diumenge, 5 de març de 2017

La memòria de l'arbre


La memòria de l'arbre
de Tina Vallès


Raig Verd

Març 2017


En Jan viu a Barcelona amb els seus pares. Té 8 anys. Un dia els pares li diuen que l'àvia Caterina i l'avi Joan viuran amb ells a Barcelona. Que deixen Vilaverd. "Em puc posar content? És clar que sí, fill. I vosaltres, perquè no ho esteu?"
L'avi té un començament d'Alzheimer. Cada dia va a buscar al Jan a l'escola, i li ensenya els arbres i fa que els estimi. 
A casa, les paraules i els silencis expliquen moltes coses. Pel carrer, l'avi i el Jan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. 
Com que no expliquen res al nen, ell va ajuntant detalls, per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, plenes de preguntes sense respostes i respostes sense preguntes fan avançar la relació entre avi i nét, amb la història d'un desmai com a fil conductor. El Jan es va omplint de records i de com es fabriquen, com es guarden i com es perden... 
L'obra està escrita en primera persona, és el Jan qui explica el dia a dia en capítols molt curts, una pàgina. És un nen qui parla i qui explica. I l'autora ens fa veure, per boca d'aquest nen tot un munt de detalls que nosaltres no veuríem, ni ens en adonaríem, però que el nen valora i així pot anar entenent el que passa. L'amor dels avis pel nen, les mirades còmplices de la mare i l'àvia, els comentaris de l'avi i el nét, la comprensió del pare... 
És un llibre molt bonic i penso que el podrien llegir els meus néts. Però el veig massa bonic, massa senzill i alhora difícil... No sé. El rellegiré i potser a l'estiu el tindré a casa i a algú el passaré. 
Però no us el perdeu! 

divendres, 3 de març de 2017

Argelagues


Argelagues
de Gemma Ruiz

Proa

Març 2017


Gemma Ruiz s'endinsa en la seva història familiar per explicar-nos com vivien les dones en aquells anys foscos. La seva besàvia Remei és la primera dona, la que als 14 anys surt de Castellterçol i va a servir, Coneix al Martí, té fills, néts i la besnéta és la Gemma. 
I acaben a Sabadell, ciutat industrial i tèxtil. En aquella època les dones passaven hores, dies i anys davant els telers, o fregant cases. La dona només servia per treballar i tenir fills. Com diu la contraportada les dones eren l'energia silenciada de les ciutats del Vallés.
Les argelagues són matolls sense importància però que punxen. Vol simbolitzar el tirar endavant d'aquestes dones; malgrat les punxes del camí, elles fan via... 
Aquesta obra té la gràcia o l'interès, que és la vida d'una família, la història. I de famílies com aquestes n'hi havia un munt! El que a mi m'ha agradat ha estat la parla, la manera de parlar, el vocabulari. És un parlar viu, de pagès, amb paraules i expressions que ja no escoltem ni en petits poblets. M'agrada veure que la Gemma, jove com és, recordi aquests mots i els utilitzi. Per a mi és el que fa aquest llibre diferent dels altres. La vivesa del llenguatge, el mots. Ella està salvant els mots quan per ciutat n'estem perdent tants... Gràcies, Gemma! 

La muñeca de porcelana


La muñeca de porcelana
de David Mamet

Teatre Poliorama

2 de març de 2017



Direcció: Juan Carlos Rubio
Actors: José Sacristán, Javier Godino


Un milionari ja granadet regala un avió a la seva jove promesa com a regal de noces. Està acostumat a que tot es compra amb diners, que el poder ho pot tot, que els amics ben col·locats et solucionen tots els problemes i que la gent que tens a sota són d'una altra categoria, d'una altra mena.  
Abans de marxar amb la promesa dóna ordres al seu jove ajudant perquè atengui el negoci mentre ell és fora. Llavors rep una trucada que li canviarà la vida. 
En aquesta obra Mamet barreja temes recurrents com l'economia, la política i els mitjans de comunicació amb amb d'altres com la lleialtat i la dificultat de trencar amb el passat. En menys de 24 hores canviarà per sempre el destí dels protagonistes i potser també ens farà veure a nosaltres la cara oculta dels qui es creuen els amos del món. 
Malgrat ser un Mamet, malgrat un José Sacristan i un Javier Godino que no coneixia però que la crítica el posa molt bé, l'obra no és de les millors que he vist, ni de Mamet ni de Sacristan. 

