dissabte, 16 de març del 2024

Un llarg hivern



Un llarg hivern
de Colm Tóibín


La Campana


Març 2024




Ja havia llegit dos llibres d'aquest autor, Nora Webster i Brooklyn. Potser aquest tercer és per a mi el més fluix de tots... M'ha agradat però no el recordaré com els altres dos. 
Malgrat tot és Tóibín, garantia de bona escriptura i d'una acurada descripció dels personatges i sentiments. 
L'acció està situada al Pirineu català, en un petit poblet entre el Pallars i l'Alt Urgell. El Miquel i el Jordi són dos germans que viuen amb els seus pares en una caseta, amb animals que cuidava la mare i camps per treballar. El Jordi estava a punt de marxar a fer el servei militar. El Miquel ja l'havia fet. Eren de poques paraules i no es feien amb la poca gent del poble arran d'una denúncia que el pare havia fet a quatre cases per qüestions d'aigua a l'estiu. 
Un dia, el Jordi ja fora de casa, el Miquel es va adonar que la seva mare bevia. La va anar observant fins al moment que el pare la va trobar amb una quantitat forta d'alcohol i el va llençar tot. Ella va demanar que li tornés a comprar però ell va dir que la manera de deixar de beure era que no tingués accés a l'alcohol. Al vespre, a l'arribar a casa, la mare no hi era. I la nevada començava a ser forta i intensa. Tot i la poca relació amb els veïns tots van sortir a buscar-la però no va servir de res. La mare havia desaparegut i el més segur és que fora sota la neu i el gel. Quan desglaci, deien els veïns, veurem els voltors que baixen. Llavors hem de córrer. 
I tota la novel·la és com viuen aquesta solitud  el pare i el fill. Sense saber fer res de la casa ni dels animals i amb la pena i el desconcert de la fugida de la mare. En Miquel té remordiments, potser podria haver fet alguna cosa, acompanyar més a la mare... Amb el pare no s'entenen massa. I un dia el pare es presenta amb un xicot jove, tímid i mal vestit, perquè els ajudi a fer les feines de la casa, els animals i cuinar. 
El Miquel puja sovint a la muntanya fins on pot arribar, pensa molt en la seva mare, però ara també lluita amb una atracció especial cap al xicot que els ajuda. Molta solitud, poques paraules, tres homes i cap dona... 
Lluny del sentimentalisme, l'obra és una condensació d'emocions, tractades amb gran delicadesa. La tensió entre la duresa de l'escenari pirinenc i les diverses sensibilitats dels personatges adquireix un admirable relleu en una prosa deliberadament neta i precisa.  
I ara, pensant-hi, perquè Tóibín sempre et fa pensar, veig que el pare té un paper molt minso. L'obra és pel Miquel, per com viu i com pensa, per tot el que li queda dins i que no té manera de treure, la necessitat de tenir el germà al costat i l'obediència al pare i no dir-li res del que passa. Sempre falta de diàleg, de companyia, d'amor.... Tot i que penso que en aquell ambient aquesta relació pare-fill deu ser força normal. La vida és molt dura... 




dilluns, 11 de març del 2024

Esmorzar al Tiffany's

 



Esmorzar al Tiffany's
de Truman Capote

La Butxaca

Club de lectura d'Enginyers


Març 2024



Truman Capote escriu molt bé, per tant sempre és un plaer agafar un llibre seu. Dit això aquest llibre no m'ha proporcionat cap novetat, cap cosa nova per pensar o parlar. Penso que tots recordem la pel·lícula amb una Audrey Hepburn meravellosa. Una películ.la distreta, per passar l'estona, i que recordes després de molts anys.  
Del llibre n'esperes més. Ella és una noia que ha tingut una infantesa difícil. Casada als 14 anys amb un home més gran, se'n va de casa quan s'adona que no l'estima, que s'hi havia casat per agraïment, perquè era un bon home. La seva vida després, essent molt jove, és estar sempre voltada dels homes més rics, sense tenir en compte l'edat, per poder viure sense problemes i en una ambient clamorós. Casualment coneix un veí a qui tracta i estima coma un germà. Es troben en un bar on els serveix en Joe, personatge que m'ha arribat més que els altres, perquè el trobo més real; cuida a la noia, l'admira i l'estima sabent que mai li ho dirà, que les seves vides són massa diferents... 
La historia és distreta, té els seus bons moments, però penso que el personatge, la Holly, no s'esforça a tirar endavant, a estudiar o treballar per poder fer la seva vida. Ella només busca un marit ric. I salvant les distàncies, enormes, trobo que és una novel·leta d'amors... 
El comentari al club de lectura va ser en general molt bo. Em sap greu però a mi no em va deixar re sa dintre... 


