divendres, 30 de juny de 2017

L'home de mar


L'home de mar
de Catherine Poulain

Mirmanda

Juny de 2017


La Lili arriba a Kodiak, a Alaska, amb la ferma idea d'anar a pescar el bacallà negre. És menuda però decidida. No sé de què fuig o què busca. Només sé que a Kodiak ningú no pregunta pel teu passat ni per la teva vida. I ella fuig. Potser d'ella mateixa. 
Aconsegueix que un pesquer l'agafi com a ajudant i en aquesta primera sortida ja es farà una idea del que és la vida en un pesquer, la pesca del bacallà, l'halibut o el cranc... Tot són homes, homes rudes i forts, amb una vida a l'esquena i una fortalesa especial per a resistir la vida al mar. Però l'accepten. I ella s'esforça al màxim, dormint a terra, amb la sal que li crema la pell, esventrant els enormes peixos amb ganivets, arrastrant-los a la bodega del pesquer... 
Quan baixa del pesquer plena de sal i de sang es troba amb la vida a terra. I tots aquells valents, aquells homes forts van a parar tots al bar a beure. I beuen fins que el cos els diu prou. I són febles, i estan confosos, i no saben ni el que volen quan són a terra. 
L'autora ha estat treballant durant 10 anys en un pesquer a Alaska i sap de què parla. La descripció de cada sortida, les onades, el fred, el terrible esgotament, la sang dels peixos per tot el teu cos, pels cabells, barrejada amb la sal; ferides que dissimules perquè vols que t'agafin en la següent sortida... 
Tot i ser repetitiu no et perds ni una descripció, ni de les sortides a mar, la matança del peixos, la vida a bord, com de la descripció dels diferents companys de la Lili, tots ells tan iguas a bord, i tan diferents a terra, amb vides tan diverses i amb una manera especial cada un de tractar a la Lili. 
La Lili va a Kodiak perquè és la fi del món i allà intentarà trobar la llibertat. Qualsevol lligam que se li presenta el defuig. I lluita per viure en un món d'homes on es refugien tots els qui fugen o busquen una segona oportunitat. 
És un llibre dur, però que no pots deixar. I t'agafa la curiositat i voldries anar a Alaska i veure, potser no viure, aquell ambient. 

dissabte, 17 de juny de 2017

70 anys i 10 anys del blog

Amb tres nétes a casa el dia de l'aniversari

70 anys i 10 anys del blog

17 de juny de 2017


Avui faig 70 anys! Estreno decenni i ho faig contenta i feliç i orgullosa de la família i amics que m'acompanyen i també de mi mateixa. Crec que he anat evolucionant amb els anys i encara que físicament estava millor fa trenta anys, ara, com els bon vins, he madurat el suficient per sentir-me millor anímicament i estic segura del que penso i faig i no m'importa ja el que pensin els altres ni les opinions adverses. Vius més tranquil, amb l'ànim seré, gaudint de cada moment i donant gràcies a Déu cada dia, cada minut per totes les coses bones que hem tingut i tenim cada dia. 
Com en Jaume ha tingut una intervenció quirúrgica aquests dies, no hem pogut celebrar avui l'aniversari. El millor regal ha estat que tot hagi anat bé i en Jaume torni a estar en forma! Ja ho celebrarem! 
El qui sí celebro avui és que fa 10 anys els fills em van regalar aquest blog. En el fons crec que pensaven que l'abandonaria aviat... però m'agrada i l'omplo de vida nostra, de llibres i teatre, de viatges i sortides... Em queda al tinter reflexions i pensaments però és que la vida de jubilat és molt dura, la tenim tan plena que porto un considerable retard en les meves anotacions. En aquest moment tinc 13 esborranys i una pila de posts publicats amb el rètol de "pendent d'escriure"... Quan tingui temps els aniré omplint... 
70 anys i 10 de blog! Gràcies Jaume, gràcies fills i joves, gràcies néts i nétes, gràcies família i amics per pensar en mi, per estimar-me, per acompanyar-me, per comptar amb mi en tot moment! Cada vegada veus més com és d'important la família i els amics, I les amigues... Amigues sovint aparcades quan vas atabalat amb fills i família i que vas recuperant quan els fills creixen i les retrobes com si les haguessis vist el dia abans... Como decíamos ayer...
Espero poder seguir omplint el blog a batzegades i també celebrar com cal els meus 70 anys amb família. Ja ho veureu al blog! 
També gràcies a tots els qui em llegiu! M'agrada saber que hi ha algú que espera que pengi algun post per llegir-lo...


5 de juliol

Avui hem anat a sopar a la Masia amb els germans per celebrar els meus 70 anys. Fa il·lusió poder anar fent coses junts, celebrant amb alegria els anys que passen. Penso amb la cançó d'en Raimon, Passen els anys i nosaltres amb ells...  que em va agradar molt!
Deixo aquí alguna foto d'aquella nit i espero poder seguir celebrant amb ells moltes més coses!