dissabte, 25 de febrer de 2017

L'Espolsada 10 anys


L'Espolsada 10 anys

Les Franqueses del Vallès



La llibreria de l'Espolsada, amb la Fe al capdavant, ha complert els 10 anys! Que una llibreria en un petit poble tingui la vida que té aquesta és tot un èxit. I es deu a la manera de fer i de ser de la Fe, persona amb una vocació de llibretera fora de mida, lectora voraç, que t'aconsella, t'ajuda a triar els llibres per a tu i per a tota la família. Poques vegades no ho ha encertat! 
Ens vam conèixer a través d'aquest blog. Un dia em va comentar que llegíem els mateixos llibres, que tenia una llibreria i per què no hi anava un dia. Ho vaig fer i ja m'hi he quedat. Tinc llibretera de capçalera! Un luxe! 
Ho ha volgut celebrar voltada de tots els que hi anem, de molta, molta gent dels clubs de lectura, dels que hi anem a comprar, dels autors, editors, amics, familiars... i del seu petit ajudant que corria per allà content com un gínjol!
Fe, per molts anys! Que segueixis amb aquesta empenta i il·lusió, que puguem seguir demanat-te l'opinió de cada llibre que volem llegir!
No estàs sola; molts llibreters joves comencen ara a fer el que tu ja fa 10 anys que fas. Entre vosaltres no hi ha competència sinó amistat. I això és bonic. I no estàs sola perquè tots nosaltres estem al teu costat. Et necessitem! I sabem que no ens fallaràs...
Moltes felicitats! 




 


dilluns, 20 de febrer de 2017

Entre cielo y tierra




Entre cielo y tierra
de Jón Kalman Stefánsson

Salamandra

Març 2017



És la primera part de La tristeza de los ángeles que em va agradar molt, molt! 
Islàndia al mes de març. Un poblet petit als fiords del nord del país on la gent viu exclusivament del que pesca, sobretot del bacallà. El noi i en Bárdur llegeixen estirats al mateix catre en una habitació de 8 persones. En Bárdur llegeix El paradís perdut, de Milton; el noi se l'escolta. La resta, homes rudes i avesats a la dura vida de mar no comprenen aquesta afecció a llegir. En Pétur i la seva  dona Andrea, que també dormen al mateix lloc, estan pendents del temps. Ell per anunciar que ja és el moment d'anar a la barca, ella per fer el cafè i el pa amb mantega per esmorzar. És negre nit. Sembla que el temps no és dolent del tot, però del març no te'n pots fiar. Arriba el moment i van a cap a la barca. Abrigats i amb jaquetots gruixuts que no deixin passar massa aigua. L'Andrea els despedeix. En Bárdur fins a l'últim minut intenta memoritzar els versos de Milton: 

... para mi tú eres todo cuanto existe bajo el Cielo

Llegint es deixa la jaqueta sobre el llit... 
A l'aigua tot és difícil. Han de remar fort i quan arriben al lloc on en Pétur sap que hi ha bacallà, han de tirar les línies, cordes amb els hams i la carnassa, que farà que tornin a casa, si tornen, si el temps els ho permet, si no hi ha una ventada forta, una tempesta inesperada, i farà que puguin salar-lo i vendre'l i guanyar-se la vida. 
Les barques són una peça de fusta amb rems per 6 persones. Ells veuen que només una fusta els separa de l'aigua; i no saben nadar. Cap d'ells.
Quan ja tenen les línies plenes de bacallà canvia el temps. De cop. I arriba una forta ventada d'hivern. La barca torna com pot cap a la costa però el fred és glacial, i neva. La frontera entre la vida i la mort pot ser que depengui només d'una peça de roba: d'un jaquetó de pell...
Confien molt en Déu. Sempre pensen en Ell com a Salvador; beneeixen les barques, els rems... 

Reman y sus corazones bombean sangre e incertidumbre sobre el pescado y la vida. pero no sobre Dios, no, porque entonces nunca se atreverian a meterse en aquel cascarón, un ataúd abierto en medio del mar, que es azul en la superficie y negro com la pez por debajo. Para ellos, Dios es absoluto. Él y Pétur son probablemente los únicos seres a los que Einar respeta en este mundo, a veces a Jesús también, pero ese respeto no es igual de incondicional, un hombre que ofrece la otra mejilla no duraría mucho en nuetras montañas. 