 

diumenge, 11 de febrer del 2024

La felicitat del llop

 


La felicitat del llop
de Paolo Cognetti


La Campana


Febrer 2024


Bon llibre com tots els de Cognetti. He llegit quatre anteriors,
Les vuit muntanyesEl noi silvestreNovaYork és una finestra sense cortinesSense fer mai el cim. I mai m'ha desil·lusionat. I sempre dic que parlant del mateix, en el mateix ambient, excepte el de Nova York, tots són ben diferents.
En Fausto té quaranta anys i acaba de patir una separació. Està tip de Milà, dels soroll, dels cotxes, de la gent, de tot... I quan està així el seu refugi és la muntanya. Se'n va a Fontana Fredda on cada racó li porta records d'ell amb el seu pare passant-hi els estius. Ell és escriptor i pensa que en el silenci i la bellesa de les muntanyes podrà reprendre el seu ofici, el que li agrada. Per guanyar-se uns diners es queda de cuiner en un refugi, "El festí de Babette", que el porta una dona de qui ningú no recorda el nom perquè tothom li diu Babette. S'hi va fer amic i li va donar la feina perquè tots dos havien llegit Karen Blixen i sabien d'on venia el nom del refugi. La Babette del conte era una revolucionària que, després del fracàs de la Comuna de París, havia acabat fent de cuinera en un poblet de pagesos del nord de Noruega. Aquesta altra Babette  no servia brou de tortuga, però solia adoptar els orfes i buscar solucions pràctiques  a problemes existencials. Després d'escoltar-ne els seus, li preguntà: "Saps cuinar?" 
La vida d'en Fausto transcorre entre cassoles i arbres, entre xerrades de cafè i excursions a pics ben alts.  Parla molt amb uns dels tractoristes, en Santorso, i amb la Sílvia, una noia joveneta que ajuda a la Babette servint les taules. 
Cognetti té l'encert i la gràcia de parlar-te de coses insignificants del dia a dia, de muntanyes i animals, de persones i del que els porta a ser on són. Tot d'una manera tranquil·la i serena. Sí que passen coses, sí que té un fil conductor, però en el fons llegeixes perquè t'agrada el que diu i com ho diu, perquè t'hi veus a tu mateix, a les muntanyes. I no et cansa la descripció contínua de paisatges i sentiments. 
És un llibre que t'asserena, que et fa passar l'estona sense adonar-te'n i del que surts amb un somriure a la cara i al cor. 


dimarts, 30 de gener del 2024

El mayordomo miope

 



El mayordomo miope
de Javier Tomeu


Planeta


Gener 2024



Feia molt temps que no llegia res de Javier Tomeu. Hi havia passat bones estones. En aquest petit llibre hi trobes de nou el seu humor sarcàstic i una mica sorrut. 
Tota la novel·la és un diàleg, sovint un monòleg, entre el Superintendent Z i el seu majordom Rodolfo, miop i a punt de jubilar-se. A la contraportada diu que està situat en una època futura. Jo el trobo actual, d'ara, d'abans i de sempre. L'home no canvia... 
El Superintendent s'assabenta que el Rodolfo es vol jubilar i anar a viure a l'altra banda de l'"empalizada", on viuen els "calibeños", gent que respira pel nas fent soroll, que viuen en barris inhòspits, gent no gaire intel·ligent però voluntariosa, que no tenen iniciativa, els agrada la festa i la gresca i es queden bocabadats davant la televisió.  No tenen escoles i els nens es passen el dia llançant pedres a les faroles... I al vespre es reuneixen i canten i ballant o asseguts als bars i tavernes... com als vell temps. 
El Superintendent li diu que no entén que vulgui passar els últims anys de la seva vida en un lloc com aquell, tenint en compte, a més a més, que és miop. I li treu les ulleres... 
I si vas llegint veus que el que intenta és assegurar-se que se n'anirà a "l'altra banda". Vol estar-ne segur per poder-li encomanar una feina, vigilar la gent, comentar-li el que diuen o fan... 
El llibre és de 1990 i tot i que el situa en una època molt futura jo el veig completament actual. No reconeixeu les "empalizadas" i als "calibeños"? 
Llegiu-lo. És curtet i se'n pot treure molt suc... per desgràcia! 

