dilluns, 3 de juliol de 2017

Tres llums


Tres llums
de Claire Keegan

Minúscula

Juliol 2017


A Irlanda una família nombrosa que viu al camp esperen de nou una criatura. S'acosta l'estiu i la mare va desbordada i els diners no arriben per tot. El pare, home de caràcter rude i maldestre, i la mare sense saber com sortir-se'n decideixen deixar la filla gran, de vuit anys, amb la família Kinsella, a l'altra banda del comptat de Wexford, on viuen ell. Els Kinsella no tenen fills i són mig parents de la mare. 
El pare porta la nena a la casa i la nena ignora quan de temps hi passarà ni quan tornarà..
Els Kinsella la reben molt bé. Sobta el comentari del pare parlant del menjar:"Menjarà, però la podeu fer treballar. I el Kinsella respon: No farà falta, Ajudarà a l'Edna a casa. Ens la quedem encantats,"
La nena descobrirà en aquesta família què és estimar i sobretot sentir-se estimat. L'home l'ensenya a llegir amb infinita paciència i ella descobreix amb els llibres un món que ignorava. S'hi troba bé, molt bé, a la casa. I a través d'una veïna 'assabenta d'una història de la família que encara la fa sentir-se més unida a ells. 
I arriba el dia que ha de tornar a casa. Els Kinsella l'acompanyen amb pena i quan ja se'n tornen sols capa casa la nena corre capa ells i els abraça. A coll d'en Kinsella llegeixes: Em quedo agafada a ell com si m'hagués d'ofegar si el deixés anar, i m'escolto la dona que sembla que faci torns dins el coll, sanglotant i plorant, com si ara plorés no per un, sinó per dos. Si una part de mi vol de tot cor baixar i dir-li a la dona que m'ha cuidat tan bé que no ho explicaré mai del món, alguna cosa més profunda em fa quedar-me allà al braços del Kinsella, agafada fort. -Papi- li dic un cop i un altre-, papi.
Aquest llibre és com una petita joia. No revelo res escrivint el que he escrit. És un llibre per anar rellegint, poètic. viu, real... Hi veus el canvi d'una nena de 8 anys quan el que la volta és l'amor, la comprensió, el temps, la serenor... Tots els nens haurien de poder viure aquest ambient. Sovint la vida, la pressa, la feina, el voler arribar a tot ho impedeix. I és una llàstima. Els nens responen al que es troben i aprenen ràpid. A estimar i a callar quan el que volen dir pot fer mal a algú. "És amb la mare, que parlo, però n'he après prou, per saber el que va passar no és res que s'hagi ni d'esmentar. És la meva oportunitat perfecte de no dir res." 
Com em passa molt sovint m'enamoro del llibre per les paraules, pels sentiments, per la poesia que desprèn... Hi ha passatges que rellegeixes perquè et donen serenor, com el de la sortida de nit a la platja i les tres llums... 
Llegiu-lo!

divendres, 30 de juny de 2017

L'home de mar


L'home de mar
de Catherine Poulain

Mirmanda

Juny de 2017


La Lili arriba a Kodiak, a Alaska, amb la ferma idea d'anar a pescar el bacallà negre. És menuda però decidida. No sé de què fuig o què busca. Només sé que a Kodiak ningú no pregunta pel teu passat ni per la teva vida. I ella fuig. Potser d'ella mateixa. 
Aconsegueix que un pesquer l'agafi com a ajudant i en aquesta primera sortida ja es farà una idea del que és la vida en un pesquer, la pesca del bacallà, l'halibut o el cranc... Tot són homes, homes rudes i forts, amb una vida a l'esquena i una fortalesa especial per a resistir la vida al mar. Però l'accepten. I ella s'esforça al màxim, dormint a terra, amb la sal que li crema la pell, esventrant els enormes peixos amb ganivets, arrastrant-los a la bodega del pesquer... 
Quan baixa del pesquer plena de sal i de sang es troba amb la vida a terra. I tots aquells valents, aquells homes forts van a parar tots al bar a beure. I beuen fins que el cos els diu prou. I són febles, i estan confosos, i no saben ni el que volen quan són a terra. 
L'autora ha estat treballant durant 10 anys en un pesquer a Alaska i sap de què parla. La descripció de cada sortida, les onades, el fred, el terrible esgotament, la sang dels peixos per tot el teu cos, pels cabells, barrejada amb la sal; ferides que dissimules perquè vols que t'agafin en la següent sortida... 
Tot i ser repetitiu no et perds ni una descripció, ni de les sortides a mar, la matança del peixos, la vida a bord, com de la descripció dels diferents companys de la Lili, tots ells tan iguas a bord, i tan diferents a terra, amb vides tan diverses i amb una manera especial cada un de tractar a la Lili. 
La Lili va a Kodiak perquè és la fi del món i allà intentarà trobar la llibertat. Qualsevol lligam que se li presenta el defuig. I lluita per viure en un món d'homes on es refugien tots els qui fugen o busquen una segona oportunitat. 
És un llibre dur, però que no pots deixar. I t'agafa la curiositat i voldries anar a Alaska i veure, potser no viure, aquell ambient. 