El llibre que llegeix en Bárdur li va deixar un home de Lugar, un poble més gran prop d'on són ells. L'home es va tornar cec i només deixava els seus llibres, en tenia 400!, a molt poques persones, i una d'elles era Bárdur. Quan tornés de la pesca l'havia d'anar a tornar. 
És un llibre totalment descriptiu, tant del paisatge, del mar, del temps, com dels personatges. Tot el que passa pel cap del noi, de l'Andrea, d'en Pétur; la vida de la gent de Lugar, persones com el carter, en Jens, que és protagonista del segon llibre juntament amb el noi, com es comporten davant el noi, com el noi va responent als estímuls que li venen de fora quan ell voldria tancar-se en ell mateix, com dins d'un ou... 
A mi m'ha agradat el llibre i les seves descripcions, però tot i que el vaig llegir primer em va agradar més La tristeza de los ángeles. Però no és fàcil ni per tothom. T'ha d'agradar endinsar-te en aquest món i sentir-te voltada de neu, fred i aigua. I persones. I paraules...

Leyó un poema y eso lo congeló hasta los tuétanos.
Algunos poemas viajan con nosotros hasta donde no llega palabra ni pensamiento alguno, viajan contigo hasta la esencia misma, la vida se detiene un instante y se vuelve hermosa, se vuelve diáfana de añoranza y felicidad. Algunos poemas transforman tu día, tu noche, tu vida. Algunos poemas te hacen olvidar, olvidas tu tristeza, tu desesperanza, tu chaquetón de marino, y entonces el frio llega hasta ti: ¡pillado!, dice, y estás muerto. El que muere se transforma al instante en pasado. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

Tres homes en una barca (per no parlar del gos)


Tres homes en una barca (per no parlar del gos)
de Jerome K. Jerome

Blackie Books

Febrer de 2017


M'agrada al vespre llegir llibres que et deixin amb un somriure per anar a dormir. I els anglesos acostumen a ser un recurs fàcil. 
No havia tingut oportunitat de llegir a Jerome K. Jerome i ha estat una bona elecció.
Tres joves anglesos, en Harris, en Georges i el narrador, i el seu gos Montmorency, jeuen a casa d'un d'ells fumant i lamentant-se de la seva mala salut. El fet de no fer res els porta a tenir marejos i a sentir-se dèbils imaginant-se mil i una malalties. Llavors en un moment d'il·luminació decideixen fer un creuer pel Tàmesi per retrobar la vida sana. Vestits i empolainats s'embarquen i el narrador va explicant les coses que els passen, el que pensen, el que fa o deixa de fer el gos, barrejant'hi també records o anècdotes. L'humor anglès és aquell que no et fa riure a cor què vols sinó que et fa somriure tota l'estona. 
A més d'explicar amb molta gràcia tots els detalls de la travessia, els contratemps amb què es troben, la pluja o el fred,  també explica de què parlen, com és cada un d'ells i com es veuen l'un a l'altre. 
Dues escenes divertides i molt reals són, per exemple, quan el narrador explica amb tot luxe de detalls com l'oncle Podget va decidir un dia que clavar un clau a la paret per penjar un quadre era una feina tan senzilla que no calia avisar a ningú; i en aquest cas rius a gust perquè veus reflectit a més d'un home que coneixes... I això omple tot un capítol! És molt bo!
Un altre episodi divertit passa en un petit hostal on van entrar un vespre. Asseguts i parlant amb vells del poble es van fixar  en una truita de riu enorme, dins una vitrina polsosa penjada sobre la llar de foc. La truita era monstruosa! I un a un els vellets, al quedar-se sols amb els nois, explicaven que havien estat ells qui l'havien pescada. I no explico el final... Sembla mentida com l'autor pot explicar tan minuciosament la manera de parlar i d'exagerar dels pescadors, les aventures de cada un d'ells i el desenllaç, i que durant tota l'estona somriguis per dintre i per fora, i fins i tot riguis en veu alta sense ni adonar-te'n. 
Ja sé que és un clàssic, però no l'havia llegit i m'ha agradat. M'ho he passat be llegint-lo i he dormit com un liró amb l'humor anglès ben present! 


diumenge, 5 de febrer de 2017

Diumenge - Oriol Vilanova




Diumenge
d'Oriol Vilanova

Fundació Tàpies

5 de febrer de 2017


Hem estat avui a la inauguració de l'exposició d'Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies amb en Joan i la Maritxu. 
És una exposició molt curiosa. Totes les parets dels dos pisos de la Fundació està plenes de postals. Postals que ha anat comprant als mercats de puces durant 15 anys. Les ha col·locades per temes, per colors... La col·lecció consta ja prop de 34000 postals i estan classificades en un centenar de seccions: arquitectura, arcs de triomf, banderes suïsses, carreteres, gats, taronges, postes de sol, zoològics, museus, focs d'artifici... 
A més de col·locar-les per temes també ho ha fet pe colors i així de lluny veus tires de colors diferents, fons grisos, blaus, grocs, vermells, blancs, negres...