divendres, 12 de gener del 2024

Las dos amigas



 


Las dos amigas
(un recitativo)

de Toni Morrison


Lumen

Gener 2024



Toni Morrison m'agrada llegir-la. Una benedicció i La nit de les criatures són dos llibres més que recomanables. Jazz, un altre llibre seu, el vaig llegir fa molts anys i l'hauria de rellegir... 
Aquest, Las dos amigas, és totalment diferent.
El llibre consta de dues parts .La primera és la història de dues nenes. La segona part és un epíleg que escriu Zadie Smith on fa un llarg comentari del llibre. No dic que no estigui bé ni que no sigui interessant, però a mi m'ha cansat una mica. Crec que si ho hagués fet més curt hagués estat més interessant. Però és només la meva opinió. 
Les dues nenes, les dues amigues, de 8 anys, es troben un dia en un orfenat. Totes les nenes que conviuen allà han tingut, com diu l'autora, uns pares meravellosos i sants i ara són al cel. Elles dues no. La Twyla és allà perquè a la seva mare li agrada sortir cada nit a ballar i la Roberta hi és perquè té la mare malalta i no la pot cuidar. 
D'entrada ens trobem amb el xoc que la Twyla diu que la seva mare s'enfadarà si sap que l'han posada a l'habitació amb una nena de raça diferent, que fa mala olor i que no es renta el cap. 
A poc a poc es fan molt amigues, i van sempre juntes. Un dia hi van les mares i la diferència és brutal. La mare de la Twygi es presenta amb uns pantalons verds de pinces i sense res per menjar. La mare de la Roberta és alta i forta, porta una creu al pit i la Bíblia, i una pila de galetes i coses bones per menjar. 
Passen moltes coses juntes, i mai, mai, et diuen quina de les dues és blanca i quina negra. Hi ha moments que et sembla que ho veus molt clar i al cap d'un moment t'adones que no pot ser, que és al revés. 
Ja més grans es troben un parell de vegades. La Twyla de cambrera en un bar de carretera i la Roberta ben vestida amb una colla d'amics. Es van trobant i tan poden tenir una conversa normal recordant el temps passat com quasi no es saluden. 
Sempre recordant, però, a una cuinera de l'orfenat, la Maggie, mal girbada i que no parlava mai, que un dia va caure i cap nena la va ajudar. Totes se'n van riure, d'ella.  
L'última trobada de les dues amigues és la reconciliació, les explicacions, la vida que han portat i els motius pels quals han actuat com han fet. 
En el fons, el que intenta l'autora és que aprenguem a distingir el que és insignificant del que és significant.
No és el llibre que més m'ha agradat d'ella però si t'hi fixes és interessant i real, ara i aquí, i a qualsevol lloc i època. 
Copio el final de l'epíleg perquè crec que és una mica el moll de l'os del llibre, el que l'autora pretén que ens quedi quan l'haguem llegit. 

A pesar de todo, como a la mayor parte de los lectores de Las dos amigas, me resultó imposible reprimir el deseo de descubrir quien era la otra, si Twyla o Roberta.  Ah, qué ganas tenía de desenmarañar el asunto. Anhelaba empatizar efusivamente y con seguridad, por un lado, y mostrar frialdad, por el otro. Apreciar a la significante y rechazar a la insignificante. Pero eso es precisamente lo que Morrison había decidido impedirme de forma deliberada y metódica. Vale la pena preguntarnos porqué. Las dos amigas me recuerda que ser pobre, estar oprimido, ser inferior, estar explotado o ser arrinconado no es en esencia cosa de negros ni de blancos. La respuesta a la pregunta "Qué demonios le pasó a Maggie?" no dependía del destino, de la sangre ni de los genes, no era algo predestinado por la historia. Fuera lo que fuera lo que le hicieron a Maggie, se lo hizo alguien. Alguien como Twyla y Roberta. Alguien como usted y yo. 