dissabte, 17 de juny de 2017

70 anys i 10 anys del blog

Amb tres nétes a casa el dia de l'aniversari

70 anys i 10 anys del blog

17 de juny de 2017


Avui faig 70 anys! Estreno decenni i ho faig contenta i feliç i orgullosa de la família i amics que m'acompanyen i també de mi mateixa. Crec que he anat evolucionant amb els anys i encara que físicament estava millor fa trenta anys, ara, com els bon vins, he madurat el suficient per sentir-me millor anímicament i estic segura del que penso i faig i no m'importa ja el que pensin els altres ni les opinions adverses. Vius més tranquil, amb l'ànim seré, gaudint de cada moment i donant gràcies a Déu cada dia, cada minut per totes les coses bones que hem tingut i tenim cada dia. 
Com en Jaume ha tingut una intervenció quirúrgica aquests dies, no hem pogut celebrar avui l'aniversari. El millor regal ha estat que tot hagi anat bé i en Jaume torni a estar en forma! Ja ho celebrarem! 
El qui sí celebro avui és que fa 10 anys els fills em van regalar aquest blog. En el fons crec que pensaven que l'abandonaria aviat... però m'agrada i l'omplo de vida nostra, de llibres i teatre, de viatges i sortides... Em queda al tinter reflexions i pensaments però és que la vida de jubilat és molt dura, la tenim tan plena que porto un considerable retard en les meves anotacions. En aquest moment tinc 13 esborranys i una pila de posts publicats amb el rètol de "pendent d'escriure"... Quan tingui temps els aniré omplint... 
70 anys i 10 de blog! Gràcies Jaume, gràcies fills i joves, gràcies néts i nétes, gràcies família i amics per pensar en mi, per estimar-me, per acompanyar-me, per comptar amb mi en tot moment! Cada vegada veus més com és d'important la família i els amics, I les amigues... Amigues sovint aparcades quan vas atabalat amb fills i família i que vas recuperant quan els fills creixen i les retrobes com si les haguessis vist el dia abans... Como decíamos ayer...
Espero poder seguir omplint el blog a batzegades i també celebrar com cal els meus 70 anys amb família. Ja ho veureu al blog! 
També gràcies a tots els qui em llegiu! M'agrada saber que hi ha algú que espera que pengi algun post per llegir-lo... 


diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


Sant Jordi
dia del llibre i la rosa


23 d'abril de 2017





Aquest Sant Jordi he rebut tantes fotos boniques i/o divertides que n'he volgut guardar un recull, com un pom de roses... 
Essent diumenge semblava que hauria d'haver-hi una davallada de gent a les ciutats i una revifalla als pobles. Però els catalans som tossuts i ens agrada les tradicions i vam omplir-ho tot! A quarts d'onze ja no es podia ni caminar per la Rambla Catalunya de gent que hi havia. Llibres i roses, roses i llibres. Parelles joves i grans, buscant el llibre que havien decidit comprar i regalant-se la rosa. Em poso a la pell d'un dels moltíssims turistes que hi havia per Barcelona i segur que al·lucinaven tots! Nens asseguts a terra llegint, remenant llibres, roses i més roses, petons i més petons... quin goig de gent i de país que tenim! 
Com cada any vam comprar un llibre per a cada nét i un parell per a nosaltres. Ja sé que en compro tot l'any però sóc incapaç de passejar pel carrer i no aturar-me i comprar algun llibre. I arribant a casa arraulida al sofà, començar un, o dos o tres llibres i decidir per quin començo... 
Els llibres que he comprat ja els anireu veient aquí al blog. 
Per molts sant Jordi curulls de llibres i roses, curulls d'amor!