dimecres, 1 de març de 2017

Jane Eyre


Jane Eyre
de Charlotte Brontë

Círculo de Lectores


Març 2017


L'havia llegit de molt joveneta. I ara hem agafat entrades per anar a veure aquesta obra amb la Berta, la nostra néta gran. I tot i que recordava la història he volgut rellegir-la per reviure els detalls. 
Suposo que l'obra de teatre serà força diferent però jo podré abans explicar-li a la Berta de què va l'obra.
Jane Eyre queda orfe de molt petita i el seu oncle se l'endú a casa seva. Allà la madrastra li farà la vida impossible, sobretot quan l'oncle mor. I la Jane acaba en una escola on recullen nenes sense pares i sense diners. L'escola Lowod és molt dura, molt. Però sempre trobes alguna persona que t'ajuda a superar les pitjors experiències. 
Passa allà vuit anys, sist com a alumne i dos com a professora. I un dia decideix que ja és hora de fer la seva vida i posa un anunci al diari oferint-se per fer d'institutriu. I així és com arriba a Thornfield i coneix a la senyora Fairfax, a la Adelita i al senyor Rochester. 
I comença la seva nova vida, plena de noves experiències i coses que no entén... Només té 18 anys... Però sempre demostra un caràcter fort i decidit, potser fruit de la necessitat d'enfrontar-se al dia a dia, segura d'ella mateixa i del que pot i ha de fer i el que no. 
Llegir ara aquest llibre és tornar a una època que jo, amb la meva edat, puc situar-m'hi, tot i veient que és d'una altra època, però que una nena de 15 anys d'ara el podrà llegir i seguir si té una afecció extraordinària a la lectura. Si no és així el deixarà a les dues pàgines. Per això ens ha semblat que portar-la a veure l'obra al teatre serà una manera de saber qui era Jane Eyre i la seva autora i copsar una mica la vida de les dones a finals del segle XIX. 
Sembla que al regne Unit és lectura obligatòria a les escoles. Però aquí també ho és, crec, Tirant lo Blanc...
Llegir-lo m'ha servit per adonar-me, una vegada més, com m'agradava llegir des de petita, des de molt joveneta, i com llegia tot el que aconseguia que m'arribés a les mans. 

dissabte, 25 de febrer de 2017

L'Espolsada 10 anys


L'Espolsada 10 anys

Les Franqueses del Vallès



La llibreria de l'Espolsada, amb la Fe al capdavant, ha complert els 10 anys! Que una llibreria en un petit poble tingui la vida que té aquesta és tot un èxit. I es deu a la manera de fer i de ser de la Fe, persona amb una vocació de llibretera fora de mida, lectora voraç, que t'aconsella, t'ajuda a triar els llibres per a tu i per a tota la família. Poques vegades no ho ha encertat! 
Ens vam conèixer a través d'aquest blog. Un dia em va comentar que llegíem els mateixos llibres, que tenia una llibreria i per què no hi anava un dia. Ho vaig fer i ja m'hi he quedat. Tinc llibretera de capçalera! Un luxe! 
Ho ha volgut celebrar voltada de tots els que hi anem, de molta, molta gent dels clubs de lectura, dels que hi anem a comprar, dels autors, editors, amics, familiars... i del seu petit ajudant que corria per allà content com un gínjol!
Fe, per molts anys! Que segueixis amb aquesta empenta i il·lusió, que puguem seguir demanat-te l'opinió de cada llibre que volem llegir!
No estàs sola; molts llibreters joves comencen ara a fer el que tu ja fa 10 anys que fas. Entre vosaltres no hi ha competència sinó amistat. I això és bonic. I no estàs sola perquè tots nosaltres estem al teu costat. Et necessitem! I sabem que no ens fallaràs...
Moltes felicitats! 




 


dilluns, 20 de febrer de 2017

Entre cielo y tierra




Entre cielo y tierra
de Jón Kalman Stefánsson

Salamandra

Març 2017



És la primera part de La tristeza de los ángeles que em va agradar molt, molt! 
Islàndia al mes de març. Un poblet petit als fiords del nord del país on la gent viu exclusivament del que pesca, sobretot del bacallà. El noi i en Bárdur llegeixen estirats al mateix catre en una habitació de 8 persones. En Bárdur llegeix El paradís perdut, de Milton; el noi se l'escolta. La resta, homes rudes i avesats a la dura vida de mar no comprenen aquesta afecció a llegir. En Pétur i la seva  dona Andrea, que també dormen al mateix lloc, estan pendents del temps. Ell per anunciar que ja és el moment d'anar a la barca, ella per fer el cafè i el pa amb mantega per esmorzar. És negre nit. Sembla que el temps no és dolent del tot, però del març no te'n pots fiar. Arriba el moment i van a cap a la barca. Abrigats i amb jaquetots gruixuts que no deixin passar massa aigua. L'Andrea els despedeix. En Bárdur fins a l'últim minut intenta memoritzar els versos de Milton: 

... para mi tú eres todo cuanto existe bajo el Cielo

Llegint es deixa la jaqueta sobre el llit... 
A l'aigua tot és difícil. Han de remar fort i quan arriben al lloc on en Pétur sap que hi ha bacallà, han de tirar les línies, cordes amb els hams i la carnassa, que farà que tornin a casa, si tornen, si el temps els ho permet, si no hi ha una ventada forta, una tempesta inesperada, i farà que puguin salar-lo i vendre'l i guanyar-se la vida. 
Les barques són una peça de fusta amb rems per 6 persones. Ells veuen que només una fusta els separa de l'aigua; i no saben nadar. Cap d'ells.
Quan ja tenen les línies plenes de bacallà canvia el temps. De cop. I arriba una forta ventada d'hivern. La barca torna com pot cap a la costa però el fred és glacial, i neva. La frontera entre la vida i la mort pot ser que depengui només d'una peça de roba: d'un jaquetó de pell...
Confien molt en Déu. Sempre pensen en Ell com a Salvador; beneeixen les barques, els rems... 