 

dissabte, 23 de desembre del 2023

Todos deberíamos ser feministas

 




Todos deberíamos ser feministas
Querida Ijeawele
Còmo educar en el feminismo

de Chmamanda Ngozi Adiche 

Literatura Random House 

Desembre 2023


Quin llibre més bo! No és el primer que he llegit d'aquesta autora. La flor púrpura i Americanah, els dos, m'han agradat molt. 
Aquest, però, és diferent als altres. Està dividit en dues parts. La primera és una conferència que va pronunciar el desembre de 2012 a TEDx-Euston, un simposi internacional centrat a Àfrica. Va tenir por que no fos ben rebut el tema però va acabar amb un aplaudiment massiu. La segona part consta de 15 suggeriments per educar a una nena a en el feminisme. Una amiga acaba de tenir un filla, la primera i es pregunta com, vivint a Nigèria, pot educar la seva filla. Ella suggereix una sèrie de idees i maneres de fer i de parlar que li poden servir. A ella i a qualsevol mare de qualsevol part del món. Perquè tot i que hi ha grans diferències entre els diferents països el feminisme continua essent necessari de ser parlat i sobretot fer-ne una manera de viure. 
Ella és feminista i femenina. I tot el que diu és de tan sentit comú, de tan seny, que sembla mentida que encara trobem el que trobem pel món. La diferència entre home i dona en la feina, en la família, en la joventut i també en la infantesa. 
És una petita joia de llibre. L'he agafat de la biblioteca però crec que me'l compraré i el deixaré caure a casa els néts i nétes perquè el llegeixin.
No puc resumir tot el que diu i explica però deixo aquí algunes frases per recordar-les quan recordi aquest tema i aquest llibre.  

Un periodista me comentó que la gente decía que mi novela era feminista, y que el consejo que me daba -y me lo dijo negando tristemente con la cabeza- era que no me presentara nunca como feminista, porqué las feministas son mujeres infelices porqué no puede encontrar marido.  

I amb més comentaris d'aquest tipus va acabar presentant-se com a "feminista feliz, africana, que no odia a los hombres y a quien le gusta llevar pintalabios y tacones altos para sí misma y no para los hombres". Por supuesto gran parte de esto era irónico, pero lo que demuestra que la palabra  "feminista" está sobrecargada de connotaciones negativas.  Odias a los hombres, odias los sujetadores, odias la cultura africana, crees que las mujeres deberían mandar siempre, no llevas maquillaje, no te depilas, siempre estás enfadada, no tienes sentido del humor y no usas desodorante. 
I segueix explicant els moments, les situacions en què es va trobar de nena i de joveneta. Molt interesant i amè i fàcil de llegir... 

La segona part m'agradaria anar explicant una a una els suggeriments que va fent a la seva amiga per a educa a la nena, la Chizalum Adaora. No puc fer-ho. Hauria de copiar tot el llibre. Millor que el llegiu vosaltres. Només marcaré algun tema que toca ella  sense posar els exemples, que són molt bons i instructius... 

- Sé una persona plena. Nunca te disculpes por trabajar. Te gusta lo que haces, y que te guste lo que haces es un regalo fantástico para tus hijos. 
- Hacedlo juntos. Chudi -el marit- debería hacer todo lo que la biología le permite, que es todo menos amamantar. Para ella es bueno que su padre la cuide. Chudi no está "ayudándote" a cuidar de su hija. Está haciendo lo que debe hacer.
- Enséñale a tu hija que "los roles de género" son una solemne tontería. No le digas nunca que deje de hace algo "porque es una niña". "Porque es una niña" nuna es una razón para nada. Nunca. 
- Cuidado con el peligro de lo que yo llamo "feminismo Light". Es la idea de la igualdad femenina condicional. Recházala de plano, por favor. Es una idea vacua, fallida y tranquilizadora. Ser feminista es como estar embarazada. Lo estás o no lo estás. O crees en la plena igualdad entre hombres y mujeres o no. 
- Enseña a Chizalum a leer. Enséñale el amor por los libros. Hablo de libros que no tengan nada que ver con el colegio, autobiografías, novelas y cuentos. Si todo falla, págale para que lea. recompénsala. 
- Enséñale a cuestionar el lenguaje. El lenguaje es el depositario de nuestros prejuicios, creencias y presunciones. 
- Jamás hables del matrimonio como un logro. Encuentra maneras de aclararle que el matrimonio no es un logro ni algo a lo que debe aspirar. Un matrimoinio puede ser feliz o desgraciado, pero no un logro. 
- Enséñale a rechazar la obligación de gustar. Su trabajo no es ser deseable, su trabajo es realizarse plenamente en un ser sincero y consciente de la humanidad y del resto de la gente. 
- Dale a Chizalum un sentido de identidad. Importa. Haz hincapié en ello. Consigue que crezca considerándose, entre otras cosas, una igbo orgullosa. Y debes ser selectiva: enséñale a aceptar las partes de la cultura igbo que son bellas y enséñale a rechazar las que no lo son. 
- Fíjate como tratáis el tema de su apariencia. Anímala a practicar deporte. Enséñale a ser activa físicamente. Si le gusta el maquillaje. déjala que se maquille. Si le gusta la moda délaja que se arregle. Pero si no les gusta ni una cosa ni la otra, déjala tranquila. Feminismo y feminidad no se excluyen mutuamente. 
- Enséñale a cuestionarse el uso selectivo que hace nuestra cultura de la biología com "razón" para las normas sociales. 
- Háblale de sexo y empieza pronto. Dile que el sexo puede ser algo bello y que, aparte de las consecuencias físicas evidentes, también puede tener consecuencias emocionales. Dile que su cuerpo le pertenece a ella, que nunca debería sentir la necesidad de decir "sí" a algo que no quiera o a lo que se sienta presionada. Enséñale que decir "no" cuando "no" le parece lo correcto; es motivo de orgullo.
- Llegará el amor, así que asúmelo.  Enséñale que amor no es solo dar, sinó también recibir. 
- Al enseñarle sobre la opresión, ten cuidado de no convertir a los oprimidos en santos.
- Háblale sobre la diferencia. Convierte la diferencia en habitual. Haz normal la diferencia. Enséñale a que valore la diferencia. Y no es para que sea justa y buena, sino simplemente para que sea humana y práctica. Enséñale que no lo sabemos todo de la vida, no podemos saberlo. Tanto la religión como la ciencia ofrecen espacios para lo que no sabemos, y hasta reconciliarse con ello. 