La neboda d'una amiga meva fa aquesta meravella de fotos...













dissabte, 22 d’abril de 2017

Raimon Algueró sj


Mor en
Raimon Algueró sj



La matinada del dia 20 moria en Raimon. Seré, tranquil, estimat i amb la feina feta. I ben feta. 
Va passar la major part de la seva vida al col·legi del Jesuïtes de Casp i hi ha deixat un record immens. Amant de la natura i l'excursionisme el recorden tots els alumnes fent excursions, visitant-los a les colònies, portant recessos a Montserrat, pujant el pessebre per Nadal a Matagalls...
Amb una memòria prodigiosa recordava a tots els alumnes, a les seves famílies, els noms, el que feien... Tal com van dir ex-alumnes en l'Eucaristia de comiat, sempre amb els ulls riallers i el somriure sorneguer.  Era un home bo. I així el recordarem. 
Català fins al moll de l'os el recordo sempre a la porta de Casp quan hi havia una manifestació. L'últim dia que el vaig veure, poc abans de morir, encara vam parlar de la independència de Catalunya i de quan trigaríem a aconseguir-la...
Diu l'Enric Caturla, ex-director de Casp: En Raimon ha estat un home que no captivava pel seus discursos ni per les seves interpretacions teològiques: captivava pel seu exemple, per la seva manera de relacionar-se, per saber estar a prop sense envair; per la seva manera d'estimar. És la persona que he conegut que millor encarnava el lema ignasià de "en tot servir i estimar". 
Els últims dies comentava que ja tenia ganes de viure la Pasqua eterna, i ha mort en plena setmana pasqual. Ja a l'hospital va preguntar si era ja el final. Li van dir que sí. Va respirar fons i va tancar els ulls. Estimeu molt Jesús, va ser el seu missatge. I va morir en pau i serenor. 
L'Eucaristia de comiat es va fer a Sta. Ma. del Mar perquè tanta gent no cabia enlloc més. Tot ple a vessar, la gent dreta en els passadissos... gent de moltes generacions, des d'avis de més de 90 anys a alumnes d'ESO d'aquest curs. No hi havia ningú que no l'estimés... Em va agradar especialment que el David Alegret, que canta òpera per tot el món, fos allà en aquell moment cantant pel Raimon com a antic alumne del col·legi. Gràcies, David! 
Vivint els seus últims moments a través de les xarxes socials, recordant-lo de quan els meus fills eren a l'escola, veient la seva mort, penso que cadascú té la mort que ha conreat durant la seva vida. Si ell va ser sempre una persona serena, amiga de tothom, i plena d'amor havia de morir també així. I una mica d'enveja em sortia de dintre. Quina mort més dolça! Gran, abans de necessitar l'ajuda dels altres per viure, amb la feina ben feta i amb una fe i un amor a Jesús i als altres a prova de qualsevol dubte. Quants voldríem una mort així! 
Raimon, descansa en pau i, com es va dir també a Sta. Ma. del Mar, intentem tots "Raimonejar" una mica! que no és més que estimar, estimar, estimar...








dimarts, 18 d’abril de 2017

Dinamarca


Dinamarca
amb fills i néts

Del 13 al 17 d'abril de 2017





Hem estat cinc dies a Dinamarca tota la família, el Jaume i jo amb fills, joves i 9 néts. Una meravella! A tots els feia il·lusió i això ho val tot. És una sort i un privilegi poder gaudir d'uns dies amb tota la família sense tenir cap feina a fer, només contemplar, parlar, riure i observar com aquests nens que eren tan petits es van fent grans... i ens fan grans a nosaltres! 
A l'aeroport ens esperaven per fer el transfer fins a l'hotel i van acompanyar-nos fins a la Sireneta, Den Lille Havfrue. Allà ja vam continuar caminant fins al vespre. 
La Sireneta, com tothom, la van trobar petita, però vam fer un munt de fotos! 