Reman y sus corazones bombean sangre e incertidumbre sobre el pescado y la vida. pero no sobre Dios, no, porque entonces nunca se atreverian a meterse en aquel cascarón, un ataúd abierto en medio del mar, que es azul en la superficie y negro com la pez por debajo. Para ellos, Dios es absoluto. Él y Pétur son probablemente los únicos seres a los que Einar respeta en este mundo, a veces a Jesús también, pero ese respeto no es igual de incondicional, un hombre que ofrece la otra mejilla no duraría mucho en nuetras montañas. 

El llibre que llegeix en Bárdur li va deixar un home de Lugar, un poble més gran prop d'on són ells. L'home es va tornar cec i només deixava els seus llibres, en tenia 400!, a molt poques persones, i una d'elles era Bárdur. Quan tornés de la pesca l'havia d'anar a tornar. 
És un llibre totalment descriptiu, tant del paisatge, del mar, del temps, com dels personatges. Tot el que passa pel cap del noi, de l'Andrea, d'en Pétur; la vida de la gent de Lugar, persones com el carter, en Jens, que és protagonista del segon llibre juntament amb el noi, com es comporten davant el noi, com el noi va responent als estímuls que li venen de fora quan ell voldria tancar-se en ell mateix, com dins d'un ou... 
A mi m'ha agradat el llibre i les seves descripcions, però tot i que el vaig llegir primer em va agradar més La tristeza de los ángeles. Però no és fàcil ni per tothom. T'ha d'agradar endinsar-te en aquest món i sentir-te voltada de neu, fred i aigua. I persones. I paraules...

Leyó un poema y eso lo congeló hasta los tuétanos.
Algunos poemas viajan con nosotros hasta donde no llega palabra ni pensamiento alguno, viajan contigo hasta la esencia misma, la vida se detiene un instante y se vuelve hermosa, se vuelve diáfana de añoranza y felicidad. Algunos poemas transforman tu día, tu noche, tu vida. Algunos poemas te hacen olvidar, olvidas tu tristeza, tu desesperanza, tu chaquetón de marino, y entonces el frio llega hasta ti: ¡pillado!, dice, y estás muerto. El que muere se transforma al instante en pasado. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

Tres homes en una barca (per no parlar del gos)


Tres homes en una barca (per no parlar del gos)
de Jerome K. Jerome

Blackie Books

Febrer de 2017


M'agrada al vespre llegir llibres que et deixin amb un somriure per anar a dormir. I els anglesos acostumen a ser un recurs fàcil. 
No havia tingut oportunitat de llegir a Jerome K. Jerome i ha estat una bona elecció.
Tres joves anglesos, en Harris, en Georges i el narrador, i el seu gos Montmorency, jeuen a casa d'un d'ells fumant i lamentant-se de la seva mala salut. El fet de no fer res els porta a tenir marejos i a sentir-se dèbils imaginant-se mil i una malalties. Llavors en un moment d'il·luminació decideixen fer un creuer pel Tàmesi per retrobar la vida sana. Vestits i empolainats s'embarquen i el narrador va explicant les coses que els passen, el que pensen, el que fa o deixa de fer el gos, barrejant'hi també records o anècdotes. L'humor anglès és aquell que no et fa riure a cor què vols sinó que et fa somriure tota l'estona. 
A més d'explicar amb molta gràcia tots els detalls de la travessia, els contratemps amb què es troben, la pluja o el fred,  també explica de què parlen, com és cada un d'ells i com es veuen l'un a l'altre. 
Dues escenes divertides i molt reals són, per exemple, quan el narrador explica amb tot luxe de detalls com l'oncle Podget va decidir un dia que clavar un clau a la paret per penjar un quadre era una feina tan senzilla que no calia avisar a ningú; i en aquest cas rius a gust perquè veus reflectit a més d'un home que coneixes... I això omple tot un capítol! És molt bo!
Un altre episodi divertit passa en un petit hostal on van entrar un vespre. Asseguts i parlant amb vells del poble es van fixar  en una truita de riu enorme, dins una vitrina polsosa penjada sobre la llar de foc. La truita era monstruosa! I un a un els vellets, al quedar-se sols amb els nois, explicaven que havien estat ells qui l'havien pescada. I no explico el final... Sembla mentida com l'autor pot explicar tan minuciosament la manera de parlar i d'exagerar dels pescadors, les aventures de cada un d'ells i el desenllaç, i que durant tota l'estona somriguis per dintre i per fora, i fins i tot riguis en veu alta sense ni adonar-te'n. 
Ja sé que és un clàssic, però no l'havia llegit i m'ha agradat. M'ho he passat be llegint-lo i he dormit com un liró amb l'humor anglès ben present!