I tor això amanit amb experiències seves i anècdotes. Crec que és un llibre instructiu i amè, que et diu coses que ja sabem però que cal parlar-ne o rellegir de tant en tant,.
Espero que us agradi com m'ha agradat a mi.   

divendres, 10 de novembre del 2023

Biografia del silenci



Bibliografia del silenci 
de Pablo d'Ors


Club de lectura Enginyers

Angle Editorial


Novembre 2023


Llibre diferent i difícil de classificar. L'autor és un sacerdot que després d'escriure alguna novel·la sense massa èxit, es posa a escriure la seva experiència en busca del silenci, l'escriu en 10 hores i té un èxit impressionant. Potser tots necessitem aquest petit espai diari de silenci i això ha ajudat a la ressonància d'aquest llibre. 
Ens explica que fa ja 15 anys que fa cada dia meditació, assegudes, amb les seves paraules. Que al començament li va costar molt però que ara ja s'hi troba tant a gust que no li costa trobar el moment per fer-ho. Tot i ser sacerdot catòlic es deixa influenciar molt pel budisme i per la filosofia zen. 
Si aquest llibre me l'haguessin donat fa un parell d'anys no l'hagués pogut acabar de llegir, tot i que està redactat en capítols molt curts que fa fàcil la lectura. La paraula "meditació" em porta massa records del col·legi de monges i d'aquelles meditacions que no sabies ni com posar-t'hi. Però ara, amb els anys, i amb el canvi de nom, silenci, t'hi trobes a gust. 
Ja fa cosa d'un any que cada dia escolto una "meditació-relaxació" i em va molt bé. He après a respirar i m'han ensenyat a veure les coses amb perspectiva, sense sentir-te mai culpable, mirant a la cara els problemes o pensaments i deixant-los marxar amb la respiració. És complex d'explicar però efectiu... 
Pablo d'Ors, l'autor, nét d'Eugeni d'Ors, s'explica bé però aquest llibre el veig més com un llibre escrit per a ell mateix que no pas de cara als altes. Ell no pretén que sigui un llibre d'autoajuda, que no ho és, només vol transmetre'ns la seva experiència i necessitat de silenci. Estic d'acord amb coses que diu però moltes altres les trobo exagerades o fora de context. Es repeteix força però gràcies a la poca llargada del capítol ho oblides aviat. 
Una curiositat és que fins que no has acabat el llibre no et trobes amb el títol de cada capítol, cosa que podria ajudar-te o condicionar-te. Per tant, que cadascú s'ho agafi com vulgui.
Al club de lectura va haver-hi opinions de tota mena. des d'avorrit, a repetitiu, a boníssim, a no l'he pogut acabar... però ens va tenir una hora i mitja discutint i parlant. Cosa bona en un club de lectura. 
Personalment no penso tornar a llegir-lo i no crec que en recordi massa cosa d'aquí a un mes. Però la paraula SILENCI, el que significa i com n'és de necessari això ja ho tenia assumit i ho recordaré.