D'allà, caminant passant pel Kastellet, antiga ciutadella i una de les principals fortificacions de Copenhaguen, 



Amalienborg, on viu la reina de Dinamarca i des d'on podem contemplar la Marble Church que per dintre és una meravella!



La sort de'aquesta capital és que té molts parcs i zones verdes i els nens van poder córrer i jugar una estona. Feia il·lusió veure'ls tots junts rient i jugant! 








El Nyhavn Stroget, el barri a peu de fiord és alegre i curiós. Totes les cases són de colors i hi ha molta vida de terrasses de bars i restaurants. I és curiós perquè allà a prop hi ha una pared pintada a ratlles seguint els colors de cada casa.










I tot passejant pels carrers m'encantava veure el carinyo de les nenes i els nens. Els agrada abraçar i ser abraçats. I a nosaltres ens fan feliços!!!



El Tívoli els va agradar molt. Jo el recordava més senzill, diferent, i la veritat és que és espectacular! Jardins, atraccions i a la nit tot il·luminat. Feia molt bonic! Vam sopar allà mateix un sopar típic danès amb la cervesa corresponent.











L'endemà, amb un mini bus de 20 places, vam enfilar cap a Roskilde. Allà hi ha un museu on vam poder admirar quatre naus vikingues a mig reconstruir. Van ser trobades al fons de les aigües del fiords i després d'un curós examen van anar reconstruint els vaixells, cadascun amb les seves fustes. És impressionant! I el guia que vam tenir parlava un anglès tan clar que la majoria vam poder entendre tot el que deia.. I t'omple d'orgull que els nens entenguin força les explicacions en anglès, facin preguntes al guia i, fins i tot, una de les petites, amb 8 anys, em preguntava si ho entenia per explicar-m'ho! Una monada!!! 







També hi havia un parell de reproduccions de vaixells i una barra plena de vestits d'època. Ens vam disfressar i vam fer les fotos corresponents... 





I a fora hi havia més reproduccions  on podies pujar-hi.






Després d'un entrepà a cuita i corrent vam arribar a Odense, la ciutat de Hans Christian Andersen, autor de contes com El soldadet de plom, L'aneguet lleig, El vestit nou de l'emperador... El museu és interessant amb molts manuscrits i detalls de la vida de l'autor, però per a mi el més bonic és veure en els carrers les escultures del contes que va escriure. Però no ho exploten prou be. Nosaltres vam buscar-les i en vam trobar algunes perquè sabíem que hi eren gràcies a un blog de internet. Però no hi ha cap informació, ni itinerari, ni res que se li assembli! 




La princesa del pèsol

El soldadet de plom




Ja cap al tard arribàvem a Billund, a un hotel a un km escàs de Legoland i també molt a prop de Lalandia, on vam sopar. Lalandia és una enorme carpa amb un cel blau amb nuvolets blancs, amb castell, cases, que són botigues o restaurants, i petites atraccions i espais per jugar els nens. Semblava aquella pel·lícula El show de Truman!



També a l'hotel hi havia espai pels nens. Tot el que hem vist de Dinamarca està muntat de manera que els nens es puguin divertir i els pares puguin estar una estoneta tranquils... 




L'endemà Legoland tot el dia! No pensava que m'agradés tant. Els nens esperàvem aquest dia com bojos i ens van fer participar al Jaume i ami en algunes atraccions. Però val la pena. Tota la decoració està feta de Lego, des de figures enormes, a escenes de pirates o d'animals i, fins i tot, la reproducció exacte, em petit, de Nyhavn Stroget, el barri de cases de colors de Copenhaguen. Quan ho van veure els nens van dir de seguida; això és aquelles cases que vam veure el primer dia! 









Llàsima del fred i sobretot del vent. Però fins i tot això té la seva part bona. Els nens no van haver de fer cap cua i van poder repetir de les atraccions sempre que van voler. 
I sortint els vam comprar a cada família un Lego d'aquells que aquí encara no han arribat. Els haguessis comprat tots! 




