diumenge, 10 de juny de 2007

Un Blog Molt Esperat

Hola a tothom!

Avui comença el blog de la Mari Pepa. Ella no sabia que es tractava d’un blog però ja fa força temps que hi pensava, en un espai on compartir coses que l’emocionen, coses que l’importen: opinions de llibres i notícies, informacions i coses per apuntar-se a l’agenda, poemes en moments oportuns i fotografies, i videos i…

El diumenge, aprofitant l’avinentesa del seu 60è aniversari, es presentarà aquest blog en societat, la seva societat: amics i família. I llavors és quan ella començarà de debó a construir el blog; el farà a la seva mida i al seu gust. Hi crearà categories i establirà, sense pressa, aquelles quatre normes que regeixen qualsevol bon blog per a que rutlli sol i es vagi desenvolupant amb solidesa, continuïtat i interés general.

Un blog es mesura habitualment pel que aconsegueix mobilitzar de tots nosaltres i del que els professionals de les TIC anomenen ”món mundial”, que vol dir tothom. Ara, des de la humilitat diríem que no tenim aquest com a primer objectiu. El que es busca és un espai per a que la Mari Pepa expressi amb màxima facilitat tot allò que ens explica i ens envia i ens comenta al voltant de la cultura, la poesia, els llibres, Catalunya, els viatges i les realitats socials.

Finalment, el títol del blog: “Neguit de Pantorrilla”. Sembla ser (nosaltres no hi erem) que la seva mare, l’Àvia Paulita, l’adjectivava així ja de petita. I ella, la Mari Pepa, a vegades ha confirmat que és aquella expressió que la defineix millor i que si algun dia hagués d’esciure un llibre amb les seves memòries li posaria “Neguit de pantorrilla”. D’altra banda, convidem a que comenci a escriure aquest llibre en aquest blog, amb opció de fer-ho més participativament del que es pensava… i potser així entendrem del tot que entén per “Neguit de Pantorrilla”.

Bé, Llarga Vida a la Mari Pepa i a aquest blog!

Moltes felicitats!

Guillem i Clara; Jordi i Marta; Maurici i Sílvia; Berta, Sergi, Martina, Jana, Roger i Nina.

L’alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia…
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.

Llorenç Moyà