dilluns, 30 de maig del 2011

Una casa a Florència



Una casa a Florència

de W. Somerset Maugham

Traducció: Julià de Jòdar

El Cercle de Viena

Maig 2011



"A vegades, els excessos són estimulants. Eviten que la moderació arribi a tenir aquell efecte mortal que adquireixen els hàbits" diu Somerset Maugham.

M'ha fet il•lusió tornar a llegir a Somerset Maugham. Fa molts anys, molts, havia llegit algun cosa d'ell agafat de la llibreria de la meva mare. I aquest no el coneixia.
Mary Panton, una jove i bella anglesa, vídua de poc després d'un infeliç matrimoni, s'instal•la en una casa de Florència, dalt d'un turó amb magnífiques vistes; casa que li deixen uns amics. Ella està acostumada a la vida d'alta societat, la seva educació i la seves referències són aquestes. I ara, en la seva solitud buscada i estimada, pensa en un nou matrimoni, amb l'Edgard Swift, destinat a un alt càrrec a l'Índia i amb perspectives molt bones d'acabar de virrei. És molt més gran que ella, era amic del seu pare, però ella sap que l'estima de fa molts anys; ella està bé en la seva companyia però no se l'estima tot i que valora els avantatges d'una vida plena a l'Índia amb comoditats i seguretat.
Queda sola uns dies i un petit incident degut a la seva falta de comprensió de com és la gent fora del seu cercle, de la seva dignitat i del seu orgull, fa que el que ella entén com compassió li porti greus problemes. I demana ajuda a Rowley Flint, un jove faldiller amb una fama més que dubtosa.
La trama és senzilla; t'has de fixar en la psicologia dels personatges, en com responen en cada moment i per què ho fan així.
És un llibre agradable de llegir però el veig com d'una altra època, cosa que no em passa amb altres autors dels mateixos anys o anteriors.

dissabte, 28 de maig del 2011

El tiempo entre costuras




El tiempo entre costuras
de María Dueñas


Círculo de Lectores


Maig de 2011




Un llibre molt curiós. Sabem que és una novel•la, per tant no és verídic, però els personatges, alguns d'ells, són reals, verídics.
Sira, una jove madrilenya que es dedica a cosir amb la seva mare en un taller important de Madrid, se'n va al Marroc dies abans del inici de la guerra civil darrere un noi de qui està fortament enamorada. Pocs mesos després es troba sola, sense diners i amb deutes en un país que no coneix i sense poder tornar amb la seva mare perquè estem ja en plena guerra. De Tànger a Tetuan, on s'hi instal•la, fa noves coneixences, viu aventures que mai no hauria somiat i finalment aconsegueix muntar un taller de costura on les dones estrangeres que viuen en el Protectorat troben el glamour que volen per la seva vida mundana. Una d'elles, Rosalinde Fox, amistançada de Juan Luis Beigbeder, es converteix en la seva amiga i és la que la farà començar una nova vida a Madrid, en el temps entre el final de la guerra civil fins a acabar la II Guerra Mundial. Un Madrid germanòfil en el qual ella hi té un gran paper ajudant els anglesos, escoltant les converses de les clientes i, tot cosint i fent puntades, passant dades a Alan Hillgarth. També anirà a Lisboa, una ciutat cosmopolita, plena d'espies, d'oportunistes i de refugiats i amb perill real per la seva vida.
L'evolució de la joveneta, que se'n va de casa per amor, com ha de tirar endavant, sola, primer a Tetuan i després, ja madura i forta, segura d'ella mateixa però sovint amb pors i dubtes, a Madrid i Lisboa, és tot un camí de maduresa i de fortalesa, de tirar endavant malgrat tot. Troba l’amor de la seva vida però sap dir no quan veu que aquest amor la pot ferir per segona vegada, i sap després, quan el torna a trobar, sospesar, parlar, esbrinar, abans de llançar-s’hi. Fa sevir el cor i el cap.
Beigbeder va ser ministre de Franco en la primera època del franquisme; Rosalinde Fox va ser la seva amant i va morir als 93 anys en una casa amb vistes a Àfrica que va comprar per poder viure-hi amb Beigbeder i que no van poder compartir per la mort d'ell; Hillgarth va ser jefe de la intel•ligència britànica a Espanya durant la Segona Guerra Mundial. I el cunyadíssim, Serrano Súñer, amb una filla fora del matrimoni, cosa que va fer que en Franco, pressionat per la seva dona que defensava l'honor de la seva germana Zita, el relegués a última hora.
Aquesta curiosa barreja de realitat i ficció i l'acció contínua de l'obra fa que no deixis el llibre fins que l'acabes. Potser no és gran literatura però és un llibre entretingut, ben escrit, i molt ben documentat.

