelles liderat per un lleó és capaç de derrotar un exèrcit de lleons liderat per una ovella. Proverbi africà

No sé si m'he explicat gaire bé. És difícil parlar d'aquest llibre sense anomenar cada cosa que passa, cada sentiment, cada pensament, cada creença o costum que costa assimilar... 
Llegiu aquest llibre. És diferent dels altres. Aporta nous horitzons a la nostra ment... 

dissabte, 5 de març de 2016

Ruta maçònica


Ruta maçònica

5 de març de 2016



Pendent de redactar

Panorama des del pont


Panorama des del pont
d'Arthur Miller



Teatre Romea

4 de març de 2016


Direcció: Georges Lavaudant
Traducció: Joan Sellent
Actors: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs, Pep Ambròs, Rafa Cruz, Sergi Vallès


En el centenari del naixement d'Arthur Miller, el Teatre Romea estrena l'adaptació de Joan Sellent i Daniel Loayza sobre l'obra A View from de Bridge, del dramaturg estatunidenc. Estrenada el 29 de setembre de 1955, relata una història d'amor, obsessió i venjança que aborda el drama dels immigrants il·legals a la Nova York dels anys 50.

Als anys 50 a Nova York la immigració il·legal és una realitat cada dia més palesa, sobretot la italiana. En Eddie Carbone, un treballador d'origen italià, es veu una mica obligat a acollir dos cosins de la seva dona. Amb ells viu una neboda que va quedar òrfena i que ells han criat; però ell sent un passió devastadora per la seva neboda i ella, innocent, li fa carantonyes tot el dia. S'estima els seus oncles amb tot el carinyo.  Des del primer moment un dels dos cosins li cau malament al oncle. Molt malament. El motiu és que aquest xicot es fixa amb la neboda i ella el correspon. I en Eddie es mor de gelosia. 
El més important per a un italià a l'exili es respectar la llei del silenci establerta entre els treballadors. Ningú mai no delatarà un italià immigrant il·lícit. Però la gelosia és tan forta que el portarà a trencar la llei del silenci... 
Retrata una època que va ser real, que es va viure i patir i tu la vius i la pateixes contemplant l'obra asseguda a la butaca. 
És una gran obra, com correspon al autor i l'Eduard Fernández broda el seu paper. Crec que és la seva millor interpretació. I val la pena anar a veure l'obra tot i que el tema sigui força conegut. 








divendres, 4 de març de 2016

La quarta paret


La quarta paret
de Sorj Chalandon

Premi Goncourt dels Instituts 2013

Mirmanda

Març 2016



Acabo de llegir el llibre i encara estic impressionada. Haurà de passar un temps perquè cada cosa vagi al seu lloc i les emocions i els fets no se'm barregin els uns amb els altres. 
És un llibre molt fort, molt dur, que el llegeixes i no el deixes. Però encara és més fort i més dur el que deixa dins teu. I això ho has d'assimilar tu a poc a poc... 
Sam, un jueu grec, es troba a Paris i veu que la vida se li acaba. Llavors demana al Georges, el seu amic, que acabi el que ell ha començat: representar al cor de Beirut, enmig de la guerra,  l'Antígona d'Anouilh amb actors de tots els bàndols, xiïtes, palestins, cristians, drusos, maronites,... totes les ètnies i religions juntes en un espai de pau enmig de la guerra. 
I en George, activista que es creu que ho sap tot de la guerra, se'n va a Beirut. 
I t'adones que no és el mateix defensar Palestina, o Israel, o el poble que sigui des dels carrers de Paris que viure-ho en carn pròpia. Veus els sentiments de la gent, les pors i les valenties, l'amistat, la violència de la guerra... I com tot això pot afectar a la vida d'una persona quan retorna al seu país, a la pau, als carrers, als nens ben vestits i mimats, a la seguretat de casa teva... I com de vegades això no es pot suportar. 
La quarta paret és la que, des d'un escenari, dóna al públic, la que no es veu, la que no hi és. 

Sóc el narrador. Presento els personatges, explico, anticipo. Sóc alhora el missatger de la mort i la veu de la raó. Jo voltaré entre vosaltres, però no em prestareu atenció. Vosaltres parleu amb els altres personatges, mentre jo m'adreço al públic. Sóc l'únic que trenca la quarta paret. L'únic que accepta el caràcter fictici del meu paper. L'únic que trenca la il·lusió. L'espectador em veu, l'actor m'ignora. Estic a l'escenari, però al marge. No em mireu quan recito. Parleu quan us toqui i després quedeu-vos quiets.

Vull recordar els noms dels personatges. El Samuel Akunis, el jueu grec que munta l'espectacle, El Georges, l'activista ingenu, l'Aurore, la seva dona i la filla Louise.  En Marwan, el xòfer a Beirut, i els actors: la Imane, en Charbel, Nabil, Nimer, Hussein, Khadijah, Nakad, Hémon, Simone,..

I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. Malgrat tot, estan tranquils. Tots els qui havien de morir són morts. Els qui creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen cpmençaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat.
Jean Anouilh - Antígona - 1942