Baixant l'escala per veure els "objectes" de Tàpies, també inaugurat avui,





Homenatge a la comunitat de caputxins per la Caputxinada



es veu un tros de paret amb el mateix número de postals que hi ha  a l'exposició col·locades una sobre l'altre. Mínim espai... 



Sembla que Oriol Vilanova compra les postals pel plaer d'estar en un mercat, mirar, remirar i regatejar. Per molt que li agradi una postal no se la queda si el clima no li és propici, si no han sabut regatejar bé o si ell no s'hi troba a gust. Curiosa manera! 
És una exposició molt original i agradable de contemplar. 
I com era el dia de la inauguració ens han ofert un aperitiu a la terrassa des d'on hem pogut veure la casa on va viure el Jaume fins que es va casar i on vivia la seva mare fins poc abans de morir. Records...


 Després hem anat a dinar al restaurant En Ville, al carrer Dr Dou, molt agradable i on hem menjat molt be. Hi tornarem!


El restaurant En Ville forma part d’un emblemàtic edifici conegut amb el nom de “Casa de veïns de Ramon Mumbrú”, ubicat al bell mig del Casc Antic de la ciutat i dissenyat  i construït per Rafael Guastavino al 1877.
Rafael Guastavino, arquitecte valencià (1842-1908), va ser molt reconegut a Nova York  per difondre el seu sistema constructiu basat en la volta catalana; on va deixar una important empremta com l’estació “Grand Central Terminal “o el “Carnegie Hall”, entre d’altres. Va patentar el Guastavino System.
El nostre restaurant es un clar testimoni de la seva obra i ens ofereix la possibilitat d’admirar la seva bellesa: el sostre del En Ville i les seves inconfusibles voltes de maó vist
…una meravella de l’arquitectura!


 Un diumenge a Barcelona retrobant vells amics i passant una bona estona!

dijous, 2 de febrer de 2017

Mil sols esplèndids


Mil sols esplèndids
de Khaled Hosseini

Amsterdam

Gener 2017


M'havia agradat molt "Cometas en el cielo" del mateix autor i el vaig agafar amb ganes. I està molt bé però potser em va agradar més el primer. 
És la història, la vida, de les dones a Afganistan durant 30 anys. Dues generacions unides tràgicament per la guerra, la història de la Mariam i la Laila. 
La Mariam tenia 5 anys quan va sentir per primer a vegada la paraula harami, bastarda. Vivia amb la seva mare en una cova i esperava amb delit la visita setmanal del pare, en Jalil, que viu confortablement a la ciutat amb les seves dones i criatures. Però sempre està carinyós amb la Mariam i com ella no ha vist mai res més... 
Tot canvia quan mor la mare i la Mariam s'enfronta amb el fet de ser harami. Casada coneix la Laila, nena feliç amb pare intel·lectual, depurat, i mare trastornada per la mort de dos fills a la guerra. Aquesta guerra terrible que deixa sola a la Laila i fa que en coneguin, convisquin, visquin les dues dones juntes. 
Tot i que ja sabem perquè ho hem llegit i ho hem vist als diaris i al cine com viuen aquestes dones, com les tracten els marits, tot i això esborrona algun passatge de la novel·la. Costa entendre com poden acceptar, o com poden lluitar aquestes dones en un món masclista i religiós, vigilat i delator, on les dones i nenes no compten per res. Sempre però, troben un moment de pau o alegria, un instant que les ajuda a viure la resta d'hores del dia. I també veus com entre els homes hi ha grans diferències. Entre el Jalil i en Hakim, el pare de la Laila, entre el Tariq i el Rasheed, i veus com la bona gent, els homes que respecten les dones, també són els perdedors, els que són perseguits.
El llibre està ben escrit i es llegeix d'una tirada. Amb pena, però sabent que tot el que diu és la vida, el dia a dia, de tantes i tantes dones...