divendres, 20 de maig del 2011

Copenhaguen



Copenhaguen
de Michael Frayn

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

19 de maig de 2011


Traducció: Llorenç Rafecas
Direcció i escenografia: Ramon Simó
Actors: Rosa Renom, Lluís Marco, Pere Arquillué

PENDENT D'ESCRIURE

dilluns, 16 de maig del 2011

L'hivern rus



L'hivern rus
de Daphne Kalotay

Traducció de Xavier Pàmies

La Campana

Maig de 2011



Mot bo! És un llibre de més de 500 pàgines i se't fa curt, et sap greu que s'acabi.
És una història d'amor, traïció i perdó. Som a Boston i una antiga primera ballarina del Bolxoi, Nina Revskaia, posa les seves joies a subhasta. Asseguda en una cadira de rodes i amb un dolor intens que no la deixa bellugar-se, tots els records de la seva vida se li atansen i li fan mal, molt mal.
De petita, a Moscou, de la mà de la seva mare i amb la seva amiga Vera fa unes proves per entrar al Bolxoi, somni de totes les nenes que feien ballet. Les admeten però Vera no hi podrà entrar perquè ha de marxar de Moscou. Més tard es retrobaran i ballaran juntes.
La Nina viu dedicada al ball, però s'enamora i es casa. No vol tenir fills perquè sempre la seva carrera és més important que res, és la seva passió. Amb un amic del marit, en Gershtein, poeta, aprèn que a Rússia no hi ha llibertat, que no et pots fiar de ningú; en Gersh va a la presó i no el tornen a veure més. La descripció de la casa on viu la Nina de casada, les reunions a casa d'en Gersh, reflecteixen com vivia la gent a Rússia, i com moria.
Després de la primera etapa d'amor i felicitat comencen els malentesos i les enveges; com no es pot parlar massa, sempre hi ha algú que et pot delatar, les coses no queden clares i la Nina fuig de Rússia.
A Boston i amb motiu de la subhasta apareix un home, en Grigori Solodin, que vol parlar, sense aconseguir-ho, amb la Nina. Ell te un collaret d'àmbar que fa joc amb un braçalet i unes arracades que la Nina treu a subhasta.
Penso que sovint el dolor físic pot ser reflex del dolor moral, del record del mal que has fet, volent-ho o sense voler, dels records de les persones estimades i del mal que els has pogut fer. Hi he pensat arrel de la cadira de rodes i el dolor de la Nina.
Tota la novel•la et manté amb incògnites; busques i imagines com acabarà, quina relació tenen entre ells els personatges, l'enigma de les joies... I tot això amb una descripció que jo considero molt bona de la manera de viure a Moscou en l'època de Stalin, amb els costums, les detencions, la gent que no entenia però vivia el dia a dia; i per altra banda el món de la subhasta a Boston, la rapidesa per trobar el que busques per Internet, per relacions, la facilitat d'anar amunt i avall... Coses que es fan paleses sobretot perquè el llibre està escrit barrejant la vida de la nena-noia a Moscou amb la de la velleta en cadira de rodes, la Drew Brooks, la noia de la sala de subhastes, i el personatge Gregori.
M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel•la. Us la recomano.

dimecres, 11 de maig del 2011

Emilia Romagna



Emilia Romagna
amb el Pere, la Montse i el Xavier
5, 6, 7 i 8 de maig de 2011




En Jaume i jo amb uns amics hem fet una escapada a l'Emilia Romagna, part de Itàlia que no coneixíem. Com sempre Itàlia no decep; cada racó és únic, ric en art i bell en paisatge.

Bolonya, ciutat roja -per les cases d'aquest color- o ciutat dels estudiants -per la Universitat- té la particularitat d’estar proveïda de 40 Km. de pòrtics per estalviar-te el fred i la pluja. La fontana del Nettuno, amb unes sirenes amb pits carregats d'aigua que brollen espectaculars, la catedral, palaus... no pares de contemplar art! L'església de sant Petroni, amb la línia meridiana de Giandomenico Cassini construïda el 1655, amb 66,8 m de llargada i que és la més llarga del món. Les torres de la Garisenda i dels Asinelli són el símbol de la ciutat de Bolonya. La segona medeix 98 metres i té 498 graons. El més bonic per a mi ha estat l’Abadia de San Estefano, conjunt monumental de les set esglésies (actualment quatre) dit "Santa Jerusalem". Entre elles la Chiesa della Trinità o del Martyrium amb "Il Presepio più antico", grup de fusta de l'Adorazione dei Magi, amb estàtues de mida natural. I en època de tisorades aquí en teniu una en el claustre d'aquesta última església! També coneixien el tema...
Pocs turistes ho saben però per sota de Bolonya hi ha una densa ret de canals que en el passat proporcionaven l'energia necessària per a la fabricació de seda i per moldre el gra. La majoria d'aquests canals van ser coberts en el S XX. Es poden veure des de la Via Piella 18. Una finestra situada sota el pòrtic ens ofereix un escenari sorprenent.