Bork és un poblat víking i vam haver de lluitar per anar-hi. L'agència a Dinamarca deia que estava tancat... I va ser una de les experiències més boniques i interessants del viatge. 
A Bork Vikingehavn vam poder veure com vivien els vikings, quina roba portaven, com cuinaven i com donaven gràcies als déus. Allà sempre hi ha famílies i grups d'amics vivint-hi. Els deixen les cases i ells es vesteixen d'època i viuen sense llum i sense aigua, igual que feien els seus avantpassats. Veus els nens lluitant amb espases de fusta, o les mares cuinant o brodant i els homes forjant ferro... No paguen res per estar-se allà una setmana o quinze dies però han de permetre que els turistes entrin a les seves cases i parlin amb ells i preguntin coses.   Vam parlar amb ells i sembla que hi ha llista d'espera per anar-hi. Diuen que desconnecten de la vida diària, s'esforcen per coses que a casa tenen solucionades, i conviuen uns amb altres molt estretament. I que tot això els dóna pau i els relaxa. 










Era el diumenge de Pasqua i vam coincidir amb una ofrena als déus per la primavera. El déu Odin, el déu Thor, el de la fertilitat i dos més que no recordo. La cerimònia va ser preciosa! Una dona jove, vestida naturalment d'època, va fer les ofrenes cantant. Va aixecar una bandeja d'ofrenes de menjar i també una barreja d'aigua amb no sé què dins un corn... En el fons et recorda l'Eucaristia... I un home anava explicant tot... en alemany i danès! Alguna cosa vam entendre i també vam preguntar després a la gent d'allà i ens van explicar. Va ser la nostra Pasqua! 










A l'entrada d'Esbjerg vam veure el monument als Homes del Mar, Man of the Sea, enormes figures blanques assegudes davant mateix de l'aigua. 




I al costat un parell de búnquers mig enterrats a la sorra que es van construir convençuts qiue el desembarcament seria allà i no a Normandia.  


En el Museu Marítim vam veure animals que viuen al aquàrium i altres elements típics d'un ambient portuari. Interessant i els nens van gaudir tocant alguns d'aquells peixos i veient els dofins. 




També hi havia un carrer amb cases que mostraven els oficis de l'època i un altre carrer molt interessant amb més búnquers. 



A Ribe, petita ciutat i una de les més antigues poca cosa vam veure ja que ens va ploure fort i el barri viking no obria aquell dia. Però vam poder observar com les catedrals  de Dinamarca, o d'aquella zona, són totes fetes de totxo vist. I són molt maques! I enmig de la pluja i tot tancat una botigueta on venien galetes i xocolata i amb taules fora amb tendals van fer les delícies de tots ja que la gana hi era! 







Van anar a dormir a Kolding i al matí vam visitar el Geografisk Have, un jardí botànic que tot i no estar florit impressionava pels arbres, els arbusts i la esplanada verda immensa que vam veure com la segaven amb una mena de Rumba molt divertida. També hi havia animals, com llames, o alguna cosa semblant, i marmotes.










I també una mena de Kolding en miniatura molt reeixit. Allà vam fer un Manneking Challenge i la gent que cuidava la zona no ho havien vist mai. Va ser molt divertit! 










 I d'allà ja cap a Copenhague de nou. Ens vam aturar a la platja Amager per veure el pont de  Øresund  que uneix Dinamarca amb Mälmo. És curiós ja que com és molt a prop de l'aeroport no podien fer un pont alt per por dels avions i han fet una part submergida i, en una illa artificial, l'han fet sortir i començar el pont. 







I ja a l'aeroport ens acomiadem d'aquest petit país i marxem amb una molt bona impressió i amb dolços records. 



Un viatge en família, amb fills i néts, és una ocasió magnífica per viure la vida dels teus, per veure'ls com es belluguen pel món, per reunir-los i que et diguin: Gràcies àvia! , amb un petó o una abraçada. Als néts els agrada trobar-se i estar junts i s'ho passen molt bé. I el fet d'anar amb avis a més dels pares els fa sentir-se útils si t'ajuden o t'acompanyen... Ja sé que això et fa gran però t'omple de satisfacció veure que tant fills com joves com néts estan pendents de tu i procurant que gaudeixis com ells de tot el que fem. 
Gràcies a tots, macos, per la vostra companyia, per la vostra alegria i per deixar-nos aquest bon gust després de cada viatge!