Ravenna. Aquí sí que t'hi pots passar el temps que vulguis. Quina meravella de mosaics bizantins! Tan antics, segle V, i tan ben conservats. Semblen que siguin del nostre temps! San Vitale, amb Teodora i Justinià amb el seu seguici i en l'àbsis Jesús amb dos àngels.

El Mausoleu de Gala Placídia, tot i que no hi és enterrada, és com una gruta en blau... que enamora!

Sant Apollinare Novo, on podem contemplar l'adoració dels Mags, que arriben en barca des del port de Classis, prop de Ravenna, i passen a través d'una llarga fila de dones amb ofrenes. Enfront, la fila és d'homes màrtirs que es dirigeixen cap a Crist. Aquests Mags els veureu en la meva propera felicitació de Nadal... Per cert que porten uns barrets que semblen barretines -bravo!- però crec que deuen ser barrets frigis...
I el Baptisteri, edifici circular amb més mosaics... No saps què triar! Vaig quedar saturada de bellesa i no em faria res tornar-hi.

Rímini, desert i tot tancat, ens hi vam aturar per dinar i vam seguir cap a la Sereníssima República de San Marino, segona república més antiga d'Europa després de la República Romana. Té tres torres, la Guaita, la Cesta i la Montale, comunicades amb un camí de pedra des d'on es pot gaudir d'una vista excepcional. Està situada en el mont Titano. Panoràmiques esplèndides. I com feia un bon sol vam poder passejar força estona.

Parma, la ciutat del formatge. I com ens va costar trobar una botiga amb cara i ulls! Però finalment ens vam poder firar i portar parmeggiano a fills i néts.
El més bonic per  a mi va ser el Baptisteri, edifici de planta octogonal, amb tres pòrtics i tot ell revestit de marbre rosat, em sembla recordar, de Verona. Per dintre està tot ell recobert de frescos que no et canses de contemplar, tant  a les parets com al sostre. I una fugida a Egipte en relleu encisadora.


I la Catedral, magnífica amb frescos que crec que són de Correggio com els de la cúpula, i sobretot un baix relleu del Descendiment de la Creu en fusta que data de l'any 1178 i és obra de l'escultor Benedetto Antelami. Fixeu-vos en la dolçor i serenor del gest de sant Joan abraçat al cos de Jesús...


Modena, on ens vam dedicar també a buscar bon vinagre, però el que volíem nosaltres, el que es pren amb formatge parmeggiano, era tan car com un perfum, i naturalment no el vam comprar. Ens vam conformar amb un molt més econòmic. I, com a Parma, ens va costar Déu i ajuda trobar una botiga de vinagres!
La Catedral de Sant Geminiano, romànic italià, declarada per la UNESCO Patrimoni  Mundial de la humanitat l'any 1997,  té un púlpit del S. XIV molt treballat i enfront hi trobem un seient enganxat a la paret per ús del botxí tot esperant fer la feina. També un retaule molt ben conservat crida la nostra atenció.
A Ferrara se'ns va acabar el temps. Només en un matí no es pot veure res. Vam veure per fora el castell, il Duomo, dedicat a Sant Jordi, tot ell revestit de mabre, el Palau Schifanoia on volíem contemplar la sala dita dels mesos; aquest nom deriva de la personificació dels mesos de l'any cada un dels quals es correspon a un símbol del zodíac i les al·legories relacionades amb la feina. però no vam poder... També vam visitar el Palau dels diamants on el tercer trimestre d'aquest any es podrà veure l'exposició Gli anni folli, el París de Modigliani, Picasso i Dalí. Intentarem fer una escapadeta amb aquesta motiu! La veritat és que és una ciutat encantadora i ens agradaria tornar a passejar per aquells carrers.




I si viatgeu per aquesta zona no us oblideu de demanar un dia, en un bon restaurant, per postres la zuppa anglesa. És boníssima!
Aquesta zona d'Itàlia és massa rica i bella per fer-la en quatre dies. Crec que es mereix com a mínim una setmana i nosaltres intentarem tornar-hi. Ha estat un viatge molt bonic i interessant! I tot va venir d'una conferència de José Enrique Ruíz Doménech, a les Aules d'Enginyers, que ens va parlar de Gala Placídia i dels seu mausoleo.

dimarts, 3 de maig del 2011

L'art del menjar





L'art del menjar
De la natura morta
a Ferran Adrià


La Pedrera
amb Isabel Larruy

3 de juny de 2011


És una àmplia visió de la intensa relació que l'art i el menjar han mantingut al llarg del temps: des dels orígens i la consolidació del gènere de la "natura morta" al segle XVII fins als nostres dies.
Entrem a l’exposició i ens trobem amb dos llenços molt grans del segle XVII dels Països Baixos, “Parada de fruites amb parella” de Van Boucle i “La natura morta amb serventa” de Paul de Vos. Representen taules plenes a vessar de menjars, tot tipus de fruites, animals de caça, una riquesa amb la qual volen representar el triomf del protestantisme sobre el catolicisme i ensenyar la riquesa del seu país. La diferència amb el típic bodegó consisteix en què ells hi posen la figura humana.
Més representacions de natures mortes de Picasso i de Joan Gris, entre altres.
Trobem obres d’artistes com Miquel Barceló, amb tomàquets i llavors enganxats al llenç, Joseph Beyus, Richard Hamilton, Antonio López i Picasso, Dalí, entre altres. l
Enmig d’aquests quadres trobem un videollenç, “Still life”, de l’any 2001 de Sam Taylor. Durant un mes va filmar amb càmera fixa una panera amb fruita i aquí, amb tres minuts, veiem com es va podrint fins a la putrefacció. Ens vol demostrar com és de fugissera la vida, la bellesa.
Un poema-objecte de Joan Brossa que et fa venir un calfred d’esgarrifança: una taula molt ben parada per una persona, amb vi i champagne francès, sopar que va demanar Salvador Antich el dia abans de la seva execució. I la cadira és un garrot vil.
Dues coses que no m’han agradat, bé, no han estat només dues, coses que no considero art, coses fetes perquè una minoria a qui no tinc cap mena de consideració els encanta i paguen a preu d’or, literalment, són: una cadira de braços, de Jana Sterbak, anomenada “Cadira/carn Apollinaire” que, de lluny, sembla feta de cuiro i quan t’hi acostes t’adones que és feta de bistecs, de carn cosida. Els primers dies no t’hi podies acostar de la mala olor...
L’altre és una llauna rodoneta, molt maca, plena de merda de Piero Manzoni, l’”artista” que va omplir prop de 100 llaunes de les seves meravelloses deposicions i que va posar com a condició que sempre que se’n vengués una fos al preu de l’or del dia. Per tant, merda a preu d’or! I hi ha cua per aconseguir-ne una. Quina bogeria!
També trobem performances, unes boniques, com una representació de “Esmorzar sobre l’herba” de Manet, a terra, i a sobre hi han col•locat plats, i gots, amb els mateixos dibuixos de la pintura, substituint-los en el lloc que ocupen.
D’altres, més moderns, són per exemple un mural amb plats i coberts i restes de menjar tal com ho deixa la gent al restaurant, brut, però ben emmarcat. O un altre mural de culleres brutes. És curiós, però per a mi no és art.
Ampolles de Coca Cola, recollides de contenidors, on van imprimir “Yanquis go home” i van ser reciclades. Una gran cassola, enorme, vessant de closques de musclos, que encanta als belgues que visiten l’exposició. Una taula parada magnífica i al darrere un vídeo on pots constatar la pobresa d’altres països; què pensa la gent que seu a taula d’aquests que no poden menjar? I que pensen aquests pobres de la gent que seu sense gana a menjar en aquestes taules?
Una cosa molt bonica: un biombo, de Mona Hatoun, imitant un ratllador de cuina que simbolitza la presó que pateix la dona líbia i d’altres països rere les reixes, i la rialla dels qui les fan estar tancades. I al darrere una gran Carta d’amor, de Wim Delvoye, en àrab, que ocupa tota la paret; és la carta d’un noi àrab a una noia europea. Els dos estan fent un Erasmus i ell li diu que l’estima, que com ella no en trobarà cap més, però que sap que ni la seva família ni la de la noia consentirien aquesta unió. I totes les lletres estan fetes amb pells de patates. No he trobat cap fotografia d’aquest ambient i m’hagués agradat posar-la al blog.
Finalment ens trobem amb Ferran Adrià, amb el Bulli. Quan li van demanar que portés alguna cosa a la Documenta 12,a Kassel l’any 2007, va dir que no hi podia portar els fogons, que anessin ells al Bulli. I cada nit cuinava per dos crítics amb la condició que ells escrivissin les seves sensacions, el plaer o el que havien sentit “vivint” el Bulli. I així ho van fer i en va sortir un llibre; i també una obra musical inspirada en la seva cuina. En l’exposició hi ha una mostra d fotografies de diferents plats del Bulli i es pot escoltar l’obra musical de què he parlat.
I acaba l’exposició amb un frase del cineasta Peter Kubelka que diu: “Cuinar és l’activitat més antiga de l’ésser humà. Cuinant, les persones expressen la seva visió del món”.


He trobat que era un exposició curiosa, digne de veure’s, però no tant com a objecte d’art sinó més com a creativitat, originalitat, trencament de paradigmes.